« Home | Històries tristes Cada cop que la televisió plant... » | Recursos d’inconstitucionalitat i puntades de peu ... » | Que passarà amb l’IMAS? Per als que no ho sàpigu... » | La caverna en vena Em volia posar transcendent i... » | Pla Municipal contra el Feixisme El ple municipal... » | Tinguem les coses clares He anat llegint diferent... » | Antisemita? Doncs no, miri... Orient Mitjà roman... » | La decadènciaArribo tard però n’havia de parlar. ... » | De vacances pel MaestratÉs una realitat que molts... » | Mirem més enllà Com és ben evident, la reforma e... » 

4.10.06 


La legitimitat de l’oposició política positiva ( I )

Exercir una tasca política d’oposició és un exercici fonamental dintre de qualsevol societat democràtica. L’activitat es legitima per si mateixa dintre de societats plurals com la catalana. Tot i no ser una finalitat, sinó malament aniríem, és una eina fonamental dintre del sistema polític. També és una qüestió de país definir quina serà l’oposició existent ja que, si aquesta exerceix una bona feina i construeix una alternativa sòlida, guanyarà rellevància i configurarà el país tant com ho podria fer un govern, posant les bases per a un canvi.

És evident que tots els partits es presenten a les eleccions per guanyar-les i governar però, sap tothom que els equilibris polítics són importants i què per capgirar-los cal treballar sobre uns eixos estratègics fonamentals. Analitzar amb rigor i profunditat és una responsabilitat que cal exigir a les formacions polítiques.

La tasca d’oposició ha d’implicar forçosament una voluntat d’esdevenir alternativa i doncs, a qualsevol força que l’exerceixi se li ha de pressuposar un programa diferenciat que es contraposa al majoritari. La voluntat d’esdevenir força hegemònica cal portar-la fins a les seves darreres conseqüències i més enllà de la voluntat de transformar pragmàticament cal plantejar-se estratègies per tirar endavant un programa global.

Sempre he cregut que cal treballar sense perdre de vista els objectius. Els arbres no poden amagar el bosc i l’independentisme ha de pugnar per esdevenir majoritari dintre d’un termini més o menys previsible o planificable. A partir d’aquí, cal que l’expressió política d’aquest moviment treballi una hegemonia social a partir d’un programa de transformació social i de construcció nacional.

Apuntar que la consecució de l’hegemonia per part d’una força política fortament renovadora, com és el cas de l’independentisme, implica un nivell d’intensitat i confrontació política prou forta com per obligar-la a erigir-se més tard o més d’hora com a principal força de l’oposició dintre del joc parlamentari. A partir d’aquí, és necessari fer un anàlisi profund de conjuntures i triar de manera meditada quin ha de ser el camí cap a l’oposició. No vull ser reiteratiu, però aquest camí l’haurem de recórrer i més val que el planifiquem nosaltres mateixos abans de que ens hi aboquin en el moment que al poder millor li vagi.

Així doncs, les forces polítiques que realment volen construir una alternativa reformadora han de dissenyar un model alternatiu. Concretament, un programa i una pràctica que pugui esdevenir majoritària electoralment. És possible fer això a Catalunya des del Govern de la Generalitat?

En primer lloc preguntem-nos si aquesta pregunta pot ser contestada de manera rotunda i clara. Personalment opino que la cosa no està tan clara. Ens podem remetre a fets relativament recents que demostren que un grau mitjà de dissidència no és permès dintre d’un govern com el del Principat de Catalunya. Al procés de reforma estatutària em remeto, treballar qüestions centrals des de la pluralitat, al si d’un govern és complicat. Un risc que cal avaluar molt rigorosament i no pot ser assumit sense una discussió de nivell que ens porti a una decisió representativa i que vinculi majoritàriament al moviment.

A hores d’ara i en vista de la progressió que durant el darrer cicle polític va experimentar l’independentisme, negar l’existència d’un espai propi amb perspectives de creixement és fals. Aquesta negació situaria hipotèticament l’independentisme dintre d’un carreró sense sortida on realment no hi és.

És discutible si l’entrada al Govern de la Generalitat seria un fet accelerador o desaccelerador per a l’independentisme. Segurament existeixen opinions per a tots els gustos i jo mateix tinc la meva.

Acceptant l’excepcionalitat de la situació política actual cal reconèixer que les comparacions no poden ser mecàniques i que cal estudiar-les de manera especialment curosa. Ara bé, si comparem la progressió electoral que ha tingut l’independentisme a l’oposició amb la que pot tenir havent treballat des del govern, podem com a mínim qüestionar-ne molts aspectes dins d’un ampli i saludable debat.

http://www.torndeparaula.blogspot.com/

si dius:"Acceptant l’excepcionalitat de la situació política actual cal reconèixer que les comparacions no poden ser mecàniques i que cal estudiar-les de manera especialment curosa.", no diguis "si comparem la progressió electoral que ha tingut l’independentisme a l’oposició amb la que pot tenir havent treballat des del govern, podem com a mínim qüestionar-ne molts aspectes".
És molt perversa aquesta comparació, molt lleugera, tant com quina és la perspectiva d'ERC abans i després del no... eh que és lleugera?
Dani, òbviament que en democràcia es necessita oposició, però difícilment sent la segona força de l'oposició arribis a ser hegemònic.
La gent ens va votar al 2003 no perquè vam estar e la oposició sinó perquè teníem un bon projecte de govern, de canvi.
Jo crec que treurem uns bons resultats i si es donen les condicions programàtiques en pactes hem de governar, perquè hi ha molta gent que té diposiat en nosaltres moltes il.lusions de transformació.
Una altra cosa és si podrem pactar, o no...

Publica un comentari a l'entrada

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page