« Home | No em sento liberal Per on passi o deixi de passa... » | Tornant sobre la sociovergència Una de les proves... » | La bola de vidre del candidat Montilla Quan torno... » | Els greuges de les banlieus franceses Aproximadam... » | És possible defensar els drets socials? Els distu... » | La legitimitat de l’oposició política positiva ( ... » | Històries tristes Cada cop que la televisió plant... » | Recursos d’inconstitucionalitat i puntades de peu ... » | Que passarà amb l’IMAS? Per als que no ho sàpigu... » | La caverna en vena Em volia posar transcendent i... » 

28.10.06 

Banlieues, un any després de la revolta

Un any després de la mort de dos joves dintre d’un transformador elèctric a Clichy-sous-Bois, fet detonant d’almenys tres setmanes de disturbis de gran intensitat a l’Estat Francès, és un bon moment per aturar-se i analitzar el rerefons d’una revolta sense precedents recents a Europa, almenys en quant a intensitat.

Els fets afectaren tota la geografia de la França Metropolitana i van donar a conèixer el que segurament sigui un dels majors problemes de l’Estat Francès: l’existència i condicions de les ZUS (Zones Urbanes Sensibles).

Aquest terme, indica barris i poblacions que conformen una sub-França en tota regla. L’any 2003 l’administració gala creà un observatori nacional específic per a les ZUS, dintre del Ministeri de Treball, Cohesió Social i Habitatge, amb l’objectiu de “mesurar el retorn d’aquests barris a la República”. Cal puntualitzar que si les ZUS no estan dintre de la República no és per que hagin marxat, se les ha fet fora i aquest fet resulta força evident analitzant dades objectives.

Les ZUS es troben principalment a les rodalies de les grans ciutats franceses i segons les dades per al 2005 de l’esmentat observatori, hi viuen un milió set-centes mil persones. La taxa d’atur d’aquestes zones és aproximadament del 20,7%. L’atur juvenil es dispara al 36% en el cas la població activa masculina de 15 a 25 anys i fins al 40% en el cas de la femenina. Les polítiques de l’administració destinades a normalitzar l’accés a la feina dels habitants de les banlieues no han funcionat pel simple fet que no eren dissenyades per funcionar. Una de les conseqüències directes és que els ingressos de les unitats familiars que habiten les ZUS es troba un 61% per sota de la mitjana estatal.

L’exclusió social es tradueix també en la demografia mèdica. Aquestes zones tenen 6,5 establiments de pràctica mèdica per cada 5000 habitants, contra els 14,5 de la resta del territori. El 8% de les ZUS no compten amb cap establiment mèdic. El balanç 2002 – 2003 realitzat pel ministeri d’educació, demostra que el sobrepès, l’obesitat i la mala higiene dental són molt més freqüents a les ZUS que a qualsevol altre lloc de l’hexàgon.

La taxa d’alumnes desafavorits que reben ajudes de l’administració és del 64% i hi trobem escolaritzats un 12% d’alumnes estrangers contra la mitjana del 4% que es dona a l’exterior. A nivell masculí, un 41% dels estudiants d’institut porten dos cursos d’endarreriment i a nivell femení parlem del 32%.

Amb indicadors com aquests, no ens ha d’estranyar que les ZUS aportin el 72% de la delinqüència constatada l’any 2005 a l’Estat Francès.

Els joves de les banlieues s’emancipen molt més tard que la resta. El seu baix nivell formatiu els hi impossibilita en la majoria dels casos accedir a feines estables o suficientment remunerades com per poder accedir a l’autonomia residencial.

Malgrat això, existeix una certa mobilitat residencial a les ZUS que permet a alguns membres sortir d’aquests ghettos, i perdoneu que faci servir aquesta expressió però la trobo del tot encertada. Aquest fet en sí mateix tampoc es positiu doncs, aquestes zones acaben agrupant els membres de la societat més desafavorits, menys titulats, amb menys possibilitats d’accedir a una feina, amb majors taxes d’immigració i amb un nombre elevadíssim de mares solteres. La mobilitat perpetua les ZUS com a sectors més fràgils de la societat francesa.

Els habitants d’aquests barris pateixen tal grau de discriminació que ens pot portar a parlar de segregació social. La política francesa es dirigeix principalment als seixanta milions de francesos que no viuen en una ZUS i passa tot sovint per postures frontpopulistes, molt rentables electoralment dintre d’un marc general definit en gran mesura per l’ascens de l’extrema dreta, de les que el ministre d’interior, Nicolas Sarkozy és un dels màxims exponents i de les quals, molts membres del Partit Socialista francès no es volen quedar apart, començant per Ségolène Royal.

El que generalment arriba de les banlieues són propostes d’una societat civil que, malgrat la situació, vol tirar endavant. Que els barris desafavorits “tornin a la República” és una tasca que passa pel disseny i l’execució de polítiques efectives d’inserció social que garanteixin la desaparició de les ZUS.

Els disturbis de fa un any van ser la sublimació d’aquesta situació tan greu, que a hores d’ara no s’ha solucionat. La manca de perspectives vitals dels habitants de les perifèries urbanes pot tornar a incendiar la situació en qualsevol moment i aquest, no és ni serà mai un problema d’ordre públic.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page