« Home | La pedagogia política és importantSi l’independent... » | L’Europa preocupantGràcies a llibres com “La diver... » | De moment ho hem aconseguit: Cerdanyola tindrà pol... » | La batalla d'EuskaldunaEntrada pel Dia Internacio... » | Escòcia avança cap a la plena sobirania?Ja fa dies... » | Sí, el dret a decidirEl debat al voltant de l’apli... » | Replantegem-nos aquesta EuropaMalgrat no ser una p... » | Telemadrid contra el catalàEl passat 9 d’abril, Te... » | És moment d’enriquir l’estratègia independentista ... » | La cruïlla convergent i el pacte per l’autodetermi... » 

11.6.07 

L’Esquerra Independentista avui

L’evolució de la política catalana durant els darrers anys ha intensificat, més si cap, el debat sobre quines són les fronteres de l’esquerra independentista. Dit d’una manera més clara, el que cada cop es troba més sota sospita és el paper d’Esquerra al moviment, suma d’individus i organitzacions, que treballen per aconseguir que els Països Catalans esdevinguin algun dia un estat just i solidari.

A banda dels típics argumentaris ancorats al passat, dels problemes polítics d’arrel personal, del sectarisme autodestructiu, d’actituds que normalment resten i que poden venir tant de fora de l’arc parlamentari català com des d’una conselleria del Govern de la Generalitat de Catalunya, cal que de manera seriosa i responsable ens qüestionem quin moviment tenim i quin moviment volem.

Els bons anàlisis no deixen de ser útils pel simple fet de ser vells i com a exemple podem citar les idees que ens trasllada Ernest Mandel a la seva síntesi sobre la “teoria leninista de l’organització” traslladades a la qüestió que ens ocupa: els sectaris simplifiquen el subjecte independentista fins aconseguir que els seus, els “independentistes de debò”, representen una clara minoria respecte a la resta de l’espai polític de l’esquerra independentista. El mètode a seguir es fonamenta en la recerca dels independentistes “ideals” que actuen des de la militància o els paràmetres de determinades organitzacions. Si un agent polític, col·lectiu o individual, no es comporta de manera “revolucionària”, queda degradat gairebé al nivell d’espanyolista i en tot cas, pateix la fúria caïnita dels pasdorans de l’independentisme.

Determinades organitzacions d’esquerres han d’aprendre lliçons de col·lectius com Revolta Global, organització de l’esquerra anticapitalista que al seu darrer butlletí valorava, entre d’altres coses i amb un anàlisi extens i coherent, que davant les eleccions municipals calia adoptar una “actitud activa i positiva, votant l’opció situada més a l’esquerra en cada cas”, incloent en aquest concepte ICV-EUiA i Esquerra.

La simple reducció de l’independentisme a cercles minoritaris i minoritzants, és lesiva pel moviment i redueix la seva capacitat d’esdevenir un moviment hegemònic. Cal interrogar-se sobre les repercussions de la fragmentació i adoptar una posició coherent que sobrepassi condicionants personals i malentesos històrics, provocats o no.

Igualment, la crítica política i el debat han d’existir i són factors de renovació i millora al si de qualsevol projecte. Es tracta d’una evidència irrefutable malgrat els esforços que alguns hi dediquen sovint des de la prepotència i el relaxament moral de les pròpies conviccions polítiques.

Avui dia, Esquerra és un partit polític que és independentista per que és d’esquerres. Aconseguir una majoria social a favor de que els ciutadans dels Països Catalans puguin decidir de manera democràtica totes les claus del seu futur, és una eina per aconseguir un estat, estructura que a la seva vegada també és una eina, la millor possible, per crear una societat tant justa com sigui possible. És un partit de l’esquerra independentista.

Partint d’aquí, cal que aquest partit, que com tots és una eina i no una finalitat en sí mateixa, sigui, entre d’altres coses, autoexigent i treballi pels seus objectius de forma pragmàtica però decidida. Deixant anar llast si és necessari, reconeixent els errors que objectivament hagi pogut cometre i treballant per no entrar dins les fronteres dels partits convencionals que es plantegen únicament assolir quotes de poder, legitimar institucions que no sempre són legítimes, en la seva forma o en el seu esperit, guanyar conteses electorals mitjançant l’oportunisme polític i la demagògia i participar de la gestió del conflicte social, altrament dit activitat política i pel plaer i els beneficis personals que en determinades circumstàncies obté qui hi participa.

Etiquetes de comentaris:

Des d’alguns blocs volem fer una crida a parlar de l’Àfrica, a dedicar-li un espai als nostres posts.

Pensar en l’Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable

Seria fantàstic comptar amb tu!

http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/06/ms-lletres-per-lfrica.html

És lamentable que a dia d'avui s'hagin d'anar argumentant evidències com aquesta! La cosa és tan senzilla com: Esquerra és independentista, és d'esquerres? Ho pot fer millor o pitjor, però això no treu que els seus valors i els de la majoria dels seus militants siguin els de l'alliberament nacional i social del poble català, solidari amb la resta del món i, com a tal, autodefinir-se com a esquerra independentista no hauria de sorprendre ningú.

El que hi ha alguns que no entenen és que la utopia cal treballar-la a llarg termini, si el context actual no permet assolir-la, sabent utilitzar l'estratègia i certes dosis de pragmatisme en aquesta tasca (posant-ho al servei de la utopia i mai al revés). Des de fa molt de temps que fins i tot els socialistes revolucionaris, en la seva vessant democràtica, van entendre aquesta dualitat en les accions i plantejaments, i el cas més clar de tot plegat n'és el "Programa de Transició", que marcava conquestes parcials dels i les treballadores per anar trencant amb el capitalisme fins arribar a un moment de conscienciació, coneixement i praxis política tals que permetessin fer el gran salt.

Així doncs, a la independència i la justícia social no s'hi arribarà en una legislatura, ni amb 23 diputats (ara 21), però el fet de treballar humilment per fer-les més properes, amb més o menys encerts, no converteix el partit en un traïdor de la causa ni el fa menys independentista o d'esquerres, per molt que uns es vegin amb possessió de la veritat i puresa absoluta.

Publica un comentari a l'entrada

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page