« Home | La legitimitat de l’oposició política positiva ( ... » | Històries tristes Cada cop que la televisió plant... » | Recursos d’inconstitucionalitat i puntades de peu ... » | Que passarà amb l’IMAS? Per als que no ho sàpigu... » | La caverna en vena Em volia posar transcendent i... » | Pla Municipal contra el Feixisme El ple municipal... » | Tinguem les coses clares He anat llegint diferent... » | Antisemita? Doncs no, miri... Orient Mitjà roman... » | La decadènciaArribo tard però n’havia de parlar. ... » | De vacances pel MaestratÉs una realitat que molts... » 

11.10.06 

És possible defensar els drets socials?

Els disturbis a les banlieus de l’Estat Francés van marcar un abans i un després que encara no podem valorar en la seva plenitud. Dintre de la complexitat del fet i de les seves causes em sembla entreveure alguna cosa. Menys vistós, però tant o més important, fou la paralització del CPE davant de la pressió popular que durant setmanes exerciren els estudiants francesos. Una fórmula que es pot pretendre qüestionar però que en tot cas fou efectiva i no fugí excessivament del model tradicional de vaga.

En primer lloc, atribuir aquests casos a una finalitat criminal o caòtica és una mentida que ningú amb dos dits de front i la suficient informació s’empassa. I relacionar-los amb l’islamisme extremista, o amb una actitud irresponsable, és tant absurd com relacionar els atemptats de l’onze de març amb ETA. De fet, forma part d’una pràctica molt habitual que consisteix en pretendre atribuir a un conflicte determinat una arrel criminal que el desdibuixi al servei d’aquell que s’ho pot permetre. Barrejat, és clar, amb una important dosi de pilotes fora. Suposo que existeix un manual de política comunicativa per stablishments i que el model és vell.

Determinar si els sindicats majoritaris europeus estan complint les seves funcions de manera correcta, és un debat llarg i difícil que caldria desenvolupar algun dia d’aquests. Partiré, si ningú hi té res en contra, afirmant que a nivell estatal els resultats derivats defensa dels treballadors són criticables i deriven en escenaris de precarietat. La postura dels sindicats majoritaris davant de mesures de regressió social com la Constitució Europea, la Reforma Laboral o la Reforma del Sistema de Pensions, generen un marc de desprotecció que acabarà tenint conseqüències tot i la capacitat estàtica del model de diàleg social.

Veient l’èxit de mobilitzacions com les que fa relativament poc s’ha produït a l’Estat Espanyol, exigint la normalització del mercat immobiliari, m’atreveixo a dir que tant UGT com CCOO cediran progressivament el “monopoli” que tant ben definit tenien. Quan s’està tant desconnectat i a contrapeu no n’hi ha prou ni amb la LOLS.

Quan els instruments que han d’articular el diàleg social no serveixen, sorgeixen formes alternatives que els substitueixen. Els processos d’aquest tipus són complexes i es dilaten. Si el diàleg social no funciona, es produeix el conflicte social explícit. Els bons polítics, si és que en queden gaires, es dediquen a gestionar els conflictes i a reconduir-los per canals satisfactoris. Si és veritat que el poder de la política encara és preeminent per sobre del de l’economia, cosa que a hores d’ara és dubtós, caldria treballar des de l’esquerra per aconseguir eines efectives de progressió social, des de la dreta per evitar sortir escaldats i des dels sindicats majoritaris per oferir un servei creïble.
Defensar els drets socials és i serà sempre possible, els mitjans pels quals seran defensats dependran dels opressors i no dels oprimits. Mandela ho explicava molt bé.

en escrit, Daniel. Cal aprofundir a deslegitimar a UGT i CCOO, amb el seu espanyolisme neoliberal. Mirat el darrer de www.busot.ca , sobre UGT-PSC, un exemple més a difondre, ja no disimulen gens.

Publica un comentari a l'entrada

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page