Bloc d'en Daniel Mallén

2009-01-14T15:26:00.002+01:00

Canvi de bloc

Per diversos motius, entre ells la incompatibilitat de l'actual amb el processador de texts que utilitzo, canvio de bloc i em passo a una plataforma que espero, podré aprofitar molt millor.

http://danielmallen.wordpress.com/

Gradualment aniré actualitzant els enllaços del nou bloc i desplegant-lo en general. De moment, qui vulgui ja el pot enllaçar.

Fa una mica de llàstima deixar un bloc amb el que he treballat des del maig del 2006 i durant una temporadeta el mantindré actiu, com a mínim fins que m'imprimeixi el contingut i l'arxivi per casa.

2008-11-16T20:47:00.003+01:00

Izquierda Unida o el risc de no tenir rumb

En diversos casos, els partits socialdemòcrates europeus han estat els principals obstacles en el camí cap a la moderació dels partits comunistes. Va ser així en el cas del Partit Comunista Italià, que passà del 26,6% de vot l'any 1987, percentatge que encara no han aconseguit igualar fins al moment, a un discret 16,1% al 1992. Un espai electoral fortament defensat no s'ocupa així com així.

Què ha passat a Izquierda Unida entre el 1993, moment en el que obtingueren 18 diputats i un 9,55% de vot a les eleccions al congrés dels diputats i el 2008, any en el que s'evidencia la greu crisi que viu la formació amb 2 diputats i un marginal 3,77% de vot?

Una hipòtesi pot passar per determinar que el seu camí cap al centre ha estat la clau del seu estrangulament.

El centre-esquerra espanyol és un espai electoral fortament cobert pel PSOE, una organització potent, recolzada per una estructura fortament professionalitzada¹, amb una estructura de mitjans de reproducció ideològica densa i amb control sobre administracions públiques molt importants. Sembla força clar que un assalt al patrimoni electoral del PSOE és una tasca, si més no, d'una complexitat enorme.

La moderació dels plantejaments ha acostat ideològicament Izquierda Unida i el PSOE, provocant desencís entre el seu electorat més fidel, fent perdre valor a la pròpia marca i afavorint el transvasament de vot cap als segons, que partint d'una posició més forta ha obtingut una alta rendibilitat del seu enfrontament amb el PP, principal força política del centre-dreta espanyol.

Un altre factor que pot haver tingut el seu paper en la decadència d'aquesta marca electoral pot tenir una explicació estructural. La configuració d'Izquierda Unida, suma de diversos col·lectius dels quals el PCE és el més conegut, està abocada a la conflictivitat interna permanent, especialment en moments com l'actual.

Durant aquest cap de setmana, amb un Llamazares decapitat abans de començar, Izquierda Unida explora quins camins seguir per recuperar pes polític i capacitat d'incidència. Ho fa en base a una ponència pactada per totes les famílies del partit.

1Al congrés del PSOE de 1990, després de vuit anys al govern, el 67% dels delegats ocupaven càrrecs públics.

2008-11-02T17:52:00.003+01:00

Realpolitik

Magnificar l’enfrontament, lògic per altra banda, entre el respecte a l’ideari d’un moviment polític i la necessitat d’obtenir suports electorals, pot ser un error si no es prenen determinades precaucions. En altres paraules, cal determinar què esperem de cada concepte i establir una calendarització aproximada dels objectius.

Allò que les majories creuen, és quelcom subjecte a canvis. Una realitat que molts analistes polítics obliden fàcilment. Les preocupacions canvien, les centralitats es desplacen i el punt de vista que les majories expressen al voltant de problemàtiques concretes, es modifica constantment. No es pot ignorar, i molt menys en plena revolució dels mitjans de comunicació, el dinamisme existent en aquest àmbit.

Tot i les lectures fatalistes a les que ens acostumen uns i altres, cal ser capaços de veure més enllà i determinar rumbs coherents per a l’acció política i pel desenvolupament d’una estratègia guanyadora. La coherència, concepte incòmode, té un significat que desborda la voluntat de cercar el màxim de suport electoral o l’acció de mantenir a curt termini el major grau de respecte als programes.

Més enllà del resultat de les enquestes, eines que cal interpretar per tal d’implementar correctament els programes, cal conèixer els mecanismes amb els quals incidir sobre el criteri de les majories. Situant-nos sobre els eixos de debat que condicionen el sistema polític del nostre país ( esquerra/dreta, catalanisme/espanyolisme ), el millor exercici de realpolitik consistiria en determinar la millor estratègia per desplaçar la centralitat ( sector ideològic on es concentren més punts ) cap al les coordenades on es situa el propi programa.

Podem aspirar a quedar-nos on som, fet que suposa no avançar, deixar-nos arrossegar per una corrent que no controlem o decidir-nos a ser nosaltres mateixos els que arrosseguem. Ben recentment, l’independentisme ha estat capaç de treballar consensos socials potents i d’obtenir victòries ideològiques que malhauradament, no ha estat capaç de capitalitzar plenament.

Ni mantenir posicions fins a l’absurd ni diluir-se en àcid sulfúric serien actituds comprensibles per la ciutadania, que és finalment la que s’acosta a les urnes, es queda a casa, atorga suport a una opció política o el retira fins al moment que considera adeqüat.

Submergir-se al mar de les idees és una temptació que cal racionalitzar. Tot sovint, el que fallen no són les idees sinó les estratègies que utilitzem per fer-ne difusió, els mecanismes dels que disposem per divulgar-les i centrar els debats. Cal preguntar-nos si és necessari reformular constantment els fonaments de l’independentisme o pel contrari, el que cal és dotar aquest d’una estructura adequada per superar els obstacles del camí i un dia a dia lesiu en tots els sentits.

Malgrat el pas del temps, els canvis als que s’han vist subjectes alguns conceptes i una certa tendència a ignorar-les, les trinxeres de Gramsci segueixen al seu lloc.

2008-10-27T11:35:00.001+01:00

La defensa catalana

Max Euwe, campió mundial d'escacs entre 1935 i 1937, explica a algun dels seus manuals sobre obertures, que contra un peó quatre de rei, moviment amb el qual les blanques acostumen a iniciar moltes partides, les negres només disposen de set moviments que reuneixin les condicions necessàries per desenvolupar una estratègia sòlida, assegurant punts de recolzament i conduint la partida de manera adequada.

El nostre país juga amb negres per sistema, doncs rarament posseeix la iniciativa, veient-se obligada a articular respostes enlloc de propostes. La nostra història recent n'està plena d'exemples que demostren aquesta impressió què, lluny de caure en el pessimisme, simplement vol constatar una certa incomoditat dels catalans davant del joc, si és que el símil dels escacs es permet.

D'obertures desafortunades n'hem viscut moltes i ara mateix no portaria enlloc llistar-les. Començar una partida ignorant quin ha estat el primer moviment del contrincant, és com a mínim una pèrdua de temps que condueix la partida cap a la derrota. El marge per la creativitat no acostuma a ser gran i els experiments cal deixar-los pels entrenaments.

Les nacions sense estat han de jugar a un joc amb les regles fetes a mida pels contrincants i això, quan aquestes són creïbles i no són modificades expressament a mitja partida. Deixar d'entendre que el moviment independentista treballa per la resolució d'un conflicte podria ser un exercici d'optimisme, un reflex de la fatiga acumulada o potser, de simple covardia. I no n'hi ha per tant, els manuals de ciència política tendeixen definir aquesta disciplina en base a la gestió, complexa, de conflictes i això és vàlid per a tot tipus de sistema, inclòs el dels estats uninacionals, consolidats i civilitzats. No cal ser ni Vietnam ni el Vietcong per parlar de conflictivitat.

La partida de la reforma estatutària al principat no ha finalitzat i durant els propers mesos s'hauran de realitzar moviments determinants, que no només afectaran a la partida concreta, que en sí no és massa interessant, sinó pel còmput global. El marge de moviment dels adversaris és calculable així com el format en que es produirà. Els moviments útils per conduir l'independentisme cap a una defensa digna no són tants i per tant cal estudiar-los detingudament, realitzar la tria i portar-la endavant amb fermesa.

Les simplificacions poden ser útils en molts sentits però no acostumen a reflectir fidelment una realitat que és, sempre, profundament complexa i depenent de múltiples factors. Una retallada de l'estatut significa un menyspreu evident per la capacitat de decidir d'una part del nostre país i afecta de manera pràctica a la nostra capacitat de gestionar polítiques reals per a persones que tenen problemes reals i sovint urgents. Independentment de la opinió que es pugui tenir d'aquest document, cal entendre que té una càrrega simbòlica molt important i unes implicacions pràctiques força serioses. Ergo les respostes banals o extraterrestres, no produiran resultats positius en cap cas.

El TC està avalant l'alt nivell d'abstenció que aquest text va tenir a l'hora de ser validat pels catalans, doncs està demostrant que a efectes pràctics, els que manen són ells i poden fer-ho tranquil·lament asseguts a les seves butaques de pell. Aquesta idea, aquest concepte de democràcia i del paper del poble català és contra el que cal enfrontar-se i la veritat és, que no existeixen tantes propostes operatives com a simple vista pugui semblar.

2008-10-15T13:18:00.002+02:00

Estudi: “ Formacions polítiques amb experiències d'èxit”

A partir de la pàgina web de la revista IDEES és possible accedir al resum executiu d'un estudi força interessant que porta per títol “Formacions polítiques amb experiències d'èxit”, realitzat per Jaume Lòpez i Yanina Welp. El document, analitza diversos casos que poden resultar d'interès per aquells que es preocupen per la política o que simplement, s'hi dediquen.

Sorprèn la facilitat amb la que aquest estudi identifica problemes recurrents als partits polítics, especialment quan aquests experimenten variacions en la seva capacitat d'exercir poder. Parlant clar: existeix una bibliografia i una casuística on anar a trobar molts dels problemes pels quals està passant actualment l'independentisme.

Es pot dir que la tesis central peca d'un cert electoralisme que s'acomodaria força millor al que entenem com a partits de poder. És un exemple però és vàlid. L'espai per a la transformació social queda a mercè de “finestres d'oportunitat” que els partits aprofiten per apropar-se al votant mitjà. S'hi troba a faltar en certa manera el paper del partit o del moviment polític com a agent transformador de la realitat social. Resulta pobre en sí mateix cercar al votant mitjà si això suposa bandejar el programa propi o oblidar que els moviments polítics ( i els seus entorns ) tenen un paper destacat en l'elaboració de l'opinió i les prioritats dels individus.

Darrere les “finestres d'oportunitat” podem trobar escenaris interessants sobre els que operar. La situació actual de crisi econòmica n'és un exemple molt clar. Ara bé, l'oportunisme, que no és el mateix que saber aprofitar les oportunitats, és una malaltia contra la que els partits cal que es vacunin. Treballar el consens social al voltant d'una qüestió, com per exemple la crisi econòmica, no és el mateix que dir allò que la gent està predisposada a escoltar.

Resulta curiós que aquest estudi defineixi el freaky, concepte d'ús general que col·loquialment serveix per gairebé tot. L'ús correcte apunta a aquell subjecte que mogut per una motivació emocional amb una cultura identitària de partit molt forta per a qui l'expressió i defensa de la coherència dels trets ideològics de la formació té una funció identitària que fa molt costosa qualsevol modificació de posicionament per motius pragmàtics.

Es torna subtilment a anar a parar al mateix lloc, cosa que és parcialment injusta. Tota formació política acostuma a tenir la seva looney left i aquest és un factor que pot jugar molt en contra d'aquells que volen plantejar alternatives entre aquells que l'estudi denomina “possibilistes” i “fonamentalistes”. Els matisos poden resultar importants.

La formulació d'allò que és l'èxit per a una formació política és molt pràctica però costa lleugerament d'adaptar a una òptica independentista doncs deixa de banda la foto final que es cerca amb l'acció política. Evidentment, l'estudi no s'ha centrat en aquest particular i per tant, no s'hi poden trobar experiències de ruptura. Malgrat això, el treball no perd interès o vigència.

A més a més de la dissecció dels problemes concrets, també s'hi poden trobar camins, polítics i organitzatius, pels quals intentar transitar cap a cicles electoralment favorables. Receptes que poden ser més o menys vàlides però que en tot cas, allà hi son. La divisió entre teoria i pràctica acostuma a ser immensa però tant per tant, l'acció de documentar-se i treballar sobre fonaments, tan sòlids com sigui possible, no s'hi perd res.

Accedeix a l'estudi

2008-10-14T12:09:00.002+02:00

Injeccions de liquiditat

El personal s'ha quedat tan xocat que no ha pogut pràcticament reaccionar. Els estats han iniciat una cursa per veure qui aboca més diners públics a la banca mentre tots plegats ens ho mirem estupefactes. Arriscar significa també poder perdre i això és el que a molts emprenedors els hi ha passat milions de vegades. Per quin motiu els banquers són diferents.

Nacionalitzar bancs, com ha fet el camarada Gordon Brown, no és dolent. La cosa no va per aquí. Comprar pisos per acomodar-los com a habitatges de protecció oficial com ha fet el tovarich Baltasar, tampoc vindria a estar malament. El que passa és que podem estar força segurs que en quant als companys banquers i constructors la cosa els hi torni a funcionar, arrasaran a preu d'amic amb tot allò que l'administració els hi ha comprat, amb els calers de tots nosaltres, per treure'ls del forat i a més a més, si poden esgarrapar més coses no dubtaran amb fer-ho. Podem estar segurs que els que hi sortirem perdent serem els mateixos de sempre. Aquest show és tolerable?

Així d'entrada, segur que no. El panorama general que aquesta crisi deixarà darrere seu és ara per ara del tot incert i per no saber, no sabem ni quan ni com s'acabarà. Així que caldrà anar determinant quina postura adoptar davant els possibles escenaris que s'aniran configurant, tant a nivell internacional com de país.

La situació actual ens ve definida per tota una sèrie de factors que difícilment es poden explicar aquí. El que sí podem preveure és que el capital sembla condemnat a perseverar en els seus errors i aberracions: la crisi parteix de l'afany per l'especulació més absoluta, o sigui, de la pràctica reiterada de l'esport d'escanyar pobres, afició que els entranyables taurons de les finances combinen amb el costum d'enriquir-se desproporcionadament de manera poc ètica tot marxat a Hawai amb les bosses de bitllets de cinc-cents i oblidant-se de tot. Ningú pregunta pel sou dels alts executius?

No és cap bajanada dir que el que han de fer els banquers si els negocis no els hi funcionen és reduir despeses com tot fill de veïna. Llisto: reduir plantilla, vendre propietats o ajustar sous. També poden treballar per oferir productes més atractius rebaixant marges de benefici, eliminant comissions o oferint valor afegit als seus serveis. També poden diversificar els seus negocis, dedicar-se a l'horticultura ecològica o al comerç de instruments musicals de corda. Resumint, passar pels suposats calvaris dels que fan gala quan reclamen i aconsegueixen reduccions ( o excepcions ) d'impostos.

N'hi ha que es dediquen a l'exercici falaç de criticar els que des de l'esquerra lamenten la falsa nacionalització dels bancs. El diumenge ho va fer de forma força desafortunada en Jordi Barbeta de La Vanguardia. El problema no és que es nacionalitzin bancs, els problema rau en que es carregui de calers públics als bancs, s'esperi que els destinin a concedir crèdits amb les mateixes condicions de sempre i que això ens hagi de semblar bé. És una farsa i un insult, greu, a la intel·ligència.

Populista o popular, tant és, la crítica a aquest model és lícita i necessària. El que ens està tocant viure demostra que el poder econòmic té moltes més eines per imposar-se que la, ja força escarransida, política. Potser comença a ser hora posar les coses al seu lloc i que els estats reforcin el seu paper com a organitzacions amb una legitimitat superior obligades a vetllar per l'autèntic interès general. El majoria dels mortals que no tenim un banc.

2008-10-02T12:11:00.001+02:00

Diagnòstics i receptes

Poden existir molts indicadors que permetin valorar el grau d'èxit d'una organització política. Una definició, útil però curta, de què vindria a ser l'èxit per a una formació política pot passar per entendre'l com la capacitat assolida per aconseguir materialitzar principis i objectius en forma de polítiques públiques.

La definició, que a simple vista resulta partitocèntrica, és prou flexible com per entendre que aquesta capacitat depen també dels entorns que un moviment polític és capaç de procurar-se. En definitiva, que representa una base correcta per analitzar evolucions i conjuntures.

Malgrat les diferències que presenta el cicle, es podria dir que l'independentisme ha aconseguit incrementar durant els darrers anys la seva capacitat per aplicar programes concrets i per condicionar l'agenda política catalana. El que hauria de ser visualitzat i entès com a èxit parcial, es percep de manera generalment negativa.

A banda del canvi d'orientació política i d'objectius que a curt i mitjà termini cal que l'independentisme aconsegueixi situar al centre del debat polític per tal d'aprofitar finestres d'oportunitat concretes, com la que podem identificar derivada de la situació econòmica actual, es fa necessari aplicar receptes internes que permetin superar el moment intern i recuperar empenta.

Els fluxos de poder generen necessitats organitzatives a les quals una organització política ha de ser capaç de respondre. Un creixement electoral pot derivar en una major capacitat per incidir socialment però augmenta la pressió sobre les estructures, forçant canvis i obligant a la reacció. L'abast i la categoria d'aquest moviment, l'adequació que necessàriament han d'experimentar les estructures per tal de reaccionar a un increment de poder, pot ser font catalitzadora de problemàtiques internes que poden néixer al voltant de les decisions concretes que poden girar al voltant del posicionament de l'organització un cop s'assoleixen noves capacitats, provocant enfrontaments de diversa índole.

En moments complicats, cal cercar receptes potents que condueixin a les organitzacions cap a l'estabilitat, condició sine qua non per seguir avançant. La recerca d'aquestes i l'establiment d'un consens fonamental al voltant de les sistemàtiques de treball intern són responsabilitat de tots els agents polítics que intervenen en una organització i que han d'aspirar a produir un comportament harmònic i fiable, o dit d'una manera diferent, seriós i responsable.

2008-09-29T18:51:00.000+02:00

En Pep Andreu i la Guàrdia Civil

Malgrat ens pugui semblar una situació del passat, encara és possible anar a judici per parlar en català. Ben recentment li ha tocat a en Pep Andreu, ex membre del Congrés dels Diputats i alcalde de Montblanc ( Conca de Barberà ).

Com que les lleis que explícitament perseguien el català ja fa temps que van ser substituïdes per d'altres normes que simplement es limiten a dotar al castellà de tots els privilegis i avantatges possibles, ha deixat de ser possible denunciar a algú pel simple fet de parlar en el seu idioma. Per tant, toca disfressar d'alguna manera la denúncia i a en Pep Andreu l'han enviat davant del jutge per un suposat delicte de desobediència.

Un matí previ a les festes del seu municipi, en Pep Andreu va descobrir que la Guàrdia Civil havia col·locat un control enmig del nucli urbà sense avisar l'Ajuntament. Un cop s'hi va atansar per demanar explicacions als agents, aquests el van rebre de forma hostil i per últim van acabar demanant-li que parlés en castellà. L'alcalde s'hi va negar i per aquest motiu va acabar denunciat.

Recentment, un membre de la Benemèrita va entrar un escrit al registre de l'Ajuntament de Montblanc preguntant el motiu pel qual aquest no complia amb la llei de banderes. La resposta d'aquesta corporació municipal esmentava l'incompliment en el que també incorria el cuartell de la Guàrdia Civil on la senyera mai ha onejat.

Durant el judici, en Pep Andreu va rebre el suport del president d'Esquerra i ex conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, Joan Puigcercòs i del també ex conseller per CiU, Joan Gomis. Finalment, ha estat absolt d'un delicte que no havia comés i que pretenia encobrir l'autèntic motiu pel qual l'alcalde de Montblanc ha anat a parar davant d'un jutge: no haver-se rebaixat davant l'actitud provocativa d'un cos que fa anys que hauríem d'haver perdut de vista.

Tota una lliçó de dignitat. I que desprès diguin que no hi ha conflicte ...

2008-09-16T11:52:00.002+02:00

El mur des d'un punt de vista diferent

En Jordi Massó és un militant d'Esquerra de Cerdanyola amb un recorregut vital molt interessant. L'altre dia parlant, em va recordar que ell havia viscut força temps al Berlín dividit pel mur. El seu punt de vista em va semblar força interessant i crec que val la pena recollir-lo doncs reflexa una dimensió pràctica que amb anys i quilòmetres pel mig, desconeixem o perdem de vista.

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, la capital alemanya va quedar en bona part destruïda a causa dels atacs aeris aliats i del combat carrer per carrer lliurat per la guarnició de la ciutat i les divisions de Zhukov i Koniev.

Nou setmanes després de la rendició incondicional alemanya, les forces aliades van reunir-se a Potsdam en una conferència que seria l'avantsala de la Guerra Freda i que entre d'altres acords, ratificava la divisió d'Alemanya i Àustria en quatre zones d'ocupació a gestionar per francesos, anglesos, americans i russos.

Per la seva condició de capital, Berlín, tot i quedar dins l'esfera de control dels russos, fou dividida també en quatre parts. La versió més oficial situa la construcció del mur com a efecte directe de la tensió política entre potències. Des d'un punt de vista molt pràctic, la part russa de Berlín era ingovernable sense el mur que la RDA aixecà l'estiu de 1961.

El model capitalista i el socialista no eren compatibles en un mateix espai geogràfic obert. Tal i com explica en Jordi Massó, les polítiques d'habitatge de la RDA van permetre a molts berlinesos pagar lloguers o adquirir propietats a preus més baixos que els que es pagaven a l'oest de la ciutat. Una cosa similar succeïa amb el preu dels aliments o amb l'accés als estudis superiors. En canvi, els sous van ser sempre més elevats a la RFA.

En resum, el Berlín Oriental venia a ser la residència, el supermercat i la universitat de la ciutat. En canvi, el Berlín Occidental esdevenia lloc de treball per a molts ciutadans que fins i tot, s'havien format a universitats de la RDA. Una relació injusta entre ambdós estats doncs la RFA vampiritzava el model socialista i feia perillar molt seriosament el futur de la RDA.

El Mur de Berlín no respon a una lògica de pel·lícula d'espies, imposada normalment pels vencedors, amb bons molt bons i dolents molt dolents. Al districtes orientals de Berlín i a moltes circumscripcions electorals de l'est, encara guanyen les eleccions els hereus polítics del SED.

2008-08-18T21:27:00.002+02:00

Sense notícies del finançament ( Guerra Freda )

Com que no som Vietnam, on hi ha jungla per amagar-se, ni Argèlia, bressol d’un moviment d’alliberament nacional arquetípic en el seu temps i ni tan sols el País Basc, en fase permanent de petardeig, cal definir el conflicte que tenim els catalans amb l’Estat Espanyol d’una manera més o menys imaginativa i sense fer referéncies a la violència explícita. Deu ser important a l’hora de que tots plegats ens poguem entendre correctament els uns als altres.

Llegint articles extrets de l’índex que la viquipèdia li dedica a la Guerra Freda, és senzill entendre que l’Estat Espanyol aplica als catalans una variant ibèrica de la Doctrina Breznev, política que va esdevenir caduca al 1989 amb Gorbatxov, creador de la Doctrina Sinatra, que no és un altre cosa que deixar fer a les nacions de l’òrbita soviètica el seu camí ( My way ). O sigui, el que molts catalans volem fer de fa temps.

L’escalada verbal en la que han entrat dirgents del PSOE i del PSC arran de l’incompliment per par del govern espanyol de l’Estatut de Catalunya, una llei orgànica com qualsevol altre, podría tenir una certa retirada amb la Primavera de Praga de 1968, amb Maria Teresa Fernàndez de la Vega en el paper de Leònid Breznev, Antoni Castells interpretant a Alexander Dubcek i Pepe Bono conduint un tanc.

En tot cas, sense conèixer els detalls íntims del cas seria arriscat afirmar-ho. El que sí que sembla clar és que al PSC cada cop li costa més afrontar de cara la defensa d’interesos objectivament incompatibles com són els de l’Estat Espanyol, els de Catalunya i els del PSOE. De moment, una bona notícia per a Catalunya. Potser, fins i tot, una mica de llum al final del tunel, o com a mínim un fluorescent al mig, que ja seria alguna cosa.

Com que la Primavera de Praga va anar com va anar, potser caldria ser una mica més positius i cercar símils que inspirin bon rotllo. Donant voltes per la mateixa secciò de la viquipèdia, trobarem un terme que resulta útil i transmet millors vibracions: la finlandització.

Afusellant de manera cruel l’article, es pot resumir el terme, com a doctrina política segons la qual, Finlàndia, malgrat situar-se a l’oest del Teló d’Acer, evitava prendre posició en els assumptes que poguessin irritar a la Unió Soviètica, la qual cosa suposava a la pràctica una reducció de la sobirania política del país.

Determinar que el PSOE i el PSC es situen a una mateixa banda del teló és geografia pura i dura, així que, seguint amb l’analogía, la defensa de l’Estatut de Catalunya vigent i la negociació d’un bon finançament per Catalunya són accions que suposen una visible desfindlandització del PSC respecte el PSOE. En tot cas, per fer-se il·lusions, caldria que els protagonistes passessin dels fets a les paraules, cosa que no és fàcil que succeeixi.

Al 1948, Finlàndia i la Unió Soviètica van signar un Pacte d’Amistat, Cooperació i Assisténcia Mútua que fins al 1992 no es derogà. Durant aquest temps, alguns polítics finlandesos van jugar la carta de Moscou contra els seus adversaris polítics, acusant-los d’aquesta manera de posar en perill les bones relacions entre els dos estats veïns. De totes les situacions esmentades, aquesta sembla ser que serà la que més punts té d’esdevenir una realitat. Si la situació actual s’allarga gaire, cosa que no és segura, veure’m com algún socialista català amb vocació de Subsecretari d’Estat la juga sense complexes. Això sinó és que entre bastidors els protagonistes ja han començat a jugar-la, cosa que tampoc és improbable.

Diuen que l’invasió de Txecoslovàquia no va ser gaire criticada des d’occident donat que el “socialisme amb rostre humà” de Dubcek era vist des del bloc capitalista com una amenaça més gran que el comunisme soviètic. En resum, un fred exercici d’hipocresia que no va fer cap bé als txecoslovacs.

Ara caldria que els que no estan a la mateixa banda del teló que els socialistes catalans facin el possible perque aquests es vegin forts i aconsegueixin, o un bon tracte per Catalunya o una magnífica distorsió institucional amb l’Estat Espanyol. Segurament seria el més responsable per part dels partits polítics catalans que no juguen la carta d’Orange, concepte que ja no tindria relació amb la Guerra Freda però que també té un cert valor analític.

2008-08-06T14:55:00.002+02:00

Xina no mereix els Jocs Olímpics

Existeix un estat d’opinió respecte a Xina molt marcat per la matança de Tiananmen (1989). La repressió política i nacional que el gegant asiàtic exerceix regularment, amb el Tíbet com a cas arquetípic que no únic, contribueixen a mantenir una visió negativa d’aquest estat. Els Jocs Olímpics del 2008 tenen molt d’operació cosmètica i cal que en siguem conscients.

El bloqueig de la pàgina web d’Amnistia Internacional, ONG en defensa dels drets humans, a la Seu Olímpica de Beijing, és un símptoma clar de que alguna cosa no funciona exactament bé.

De manera coincident amb la mort de l’escriptor rus Aleksandr Solzhenitsyn, una de les principals veus crítiques contra el règim stalinista rus, s’inicien uns jocs olímpics a un país on els gulags encara existeixen en idèntica forma i funcions que a la URSS dels anys trenta o quaranta. Als drets laborals els hi passa a l’inrevés, no existeixen. S’apliquen polítiques agressives per liquidar identitats nacionals alternatives a la de la ètnia han i la pena de mort és a l’ordre del dia amb aproximadament 7.000 execucions anuals.

Deixant de banda determinats posicionaments de Solzhenitsyn, com per exemple la relativització de la dictadura franquista, lloar-lo com a denunciant de les infraccions en matèria de drets humans i aplaudir els jocs olímpics xinesos són dues accions incompatibles. Hipocresia pura i dura a la que molts s’hi ha apuntat sense problemes.

La versió oficial que es posa a l’abast dels occidentals, consisteix en argumentar que els Jocs Olímpics han de servir per obrir el país i aconseguir que es comprometi a respectar els drets humans. Un plantejament fals a la llum dels esdeveniments més recents. Amnistia Internacional denuncia que la situació en aquest camp no ha deixat de deteriorar-se.

La versió oficial 2.0 rebaixa expectatives afirmant que durant la celebració dels jocs Xina rebaixarà la repressió política. Poc abans de la cita olímpica, les autoritats xineses han apartat de la vida pública a persones considerades com potencials distorsionadors de la imatge d’harmonia que es vol projectar al món. En resum, que ni això.

S’han incomplert les promeses de facilitar la tasca dels periodistes que han acudit a la Xina per informar a l’opinió internacional. En aquest sentit, destaca el bloqueig a pàgines web com, per exemple, la de la BBC. Es continua impedint informar sobre la violació dels drets humans. El Club de Corresponsals Estrangers de Xina ( FCCC ) va documentar aproximadament 180 incidents d’impediment informatiu l’any 2007. Actualment, la xifra ascendeix a 270.

Darrere el famós “miracle xinès”, procés que a portat el país a ser el principal exportador del món i la tercera potència econòmica mundial, s’amaga un desastre ecològic brutal, amb cinc de les ciutats més contaminades del món, i l’explotació sistemàtica de la majoria de la població d’aquest país, amb 15.000 morts anuals en accidents laborals i jornades laborals que van de les seixanta a les setanta hores setmanals a canvi de menys del salari mínim.

Totes aquests violacions d’allò que en diuen “olimpisme” porten a la conclusió que els Jocs Olímpics, no només els d’enguany, tenen molt d’operació econòmica i propagandística. Serveixen per a moltes coses menys per defensar valors. Ha quedat constatat. Que no ens enganyin!

2008-06-15T23:16:00.001+02:00

Màxim debat intern, màxima unitat externa

Passar gaire estona justificant que Esquerra no és el Partit Demòcrata nord-americà seria una pèrdua de temps imperdonable. Que Esquerra planteja modificar el sistema fins al punt de voler trencar un estat i que el Partit Demòcrata és un puntal de la primera potència mundial, són aspectes sobre els que no val la pena donar-hi massa voltes. I sense parlar de la diferència entre sistemes polítiques.

En definitiva, que la comparació és absolutament intencionada i fal·laç. Ni els Països Catalans són els EEUU ni Esquerra té un establishment al darrere capaç de suportar les galetes que s’han donat Barack Obama i la família Clinton.

La fal·làcia ha pogut donar cobertura a aquells que de tot plegat n’han volgut fer un circ. El motiu principal ha estat un argument purament estratègic. Un volum gens menyspreable dels militants que avui té Esquerra van entrar al partit arran de l’increment electoral que s’inicià amb les eleccions municipals del 2003. Aquest fet comporta el creixement del partit i la incapacitat de les estructures per arribar a tots ells. En definitiva, que la millor manera d’arribar a molts dels militants era fer-ho a través dels mitjans de comunicació, repartint estopa i àcids gàstrics per tal de guanyar a qualsevol preu. No és gens estrany que molta gent pensi que això no es pot repetir.

Com que la comparació no era bona i partia de la necessitat de deteriorar la imatge de determinats membres del partit, acció que objectivament podem considerar com a ben poc responsable, s’entén que un cop finalitzat el congrés nacional, les aigües han de començar a tornar al seu lloc. Entre d’altres coses per que la ciutadania, aquells que voten, no ha entès el que ha passat. Bé, ha entès que l’independentisme és una olla de grills, la qual cosa és, sens dubtes, perjudicial per al mateix.

Un agent polític col·lectiu s’ha de dotar d’una estructura política interna i ha de ser capaç d’executar una estratègia externa. Són dues coses diferents i absolutament necessàries. No cola com a agent estratègic extern tirar-nos els plats al cap entre nosaltres.

Cal garantir que els canals i òrgans interns funcionin de la millor manera possible. Cal garantir la capacitat de tots els militants de l’independentisme de ser agents polítics que participen als debats i decideixen. És fonamental debatre les actuacions, passades i futures, analitzar errors i encerts, mantenir o conservar responsables. I cal fer tot això sense oblidar, que un dels eixos principals de la participació és la corresponsabilització en l’acció externa.

A l’independentisme li cal dirigir els seus esforços a la consecució dels seus objectius estratègics, ha de generar portades de diari desgastant els fonaments de l’estat i apropant-nos a la llibertat. El país ho està esperant

2008-05-05T00:26:00.002+02:00

El camí de tornada del bumerang estatutari

Està tornant. Qui sigui del Tribunal Constitucional ja ha començat a filtrar als mitjans detalls de les deliberacions. A banda de l’opinió que es pugui tenir de la legitimitat d’aquestes, el fet no deixa de ser tota una demostració del rigor, la imparcialitat i la fiabilitat d’aquest òrgan. Consideracions a banda, l’espectacle promet.

De la primera part del procés se’n van poder extreure dues constatacions:

1. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni fer-se més amable a aquells que expressen una identitat diferent a la marcada pel nacionalisme espanyol.

2. La sobirania recau única i exclusivament en els representants polítics del conjunt estatal. Les parts no tenen res a dir ni decidir sense guanyar-s’ho. I que cadascú ho interpreti com vulgui.

Aquestes sentències es mantindran ben fermes. Ja ha sonat el tret de sortida per a la segona part del serial. Un cop el botí socialista ja ha arribat a Madrid i ha permès la reedició d’un govern socialista, les coses ja poden començar a quedar claretes. És així de simple, el Tribunal Constitucional comença a moure’s un cop no destorba el camí cap a La Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero. És d’una simplicitat capaç de ferir sensibilitats curtides i d’una previsibilitat altíssima.

Caldrà veure quin rang li queda al referèndum. No val la pena preguntar-se si els catalans van decidir quelcom. Qui decidirà serà l’Estat Espanyol a través del Tribunal Constitucional. La validesa de la consulta la determinarà la reacció dels partits catalans davant la previsible desautorització que s’aproxima.

El PSC, per mitjà de José Zaragoza, ha començat a determinar un rumb: no acatar una sentència és un delicte. Després, picaran de peus i faran tot el teatre que calgui per tal de sortir mitjanament ben pentinats a la fotografia, però la realitat previsible és la que ens ha avançat el secretari d’organització del PSC. Una posició que s’anirà estovant però que és i serà dura. La seva “Catalunya optimista” és la que posa l’altra galta amb alegria. I el que es queixi serà acusat de ser un derrotista i de voler enganyar al personal amb propostes inversemblants.

Cal decidir quina legitimitat donem al referèndum. Els alts funcionaris de l’Estat ja han dit la seva. Per això estan aquí. Si els catalans van donar el seu vist-i-plau a un text que malgrat opinions, era intuït com un avenç, i ara l’Estat vol fer trampes i modificar les clàusules del contracte, algú els haurà de defensar. Si creiem en la capacitat del poble català per signar contractes amb l’Estat, no podem deixar de creure en la seva legitimitat per trencar-los. Se’n diu “lògica pura i dura” i ha de marcar un camí alternatiu al que ja ha indicat José Zaragoza.

Com fer-ho és una incògnita que s’anirà resolent tota sola en base a la voluntat política real de les diverses forces polítiques catalanes. De moment es pot fer necessari recordar que de majories possibles al Parlament de Catalunya n’hi ha com a mínim dues, l’actual i un altre. Amb determinades qüestions no s’hi val a jugar i caldria que tothom ho entengués.

Sense una bona gestió de la situació, el bumerang estatutari que va arribar a Madrid i que ha començat el seu camí de tornada cap a Barcelona, ens pot anar a parar al cap amb una potència que podria deixar estabornit a més d’un i amb unes conseqüències pel país difícils de determinar.

2008-04-13T20:54:00.006+02:00

El Connecta’08 comença a prendre forma

De país se’n pot fer de moltes formes. Apropar la cultura catalana a la ciutadania, generar nexes entre les entitats juvenils, normalitzar les expressions culturals dels joves, contribuir en la mesura del possible al reforçament del panorama musical en català i cedir espais a la societat civil és una tasca de base que cal realitzar.

El Connecta va néixer amb aquesta vocació i amb ganes de treballar des de la proximitat per uns objectius que valen molt la pena. Si la feina en positiu, aquella que suma, és ja de per sí necessària, ara mateix encara ho és més. Els companys que l'organitzen seguiran informant i esperem que en breu els continguts de la seva pàgina web siguin visibles. Endavant!

2008-04-08T10:54:00.004+02:00

Aigua!

Allò que realment sorprèn de la qüestió de la sequera és la incapacitat per actuar, no ja adequadament sinó simplement actuar, de les administracions responsables. Tot i els intents d’esforçats comunicadors demagogs que no dubten a jugar amb qüestions tan inflamables, el debat no ha arribat encara al seu punt àlgid.

La manca de recursos hídrics no respon a una situació excepcional. L’escenari actual forma part d’un procés complex però profundament previsible. Què han fet exactament les administracions públiques per moderar els consums d’aigua i evitar aquesta crisi? Ben poca cosa.

Ja se sap que als pagesos d’aquest país se’ls està escanyant. Partint de l’absoluta disparitat de criteri amb un Sala i Martín més abominable que mai, calen pagesos i cal preservar el territori català de la depredació d’un malanomenat progrés que de moment, a banda d’altres meravelles com la pol·lució, ens ha portat sequera. Bé, s’ha subvencionat suficientment la conversió dels sistemes de rec o la recollida d’aigües pluvials per reduir els consums d’aigua de l’agricultura? La resposta és “no”.

Menjar canapès a una canonada és complicat. Aquest és el motiu principal per què una conducció d’aigua a Badalona per diàriament 400.000 litres d’aigua. L’altra és que alguns polítics consideren que els electors som idiotes i no som capaços d’entendre quines són les prioritats d’un govern. Si les administracions municipals del país invertissin en clavegueram i conduccions d’aigua, subvencionades per l’Estat, el Govern de la Generalitat o les diputacions, o per totes tres a la vegada, estaríem perdent ben poca aigua i la crisi no seria del calibre de l’actual.

Existeix el risc que en pocs anys l’àrea metropolitana de Barcelona no hi hagi per on agafar-la. Que si túnels a Collserola, que si carreteres inútils arreu, que si polígons i més polígons, vials de cornisa, vies interpolars, carregar-se el Vallès amb tot d’infrastructures que de cap manera calen... ara bé, implantar per normativa que les noves construccions que es realitzin han d’utilitzar l’aigua de la pica de la cuina per tirar la cadena del lavabo, res de res. Amb això estalviaríem més de nou litres d’aigua multiplicats per visita del ciutadà al lavabo. Això és política de veritat.

Només cal mirar les condicions del preu de l’habitatge per arribar a una conclusió: a que carai s’han estat dedicant els darrers anys a la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge? Baltasar hauria de plegar per molts motius. No només per cutre, fonamentalment per incapaç.

2008-03-28T22:23:00.000+01:00

Construir l’hegemonia

Llegir enquestes, sobretot si són fiables, és un exercici molt saludable que proporciona eines pel treball polític. En altres paraules, un actor polític que representa una determinada sensibilitat ha de saber identificar quina és la centralitat política per saber quina és la forma més idònia de modificar-la. En realitat és així de simple.

Entendre la política com a gestió del conflicte col·lectiu entre interessos, que és el que realment és. comporta assumir-la com a exercici de transformació social. Una aposta per treballar la realitat amb la finalitat de reconstruir-la i fer-la millor.

La literatura política d’esquerres va identificar fa molt temps, fins i tot abans de l’existència de les enquestes, un perill per a la pràctica política. Consisteix en renunciar parcialment a la capacitat pedagògica de l’actor polític i predestinar-lo a cercar desesperadament la centralitat enlloc de dedicar-se en cos i ànima a modificar-la. Van batejar-ho amb un nom gens agradable: oportunisme.

Un dels grans de la teoria política d’esquerres va ser Antonio Gramsci i molts opinen que va marcar un abans i un després. Aquest comunista sard va saber veure més enllà i entre d’altres coses va ser un gran estratega a l’hora de traçar camins per a l’alliberament social a les nacions desenvolupades i amb societat civil constituïda. El que va ser vàlid a la Rússia Tsarista com a estratègia revolucionària poca cosa tenia a veure amb estats com Itàlia o França. Una de les seves formes més celebres és la “guerra de posicions” com a superació de la “guerra de moviments” encapçalada per Lenin. L’esquerra no deixa de reciclar-se tot i el procés hegemonitzador del neoliberalisme, l’acceleració del procés històric i la globalització. Però la realitat és que hi ha coses que es mantenen vives i bona part del pensament gramscià no ha perdut validesa.

Perseguir uns objectius, fer política en majúscules, requereix el compromís organitzatiu de construir consensos i hegemonies. L’independentisme català ha aconseguit generar certs consensos però a causa de la seva feblesa estructural no ha pogut construir la hegemonia. Toca construir la hegemonia sense oblidar la importància de crear consensos socials al voltant dels objectius del moviment.

2008-03-12T03:21:00.001+01:00

Qui va dir que seria fàcil?

Els resultats de les darreres eleccions espanyoles poden tenir moltes lectures però només una conclusió. És ben obvi que l’independentisme ha tancat una etapa i que cal fer un pas endavant. Això és natural i a més a més, dessitjable. L’Esquerra d’Àngel Colom va situar l’independentisme com a opció política legítima i va obrar un important creixement electoral important. L’Esquerra que va venir després va suposar una renovació estratègica que va permetre el creixement en l’eix social i el nacional, treballant per la construcció d’un estat català com a eina per garantir la justícia social als Països Catalans. Aquest camí va obrir un cicle en que l’independentisme ha arribat a assolir cotes de suport molt altes i fins i tot a veure-s’hi amb cor de formar part del Govern de Catalunya. Tant aquest període com els anteriors i com els que vindran, ha tingut la seva importància però ha finalitzat.

L’Estat Espanyol no és federalitzable ens ho mirem com ens ho mirem. Aquesta situació ja era coneguda i ha calgut demostrar-ho empíricament. La feina per construir una majoria social favorable a l’exercici pel dret d’autodeterminació seguirà durant força temps i cal començar a decidir sobre quines bases es treballarà per fer-ho. Això és el que realment importa.

Desmuntar un estat europeu consolidat no és simplement portar a terme un canvi. Construir la independència dels Països Catalans significa portar a terme una revolució i com ja va explicar Gramsci en el seu moment, la revolució als estats consolidats es construeix portant a terme una “guerra de posicions”, creant estructures estables de treball al servei de la difícil tasca de generar consensos socials i provocar el desplaçament ideològic de la societat.

L’independentisme ha posat sobre la taula qüestions que han esdevingut consens com la necessitat de refer el sistema de relacions de Catalunya amb l’Estat Espanyol o finalitzar l’espoli fiscal al que ens veiem sotmesos. Les victòries ideològiques són importants però també ho és que quan aquestes es produeixen, reverteixin en benefici d’aquella força que ha encapçalat el combat. L’Estat Espanyol és capaç actualment de jugar fort i guanyar, la bipolarització de la campanya electoral i els conseqüents resultats denoten la feblesa d’un moviment que tot i les victòries ideològiques obtingudes, encara no està preparat per disputar el seu darrer assalt.

Més enllà dels ajustaments discursius, que són molt importants i formen part d’un debat que cal encarar des d’un punt de vista profundament moral, cal que l’independentisme es plantegi un procés de construcció i consolidació d’eines al servei del moviment, eines de les que els altres agents polítics disposen i que a l’hora de la veritat marquen la diferència. Aquesta és una tasca complicada que cal afrontar amb il·lusió. Ningú ens va dir en cap moment que fos fàcil.

2008-02-17T21:48:00.001+01:00

Kosovo sí, els Països Catalans també

Als carrers de Pristina ja es celebra una independència que de fa temps era inevitable. Kosovo ha trencat definitivament la lògica que va acompanyar el procés de desmembració de la URSS. Aquest és un precedent que les nacions sense estat del continent europeu no poden passar per alt.

L’imperi dels tsars i posteriorment el règim soviètic, van enfrontar-se en tot moment a dos factors estructurals que feien trontollar l’estat: el seu primer taló d’Aquiles era el problema d’alimentar 250 milions d’habitants, l’altre era la qüestió de les nacions sense estat. Els intensos programes de russificació només van obtenir èxits parcials i la consciència nacional dels pobles no russos que existien i existeixen al llarg dels 293.047.571 Km² de la antiga URSS, no van parar de rebrotar. Quan el col·lapse va esdevenir inevitable, aquells territoris no nacionalment russos que disposaven d’un status de República Socialista van poder accedir a la seva independència.

No va ser aquest el cas de pobles com el txetxè. L’actual Rússia manté el control de territoris amb identitat pròpia i els hi nega, si cal per la via militar, el seu dret a emancipar-se. Practicant el dret de conquesta.

Kosovo, al contrari que Montenegro, no va ser una república adherida a l’estat iugoslau, era una regió, que va aconseguir esdevenir autònoma, de Sèrbia. La seva independència i el ràpid reconeixement que obtindrà, assenyala un precedent incòmode per estats que encara practiquen el dret de conquesta, com Rússia o el propi Estat Espanyol. Significa una legitimació per nacions com la catalana, txetxena, corsa, sarda i moltes altres que no han estat enquadrades mai dins un esquema federal.

És un precedent que ens recorda que les fronteres i els estats són construccions històriques que agradi o no agradi, són efímeres i es poden crear o destruir depenent del context. El fet és en sí mateix una oportunitat per reivindicar el dret d’autodeterminació dels Països Catalans i demostra que la independència és possible si es creen els condicionants adequats. Aquests, no han de ser els mateixos que els de Kosovo i demostrar-ho serà la primera tasca a la que ens haurem d’entregar.

Ara només cal esperar que el nou estat europeu sigui capaç de caminar en pau, garantint els drets de tots els seus habitants i entri a formar part amb normalitat dels òrgans de la comunitat internacional.

2008-02-07T00:30:00.000+01:00

Amb quina legitimitat ho pensen fer?

No es pot dir que el modus operandi imperant a la política espanyola estigui caracteritzat per la subtilesa. No es pot dir que les coses no quedin clares.

El PSOE d’Andalusia pretenia incloure al seu programa electoral una proposta per que les escoles oficials d’idiomes d’aquella comunitat autònoma ensenyessin català, basc i gallec. Pretenia doncs després del xàfec que els hi ha caigut a sobre s’han hagut de carregar la proposta i no ha aparegut al programa definitiu. Primer s’hi ha apuntat Javier Arenas i després el propi Mariano Rajoy ha titllat la proposta d’estúpida i ha recordat a tothom que cal conèixer el castellà i l’anglès i deixar-se estar de patois inútils. Molt estimulant.

Per altra banda, el PP ha portat a votació al Parlament de Catalunya una proposta dirigida a dividir la comunitat escolar en funció de la llengua materna dels alumnes, sempre i quan aquesta sigui el castellà i el català. La proposta ha estat rebutjada contundentment i només ha rebut l’adhesió de Ciutadans. S’han quedat sols i eren poquets. No obstant, el PP amenaça amb fer-ho des de Madrid i donat que el nostre país no té estat, estem a mercè de qui aconsegueixi formar govern després del 9 de març. Un cop més, les decisions dels representants electes i legítims del poble català podrien ser paper mullat i estripat.

La justícia espanyola, que té poca cosa de la primera part del nom i molt de la segona, pensa pronunciar-se quan sigui escaient respecte el text final de la reforma estatutària i entrar a jutjar la voluntat democràtica del poble de Catalunya. D’una manera o un altre, això serà una realitat i ens haurem de veure sotmesos a la darrera paraula d’uns jutges que ens explicaran fins on arriben les nostres cadenes o bé extirparan algun dels articles de la llei. Bàsicament per marcar paquet, per reforçar la seva virilitat aplicant-nos les banderilles al pur estil Jesulín.

El panorama no pot ser més decebedor i cal que ens preguntem amb quina legitimitat pensen fer tot això i quina és la resposta que cal donar-hi. No es tracta de qüestions inferiors i la resposta donada obrirà nous camins o en tancarà d’altres.

2008-02-03T17:35:00.000+01:00

Successió per la cara?

Més d’un se’n haurà adonat. Ja fa temps que la premsa oficial ha anat més enllà de les posicions defensives i ha passat clarament a l’atac. Ja no es tracta només de defensar el paper de la monarquia a l’Estat Espanyol i sembla que la successió s’està preparant.

El com i el quan poden ser una sorpresa absoluta. Són coses que no depenen de la voluntat popular o d’un procediment establert. S’ho ventilaran en uns pocs sopars i reunions conspiratòries i nosaltres, que som qui els hi paguem les classes d’equitació i les vacances a Suïssa, un bon dia llevarem per anar a la feina i trobarem al diari que la màxima figura de l’Estat ha canviat. Que en Juan Carlos s’ha retirat, tot i que no es pot dir que ho notarà gaire en la seva càrrega de feina, i que en Felipe l’ha substituït.

No sembla que ara per ara les forces d’esquerres d’àmbit estatal estiguin per qüestionar la monarquia. Independentment dels precedents, el resultat és d’una pobresa política important. Les conviccions seran sacrificades en benefici de la fortalesa d’un projecte comú: l’espanyolisme.

A l’Estat existeix un consens social més o menys estès de que la monarquia, a l’igual que no serveix per res, no molesta a ningú. Aquestes característiques sumades a la presumpta bonhomia dels monarques i a la feina ben feta per les premses groga i rosa, han generat una certa adhesió a la Casa Reial. Segurament hi ha qui fins i tot delira imaginant-se els reis patint pels seus súbdits que no arriben a final de més. Ara bé, els argumentaris favorables al manteniment de la monarquia no resisteixen en cap cas més d’un quart d’hora de discussió.

La Casa Reial és una institució fonamentalment simbòlica, la qual cosa no vol dir que sigui inútil. Representa la unitat de l’Estat Espanyol i ho fa amb tot el pes del dogma que representa. Si els espanyols mantenen una institució antidemocràtica i anacrònica com la monarquia, com no han de barrar el pas sense explicacions a aquelles nacions que pretenen emancipar-se? Ambdues coses responen a la mateixa lògica, descansen sobre els mateixos fonaments i ben segurament compartiran la mateixa sort.

Tenint en consideració que als Països Catalans el consens social al voltant de la monarquia és molt més feble que a la majoria d’indrets de l’Estat Espanyol, la possible successió serà una bona oportunitat per fer un salt endavant i demostrar que aquells que realment defensen els interessos del poble no són ni seran les forces polítiques d’àmbit estatal.

Caldria anar-se preparant per tal que la successió els hi surti ben cara.

2008-01-31T21:50:00.000+01:00

Què passaria si Rosa Díez fos la propera ocupant de La Moncloa?

La premsa d’avui ens porta declaracions de Rosa Díez, la que fins fa ben poc era eurodiputada pel PSOE. Cal entendre que el que la pobre noia manifesta no s’ho creu ni ella i s’ha d’inscriure en una espiral de la tradicional pràctica política de “veure qui la té més grossa” o “pixa més lluny”. Ella, sembla decidida a batre rècords.

Segurament animada per un absolutament infumable vídeo de campanya de Ciutadans i per les intencions del PP de carregar-se el sistema educatiu català, Rosa Díez ha tingut el coratge suficient com per plantar-se a Barcelona a explicar que la nació catalana és un invent. Cal felicitar-la per tan gran esforç intel·lectual. El que de manera tan grollera expressa aquesta senyora és que la nació catalana no és un producte de la natura, és una construcció històrica. El que passa per alt és que en això i en moltes més coses, la nació catalana no es diferencia de la resta. Els múltiples complexes d’aquesta política li impedeixen adonar-se de que la seva Espanya, la seva nació espanyola és tan inventada com la resta. Com a intent de provocació cal admetre que serveix, però com a argument és terriblement pobre.

Com que els arguments de Rosa Díez són d’aquest rang, podem afirmar que és una sectària espanyolista i quedar-nos tan amples. Un altre exemple és que al seu parer el castellà és un idioma més ric i competitiu que el català. Aquest intent no queda en gaire millor lloc que l’anterior. Transvestida de filòloga tampoc enganya ningú. Si a més ric i competitiu apel·la a l’obvietat de que l’espasa espanyola ha portat el castellà arreu del món a costa de milers de cultures autòctones i que durant segles s’ha desenvolupat de múltiples maneres, té raó. Si el que ens vol dir és que el castellà s’utilitza a molts més mitjans de comunicació, continua tenint raó. Però el que ens vol dir no és això, el que Rosa Díez pensa és que el castellà és millor, és superior i té dret a marginar idiomes inferiors. Si com a sol·lució parcial li proposéssim ampliar el marc comunicatiu català i reforçar-lo com a llengua, ella seria la primera que estaria en contra perquè és una fanàtica il·luminada imperialista.

Si Rosa Díez fos la propera ocupant de La Moncloa, cosa que té tantes possibilitats de passar com de que a Jiménez Losantos li donin el Premi Nobel de la Pau, l’Estat Espanyol seria expulsat parcialment de la Unió Europea amb una llista de motius com d'aquí a Auckland. Parcialment, esperem, perquè suposo que a nosaltres ens vindria algú a rescatar, no?

2008-01-30T23:59:00.000+01:00

Solidaritat democràtica

L’anomenada “jove democràcia” espanyola, normalment per aquells que volen justificar els seus múltiples dèficits, cada cop és menys jove i menys democràtica. És una realitat contra la que cal enfrontar-se. Els muntatges comencen a esdevenir greus insults a la intel·ligència de l’espectador.

A qui repassés amb una mica de cura la llista de candidatures abertzales il·legalitzades a les passades municipals, podia comprovar com les llistes que anaven endavant eren les que més mal podien fer al PNB. Les il·legalitzacions eren també un mitjà per legitimar el PSOE com a força defensora de la unitat d’Espanya davant els elements més reaccionaris de la societat.

Les futures il·legalitzacions a Euskal Herria tenen com a objectiu seguir equilibrant el perfil de José Luis Rodríguez Zapatero com a suposat home d’estat tan capaç de prohibir projectes polítics com de negociar amb ETA. Ja és prou greu que l’aparell d’un estat es vegi amb cor de deixar fora de joc un moviment polític amb àmplies adhesions populars, però és encara més greu que els interessos electorals d’un partit polític, el PSOE, passin per endavant dels drets democràtics de milers de ciutadans del País Basc. La separació de poders ha mort.

No podem caure en el dualisme. L’Estat Espanyol té una forma de govern bàsicament antidemocràtica, oprimeix les nacionalitats i en cap moment ha deixat de servir a les oligarquies que durant quaranta anys de dictadura van dessagnar el poble treballador. Seria un error legitimar l’Estat Espanyol, construït sobre piles de cadàvers, en l’afany de desmarcar-se de la lluita armada. Seria un exercici de ximpleria política total.

Cal solidaritzar-se amb el poble basc i amb l’esquerra abertzale principals víctimes de les il·legalitzacions i de la manca de qualitat democràtica d’un estat que ja fa força temps que està ben malalt. Si s’ha d’apuntalar, si li calen crosses per seguir endavant, que s’espavili tot sol.

2008-01-15T23:25:00.000+01:00

El fals discurs del PP i la llengua

Ja comencen a cansar determinades pràctiques polítiques del PP de Catalunya. Cal suposar que, entre d’altres coses, es volen assegurar que Ciutadans és la joguina trencada que aparenta ser i que determinats discursos van dirigits a tancar la fuita de vots que els populars havien detectat per la banda més ultra del seu electorat. Ara bé, això no és excusa per insultar la intel·ligència del personal que de per si comença a estar una mica cremat.

Agradi o no agradi, el castellà es troba en una situació de superioritat respecte al català. No només estem parlant de la garantia de drets lingüístics. En Sirera i companyia es deixen moltes coses al tinter de manera intencionada.

Suposo que li deuen dir “llibertat de càtedra” al criteri que molts professors de qualsevol dels nivells educatius aplica quan saltant-se la llei imparteixen les seves classes en castellà a qualsevol centre de Catalunya. No parlem de casos aïllats i pràcticament tothom ho ha viscut. Que jo sàpiga, mai s’ha organitzat un sidral quan una professora de música ha impartit les seves classes a un centre públic en l’idioma que li ha vingut més de gust. A determinats llocs de l’àrea metropolitana de Barcelona, és comú que personal docent catalanoparlant imparteixi les seves classes en castellà. Molts ho hem vist en primera fila. Bé, o a la del darrera de tot, és igual.

La majoria de mitjans de comunicació, especialment les televisions, utilitzen de manera exclusiva la llengua castellana. Com poden tenir la barra de dir que hi ha escolars que acaben els seus estudis sense conèixer adequadament el castellà? Les notes de la selectivitat no menteixen i la tossuda realitat que ens envolta tampoc. Els joves catalans tenen més oportunitats de dominar correctament el castellà que el català i això no se li escapa a ningú.

Dintre de l’embolcall, que en la forma ha de ser mínimament amable, el PP amaga les seves essències més profundes i ens demostra que no deixa de treballar per l’anul·lació de tot allò que no és espanyol a l’estat. Afeblir el català sabent com saben que es troba en situació d’inferioritat no deixa de ser una acció relacionada amb moltes d’altres que durant dècades han apuntat cap a la mateixa direcció.

Afortunadament, és un discurs que no enganya a ningú i que es realitza per convèncer als convençuts, per mobilitzar els de sempre. Ells sabran si volen continuar aspirant a perpetuar un dels fets diferencials més entranyables de Catalunya ( l’escàs tant per cent de vot al PP ) o si estan disposats a començar a dissenyar un projecte amb vocació de majoria. Es tracta de fer les coses pensant en els ciutadans de Catalunya i no en les poltrones de Madrid. De fer les coses amb el cap i no amb els peus.

2008-01-04T19:00:00.000+01:00

No només vivim d’infraestructures

Ho diu en Cesc Poch al seu bloc personal i té tota la raó. Existeix una crisi d’infraestructures a Catalunya que comença amb el nefast servei que ens ofereix RENFE, segueix amb les apagades que són culpa de la manca d’inversió en manteniment de la xarxa i finalitza amb el tracte colonial que rebem de Madrid en la qüestió dels aeroports. Entremig hi distingim desídies diverses, intents força convincents de descapitalització de Catalunya i altres causes i conseqüències del fet de no disposar d’un estat propi. Ara bé, centrar les reivindicacions independentistes en aquest camp és correcte?

Parcialment sí. És sabut que els principals usuaris de RENFE són joves, immigrants i joves. El poble treballador català és qui pateix en primera persona el passotisme dels diferents governs espanyols i per tant, aquesta qüestió ha de gaudir d’un protagonisme especial enmig de les reclamacions independentistes. Amb les apagades ens trobem amb una situació similar.

Ara bé, l’esquerra no pot deixar de banda els aspectes materials que determinen les desigualtats socials. Sempre és d'agraïr anar a la feina com una persona i no com una sardina i a més a més, és sabut que als caps els hi agrada que s'hi arribi a l'hora. Hi ha molta vida més enllà de defensar el desenvolupament econòmic català com a remei als mals del país. Les esquerres han de ser una cosa diferent i si la majoria d’opcions socialdemòcrates, ja no només als Països Catalans sinó que arreu d’Europa, han renunciat a lluitar per situar la política per sobre de l’economia, a defensar la pedagogia social i a incidir realment, és el seu problema. No s’hi val a caure en el post-materialisme. És la tomba de les esquerres on s’estan acomodant, per cert, socialistes de diversos colors. Polítics i també sindicalistes.

El desenvolupament econòmic ha d’estar al servei de les persones. No només al servei de les elits, al servei de la majoria. Entre d’altres coses perquè som la majoria els que, en la mesura de les nostres possibilitats, el paguem i el patim. Adoptar aquests i d’altres dogmes del liberalisme, comulgar cegament amb el fals “laissez faire, laisser passer” empobreix la cultura política de l’esquerra i li acaba provocant indefensió ideològica i pràctica a l’hora de defensar el sector públic.

Parlant clar, la centralitat política no està en defensar un aeroport que de manera regular només acabarà sent utilitzat per una minoria. La centralitat política no la marquen els principals diaris del país, està al carrer. En política s’han de defensar idees i projectes comprensibles per la majoria. No és cap crida a l’oportunisme, un altra malaltia de la política, és una invitació a la coherència, valor que ben utilitzat sempre ha aportat redits a l’independentisme d’esquerres.

Click To Play

Coldplay - Beautiful World

2008-01-02T11:34:00.000+01:00

Un dels nostres

Existeix una confusió considerable al voltant del pensament maquiavèl·lic. Una confusió que és volguda i que ha estat treballada conscientment al llarg dels segles pels enemics ideològics del pensador italià, que en un principi foren membres de l’església catòlica i avui dia podríem dir que qualsevol s’hi veu amb cor. La paraula en sí, maquiavel·lisme, genera de manera gairebé mecànica una imatge mental pejorativa, dolenta. Això no és exactament just.

Maquiavel realitza l’exercici de separar, de manera molt encertada, moral política i moral privada. Aquells que han popularitzat la confusió parteixen d’una incapacitat manifesta, fruit d’uns interessos concrets o del consens negatiu generat al voltant de la paraula, per distingir ambdós conceptes. Les organitzacions polítiques no són ni grups d’amics ni clubs de fans.

Els escrits d’aquest autor tracten fonamentalment de política i és en aquest pla que cal llegir-los doncs no van gaire més enllà. No hi ha en aquests una invitació a destruir l’ètica en favor de la política sinó una aproximació a una “ètica pública”, concepte que ens apropa a entendre l’exercici polític com una “ètica d’allò que és col·lectiu” i no com una qüestió personal. Qui llegeix el maquiavel·lisme en clau personal, qui traspassa qüestions polítiques al pla personal, s’equivoca profundament. L'ètica privada, la de cadascú, no hi té res a veure amb Maquiavel.

L’amistat, en el sentit més corrent de la paraula, és quelcom que queda fora de l’exercici polític. No és que a la política no hi puguin haver amics, és que l’amistat no té res a veure amb la política i ha de quedar restringida a l’exterior d’aquesta. L’amiguisme és, com l’al·luminosi als edificis, una malaltia política estructural difícil de tractar que provoca que els inoculats situïn els entorns propis més enllà del bé i del mal. L’objectivitat i el bon judici no poden perdre’s pel camí, han de ser part de qualsevol projecte que aspiri a ser realitzat.

En política no es pot elevar al rang d’universalitat un valor propi de l’esfera personal, genera disfuncions. És aquesta una lectura de Maquiavel, qui per cert era republicà, que en el seu moment i ara, no interessa a aquells que confonen la “fraternitat política” amb pràctiques dignes d’altres tipus d’organitzacions humanes que ara no val la pena citar.

Maquiavel ens convida a fer un exercici d’objectivisme que entén i desenvolupa anys després Gramsci, respectat intel·lectual socialista. Fer política és una gran responsabilitat i cal que qui decideix exercir-la, tingui clar que hi ha anat a fer i quins són els errors, molt humans, que pot cometre, vacunar-se contra ells i seguir endavant. Això és compromís.

Com va dir un que en sabia bastant: “és política, no és res personal”.

2007-12-09T23:34:00.000+01:00

La crosta sempre és relativa

Parlar de “crostes” des del pla polític és un exercici perillós. Joan Ferran i Serafini, Portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, ha tingut recentment el valor de fer-ho. Concretament, ha parlat d’arrencar la “crosta nacionalista” que existeix als mitjans de comunicació públics de Catalunya. A tall d’anècdota es pot dir també que el personatge s’ha dedicat a penjar al seu bloc escrits d’articulistes tan “no nacionalistes” com Francesc de Carreras que li donen la raó. A més a més, promociona un llibre que ha escrit ell (de venda a les seus del PSC) i provoca al personal de diverses maneres. Podria ser que tot plegat sigui tan cutre com que Joan Ferran volia promocionar el seu llibre i hagués organitzat la polémica amb aquesta finalitat. Qui sap?

El nacionalisme és l’ideologia que promou o sustenta estats. Quan Joan Ferran critica que a l’espai de meteorologia dels telenotícies apareix el mapa dels Països Catalans, el que vol és que hi surti el mapa de l’Estat Espanyol. Quan critica que determinats periodistes expliquin que s’ha convocat una manifestació en contra de la fallida tècnica de les infraestructures a Catalunya i a favor del dret d’autodeterminació, el que ell voldria és que els mitjans ignorin la convocatòria i només donin bombo a les convocatòries socialistes. El personatge és, en definitiva, un sectari i no deixa de ser un nacionalista. Espanyol, és clar.

Ja que el senyor Ferran té carnet del PSOE, partit polític que governa l’Estat Espanyol, li proposo que es preocupi, i faci extensiva la preocupació als seus companys de partit, d’altres crostes que per qüestions d'higiene són més urgents d’arrencar.

Hi ha la crosta feixista que existeix a l’exèrcit espanyol. Fa no tants anys van intentar un cop d’estat i de tant en tant encara amenacen amb tornar-hi. És el cas del general Mena que va aconseguir el seu minut de glòria recordant-nos durant el procés de negociació de la reforma estatutària catalana que l’exèrcit espanyol serveix, a les dolentes si cal, per mantenir la unitat de l’Estat. Si estiren adequadament d’aquest fil desarticularan una part gens menyspreable de l’extrema dreta organitzada. L’antifeixista assassinat recentment a Madrid va caure a mans d’un membre de la Guàrdia Reial. I com aquest cas n’hi ha hagut centenars. Amb la crosta rància del poder judicial passa quelcom de molt semblant i mereix un capítol a part.

El partit del senyor Ferran podria intentar arrencar la crosta empresarial que volta ben a prop de la política induint a barbaritats com el 4art Cinturó o els transvasaments. És aquesta crosta la que paga els mitjans de comunicació que sí agraden al senyor Ferran i ell i els seus correligionaris corren a tornar favor per favor tot desmuntant el sector públic d’aquest país. Aquesta és una crosta supurant que provoca més mals que la que a ell li preocupa.

Per no parlar de la crosta socialista que envaeix determinades administracions municipals. En sap res el senyor Ferran? Em dona la sensació que els socialistes de Catalunya són uns grans experts en crostes i que per aquí va tot plegat.

2007-12-02T21:50:00.000+01:00

Violència unionista al País Valencià

Dijous passat va esclatar un artefacte explosiu davant la seu d’Esquerra i les JERPV a València ciutat. Un artefacte què, per cert, contenia elements metàl·lics petits que amb l’explosió sortiren projectats i causaren desperfectes als cotxes aparcats a prop. Vaja, el que es coneix com metralla i que no té cap altre finalitat que fer mal.

No seria just oblidar que un altra formació del País Valencià ha patit recentment un altre atac amb artefacte explosiu i a banda, d’altres entitats i organitzacions. Accions que no han estat condemnades per tots els partits o organitzacions polítiques. Comença a quedar clar que algun idiota ha aprés a fer artefactes explosius i que hi ha algú altre disposat a riure-li les gracietes.

Existeix una zona fosca de la “democràcia” espanyola que a mesura que els projectes independentistes avancen, hi ha el risc de que no pari de créixer. El no reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacions provoca, entre d’altres coses, que energúmens diversos defensin amb la violència la unitat de l’Estat Espanyol. Ja se sap que allò que no pot transitar per les vies estrictament democràtiques pot arribar a sortir de mare. Inclosos els extrems oposats. El creixement de l’independentisme dins un sistema que no reconeix la seva legitimitat com a projecte democràtic, que no reconeix la legalitat dels seus objectius, dona ales a accions com la que darrerament ens ha tocat viure.

El que també és preocupant i patètic a la vegada és que la força política majoritària al País Valencià, el Partido Popular, hagi incorporat mecànicament dins els seu ideari el blaverisme. O sigui, que l’extrema dreta valenciana ha aconseguit una victòria ideològica elevant el seu programa polític al rang d’oficialitat. Un altre procés que poc o molt legitima als que ataquen, en aquest cas Esquerra i les JERPV, amb el que tenen a ma.

Expresso des d’aquestes línies la meva solidaritat amb els companys del País Valencià que, dia rere dia i amb una empenta envejable, treballen per un país més just i lliure. No ens aturaran. És quelcom que simplement no es troba al seu abast.

2007-11-06T03:20:00.001+01:00

Ceuta, Gibraltar i maquillatge

A aquestes alçades de la pel·lícula no pot deixar de fer gràcia que a l’Estat Espanyol hi resisteixi la reivindicació d’un “Gibraltar Espanyol” quan a uns escassos trenta quilòmetres en línia recta per sobre de la mediterrània, aquest mateix estat manté colònies al continent africà. Tenen exactament la mateixa legitimitat aquells marroquins que reclamen el retorn de les colònies espanyoles que els espanyols que reclamen Gibraltar. Això és així de senzill.

Posats a cercar diferències, es podria destacar que els gibraltarenys van poder votar l’any 1967 sobre quin futur volien. Si britànics o espanyols. Ho van tenir ben clar i van aprofitar l’oportunitat per manifestar-se contundentment en contra de la possibilitat de ser absorbits per la dictadura espanyola. A més a més, Gran Bretanya no ha deixat de negociar amb l’Estat Espanyol arribant a la proposició d’un pacte de sobirania compartida que, un cop més, els gibraltarenys van tenir l’oportunitat de rebutjar contundentment (98,7%) qualsevol relació amb l’Estat Espanyol que anés més enllà de comprar encenedors Bic a l’estanc de la cantonada.

En canvi, l’Estat Espanyol s’ha negat a negociar amb Marroc al voltant de la sobirania de les seves colònies al Nord d’Àfrica, per suposat, mai ha deixat que els ciutadans d’aquests territoris votin què volen ser o deixar de ser i com no podria ser d’un altra manera, la única llengua oficial és el castellà. Deixant estar les aberracions freak de la Isla Perejil, el Peñón de Vélez de la Gomera, el Peñón de Alhucemas, les Chafarinas i Alborán, pedres que suren davant de la costa marroquina, en alguns casos a menys de tres-cents metres de la costa, possessions defensades, si cal, amb l’exèrcit.

Avui a Ceuta s’han desplegat, segons mitjans de comunicació espanyols, quatre mil metres de banderes espanyoles per rebre als reis de l’Estat Espanyol. Segons aquests mateixos mitjans, els monarques han estat rebuts per trenta-cinc mil persones, xifra que és més o menys la meitat de la població de la colònia. No se sap ben bé si aquest fet, en cas de ser cert, és bo o dolent. En tot cas, que tanta gent sortís al carrer a aclamar una gent que no ha fet res més enllà d’esquiar, disparar contra animalons indefensos i patejar-se un munt de calers de tots cada any, és com a mínim preocupant.

Com ja han assenyalat diverses fonts, aquesta ha estat una operació de maquillatge. A falta de fills per casar, néts per batejar o creuers per estrenar, la casa reial s’ha inventat un acte d’aclamació popular per legitimar la monarquia. El que realment els hi hauria de preocupar és que per fer-ho, els hi calgui anar-se’n a la quinta forca, al continent africà.

Qui va dir que els debats identitaris de Catalunya frenaven el seu desenvolupament, fent veure que aquest tipus de debats són una exclusiva catalana, és un mentider. De debats identitaris n’hi ha arreu i sense anar gaire lluny, l’Estat Espanyol encara cerca una identitat que el legitimi i encara no se’n han adonat que no deixen de cercar-la en direcció contrària a la correcta. En aquest cas, el comportament de la Gran Bretanya al respecte de Gibraltar és un exemple a seguir que segur que no seguiran.

2007-10-29T12:41:00.000+01:00

Si guanya Zapatero, guanya Catalunya?

Jutjant el cas de les infraestructures a Catalunya des del punt de vista que ens ofereix la premsa, un podria perdre’s resseguint cadenes causals de responsabilitats creuades i arribar a la conclusió que la culpa del desastre que afecta diàriament als treballadors de l’àrea metropolitana de Barcelona és de tots i de ningú. Visió errònia que podria arribar a produir-se i que cal negar amb rotunditat: la culpa és del govern espanyol.

Els usuaris de la xarxa de rodalies necessiten fets i no paraules. La boira densa de declaracions i comunicats pretén amagar la culminació d’una malament dissimulada desídia de l’administració central, socialista i popular, cap als catalans que cada dia matinen i es dirigeixen als seus llocs de treball utilitzant el transport públic. Això sí, sense que ningú dimiteixi ni assumeixi de manera efectiva responsabilitats polítiques.

La planificació de les inversions públiques en base al calendari electoral és una de les misèries polítiques d’avui dia. Quan el cas gira al voltant de la construcció d’un centre cívic, no acostuma a passar res. Ara bé, si d’aquesta manera es plantegen projectes com l’arribada del tren d’alta velocitat a una ciutat com Barcelona, les conseqüències directes poden ser devastadores. La política entesa com a servei és un altre cosa ben diferent.

Com que l’ambient comença a estar saturat de campanya electoral, segurament sigui bon moment per començar a fer balanç de la legislatura que ens ha tocat viure amb el PSOE al capdavant de l’administració estatal. Zapatero va guanyar i ara cal veure si, tal i com anunciava l’eslògan electoral per al Principat, si Catalunya també ha guanyat.

Entre moltes altres lliçons a extreure del procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, n’hi ha una que val la pena subratllar: amb el PSOE o el PP a la Moncloa, consens significa acatar el que Espanya decideixi que som els catalans. La versió socialista del resultat final és la venda de fum i esperances culminada amb una posició final exactament igual a la de sortida. Com a mínim, el PP no enganya. I no és broma.

El PSOE no reconeix ni reconeixerà mai l’existència de la nació catalana com a dipositària del dret a decidir sobre el seu propi futur. Si el que es vol és un to de veu moderat que lubriqui la submissió, el PSOE és una alternativa a les puntades de peu i la xuleria del PP. Si el que es vol és aconseguir un govern a Madrid que faciliti el desenvolupament nacional dels Països Catalans, es cau en un greu error, la feina cal fer-la a casa, a Madrid no hi ha res a fer.

A nivell de gestió, el PSOE ha contribuït a que l’aeroport d’El Prat segueixi sent insuficient per Catalunya, al desastre de la xarxa de rodalies, ha aconseguit que el tren d’alta velocitat arribi abans a Màlaga que a Barcelona. En definitiva, segueix descapitalitzant Catalunya, marginant-la sistemàticament, amb les conseqüències socials que això comporta.

A més a més, i malgrat els esforços d’Enric Juliana, el PSC no deixa de ser la federació catalana del PSOE malgrat que el President Montilla i els seus correligionaris hagin de buscar-se la vida per mirar que el drama no els esquitxi a l’americana.

2007-10-17T19:57:00.001+02:00

L’autèntic conflicte

Ha estat molt il·lustratiu veure com José Luis Rodríguez Zapatero li tanca un cop més la porta davant dels nassos al lehendakari Ibarretxe. El terrorisme és una cortina de fum, molt densa si es vol, que ha amagat l’essència d’un conflicte polític de difícil sol·lució.

L’Estat Espanyol i el seu aparell legitimador han volgut equiparar nacionalisme basc amb terrorisme i de Miranda d’Ebre cap avall sembla ser que se’n han sortit prou bé però cap amunt el fracàs ha estat rotund. El president del Govern basc té prou recolzament social i polític com per agafar un avió, plantar-se a la capital de l’Estat i comentar-li al president espanyol que és voluntat de la majoria del poble basc promoure un procés escrupolosament democràtic per tal d’esbrinar quina relació vol tenir aquest poble amb l’Estat Espanyol. Tot plegat legítim i molt institucional.

Les denúncies de connivència entre el PNB i l’esquerra abertzale són absurdes i cauen pel seu propi pes. És evident que l’únic que comparteixen aquests dos sectors polítics és una adscripció a la identitat basca. Possiblement, el PNB no hagi jugat mai net amb l’esquerra abertzale i aquesta s’hagi acarnissat massa sovint amb els primers. En tot cas, la relació mai ha estat bona i no se’ls pot acusar de col·laborar. El projecte del PNB és radicalment diferent al de l’esquerra abertzale i tot i això, xoca amb el mateix mur. El problema doncs, no rau a les formes sinó al fons: la unitat territorial de l’Estat Espanyol és un dogma inqüestionable, una construcció històrica que es defensa amb mesures antidemocràtiques.

Sabrem fins a quin punt concret arriba el respecte institucional, per part de les nacions sense estat, és clar, i la construcció nacional des de les plataformes que ens proporciona l’autonomisme. En menys d’un any tindrem la resposta. Segurament ens trobarem amb que no és possible anar més enllà d’allà on tots plegats som ara mateix. Per una banda, els bascos no poden avançar ni un mil·límetre la seva posició, per l’altra, els catalans del nord no hem pogut aconseguir cap benefici amb una reforma estatutària inútil que no deixa de ser paper mullat a mans de la polititzada classe judicial espanyola.

Paint it Black - Rolling Stones

Click To Play

2007-09-25T01:50:00.000+02:00

Per cert

2007-09-25T01:33:00.000+02:00

Innocència televisiva?

No cal dir que avui dia la televisió és un dels mitjans de comunicació que més facilitat té per fer arribar missatges a la població d’un país com el nostre. Tal i com ens explica en Rafel Castelló als seus escrits, les organitzacions administratives disposen d’eines per crear consensos socials i per generar estats d’opinió. Segurament, una de les eines més potents sigui la televisió pública i la Generalitat de Catalunya en gestiona una. Quina oportunitat, no?

Ni se sap quantes sèries espanyoles s’han ideat per tal de legitimar i apropar al ciutadà un cos de seguretat com la “Policia Nacional”. Que si els nacionals són humans, que si també estimen, que pateixen, que fins i tot són divertits i que a més a més ajuden a les àvies a creuar el carrer. Aquest és el rerefons de produccions que més o menys ens venen al cap. La propaganda és una eina potent i en aquests dies ha arribat a cotes de refinació que la fan extremadament efectiva. Si la televisió diu que els nacionals són efectius i bona gent, pot ser possible, oi? O sigui, que el debat sempre naixerà condicionat des del subconscient d’aquell que ha tingut la sort o la desgràcia de rebre les radiacions del seu televisor després del sopar.

En èpoques pretèrites es podia gaudir de “cateto a bavor” i d’altres produccions que legitimaven el règim i l’exèrcit. També sabem que un dels principals sostens socials de la monarquia és la premsa del cor que tant s’esforça per demostrar que el rei és un tros de pa, la Letícia és una noia molt maca i que les infantes són molt intel·ligents i es guanyen la vida treballant. Tot de mentides i muntatges que apropen la casa reial al poble i fan somiar a la gent humil amb navegar a bord del “Bribón” ( un nom molt adequat, per cert ) o amb parir com una princeseta al palau de les mil meravelles un principet que algún dia es casarà amb una noia molt maca i serà el reietó de tots els espanyols.

Ja sabem que la majoria de coses no passen per què sí. Que no és aleatori que els polis del “comisario Pelayo”, o com sigui que es diu aquell comissari tant bo i seriós que vetlla per tots nosaltres, veuen els partits de la selecció espanyola perquè és la bona i que els periodistes esportius de la Cadena SER són capaços d’informar-nos de que un espanyol ha quedat onzè a una cursa d’atletisme però són incapaços de dir el nom del marroquí que l’ha guanyada i que si ho fan, normalment pronuncien el seu nom malament per restar-li importància i per ridiculitzar-lo. Com que ho tenim clar, com és que a una de les sèries de major audiència de TV3, el dolent dolentot i psicòpata que assetja la ja molt assetjada Emma Vilarasau, és un membre dels Mossos d’Esquadra?

Potser pixem fora de test i la cosa no és pensada en una clau que vagi més enllà de la narrativa però, no és estrany? Si més no fa ràbia. Fa ràbia que avui mateix dos nacionals d’incògnit hagin incomodat una noia a l’estació de tren de Tarragona i no tenint prou amb oferir-li un tracte denigrant l’ hagin dit que no ha d’anar dient que és catalana, que el seu DNI parla prou clar i que ella és espanyola. I com aquest se’n coneixen molts cassos. Però tranquils que aquí està la industria mediàtica espanyola per oferir una bona imatge dels nacionals.

Resulta que els Mossos d’Esquadra han patit una campanya de desprestigi orquestrada per tal de generar desconfiança cap a ells. És evident que més d’un i de dos mossos no han fet les coses bé, no es tracta de justificar res. Es tracta de que quan els nacionals atonyinen algú per utilitzar la seva llengua o per què els hi ha vingut de gust, això no apareix per enlloc i l’únic que entén la població és fins a quin punt és bona persona el “comisario Benavides” i el trempats i bona gent que són els seus agents.

No cal una sèrie de Mossos d’Esquadra on el “comisari Puigderajols” faci de versió catalana dels comissaris espanyols de sèrie de televisió i els agents Martí i Pagès quedin per fer unes birres tot veient a la televisió un partit de la selecció catalana de basquet, però, és molt demanar que el psicòpata de Ventdelpla no sigui un Mosso d’Esquadra?

És pluja massa fina o és que estem idiotes?

Where is my mind - Pixies

Click To Play

2007-09-14T04:07:00.000+02:00

Un comiat necessari?

Una de les notícies més comentades avui ha estat l’abandonament de la vida política que ha anunciat avui l’encara president del PNB, Josu Jon Imaz. Aquest és el resultat parcial d’un enfrontament intern que podria cobrar-se més víctimes i pot ser el fet simbòlic que marqui el principi d’una nova fase política a Euskal Herria.

Segons la viquipèdia, en Josu Jon Imaz té en aquests moments 44 anys i als 15 s’afilià a les joventuts del PNB. El càlcul és ben ràpid: 29 anys fent política. Una carrera llarga i plena de fets importants com l’exercici dels càrrecs d’eurodiputat, conseller de Govern Basc i president de l’Euskadi Buru Batzar, principal òrgan de govern del seu partit. La suma total de factors que empenyen Josu Jon Imaz a retirar-se de la política activa es desconeixen ara per ara.

Parlar de la realitat basca des de qualsevol lloc que no sigui Euskal Herria resultat sovint molt complicat malgrat el volum d’informació del que podem disposar. El problema rau majoritàriament en la qualitat d’aquestes. Aquest cas no és una excepció i cal sumar-hi la complicació pròpia que tenen tots els afers interns dels partits.

Al PNB feia temps que molts tiraven amb bala contra el de Zumarraga. Aquest fet era conegut per tothom i la reacció de la majoria de polítics espanyols cal llegir-la tenint-ho en consideració. Els hi convé alabar a qui surt per poder atacar amb més força qui sigui que acabi entrant i el seu programa polític. Més encara si tenim en consideració que Imaz representava al sector més moderat del PNB i que el seu possible substitut, Joseba Egibar, representa l’ala sobiranista del partit.

És un fet que Imaz “convergentejava” de mala manera. La necessitat que té el poble basc de finalitzar el seu llar conflicte amb l’Estat Espanyol ha acabat amb ell. Cal fer política amb projectes i alternatives i sincerament, intentar evitar que els bascos decideixin democràticament què volen ser no és una alternativa i parlar de “seduir Espanya” no és un projecte. Aquest camí no portarà el futur a Euskal Herria, la condemna a repetir el seu passat. Des d’un punt de vista sobiranista, Imaz estava políticament ancorat a uns esquemes perfectament superables.

Teòricament, al PNB ha quedat net el camí cap a una política nacional més ambiciosa, cap a la consulta popular proposada pel lehendakari Ibarretxe. La confusió mediàtica normalment no ens deixa veure gaire enllà però cal recordar que el Congrés dels Diputats va rebutjar tramitar i discutir una proposta d’Estatut d’Autonomia per a la CAV. Fa temps que les relacions entre els bascos i l’Estat no són normals i el vaixell ha d’anar cap a algun port.

No es pot guanyar una partida a l’Estat jugant únicament al seu joc i seguint les seves regles. Ambdues coses han estat dissenyades per bloquejar qualsevol moviment efectiu de bascos i catalans cap a un status diferent a l'autonòmic. Aquesta ha estat una de les principals lliçons del recent procés català que com ja se sap, malgrat alguns intentin tapar-se les veronyes, no ha anat enlloc i ha resultat ser un intent groller d'encara no se sap ben bé què. Ara, el PNB ha de decidir quina és l’estratègia més correcta per l'assoliment dels seus objectius finals que dit sigui de pas, no se sap tampoc quins són. És possible que això darrer quedi una mica més ressolt amb la victòria del sector sobiranista. En tot cas, no serà un camí fàcil. La satanització d'alló basc dona per molt.

November Rain - Guns'n'Roses

Click To Play

2007-09-10T21:08:00.000+02:00

El nou joc del Partit Popular a Catalunya

Les coses han canviat al PPC amb l’adveniment de Daniel Sirera com a nou líder. Enrere queden les formes més o menys educades i els discursos moderats envernissats de fingida tolerància. Josep Piqué va deixar de ser útil pel PP més dur, aquell que imposa el seu criteri i les seves banderes, aquell que prohibeix partits. El PP que inventa conspiracions i que dona corda a la caverna mediàtica espanyola. Quina coherència podia tenir Federico Jiménez Losantos amb un Josep Piqué al costat?

Cal suposar que les alarmes van saltar quan un partit purament unionista, Ciutadans, obtenia representació al Parlament de Catalunya. Si bé no podem dir que el PPC abandonés cap trinxera, si es pot dir que Josep Piqué parlava de moltes coses diferents i utilitzant registres diversos. Segurament, Piqué pretenia fer créixer el PPC des de la moderació i sobre un discurs econòmic que poca cosa té a veure amb l’eix discursiu dels durs del seu partit. Els tres diputats obtinguts per la l’ordre d’Orange centraven encara més als populars i això sí que no es podia consentir. Es decapità Josep Piqué després de les maniobres versallesques de rigor i Daniel Sirera es proclamà líder del Partit Popular de Catalunya.

A hores d’ara ja podem percebre els canvis i Daniel Sirera ja ha anunciat que el PPC serà present a l’ofrena institucional al monument de Rafel Casanova. L’unionisme és una actitud perfectament lícita en democràcia. El que no és tant lícit es fer córrer rius de tinta carregant contra aquells que manifesten una identitat nacional diferent a la teva. No ens enganyem, cada onze de setembre els catalans recordem la nostra pèrdua de llibertats a mans dels exèrcits espanyols. No celebrem la conquesta ni les conseqüències d’aquesta i per tant, el retorn del PPC al monument de Rafel Casanova és un gest clar de provocació. Igual que cap dirigent independentista no es plantaria a la llotja del Santiago Bernabeu per veure un partit de la selecció espanyola, els populars no haurien d’anunciar provocativament que pensen tornar a l’ofrena de l’onze de setembre. I per si algú ho dubta, qui sortiria pitjor parat de tot plegat seria un dirigent independentista al camp del Real Madrid.

Sirera vol que li llencin unes monedetes i li cridin una estona a l’orella per poder fer declaracions sobre la “dictadura nacionalista”, el “pensament únic” i xorrades per l’estil. Per això fa declaracions enlloc de plantar-se allà sense fer bullir l’olla als mitjans. Mentrestant, l’ordre d’Orange ha convocat un acte amb la presència d’un historiador revisionista, aprenent de Pío Moa, per tal de “desemmascarar” les “mentides nacionalistes” sobre l’onze de setembre. Un remake que cal entendre en clau humorística,

Demà sabrem si les maniobres tenen èxit i algú es fixa en ells. Sincerament, és indiferent.

2007-08-28T10:06:00.000+02:00

Projectes sobiranistes a CDC

Una de les notícies del dia és l’aparició a CDC d’un corrent sobiranista que propugna l’acostament a Esquerra. És difícil llegir determinats posicionaments públics donat que a nivell intern dels partits poden tenir significat i a nivell extern no passar de ser gestos estètics buits de consistència o intencions reals. No tindria per què ser el cas però és una possibilitat que en cap cas es pot descartar totalment.

Tot plegat recorda una mica a les picabaralles entre els sectors sobiranistes del PNB i l’entorn de Josu Jon Imaz que aproximadament vindria a ser una espècie d’UDC a la basca. Així doncs, la notícia es podria interpretar com que el sector “Egibar” de CDC es mou. Acabarà fent Artur Mas de Juan José Ibarretxe? Que això passi és més aviat dubtós.

Cadascun dels diferents projectes polítics que als Països Catalans plantegen avenços en l’autogovern es formulen des de diferents punts de vista. L’independentisme d’esquerres planteja la creació d’un estat català com a millor eina per desenvolupar un programa social avançat inviable sota el jou espanyol i francès. Aquest és el projecte independentista majoritari i s’expressa sota formes organitzatives diferents.

Històricament, a CiU les coses s’han plantejat des d’un punt de vista força diferent. El reduccionisme que practica la premsa ha portat a fer creure a molts ciutadans que els projectes de l’independentisme d’esquerres s’han de llegir com una radicalització del projecte convergent, teoria totalment falsa que porta a equivocacions. El projecte de CiU és més diferent del de l’esquerra independentista que el del PSOE respecte al PP doncs entre els dos partits espanyolistes existeixen coincidències programàtiques importants.

Partint d’aquesta diferència de bases teòriques i objectius, és possible la coincidència estratègica entre agents. Fer evident la necessitat d’una emancipació nacional passa també per que CiU assoleixi l’hegemonia dintre dels sectors de centre-dreta de la societat catalana i faci pedagogia al voltant dels beneficis que deriven, també per a l’empresa privada, de disposar d’una eina política tan potent com l’estat. Teòrics com Carles Boix ens expliquen alguns dels beneficis que per a l’economia catalana dins del marc de la globalització tindria un procés d’alliberament nacional. Un cop aquest sigui el discurs majoritari de la dreta catalana i el discurs independentista ho sigui també al camp de l’esquerra, el procés començarà a entrar en fase de resolució.

Un cop CiU decideixi què “vol ser de gran”, cosa que ara per ara no s’ha esdevingut, podrà plantejar una estratègia, podrà marcar un rumb. Per a una possible coincidència estratègica i puntual de CiU amb l’esquerra independentista, des de plantejaments de país i no partidistes, seria positiu poder llegir la proposta de la Plataforma per la Sobirania en clau integrament externa.

Socalled - You are never alone

Click To Play

2007-08-27T20:54:00.000+02:00

Fracàs del "procés de pau" a Euskal Herria

Respecte al conflicte que manté una bona part de la societat basca amb l’Estat Espanyol, val la pena que ens fem unes quantes preguntes abans de començar a extreure conclusions que podrien resultar precipitades.

Els agents de l’Estat estan en contra dels mitjans de l’Esquerra Abertzale o dels seus objectius polítics i dels de bona part de la societat basca?

Darrere la façana de rebuig als “violents”, categoria on s’inclou a tots els membres de l’Esquerra Abertzale, hi existeix un rebuig frontal a qualsevol proposta de reforma de l’Estat Espanyol. Simplement no es vol que el poble basc pugui decidir de manera democràtica el seu futur, ja sigui dintre o fora de l’Estat Espanyol.

Simplement es rebutgen els objectius independentistes d’una gran part del poble basc. Els seus anhels no caben dins la Constitució Espanyola i per tant, passen a ser perseguits a tots els nivells. Una prova d’això mateix és l’estesa teoria de “l’arbre i les nous” patentada per la “periodista” Isabel San Sebastián i celebrada per tota la premsa espanyola. El que no es vol de cap manera és que Euskal Herria pugui plantejar-se un salt en el seu autogovern o constituir-se com a estat i això ja va quedar prou clar amb el rebuig al “Pla Ibarretxe”.

El conflicte basc té solució?

La resposta és afirmativa. El conflicte basc no planteja una complexitat superior a la que planteja el conflicte Irlandès què, gràcies a la negociació i el compromís de les parts, avança cap a la seva resolució definitiva. L’Estat ha optat repetidament per resoldre el conflicte de manera unilateral, desarticulant l’independentisme i negant-se a negociar. Aquesta postura podria resultar fins a cert punt raonable si el que es rebutja són els mitjans però és infinitament perversa quan el rebuig és cap als objectius. No es treballa per desarticular una organització terrorista, es lluita contra un projecte polític, cosa completament diferent.

Aquest fet és el que impedeix cap mena de negociació seriosa per part d’un estat que es nega a pactar la viabilitat democràtica i política d’un projecte independentista que és tan lícit com la defensa de la unitat territorial de l’Estat Espanyol.

Existeix a Euskal Herria un important sector social que va des de l’esquerra abertzale fins als sectors sobiranistes del PNB, que sens dubtes representa una important part de la societat basca, que vol traçar un camí democràtic cap a l’independència. La pilota és a la teulada de l’Estat Espanyol que ha de decidir si aquests objectius són o no són legals. Els riscos de balcanització provenen del discurs de PSOE i PP que en el cas basc criminalitzen aquells que expressen una única identitat basca.

Pot encarregar Batasuna un cafè sense l’aprovació d’ETA?

A les paraules del Ministre d’Interior es podria respondre amb un “pot encarregar el PSN un cafè sense l’aprovació del PSOE”? Com els propis interlocutors del Govern Espanyol amb els mitjans de comunicació han reconegut, la finalitat real del malament anomenat “procés de pau”, era aconseguir un divorci entre les branques armada i política de l’Esquerra Abertzale. Una jugada que desconeixem fins a quin punt ha sortit bé però que només mereix el qualificatiu de “bruta”, així no es planteja una negociació. En aquesta clau cal entendre les declaracions d’un ministre brillant a nivell tècnic però molt cremat políticament pel seu estrepitós fracàs.

La base social que permet el conflicte existeix i seguirà existint. Per tant i per molt tocada que pugui estar l’Esquerra Abertzale, el conflicte no deixarà d’existir fins que es recondueixi per vies estrictament democràtiques i l’Estat Espanyol legalitzi l’independentisme. Fins que això no passi, per quin motiu, per quin tipus de meravellós encanteri, les coses haurien de canviar?

2007-08-24T04:10:00.000+02:00

Cal trencar el consens social al voltat del concepte de nacionalisme

És sobradament coneguda la malversació que del concepte “nacionalisme” es practica a bona part del món i de forma molt particular i concreta a l’Estat Espanyol. Que senyors llegits i amb capacitat intel·lectual pretenguin pervertir un concepte definit clarament per la sociologia, és una anomalia important, una farsa contra la que cal lluitar. Si això succeeix és per que els hi permetem.

A l’Estat Espanyol es titlla de “nacionalista” aquell individu o col·lectiu que expressa una identitat diferent a la que promou el nacionalisme d’Estat, el nacionalisme espanyol. Tal i com el sociòleg valencià Rafel Castelló defineix el concepte al seu article “Algunes hipòtesis sobre els nacionalismes valencians”, una nació és un fenomen d’identitat col·lectiva que adquireix unes funcions específiques en el model d’organització política de l’estat modern. El mateix Castelló ens explica tot seguit que aquestes identitats col·lectives es construeixen i reprodueixen mitjançant discursos nacionalistes i que per tant, el nacionalisme és el discurs productor i reproductor de la nació. I dintre d’aquesta definició que s’ajusta als consensos existents a la sociologia, ciència social que es dedica a l’estudi sistemàtic de la societat, hi caben tant els nacionalismes que treballen per mantenir una estructura estatal com aquells que pugnen per aconseguir-ne una de pròpia.

Els estats, maquinàries potents, disposen de gran capacitat per generar el consens social necessari al voltant de determinats aspectes. És el “nacionalisme banal” del que parla Michael Billing i el “racisme reflexiu políticament correcte” del que parla Zizek. En realitat, qui discrimina i ataca aquells que manifesten una identitat col·lectiva no estatal, pel simple fet de no tenir un estat al darrere, ho fa des del nacionalisme i per interessos nacionalistes. Ho fan el PP i el PSOE, la COPE i la SER, “El Mundo” i “El País”, Jiménez Losantos i Gabilondo. “Amb la dreta Gescartera i amb l’esquerra el GAL” i tots nacionalistes.

L’edició d’agost de Le Monde Diplomatique recull a la contraportada un extens article de Bernard Cassen, figura destacada del moviment antiglobalització i primer president d’ATTAC a l’Estat Francès, criticant el retrocés de la llengua francesa al món de les relacions laborals a l’hexàgon. Modificant l’article de tal manera que allà on diu “francès” digués “català” i enlloc d’”anglès” hi digués “castellà” i tot obviant els continguts específics de l’article, ens trobaríem davant un article que perfectament podria haver escrit un membre de la CAL. Per quin motiu el de la CAL passaria immediatament i segons els consensos socials a ser un “nacionalista” i l’articulista francès no, quan estan dient exactament el mateix?

Si gràcies a l’acció dels agents de l’estat i a una “intel·lectualitat” partidista, l’etiqueta “nacionalisme” s’adjudica únicament a aquells que no es senten espanyols, se’ls relaciona amb el més negre de la història i se’ls estigmatitza políticament, cal que nosaltres siguem capaços de donar una resposta potent que sigui capaç de posar les coses al seu lloc. Aquest és un pas necessari per fer evolucionar el procés de construcció nacional dels Països Catalans que tot sovint ensopega amb els tòpics que el “racisme reflexiu políticament correcte” crea.

Versió de "No woman, no cry" feta per Spunge

Click To Play

2007-08-06T15:07:00.001+02:00

País de pandereta!!

No és nou però és notícia: els peatges de l’autopista AP – 7 van causar aquest cap de setmana un col·lapse de més de 70 kilòmetres entre Barcelona i Tarragona. En els seus “millors” moments, la cua anava des de més enllà del peatge de Tarragona fins passat Martorell en direcció Barcelona. El desastre va ser de tal magnitud que la companyia ACESA va tenir la "delicadesa" d’aixecar les barreres i deixar passar alguns dels conductors que estaven gaudint de les seves vacances tancats als seu automòbil, parats i amb temperatures superiors als trenta graus.

En primer lloc cal dir que l’embús era culpa exclusiva dels peatges. La majoria de mitjans parlen d’un suposat dèficit estructural a l’autopista AP – 7, la qual cosa és una mentida com una casa de pagès i tots tenim molt clar per quin motiu ens menteixen. No hi ha un dèficit, sobren els peatges que a hores d’ara quan les autopistes ja han estat més que pagades i repagades, serveixen per pagar despeses arreu de la geografia peninsular, les classes d’equitació, els esportius i les piscines dels tres-cents o quatre-cents cràpules i fills de papà diversos que viuen dels peatges.

A l’Estat Espanyol existeix una doble xarxa radial d’infraestructures. La primera té el seu centre a Madrid i està formada per autopistes gratuïtes que van del centre de la península fins a les perifèries, exceptuant és clar Barcelona. Les úniques despeses pel conductor són la benzina, el desgast mecànic del vehicle i els toblerones. La segona xarxa és la que té el seu centre a Barcelona i surt cap a València, Bilbao i Saragossa, l’Estat Francès i altres destinacions com per exemple el Vallès. A totes aquestes infraestructures és obligatori el pagament de peatges què, a banda de ser un espoli continuat pels conductors de molts territoris com per exemple del Maresme, provoquen desastres com el del passat dissabte.

Avui encara es paguen a Catalunya el 72% per cent del que arreu de l’Estat Espanyol es recapta en peatges. No cal “establir un protocol que estableixi en quines situacions s’han d’obrir els peatges”, cal tancar-los i acabar amb l’humiliant espoli al que estem condemnats pel sol fet de viure a Catalunya i no a Alcobendas. Diguem "peatges fora" i deixem-nos estar de collonades i rendicions.

El caos arriba al seu apogeu quan parlem de la xarxa ferroviària. Aquí, el circ és diari i provoca que hi hagi gent que par anar de l’Hospitalet de Llobregat a l’estació de Sants puguin estar tancats durant dues hores dintre d’un túnel i que finalment l’hagin d’abandonar caminant. Passin i vegin!

Si l’Estat Espanyol no té un interès real en oferir als catalans un servei ferroviari a l’alçada d’un país desenvolupat, hauria de plegar veles i deixar que la Generalitat ho fes. Sincerament: toquin el dos!

Encara duren les conseqüències de l’apagada que segons entitats empresarials va generar unes pèrdues de més de 62 milions d’euros. Durant una setmana, determinades zones de Barcelona tenien molt més en comú amb Mogadiscio que amb Rennes. A banda de que el subministrament energètic és un servei bàsic que de cap de les maneres hauria de recaure en el sector privat, tornem a estar davant un altre conseqüència de l’espoli fiscal i de la deixadesa a la que ens té acostumat el govern central.

Això sí, de publicar les balances fiscals ni parlar-ne. Si el govern de la Generalitat de Catalunya vol tenir credibilitat i demostrar a qui es deu, cal que comenci a resoldre els dèficits reals que afecten el dia a dia dels catalans. No a foradar Bracons, destruir el Vallès amb el 4art Cinturó o inventant una demanda energètica que es resoldria amb inversió en energies renovables. No amb “cirurgia estètica” i engrunes de bwana Zapatero. Dient les coses pel seu nom, recuperant la dignitat i treballant pels catalans.

Smashing Pumpkins - 1979

Click To Play

2007-08-01T20:10:00.000+02:00

Patiment programat

Segons les dades que ens ofereix Intermon-Oxfam a la seva pàgina web, vora onze milions de nens moren cada any per culpa de malalties guaribles. El preu dels medicaments és el motiu principal pel que més de 2.000 milions de persones arreu del món no rebin el tractament mèdic que necessiten per superar malalties de diversa índole. Aquest genocidi s’orquestra principalment des dels despatxos de les grans multinacionals farmacèutiques, organitzacions que operen des dels països desenvolupats seguint, evidentment, criteris de benefici econòmic com els que han portat Novartis a denunciar l’estat Indi per la producció de medicaments sense patent contra la SIDA.

Des de l’any 1983 una fundació nord-americana anomenada National Endowment for Democracy ( NED), assumeix moltes de les funcions que antigament desenvolupava la CIA. Principalment, treballar pels interessos dels EEUU i del neoliberalisme. És vox populi que Augusto Pinochet va poder perpetrar el cop d’estat a Xile gràcies, en gran part, al suport que va rebre del govern dels EEUU. En paraules de Philip Agee, antic agent de l’agència, “per preparar-li el terreny als militars, finançàrem i canalitzàrem a les forces d’importants organitzacions de la “societat civil” i mitjans de premsa. Les conseqüències de la dictadura militar a Xile són esgarrifoses i encara és hora que el govern nord-americà demani perdó. A Cuba, Veneçuela o Bolívia, la NED ofereix finançament a les organitzacions que es presten a desestabilitzar els governs.[1]

L’embargament econòmic posterior a la primera guerra del Golf va causar directament la mort de més de mig milió de ciutadans iraquians. Encara és aviat per determinar quin serà l’abast del desastre generat per la invasió americana a l’Iraq doncs el número de morts, de patrimoni destruït i de misèries de tota índole que l’acció dels EEUU genera diàriament és difícil de mesurar. Al darrere d’aquesta acció criminal hi ha la pugna pels recursos petrolífers de la zona i una jugada “d’escacs” que de sortir bé, generaria un altre “estat titella” amb el que els EEUU podran maniobrar a l’immens joc de la geoestratègia. És clar que els qui van prendre la decisió d’envair l’Iraq sabien que aquesta acció comportaria de manera directa la mort d’un elevadíssim nombre de civils.

És lícit interrogar-se sobre la legitimitat moral que poden tenir les multinacionals farmacèutiques o els EEUU per criticar els crims del III Reich? És comparable una cosa amb l’altra? Qui és més execrable, el fanàtic que llença Zyklon B dins la cambra de gas al 1944 o el llicenciat en economia i master en gestió d’empreses que de manera plenament conscient sosté el genocidi que anualment provoquen les patents farmacèutiques? És menys nazi Bush que Himmler? Si la shoah va marcar un abans i un després a l’historia humana, com és que avui dia la societat tolera l’extermini programat, l’assassinat conscient de milions d’éssers humans a l’altar del lliure mercat? Quan comença la revolució?

Teòricament, l’humanitat havia après la lliçó. El procés històric ens hauria d’haver vacunat contra barbàries d’aquestes magnituds. Es podria argumentar que els buròcrates nazis que van executar el programa de nit i boira eren també en bona part persones cultes i si no tinguéssim en consideració que el món ha donat des del 1945 unes quantes voltes sobre el seu eix i que el capitalisme i l’imperialisme han matat molt més que el III Reich, estaríem parlant, si fos que aquest tema permet fer-ho, d’un empat.

Cap a on o qui hem de mirar?

[1] Per a més informació podeu consultar l’edició de juliol de 2007 de “Le Monde Diplomatique”.

Toots and the Maytals with Eric Clapton - Pressure Drop

Click To Play

2007-07-31T18:30:00.000+02:00

Festa Manna 2007
Santa Maria Àcuas ( Sàrdara )

El moviment Indipendèntzia Repùbrica di Sardigna (IRS) va celebrar el passat cap de setmana el seu acte públic anual de més transcendència, la “Festa Manna” que enguany ha tingut lloc al municipi de Sàrdara, al sud de l’illa i ben a prop de Cagliari, la ciutat més important de Sardenya.

El festival consta d’una programació d’activitats que omple un cap de setmana sencer i pretén ser un aparador de les qüestions centrals que afecten a l’illa de Sardenya. En aquest sentit hi trobem en un lloc principal les xerrades i debats al voltant de la cultura, l’economia, l’art i la política de l’illa. S’entén ràpidament que el moviment pretén anar més enllà de la política entesa com el seguit d’accions dirigides a l’obtenció de sufragis i la gestió del poder. El lema “Non cerchiamo voti. Cerchiamo Sardi” resumeix en certa manera aquesta concepció de l’IRS com a agent polític que vol construir de manera sòlida els fonaments per a un moviment independentista sard efectiu i potent.

Aquesta manera de treballar es tradueix també en la recerca de suports a nivell internacional. La “Festa Manna” d’enguany ha comptat amb la presència de membres del partit majoritari a Escòcia, l’SNP d’Àlex Salmond, el Front Cors d’Alliberament Nacional, les JERC i ERC. La creació d’aliances entre partits de nacions sense estat és necessària i contribueix a internacionalitzar conflictes que pels canals habituals d’informació segurament no arribarien a ser coneguts més enllà de les fronteres regionals o estatals. El moviment sardista i la resta de moviments representats en aquest acte aconsegueixen divulgar la seva lluita i s’enriqueixen a base de compartir experiències i punts de vista.

2007-07-26T04:33:00.001+02:00

Estiu polític calent

Sense saber encara del cert quant durarà el tall de corrent que des d’aproximadament dos dies afecta a una part important de la ciutat de Barcelona, fet puntualment greu que es ve a sumar a un cúmul de deixadeses de l’administració estatal que dia a dia fan la vida una mica més incòmode a milers de catalans, l’estiu està resultant ser força complet a nivell polític.

El caos elèctric que es viu a Barcelona té una lectura clara a nivell social: el subministrament energètic no hauria d’estar a les mans del sector privat. Quelcom tant important avui dia com el subministrament d’electricitat ha de ser considerat com a sector estratègic i d’interès general i hauria de ser gestionat amb criteris socials i no empresarials. La indefensió dels ciutadans de Barcelona davant FECSA - Endesa és brutal i no és pixar fora de test dir que els propietaris de les parades del mercat de Gràcia i tots els damnificats en general haurien de poder fer saltar de la cadira a algú. Mentre FECSA – Endesa amplia mercats i es desplaça fins a Sud Amèrica per amargar-li la vida als indis maputxes, la sostenibilitat de la xarxa barcelonesa està sense garantir. Un altre delicte del liberalisme econòmic que segurament restarà impune. La lectura nacional és la de sempre i aquest cop no cal insistir-hi, l’Estat passa de Catalunya i la descapitalitza.

A banda d’això, una de les notícies del dia és la detenció d’un antic agent del CESID que passava informació als serveis secrets russos. Pel que es veu, el figura s’hi va oferir, evidentment, a canvi d’una bona retribució. El que preocupa de tot plegat és que una ràdio que competeix directament amb la COPE per l’audiència del sector més ultradretà dels oients, “Intereconomia” o alguna cosa semblant, ja fa córrer el rumor que al personatge l’han detingut per què investigava les connexions del PSOE amb els atemptats de l’onze de març. Impressionant. Del que es pot arribar a assabentar un als taxis.

El segrest d’un número de la revista humorística “El Jueves” és també una qüestió d’actualitat i entre d’altres reaccions ha portat a en Josep Maria Terricabras a escriure un molt encertat article a l’edició d’avui del diari “El Periodico” on ens recorda que l’Estat Espanyol tanca diaris, prohibeix partits i nega drets. En el fons l’únic canvi respecte als precedents més propers és que en aquest cas la redacció del mitjà no es troba a Euskal Herria. Tampoc podem oblidar que els jutges de l’Audiència Nacional són unes vedettes geloses que competeixen per l’espai mediàtic i els premis. Un d’ells fins i tot té la barra d’aspirar al Nobel de la Pau...

Caldria parlar també de la defenestració de Josep Piqué com a president de la sucursal catalana del PP. Passant per sobre de les conseqüències que aquest fet comportarà per al panorama polític català, cal destacar la higiene i la velocitat amb que s’ha produït el relleu d’un líder gastat. El sentit de partit dels dirigents del PP és quelcom destacable si tenim en consideració el volum del problema i la manca de filtracions prèvies. Això és envejable. Segueix a Maragall i amb el rebot que deu portar podria ser que acabessin confluint en el “projecte europeu” de l’expresident de la Generalitat de Catalunya.

En definitiva, l’estiu del 2007 sembla que s’anima. Com es nota que falta poc per les eleccions al Congrés dels Diputats!

Sultans of Swing - Dire Straits ( triga una mica en carregar-se però val molt la pena )

Click To Play

2007-06-28T12:21:00.001+02:00

Quatre lletres per l’Àfrica

En Marc Arza demana a la comunitat blocaire que escrivim parlant del continent Africà. Malgrat el desconeixement que tinc d’aquesta part del món, m’hi veig obligat a sumar-m’hi a la crida i a felicitar-lo per l’iniciativa.

Tots som conscients de que l’africana és una realitat desgraciada. Del que no en som realment conscients és dels motius d’aquesta situació, de fins a quin punt arriben a ser grans els problemes que allà s’hi pateixen i de quines haurien de ser les sol·lucions per a aquest continent. És evident que val la pena donar-hi voltes. El simple fet d’obligar-nos a pensar-hi és una iniciativa positiva.

“Els gossos de la guerra” de Frederick Forsyth és una novel·la que gira al voltant d’un cop d’estat organitzat per una companyia minera de Londres en contra del govern d’una república de l’Àfrica Subsahariana i amb la finalitat d’imposar un govern tan corrupte com sigui possible a fi d’explotar un important jaciment mineral. Aquest fil argumental entronca amb “Pallassos i Monstres” del català Albert Sànchez i Piñol, que ens explica la vida i obra de diversos dictadors africans, des de Bokassa fins a Idí Amín. Sense remuntar-nos al colonialisme, exercici que no tindríem per què no fer, podem determinar que l’acció d’europeus i nord-americans al continent africà ha estat nefasta quan no indesitjable. És aquesta una veritat de la qual no ens hi podem desentendre donat que ni tan sols forma part del passat, és una qüestió d’actualitat.

Tot sovint, les lògiques que regulen la política són profundament perverses. Un dels camps on aquesta afirmació és empíricament demostrable són les relacions internacionals. L’agenda política l’acostumen a marcar els mitjans de comunicació que normalment treballen per a qui els finança. Avui dia la “política de màxima audiència” desplaça amb força ideologies i programes i determina prioritats sovint falses. D’Àfrica se’n parla poc i malament quan precisament les informacions referides a aquell racó del món haurien de gaudir d’una prioritat especial. Només cal fullejar una estona l’Atlas de Le Monde Diplomatique per descobrir les alarmants tasses d’analfabetisme, la incidència de malalties com la tuberculosi, les puntes mundials de mortalitat infantil, el nombre de morts violentes i els gairebé trenta milions de seropositius que viuen al continent africà. Són exemples.

Una bona manera de que Europa comenci a demostrar que no vol ser un simple projecte al servei del poder econòmic i de la dictadura del consum, autèntics feixismes del segle XXI que a hores d’ara ja s’han cobrat més víctimes que les que es van cobrar els del XX, seria començar a actuar de manera positiva respecte Àfrica. Podrien començar tallant les ales a les farmacèutiques que permeten el patiment de milions de persones cada any i perseguint activament aquells que des d’una formació acadèmica impecable, condemnen diàriament a mort des dels seus despatxos a milers d’infants africans.

2007-06-27T20:43:00.000+02:00

D’esquerres? De debò?

Un cop la tempesta política local es deu començar a esvair, és un bon moment per reflexionar sobre la configuració del govern municipal de la ciutat. Vagi per endavant que és gairebé impossible trobar-hi lògica política darrere un pacte d’aquestes característiques. Fonamentalment, hi trobem qüestions personals que haurien de quedar-se a casa en aquest tipus de situacions.

És just dir que el pacte que finalment s’ha produït, és absolutament legítim. Que ningú dubti que la voluntat dels cerdanyolencs, com a mínim aquells que han exercit el seu dret a vot, ha estat la de concedir una major representació institucional a les forces que han fet Antoni Morral alcalde. No es tracta d’un cop d’estat, és democràcia.

Ara bé. És ben lògic que molts ciutadans d’esquerres ens resistim a aprovar un pacte que deixa en mans del PP la governabilitat d’una ciutat que si alguna cosa ha demostrat a les urnes es que és netament d’esquerres. Allò que caldria esperar un cop vista l’aritmètica derivada de la darrera cita electoral, era un projecte d’esquerres per Cerdanyola del Vallès. Podem estar d’acord en que el programa social del PSC-PSOE i el de CiU no disten excessivament però, és absolutament preocupant que sigui el PP qui tingui les claus de l’Ajuntament.

Com que el PP actua en clau estatal, en clau espanyola, participa alegrement en qualsevol opció que comporti que el PSC-PSOE no obtingui l’alcaldia d’una ciutat gran que a més a més ha estat històricament una de les seves places fortes. Vist des d’aquesta perspectiva, no entra en contradiccions i amb la naturalitat amb que ho va fer durant la passada legislatura, però amb molta més capacitat coercitiva, participarà de l’acció de govern.

També és lògic que CiU lluiti per mantenir quotes de poder enmig d’una profunda sequera. Ja van pactar la governabilitat de Catalunya i la de l’estat amb el PP i és possible que tard o d’hora pactin un ministeri a Madrid amb qui sigui que es posi a tir. No hi busquin les contradiccions aquí per què tampoc les trobaran.

És ICV qui ha entrat en contradicció, en primer lloc amb els ideals que diu tenir i en segon lloc amb la gran majoria del seu electorat que a hores d’ara no deuen entendre res. Busquin la resposta als motius personals que tant l’alcalde com el seu equip tenien per intentar conservar el poder i tots els avantatges personals que aquest comporta. Aquest ha estat el factor que ha condicionat més la conformació de l’equip de govern. La lògica política hagués portat a les principals forces de l’esquerra a entendre’s i pactar pel benestar dels ciutadans.

Ara caldrà veure quin projecte dissenyen plegats, amb el PP des de la tribuna d’honor, i quines conseqüències se’n deriven. És trist dir-ho.

2007-06-11T01:41:00.000+02:00

L’Esquerra Independentista avui

L’evolució de la política catalana durant els darrers anys ha intensificat, més si cap, el debat sobre quines són les fronteres de l’esquerra independentista. Dit d’una manera més clara, el que cada cop es troba més sota sospita és el paper d’Esquerra al moviment, suma d’individus i organitzacions, que treballen per aconseguir que els Països Catalans esdevinguin algun dia un estat just i solidari.

A banda dels típics argumentaris ancorats al passat, dels problemes polítics d’arrel personal, del sectarisme autodestructiu, d’actituds que normalment resten i que poden venir tant de fora de l’arc parlamentari català com des d’una conselleria del Govern de la Generalitat de Catalunya, cal que de manera seriosa i responsable ens qüestionem quin moviment tenim i quin moviment volem.

Els bons anàlisis no deixen de ser útils pel simple fet de ser vells i com a exemple podem citar les idees que ens trasllada Ernest Mandel a la seva síntesi sobre la “teoria leninista de l’organització” traslladades a la qüestió que ens ocupa: els sectaris simplifiquen el subjecte independentista fins aconseguir que els seus, els “independentistes de debò”, representen una clara minoria respecte a la resta de l’espai polític de l’esquerra independentista. El mètode a seguir es fonamenta en la recerca dels independentistes “ideals” que actuen des de la militància o els paràmetres de determinades organitzacions. Si un agent polític, col·lectiu o individual, no es comporta de manera “revolucionària”, queda degradat gairebé al nivell d’espanyolista i en tot cas, pateix la fúria caïnita dels pasdorans de l’independentisme.

Determinades organitzacions d’esquerres han d’aprendre lliçons de col·lectius com Revolta Global, organització de l’esquerra anticapitalista que al seu darrer butlletí valorava, entre d’altres coses i amb un anàlisi extens i coherent, que davant les eleccions municipals calia adoptar una “actitud activa i positiva, votant l’opció situada més a l’esquerra en cada cas”, incloent en aquest concepte ICV-EUiA i Esquerra.

La simple reducció de l’independentisme a cercles minoritaris i minoritzants, és lesiva pel moviment i redueix la seva capacitat d’esdevenir un moviment hegemònic. Cal interrogar-se sobre les repercussions de la fragmentació i adoptar una posició coherent que sobrepassi condicionants personals i malentesos històrics, provocats o no.

Igualment, la crítica política i el debat han d’existir i són factors de renovació i millora al si de qualsevol projecte. Es tracta d’una evidència irrefutable malgrat els esforços que alguns hi dediquen sovint des de la prepotència i el relaxament moral de les pròpies conviccions polítiques.

Avui dia, Esquerra és un partit polític que és independentista per que és d’esquerres. Aconseguir una majoria social a favor de que els ciutadans dels Països Catalans puguin decidir de manera democràtica totes les claus del seu futur, és una eina per aconseguir un estat, estructura que a la seva vegada també és una eina, la millor possible, per crear una societat tant justa com sigui possible. És un partit de l’esquerra independentista.

Partint d’aquí, cal que aquest partit, que com tots és una eina i no una finalitat en sí mateixa, sigui, entre d’altres coses, autoexigent i treballi pels seus objectius de forma pragmàtica però decidida. Deixant anar llast si és necessari, reconeixent els errors que objectivament hagi pogut cometre i treballant per no entrar dins les fronteres dels partits convencionals que es plantegen únicament assolir quotes de poder, legitimar institucions que no sempre són legítimes, en la seva forma o en el seu esperit, guanyar conteses electorals mitjançant l’oportunisme polític i la demagògia i participar de la gestió del conflicte social, altrament dit activitat política i pel plaer i els beneficis personals que en determinades circumstàncies obté qui hi participa.

2007-05-30T16:43:00.000+02:00

La pedagogia política és important

Si l’independentisme aspira a consolidar una majoria social estable i que li permeti assolir les seves principals fites, ha de generar primer una estratègia sòlida i l’ha d’aplicar de manera independent a l’agenda que pretenguin marcar els mitjans de comunicació. Treballant a partir d’aquest esquema, arribem a la conclusió que cal que l’independentisme faci molta pedagogia.

La “política de màxima audiència” és un càncer social, explica en bona part els elevats índexs d’abstenció electoral a Catalunya i és l’expressió més important de l’oportunisme polític, una pràctica denunciada com a perversa des de fa molts anys malgrat viure avui dia un moment dolç. El sistema és intel·ligent i treballa aquest camp doncs, sap que el perpetua i per tant, l’expandeix tant com pot.

Cal dir que les estructures socials han variat molt i un dels principals motius és la revolució tecnològica a la que ha vingut aparellada la revolució dels mitjans de comunicació. Si a aquests avenços hi sumem les exigències del mercat i l’imposició del consumisme, ens podrem explicar molts trets definidors de la vida moderna. Tot plegat, fenòmens molt complicats i d’un abast immens que ens acaben portant al deliri d’avui dia.

Les organitzacions polítiques han de fer pedagogia. Elaborar programes electorals fonamentats exclusivament en enquestes i sondeigs és l’expressió màxima de l’oportunisme polític, cosa que ens indica que els subjectes que porten a terme aquesta pràctica no tenen com a objectiu la transformació de la societat sinó que el que volen és controlar-ne una part del pastís, homologar-se dintre d’allò que en general anomenem stablishment i a nivell local “Oasi Català”. Els programes s’han de confeccionar partint d’un potent prisma ideològic i de l’anàlisi científic i objectiu de la societat.

La lògica oportunista és autodestructiva per definició i pot ensorrar en qüestió de mesos qualsevol projecte polític poc consolidat. La percepció de la realitat que tenen les masses és absolutament dinàmica i no es pot cavalcar alegrement sense caure en flagrants incoherències que a mig termini, ens porten a un desgast brutal i a perdre llençols a cada bugada. A vegades, més d’un.

Transformar la societat, dirigir un procés de renovació política potent i assolir fites tan ambicioses com les que es planteja l’independentisme, no és el mateix que vendre productes cosmètics. Ni tan sols s’hi assembla gaire. Aplicar de manera mecànica la lògica del mercat a la pràctica política és un error de principiant.

Els girs tàctics de saló que porten a discursos erràtics, rebaixats o simplement contaminats, desactiven els moviments i els fan caure en el descrèdit. Els discursos confeccionats ad hoc del moment, per amagar les vergonyes o per justificar moviments injustificables des de la lògica i l’objectivisme, porten al fracàs.

Projectem quin és el demà que volem per al nostre país i expliquem-ho. No podem justificar de cap de les maneres aberracions com el Quart Cinturó que comportarà a curt termini la urbanització interna de l’arc que es dibuixa entre Abrera i Mataró, abonant el camp per a especuladors de totes les mides, desarticulant l’estructura social dels pobles del Vallès, exterminant el petit comerç, deshumanitzant un extens territori i posant punt i final a segles d’història d’una identitat i una manera de viure que qualitativament dona mil voltes a la lògica individualista que regeix les grans ciutats. Descohesionant en lloc de generant cohesió, fent del Vallès un lloc pitjor per viure. L’alternativa és alliberar els peatges que congestionen les autopistes, reforçar les xarxes secundàries, potenciar el transport públic i cercar solucions modernes.

Diguem-li a la gent quin demà volem per tots i fem-la partícip del projecte, enriquim-lo i potenciem-lo. Això és segurament un discurs majoritari, concepte que no podem confondre amb dir el mateix que diuen tots i fer el mateix que fan tots. Si volem guanyar, hem de ser seriosos i mantenir-nos dintre d’unes postures ètiques a prova de bombes. Els diversos aparells de l’oligarquia que des de temps immemorials exploten el poble treballador català, inclòs l’aparell de l’Estat i les institucions com a eines del sistema, ens intentaran desactivar per activa i per pasiva.

Dignitat.

2007-05-25T12:02:00.000+02:00

L’Europa preocupant

Gràcies a llibres com “La diversitat incòmoda” de Jordi Solé i Ferrando, assessor polític de l’Aliança Lliure Europea a Brussel·les, ens podem plantejar de manera molt oberta la nostra adhesió com a catalans al projecte europeu, un procés en el que no podrem participar amb garanties, com a mínim, fins que no tinguem un estat propi. Després, ja veurem.

Com a europeus, no ens podem permetre el luxe d’alliçonar el món en valors com la democràcia i el respecte als drets humans. En aquest sentit, quan Benet XVI es planta a Brasil i nega el genocidi colonial, pretén negar les barbaritats comeses a Sud Amèrica pels europeus, en nom de l’església però també en nom de la “glòria” de les seves respectives nacions. Una agressió verbal similar a la comesa per Joan Carles I quan en un acte oficial intentà negar la imposició del castellà a pobles com el català, el basc o qualsevol altre. La reacció del President de Veneçuela ha estat totalment a l’alçada dels esdeveniments.

Allò que hem portat els europeus arreu del món ha estat la guerra i l’explotació dels pobles indígenes. A canvi ens hem endut els diamants, el petroli o qualsevol bé, material o humà que servís per incrementar el nostre poder.

De fet, el més propi seria parlar en present donat que avui dia encara ho seguim fent. Ho fan les empreses farmacèutiques, ho fan les empreses productores de diamants i ho fan els estats que permeten l’entrada d’immigrants il·legals per tal de disposar de ma d’obra esclava que engreixi les butxaques dels empresaris que així ho desitgin. A canvi els hi enviem armes i alimentem qualsevol tipus de règim o estructura autoritària disposada a perpetuar l’estat de les coses. El ja citat President de Veneçuela o el de Cuba, són elements molestos a nivell internacional perquè estan treballant per aconseguir que els seus països no tornin a ser mai més el bordell de cap potència colonial.

No oblidem tampoc que diversos països de la Unió Europea han participat activament en l’invasió d’Iraq i que per tant, van escollir el camí de repartir-se el botí amb els EEUU. No som ni millors ni pitjors i cada cop és més difícil afirmar que siguem diferents.

Com ens explica Mark Mazower a “L’Europa Negra”, assaig històric del tot recomanable, l’història del continent ni l’han escrit ni l’han protagonitzat les germanetes dels pobres. El fet que a l’Estat Espanyol es mirés cap a Europa durant les èpoques més dures del règim, no significa pràcticament res.

Els processos de nacionalització han existit i encara existeixen. A l’Estat Espanyol, a l’Estat Francès, a Rumania, a Bulgària i arreu on un estat treballa per dissoldre l’identitat d’una nació. Les institucions europees ho avalen i legitimen mètodes tan democràtics com la Llei de Partits Polítics espanyola o la negativa Búlgara a legalitzar el partit dels Macedonis de Pirin. En quina posició quedem els catalans?

Lluny de les tesis que afirmen que la democràcia ha desbancat el “dret de conquesta”, cal afirmar que aquest continua vigent i que els estats que l’exerceixen no acostumen a estar disposats a obrir-se i permetre que “el menys dolent dels sistemes” funcioni a ple rendiment. Molts voldríem tenir dret a decidir què volem que sigui la nostra nació mentre els estats ens pretenen assimilar. El nacionalisme d’estat existeix i recorre a totes les eines que té a la seva disposició per aconseguir els seus objectius. Per aconseguir la pau, cal aconseguir primer la justícia i pel que sembla, Europa no ens la portarà a la porta casa.

El projecte de construcció europea queda en fals quan sobrepassem la seva façana i comprovem la seva manca de projecte polític. Aquesta Europa que estem construint és un projecte liberal que no ens afavorirà com a individus ni com a poble. L’intervenció de l’esquerra en aquest procés ha estat i segueix sent del tot insuficient, quan no col·laboracionista. Cal buscar els motius a la penetració del discurs liberal a una esquerra que anima als joves a constituir empreses i no garanteix el seu accés a la vivenda i al seu acomodament, natural i molt humà però nefast pels seus objectius teòrics, a unes institucions que per definició són conservadores i van ser dissenyades per perpetuar-se i per perpetuar el domini dels de sempre.

Ara per ara, Europa serveix per què els mateixos que històricament han explotat el poble treballador català ho facin d’una manera més efectiva i llunyana. Sense un projecte democràtic i polític, sense uns objectius socials clars, els catalans no podem continuar adherint-nos cegament al procés de construcció europea.

2007-05-09T17:39:00.000+02:00

De moment ho hem aconseguit: Cerdanyola tindrà polítiques de joventut

La legislatura que ben aviat finalitzarà, ha significat moltes coses per Cerdanyola del Vallès. Algunes han estat positives i d’altres no ho han estat tant. En aquest darrer capítol, el de les coses que no han anat gaire bé, destaca amb llum pròpia la no realització de polítiques de joventut.

La qüestió ha estat greu malgrat que els efectes només siguin parcialment visibles. El més gràfic és l’estat deplorable en que es troba el Casal de Joves Altimira, un equipament que ara per ara podria passar per una casa okupa arregladeta però en cap cas es trobaria a l’alçada del que una ciutat com la nostra necessita. Un sol Casal de Joves, que a més a més no és gaire gran, segurament sigui insuficient per a una ciutat que segurament ja ha superat els seixanta – mil habitants. Si considerem que el municipi es troba condemnat a créixer en direcció a Sant Cugat del Vallès i que per tant el centre de la ciutat es desplaçarà més cap a la Cerdanyola de Dalt, ens adonem que el govern municipal a banda de deixar abandonat l’únic equipament específic de joventut, tampoc ha planificat mínimament res en aquest camp.

Pel que diuen alguns, l’excusa de l’Alcalde és que el seu govern va començar de zero en aquest camp. Si bé la gestió socialista de l’àrea de joventut no va ser ni molt menys brillant, el cert és que l’anterior govern sí va fer alguna cosa pels joves de la ciutat. La realitat, que sempre és tossuda, és que l’actual govern no començava des de zero, simplement ha fet zero. I la nota que mereix en aquesta àrea és també un zero ben rodó.

N’hi ha que ben al començament d’aquesta legislatura van començar a denunciar aquesta situació. El nou pla de joventut que durant aquesta legislatura va impulsar el govern era una nul·litat tècnica i es notava molt que es feia per cobrar la subvenció i per què és extremadament “cutre” no fer pla local de joventut. En comparació amb l’anterior, era dolent. Una explicació possible és que el regidor responsable, a banda d’altres aspectes, tenia el camp minat. Explicaria però en cap cas justificaria.

Una de les conseqüències de la manca de polítiques de joventut i de l’herència del model socialista era la desconnexió entre les diferents entitats juvenils de la ciutat. La multilateralitat derivada d’aquesta connexió permetia als polítics nedar tranquil·lament en un oceà de confusió i desinformació. Davant les repetides crítiques que fins i tot van arribar a la petició de dimissió del regidor responsable, el govern va reaccionar constituint un Consell Municipal de Joventut, que no era res més que dotar d’oficialitat al multilateralisme. Com ja es podia preveure, aquest òrgan s’ha reunit un sol cop i prou, sense haver servit per res.

El final de legislatura ha llençat llum sobre aquesta qüestió i davant les pressions del que és l’embrió del futur Consell Local de Joventut de Cerdanyola del Vallès, les polítiques de joventut han entrat amb força a l’agenda política de la ciutat. Totes les forces polítiques que han articulat un discurs sobre aquesta qüestió, han acabat coincidint en el que les JERC portàvem com a mínim tres anys insistint. S’ha format un consens al voltant de la necessitat de treballar pels joves de la ciutat, per l’emancipació i l’ocupació, per les entitats, per la participació i per la cohesió social.

Amb una mica de sort, durant la propera legislatura el govern municipal que es formi, sigui del color que sigui, apostarà per les polítiques de joventut i destinarà els recursos necessaris per començar a treballar aquesta qüestió tal i com fa anys que s’haurien d’estar tractant. Realment, és un motiu d’alegria.

2007-05-04T17:11:00.000+02:00

La batalla d'Euskalduna

Entrada pel Dia Internacional del Treball. Adjunto els enllaços que cal visitar per visualitzar un documental de quaranta minuts aproximats de duració on es relata la resisténcia dels obrers d'AESA ( Drassanes Euskalduna Societat Anònima ), contra el tancament de la seva fàbrica l’any 1984 pel govern del PSOE. Una joia.

Primera part: http://www.youtube.com/watch?v=DQ2CSZ12c_c
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=1r1Npcf_pWo
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=_8qgTRZzUXQ
Quarta part: http://www.youtube.com/watch?v=PidEQcor-DQ

2007-05-03T20:01:00.000+02:00

Escòcia avança cap a la plena sobirania?

Ja fa dies que la premsa en parla. Avui dia 3 de maig de 2007 es celebren a Escòcia unes eleccions molt especials. És molt possible què, per primer cop en la seva història, Escòcia tingui un Primer Ministre independentista.

Tots els sondeigs ens diuen que aquestes eleccions seran guanyades pel Scottish National Party (SNP) d’Àlex Salmond, un projecte polític desacomplexadament independentista que es planteja, si aconsegueix suficient força, convocar un referèndum d’autodeterminació de cara a l’any 2010. Si els resultats són els que preveuen els mitjans de comunicació, és molt possible que Escòcia, a partir de demà mateix, entri en una senda cap a la sobirania total.

Al diari madrileny “El País” podem trobar avui un article del president d’Eurasia Group, consultora de riscos polítics, Ian Bremmer. D’entrada, sorprèn una mica que per parlar de la possible creació d’un nou estat, aquest mitjà entri en contacte amb un expert en “riscos polítics”. L’exercici de la democràcia mai hauria de constituir un “risc polític”. No?

En tot cas i deixant de banda els criteris periodístics d’aquest diari, l’article és interessant i situa força bé l’estat de la qüestió a la que ens referim. Bremmer, tot i partir de la premissa que moure fronteres és dolent, punt de vista que no raona de manera clara en aquest article, dona mostres d’un grau d’imparcialitat que és d’agrair.

A principis del segle XIX, el nombre d’estats independents al món, no passava dels vint-i-quatre. Segons les dades que ens proporciona Carles Boix a “L’obertura Catalana”, l’any 1995 el món estava conformat per 192 estats. En dos segles es van crear 168 nous estats. Del 1995 fins avui, les fronteres del món encara s’han mogut més, els exemples són la creació de l’estat de Montenegro o el reconeixement internacional l’any 2002 de Timor Oriental. És un procés que no s’atura i una realitat amb la que la comunitat internacional ha d’aprendre a conviure. A banda del rerafons dels diversos projectes independentistes i a banda de les qüestions identitàries, en un món globalitzat, la independència política afavoreix els estats petits, tal i com demostren diversos estudis.

Seria aquest el cas d’Escòcia. Davant les prediccions més pessimistes i catastròfiques que són capaços d’elaborar els intel·lectuals sectaris i els economistes més conservadors, els independentistes escocesos poden argumentar sense cap por què, gràcies a les reserves de gas i petroli del Mar del Nord, posseeixen el 90% de les reserves energètiques del Regne Unit i que amb els beneficis que poden obtenir amb la seva explotació, podrien assolir uns nivells de benestar social similar al dels països escandinaus. I és clar, Anglaterra no els hi faria boicot, entre d’altres coses perquè tornarien a l’Edat Mitjana i a tothom li agrada dutxar-se amb aigua calenta.

Bremmer és honest i no utilitza els mateixos arguments demagògics que fan servir els unionistes, tant d’allà com d’aquí. En cap moment deixa d’associar la victòria electoral de l’independentisme amb l’adhesió social cap a aquest projecte. Els electors que votin avui l’SNP estaran donant el seu suport als d’Àlex Salmond per impulsar un referèndum d’autodeterminació. Qui no hi estigui a favor d’aquesta consulta, simplement votarà per qualsevol altre partit. Els independentistes escocesos han fet pedagogia i no han recorregut gaire a mètodes de “política de màxima audiència”, saben que guanyar les eleccions és una eina i no una finalitat. Important.

El que realment atrau d’Escòcia és el context en el que s’estan desenvolupant els esdeveniments. Ningú ha amenaçat amb treure tancs al carrer, el debat és educat, amb arguments tangibles i fins i tot es parla de que és possible que una majoria dels anglesos desitjarien que els escocesos volessin sols. Un clima polític envejable.

Si el procés d’emancipació nacional d’Escòcia flueix per canals civilitzats és gràcies a que la cultura política anglesa ho permet. L’adhesió, fa exactament 300 anys, d’Escòcia al Regne Unit, fou més o menys pactada. Un acord es pot tornar a negociar i fins i tot, si una part no hi està d’acord, es pot anul·lar. On el marge de maniobra es redueix substancialment és quan un marc determinat s’imposa per la força de les armes. No és que no existeixi marge per a la democràcia, que sí que existeix, sinó que els processos sempre són molt més traumàtics. Anglaterra i Escòcia són una parella que valora divorciar-se, l’Estat Espanyol és un proxeneta violent incapaç de rehabilitar-se.

Existeix una nova onada de nacions que durant els propers anys avançaran cap a la plena sobirania. S’independitzaran. Bremmer destaca que el procés escocès pugui significar un nou pas en una onada que va començar amb la desarticulació de la URSS i que pot culminar amb l’alliberament de moltes nacions sense estat europees. Que així sigui.

2007-04-24T16:50:00.000+02:00

Sí, el dret a decidir

El debat al voltant de l’aplicació del dret d’autodeterminació a Catalunya ens permetrà extreure conclusions de gran utilitat de cara al futur. Deixant de banda consideracions partidistes o tàctiques, obviant la situació concreta en que a hores d’ara es troba el panorama polític català, ja està bé que de tant en tant es parli del dret a decidir de les nacions sense estat.

Com ja apuntava Lluís Muntada al diari “El Punt” de diumenge passat, amb aquest debat han tornat a emergir els negacionistes del dret a l’autodeterminació. Els principals, que no vol dir que siguin els que d’una manera més virulenta neguen aquest dret sinó els que més mitjans acumulen per sabotejar-lo, són els socialistes. Amb aquest tema no podem fer distincions territorials, els socialistes neguen a les nacions l’exercici d’aquest dret. Poc abans de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, l’actual President de la Generalitat de Catalunya va declarar que estava en contra del dret d’autodeterminació. Més recentment, Miquel Iceta associava autodeterminació amb amenaces. Patxi López, socialista de més al nord, nega habitualment que aquest sigui un dret a l’abast de les nacions que es troben dintre del territori espanyol. Altres companys dels anteriorment citats neguen els drets dels pobles partint de posicions molt més irracionals i sentimentals. No queda tan lluny el període en que José Bono era Ministre de Defensa i ens recordava cada poc que la principal funció de l’Exercit Espanyol és mantenir l’unitat territorial de l’Estat espanyol.

La relació de l’Estat espanyol amb els Països Catalans cada cop és més semblant a la d’un maltractador amb la seva parella. En definitiva, parlar d’autodeterminació és parlar d’un concepte civilitzat que lluita per substituir el rovellat però viu “dret de conquesta”. Els socialistes espanyols ( on per la seva pràctica política hem d’incloure també als socialistes catalans ), legitimen amb el seu discurs el “la vaig matar per què era meva”. El discurs modern el fan els independentistes, no pas els socialistes ni els estatalistes de dretes, ancorats tots dos a l'edat mitjana i al més negre de l'història universal.

Malgrat els esforços esmerçats per parlar d’una Catalunya post-nacional, el fet és que si aquest escenari havia de venir marcat per l’aprovació de la reforma estatutària, la cosa ha estat un majúscul fracàs. L’agonia del text estatutari, primer amb la retallada política al text aprovat pel 90% dels representants polítics del poble de Catalunya i després amb la persecució de la classe judicial espanyola, no ha fet més que agreujar les contradiccions d’una relació problemàtica. Existeixen parts i existeix un conflicte a solucionar.

El socialisme espanyol planteja la qüestió nacional des d’un punt de vista centralista que difereix amb el PP en les formes però no en el fons. Tots dos parteixen d’un punt de vista antidemocràtic i de la concepció centralista i uniformista de l’Estat Espanyol. Aquesta òptica és d’un nacionalisme remarcable i està molt allunyada de qualsevol plantejament social.

Catalunya ha finalitzat un període dintre de la monarquia post-franquista. Els independentistes hem constatat finalment que la via cap a la plena sobirania, aconseguir l’instrument que ens cal per construir una societat justa, democràtica i solidaria, no pot passar mai més per la via estatutària. Intentar negociar condicions amb l’Estat Espanyol és ara per ara inútil, una pèrdua de temps que no ens podem permetre repetir. Convé que els socialistes renovin el seu discurs doncs, hauran de sentir a parlar, i molt, d’autodeterminació.

Al diari El País de divendres passat, Javier Pérez Royo, amb la petulància del colonitzador que es dirigeix a una tribu inculta i endarrerida, utilitzant un to de “jo Tarzan, tú Xita”, reptava els nacionalistes bascos a impulsar una reforma constitucional. Què útil. Si és impossible reformar un estatut d’autonomia amb una certa dignitat, no cal que ens imaginem com pot acabar una reforma constitucional impulsada pels representats polítics dels pobles sense estat. Posant per cas que aquests tinguessin al seu abast eines com per fer-ho...

El discurs socialista es pot desacreditar ràpidament per inconsistent i esquizofrènic. Fem-ho.

2007-04-17T21:22:00.000+02:00

Replantegem-nos aquesta Europa

Malgrat no ser una postura ajustada a la correcció política imperant als Països Catalans, existeixen motius des de l’esquerra, i molt més concretament des de l’esquerra independentista, per manifestar posicions euroescèptiques. El món evoluciona constantment i la percepció que els catalans hem tingut tradicionalment d’Europa també pot modificar-se i de fet, li cal una revisió urgent.

El post-franquisme no és el sistema més democràtic del món i bloqueja violentament qualsevol plantejament sobiranista, malgrat es produeixi en unes formes tant institucionals com les del conegut “Pla Ibarretxe” en que el Govern Basc feia una proposta d’estatut d’autonomia no consensuat amb les forces espanyolistes i que obtingué una resposta violenta, en el sentit més estricte de la paraula.

La política nacionalista que practiquen els governs centrals, des del centre-esquerra amb el GAL o des de la dreta amb la ilegalització de partits polítics que guanyen eleccions a províncies senceres, és un dels darrers residus de la dictadura. L’Estat Espanyol ja no és el que era i afortunadament, les parelles homosexuals gaudeixen actualment dels mateixos drets que les heterosexuals, per veure una pel·lícula eròtica no cal anar a Perpinyà i si no són bascos, ja no es tanquen diaris.

Europa ja no significa necessàriament modernitat. Les llibertats de les que gaudeixen molts europeus no són especialment superiors a les dels que vivim al sud dels Pirineus. Malgrat moltes coses que són molt llargues d’explicar, cal reconèixer que l’Estat Espanyol és Europa. Malgrat que a principis dels anys vuitanta un grup de mercenaris nostàlgics intentés realitzar un cop d’estat feixista, malgrat que la dreta espanyola sigui la vergonya de les dretes liberals europees, malgrat la democràcia limitada, malgrat la RENFE, malgrat José Bono i malgrat el seu alter ego, la cabra de la Legió, per poc, però l’Estat Espanyol ja és Europa. Ser europeus ja no és un desig ni un objectiu, és un fet.

Ara que ja som europeus, podem començar a ser crítics amb Europa. No fer-ho seria una demostració clara d’immaduresa. Sobre quines bases s’està construint Europa? Amb quins criteris? Beneficien el benestar col·lectiu? Hi estem d’acord?

La Unió Europea va néixer com un projecte econòmic amb vocació política. La feliçment naufragada proposta de Constitució Europea o diverses directives de les quals la Bolkestein sigui segurament la més famosa, ens mostren un rerafons liberal terriblement perillós per al benestar col·lectiu. L’any 2005, Gordon Brown, futur successor de Tony Blair com a Primer Ministre de la Gran Bretanya, va publicar un text on exposava que a la Unió Europea li calia millorar la seva especialització, tecnologia, educació, aconseguir una major flexibilitat en l’àmbit laboral i en els mercats de capitals i de productes. Més recentment, Àngela Merkel es posà al capdavant de la Unió Europea expressant unes preocupacions semblants a les de Brown. A cap dels dos se’ls hi va passar pel cap parlar del benestar dels europeus. De fet, ben pocs líders ho fan normalment.

Correm el risc de donar ales a un projecte al servei de les grans companyies europees, error que cap esquerra europea no hauria de cometre. Sense un projecte polític i social al darrere, aquesta Europa no hauria de despertar tantes adhesions entre els catalans. Entre d’altres coses, per que ens perjudica directament. El que s’anomena “flexibilitat laboral” no és res més una manera fina de dir “precarietat laboral” i així, podríem seguir parlant de polítiques europees una bona estona.

Deixant de banda les qüestions que materialment ens demostren que Europa no és necessàriament un bon negoci, podem parlar d’altres aspectes en que la manca d’un criteri polític clar fa trontollar el projecte. Sense saber que en pensen els polonesos de tots els especuladors catalans i espanyols que han aterrat al seu país per comprar propietats i amargar-los-hi la vida a l’estil “Àrea Metropolitana de Barcelona” (ha arribat el progrés!), cal criticar que a aquest país s’estigui tramitant un projecte de llei absolutament homòfob què, entre d’altres coses estableix que tot aquell que en un establiment escolar o universitari reveli la seva condició homosexual o, atenció, “qualsevol altre desviació d’índole sexual”, s’exposarà a una multa, l’acomiadament o a una pena de presó. Fins a quin punt podem caminar juntament amb un estat què, a banda d’altres coses que ara mateix no venen al cas, emet lleis d’aquest nivell en ple segle XXI?

El diari “El País” en la seva edició del passat dia 13 d’abril, recollia un article que explicava les dificultats que es viuen al si de la Unió Europea a l’hora de preparar un front unit davant la fase final de les negociacions sobre el futur de Kosovo. El que més crida l’atenció d’aquesta crònica és el punt del que partien les negociacions, la premissa de que “canviar les fronteres no és bo”. Això és el que pensa la Unió Europea de les nacions sense estat que lluiten per assolir el dret d’autodeterminació i per construir un estat propi. Sent objectius, aquesta premissa és absolutament anti-històrica i no es sosté per enlloc. Les nacions són formacions dinàmiques que no deixen de variar i en conseqüència, les fronteres també han de canviar. Sento diferir amb en Josep Pinyol però, el dret d’autodeterminació encara no s’ha acabat de consolidar definitivament com a sistema modern per substituir el mètode tradicional, més conegut com “dret de conquesta”. La cosa no està gens clara i a més a més, no és d’aplicació universal. I per cert, el que en pensin els kosovars o el que els hi pugui suposar allargar la situació actual, no és ni tan sols un tema de conversació.

No tenim per què immolar-nos a l’altar del lliure mercat ni tenim per què renunciar a les nostres aspiracions nacionals. La posició més europeista és la de participar críticament en el procés de construcció de la Unió Europea, entrant a fons en uns debats què, malgrat la percepció general, no ens queden tan lluny. Cal que Europa signifiqui un pas endavant pels Països Catalans i ens ajudi a superar la monarquia post-franquista, la democràcia limitada, el dret de conquesta, la RENFE i a José Bono, ens aporti un major benestar, redueixi les desigualtats socials, ens faci més cultes i més lliures. Sinó, no ens serveix.

2007-04-12T06:35:00.000+02:00

Telemadrid contra el català

El passat 9 d’abril, Telemadrid, cadena pública propietat del govern de la Comunitat de Madrid, va emetre un reportatge que com a mínim es pot qualificar d’infame. Ho és tan que fins i tot el diari “La Vanguardia” li ha dedicat crítiques a les seves pàgines principals reservades a la política estatal. La cosa té el seu mèrit.

El vídeo és pot visualitzar fàcilment a la xarxa. El documental pretén reflexar una pretesa persecució lingüística contra el castellà a Catalunya. Aquells que vivim a Catalunya, sabem perfectament que aquest escenari és absolutament fals i per tant, aquest reportatge és fonamentalment una manipulació malintencionada dirigida a fomentar la catalanofòbia.

És greu que una administració pública, seguint criteris absolutament sectaris, promocioni l’odi contra un poble i una llengua determinada, en aquest cas el català. La incapacitat de l’Estat Espanyol per desnacionalitzar els Països Catalans i fer coincidir la nació espanyola amb les seves fronteres s’explica per molts factors i un és, sense cap mena de dubte, la pràctica feixista dels hereus polítics del règim franquista. Una política de terra cremada de la que aquest reportatge és un bon exemple.

Persones com Francisco Caja, afirmant que als nens castellanoparlants són perseguits als patis dels col·legis per què parlin en català, Albert Boadella, explicant com de dolents són els catalanistes o un tal Carmelo González, pare d’una nena que ha batallat contra que la seva filla rebi l’ensenyament en català i que a més a més es dedica durant una bona estona a criticar la línia educativa dels centres. A criticar que a les escoles catalanes s’expliqui l’àmbit lingüístic del català o que no es parli prou de Miguel de Cervantes. Evidentment, al darrere dels discursos d’aquests personatges només trobem nacionalisme espanyol ranci.

L’objectivitat no la busquin per què no la trobaran per enlloc. La veu en off es dedica a valorar allò que apareix al documental, arribant a considerar greu que les bústies del carrer estiguin retolades també en català o a parlar de l’imposició del català. En la línia del “nacionalismo obligatorio” que propugna l’eurodiputada del PSOE, Rosa Díez.

Entre d’altres coses, aquells que han elaborat el documental no tenen ni idea del que és Catalunya. Aquesta és una de les característiques més destacables d’un documental que tranquil·lament podria signar Goebbels. Es tracta la llengua catalana com una llengua de segona regional, d’estar per casa i prou, que inexplicablement pretén normalitzar-se.
Amb coses com aquestes, es pot determinar que quan dos no s’entenen el millor és separar-se i llestos. És així de simple, el millor que podem fer és treballar per perdre de vista les administracions espanyoles quan abans millor.

2007-04-04T15:08:00.000+02:00

És moment d’enriquir l’estratègia independentista ( II )

És just afirmar que a hores d’ara l’independentisme es troba en un moment de desorientació. D’aquí neixen els debats estratègics que, majoritàriament en forma d’articles a la premsa o a pàgines web personals, han sorgit durant els darrers mesos.

Parlar en clau de moviment implica reconèixer com imprescindible un espai que sobrepassi les fronteres dels partits polítics. No es tracta d’un matís, és una característica fonamental per definir les línies de treball de l’independentisme.

Optar per l’articulació d’una coalició promotora constituïda per organitzacions, entitats i agents polítics de classes diverses, malauradament no és un descobriment nou. Les diferents famílies polítiques de l’estatalisme s’enriqueixen i reforcen a partir del seu entorn. Com a exemples podem destacar la relació entre el grup PRISA i el PSOE o entre certs ambients de l’alta judicatura espanyola i el PP. Qui no ho vulgui veure ha d’anar urgentment a l’oculista i qui dirigeixi l’independentisme per un altre camí ens estarà fent perdre el temps.

Seguir articulant un moviment independentista és una de les principals receptes que cal aplicar i un dels eixos sobre el que articular debats. El conflicte entre els estats i la nació catalana no entrarà en una fase de resolució democràtica fins que aquest moviment no sigui capaç de mobilitzar la majoria de la població en favor del seu dret a decidir lliurement el futur.

Vivim en un món dinàmic on constantment es produeixen canvis, on els processos evolucionen i on tots som actors, en major o menor, mesura influents. Nacions i estats són el resultat de processos històrics i apareixen o desapareixen en funció del curs dels esdeveniments. Els catalans tenim espai suficient per accedir a la nostra plenitud de drets i defensar-la. I per fer-ho, ens cal definir un procés.

L’esquerra abertzale va plantejar-se trencar el bloqueig sobre el dret a decidir dels bascos mitjançant una activitat armada que forcés als estats a negociar. De manera paral·lela, aquest moviment va articular-se políticament, aconseguint guanyar les eleccions municipals del 1999 a Guipúscoa en vots i regidors amb la marca Euskal Herritarrok, sindicalment a partir de LAB i en definitiva, dotant-se de les eines necessàries per pilotar un procés d’aquestes característiques. Es tracta del resum molt esquemàtic d’un procés llarg i extremadament complicat. Es pot compartir aquesta estratègia o no, però el que ningú pot negar és que segueix un full de ruta determinat i que ha desembocat en un procés de pau i de negociació amb l’Estat què, amb una mica de sort acabarà dibuixant un escenari on democràticament el poble basc en la seva totalitat podrà decidir el futur que vol.

L’esquerra independentista catalana ha de dibuixar un procés que vagi molt més enllà de la voluntat de majoria parlamentària. Entre d’altres coses per que aquest tipus de majories són quelcom poc tangible i no són suficients per trencar el bloqueig de la “jove democràcia espanyola”. El cop de porta amb el que l’Estat Espanyol va contestar al projecte sobiranista del Govern Basc és l’exemple que millor explica això. No n’hi ha prou amb aconseguir una majoria política, calen moltes més coses.

A l’hora de cercar referents per a la lluita independentista catalana, hi ha hagut una gran tendència a mirar cap a Euskal Herria. En aquest article mateix hi apareixen referències al procés basc. Els Països Catalans no són Euskal Herria i tenen en comú poca cosa més que una història més o menys paral·lela en quant a fases repressives aplicades per l’Estat Espanyol o ofensives de substitució nacional comeses per l’Estat Francès. El que realment ha de cridar la nostra atenció ha de ser la capacitat del poble basc per definir clarament un procés, no les coordenades exactes en que aquest s’ha desenvolupat.

Cal anar més enllà. Si durant el procés de reforma estatutària l’independentisme hagués mirat una mica més cap al Quebec, hauria decidit demanar molt abans el vot contrari al referèndum i l'hauria treballat molt millor. El col·lapse de l’estat de les autonomies es produeix quan una diu clarament “no”, vinguin d’on vinguin els vots negatius. La comunitat anglòfona del Quebec va ser definitiva per tombar una proposta de relació entre el Canadà i la nació quebequesa. Això va ser el que va portar fins al primer referèndum d’independència.

Escòcia, el Quebec, Kosovo i moltes altres nacions, es dotaran durant aquest segle d’estructures estatals. Seran exemples que caldrà estudiar, demostracions de que si volem fer-ho, si decidim constituir un estat propi, el dret internacional ens empararà i bones oportunitats per internacionalitzar el nostre conflicte tot generant xarxes de solidaritat que donin repercussió i suport a la nostra causa.

Un procés ha de tenir els temps ben definits. No es pot passar de fer una aposta federalista a una estratègia de pacte nacional per l’autodeterminació sense dibuixar correctament les etapes i sense raonar el perquè de tot plegat. Seria un error de planificació en tant que el poble, aquells sobre els que el moviment ha de fonamentar-se, no entendria el que ha passat i deixarien de donar el seu suport i de cedir la seva capacitat de transformació social al moviment. Cal tenir en compte que encara que els graus d’utilització del cervell siguin molt diversos depenent de l’individu, tothom en té un i la vida no està com per anar perdent el temps en històries sense futur. Malgrat el que semblen creure molts, la gent no és tonta.

A qualsevol força política que governi se li ha de pressuposar que és capaç de fer funcionar l’administració i de gestionar-ne el dia a dia. El fet de “saber governar” no és un valor afegit, és simplement el mínim exigible. Allò que realment volen els ciutadans és que des de les institucions es treballi per millorar les seves condicions de vida, que es faci amb criteris de transparència i que es faci seguint una línia coherent. Volen transformació i compromís amb els programes i les idees.

L’independentisme ha de lluitar per complir les expectatives que generi. Defraudar-les és un fracàs i els fracassos sempre tenen conseqüències. Reorientarem l’independentisme quan puguem oferir un procés creïble, amb uns actors sòlids i treballant amb coherència i pragmatisme pel benestar social i els drets, individuals i col·lectius, del nostre poble.

2007-03-28T09:35:00.000+02:00

La cruïlla convergent i el pacte per l’autodeterminació

Un cop perduda la presidència de la Generalitat de Catalunya, la dreta nacional catalana ha de decidir què vol ser d’aquí uns anys. El que segur que no serà és el mateix que va ser durant vint-i-tres anys i per això mateix cal que es rumiïn bé com volen encarar el futur immediat. Aquest és un debat que ara per ara no està sortint gaire a la superfície però que té una especial importància i que sens dubte es deu estar produint a l’interior de la federació nacionalista.

Fins i tot molts opinadors tradicionalment lligats al socialisme català estan començant a parlar del dret d’autodeterminació com a eina legítima al servei del poble català davant l’aparent impossibilitat de democratitzar l’Estat Espanyol. Aquest indicador ens demostra fins a quin punt ha començat a quedar-se desfasat el discurs convergent. Si els àmbits ideològics socialistes comencen a legitimar el sobiranisme, què deuen estar esperant per fer-ho al partit majoritari de la dreta nacional catalana?

L’avenç de l’independentisme és un dels processos que més han transformat la realitat política catalana. Els plantejaments obertament independentistes s’han normalitzat socialment i a hores d’ara, defensar segons quines postures ja no representa situar-se fora de les fronteres de la política. Tancar els ulls davant aquesta realitat és un greu error.

La foscor de la dictadura franquista queda ja molt lluny per molt que la caverna espanyola pretengui reviure escenes d’altres èpoques feliçment superades. L’Estat Espanyol es troba dintre de l’Unió Europea i subjecta a la mateixa legalitat internacional que ha permès l’independència de Montenegro i que permetrà als kosovars decidir el seu futur. Exactament la mateixa que legitima els referèndums al Quebec. El discurs de la por ja no té la mateixa potència i per tant, difícilment pot justificar una acció política covard i mancada de definició.

L’espai polític del centredreta a Catalunya el pot cobrir perfectament el PSC. No ens inventem res, fa uns quants anyets que ni el discurs ni la pràctica política dels socialistes catalans és la que caldria esperar d’un partit socialdemòcrata. Finalment, PSC i CiU s’acabaran disputant un espai electoral molt semblant i per descomptat els socialistes jugaran amb tot l’avantatge del món gràcies al seu potencial a l’àrea metropolitana de Barcelona o a tumors institucionals com la Diputació de Barcelona.

La “defensa de Catalunya” es pot practicar amb iguals garanties des d’un govern convergent com des d’un pacte tripartit. L’episodi de la tercera hora en dona fe, tot i el lamentable paper del conseller Maragall i els compromisos del president Montilla, el govern ha pogut habilitar les eines necessàries per evitar una agressió estatal. On queda CiU en aquest esquema?

La dreta catalana hauria de començar per donar exemple de respecte a les institucions del país que durant tants anys va liderar. El descrèdit produït a causa del pacte per l’Estatut de Catalunya no és cap menudesa que es pugui oblidar d’un dia per l’altre. Si la dreta catalana hagués tingut la voluntat de respectar la voluntat del Parlament de Catalunya, avui dia segurament Artur Mas seria president de la Generalitat de Catalunya. Resumint, si CiU s’obre cap al sobiranisme podrà lluitar amb garanties per la seva supervivència política. Si no es renoven, corren el risc de quedar despenjats de la realitat.

Segurament certs plantejaments que es formulen des de l’independentisme haurien de treballar-se amb molta més seriositat. El que no ha de sorprendre a ningú és que algun dia l’esquerra nacional pactarà amb la dreta nacional l’impuls d’un procés autodeterminista. És un escenari que es produirà i que en Xavier Vendrell va avançar aquest cap de setmana. És d’una lògica molt simple i ningú hauria de fer-se el sorprès doncs, sense un consens polític ampli al voltant d’aquest dret legítim, mai el podrem exercir.

És possible que l’independentisme hagi tancat massa ràpid la carpeta del federalisme, aposta tàctica molt innocent que al cap i a la fi ha tingut la seva utilitat, i no hagi estat capaç d’explicar correctament els debats que actualment s’estan produint al moviment. La darrera reforma estatutària és l’última que ens podem permetre. La via reformista no ha funcionat i l’Estat Espanyol s’ha demostrat incapaç de democratitzar-se per tal de millorar l’encaix de la nació catalana. El que aquest pas comporta a nivell estratègic és d’una gran importància i cal explicar-ho molt bé. Fer una bona pedagogia acompanyada d’una pràctica coherent és el que el moment exigeix.

2007-03-23T19:49:00.000+01:00

És moment d’enriquir l’estratègia independentista ( I )

Un dels grans canvis que ha operat Internet en la vida moderna és la possibilitat de difondre idees a una velocitat mai imaginada. Gràcies a la xarxa, és possible generar debats amb una agilitat i una profunditat que en altres èpoques hagués comportat anys. És un avantatge que cal aprofitar.

Llegint els darrers articles d’en Cesc Poch, en Xavier Vendrell o l’Uriel Beltran, apareixen certs aspectes interessants sobre els que val la pena rumiar una estona. Abans de començar, el que queda clar a aquestes alçades és que a banda del dia a dia mediàtic, hi ha un pol sobiranista que debat i prepara estratègies, la qual cosa no deixa de ser una bona notícia.

L’independentisme modern ha superat diversos estadis que l’han portat fins al Govern de Catalunya, amb tot el que això comporta en aspectes com l’eixamplament de la base social del moviment. S’ha superat un abisme si tenim en consideració el punt de partida des del qual a finals dels setanta va començar a caminar un projecte que no ha perdut la seva essència revolucionària. Tot i el moment més o menys dolç que vivim avui dia, no podem oblidar que les qüestions que planteja l’independentisme no són ni de bon tros equiparables a les plantejades per altres projectes polítics. Mai n’hi haurà prou amb jugar al joc electoral, aquest tret és un dels més importants i que més condicionen el moviment. L’assoliment de victòries electorals no és en el cas de l’independentisme una finalitat en sí mateixa, al contrari que en el cas dels socialistes o de la dreta espanyola, es tracta simplement d’una eina que ens ha de permetre pilotar canvis molt més profunds. Si perdem això de vista, debilitarem un moviment que neda contracorrent i que per definició pateix els errors estratègics amb una major intensitat que la resta de projectes.

Ens podem saltar les etapes que ens han portat fins a l’esquema d’això que anomenem “esquerra nacional”. Són etapes conegudes que es van conduir com millor es va poder i que van aportar els seus resultats. Un dels més importants, a banda de la normalització social de l’independentisme com a opció política legítima, és l’associació del moviment a l’espai polític de l’esquerra. L’independentisme és d’esquerres i els que som independentistes ho som majoritàriament per que som d’esquerres. És aquí on som ara mateix i d’aquest punt sorgeixen les friccions entre l’independentisme majoritari i agents polítics del moviment que encara no han estat capaços de superar aquest debat.

Els darrers cicles polítics han posat al descobert les carències democràtiques de l’Estat Espanyol. Per a molts aquesta ja era una assignatura superada i per tant, no s’ha demostrat res que no tinguéssim clar. L’atractiu d’aquest fet rau en que el missatge ha arribat de manera molt clara a amplis sectors socials catalans. El serial encara dura i s’ha traslladat principalment al Tribunal Constitucional. No podem oblidar l’importància de la pedagogia.

Sense trepitjar cap de les aportacions fetes recentment al debat independentista, aportacions que són criticables parcialment però que cal valorar molt positivament, es poden detectar certs espais buits que cal omplir.

El sobiranisme, concepte que assimilo de manera pràcticament mecànica a independentisme, ha de ser un projecte amb vocació majoritària i per tant, ha de dirigir-se al conjunt de la societat catalana. Aquesta condició no és una excusa per rebaixar el contingut social o rupturista de la proposta, és simplement un motiu d’alegria. Quan detectem que es dirigeix un discurs als “sectors emprenedors”, no ens hem d’esglaiar mentre aquest registre no superi en volum o transcendència al que dirigim a les classes populars i al públic majoritari.

A hores d’ara, un dels aspectes que es pot trobar a faltar al discurs independentista és el reforçament o l’introducció d’elements d’avantguarda. No podem deixar de banda que són aquests elements els que tradicionalment han permès als moviments polítics guanyar centralitat i sortir victoriosos del combat ideològic. La tàctica no pot devaluar l’estratègia.

Les noves etapes a les que haurem de fer front no poden comportar una rebaixa de la càrrega ideològica progressista del missatge. Cal que com a moviment siguem capaços de generar una línia discursiva que doni resposta als principals problemes del moment, que són molts i dels que caldria destacar ara mateix dos per sobre de la resta.

El capitalisme, model que guia actualment el món al que vivim, es regeix per la llei del més fort i tendeix a generar importants fractures socials. És un model injust al que qualsevol opció d’esquerres ha de fer front amb pragmatisme i sense perdre de vista l’horitzó al que vol arribar.

En aquest sentit, l’homologació de l’independentisme com a opció política normalitzada i legítima, que fins i tot governa a Catalunya, no pot comportar una rebaixa discursiva o pràctica en camps com la lluita per garantir l’accés a la vivenda a tota la població. Aquest en concret és una qüestió de gran importància i sobre la que cal actuar amb decisió, donant en primer lloc suport als moviments socials que denuncien l’estat actual del mercat immobiliari. Es tracta d’una qüestió de principis i si es vol, d’oportunitat política.

Tornant a l’essència del sistema capitalista, cal destacar un dels seus aspectes fonamentals i que més incidència tenen. Es tracta d’un model que provoca la depredació dels recursos naturals del planeta. A hores d’ara fins i tot el President dels EEUU ha reconegut públicament que el canvi climàtic, amb els seus efectes devastadors, és conseqüència directa de l’acció de l’home. Falta encara que ho admeti en Sala i Martin però no podem esperar eternament a que es produeixin miracles d’aquesta magnitud.

La defensa del medi ambient i la generació d’un model de desenvolupament integral, que inclogui la sostenibilitat com a element indissociable al creixement econòmic i social, és una qüestió que l’independentisme no pot deixar de banda.

Com a moviment no podem permetre’ns el luxe d’oblidar aquests conceptes que defineixen el present del món i que ens afecten de manera directa. Els vectors que defineixen i definiran l’acció política de l’esquerra, a nivell mundial i també local, aniran evolucionant i trobant camins pels quals caldrà transitar. La normalització no pot comportar acomodament a les estructures preparades per l’stablishment. Si l’independentisme legitima la globalitat del sistema acabarà esdevenint víctima d’aquest.

2007-03-19T12:14:00.000+01:00

Que facin un referèndum

Partint d’un mínim respecte a la democràcia, sorprèn el concepte de llibertat que tenen a UPN i al PP. Quina major llibertat pot tenir el poble navarrès que la de poder decidir lliurement quin és el futur que volen tenir?

Alguns interpreten que la màxima expressió de la llibertat, personal i col·lectiva, és l’estat de congelació eterna dels acords de la falsa transició democràtica espanyola. Tenir una democràcia limitada a la que no tan sols no es pot decidir sobre totes les qüestions, sinó que a més a més no es pot parlar de tot. Quina incoherència!

El que ningú pot negar, malgrat que històricament molts ho hagin intentat, són els vincles existents entre els territoris de la Comunitat Autònoma Basca, el País Basc Francès i Navarra. Sobretot, als territoris que millor parats han pogut sortir dels diversos intents de genocidi cultural perpetrats pels estats Espanyol i Francés.

Aquests vincles arriben fins al punt que moltes lleis vigents a l’Estat Espanyol, com per exemple la Constitució Espanyola, preveuen la possibilitat de que les dues comunitats autònomes esmentades, prèvia votació democràtica de la proposta, puguin fusionar-se en una única autonomia.

El que demana Batasuna no va més enllà de la Constitució Espanyola i això hauria de ser un motiu d’alegria per a totes les forces polítiques d’àmbit estatalista. Es tracta d’un fet de gran rellevància si tenim en consideració l’evolució política de l’esquerra abertzale. Un pas que demostra el nivell de compromís d’aquests amb un procés polític de la magnitud de l’impulsat a Euskal Herria.

La manera com el PP ha acollit aquesta iniciativa de l’esquerra abertzale, demostra que per ells el més important, per sobre de la pacificació i democratització de l’Estat Espanyol, és mantenir intactes les seves quotes de poder allà on li són satisfactòries i recuperar aquelles que ha perdut.

No deixa de ser kafkià que la força majoritària de la dreta espanyola es dediqui a intentar fer descarrilar un procés de pau com aquest. Deu ser que la línia dura del PP s’ha imposat a la més centrista, únic factor que pot explicar el sentit de l’acció política incendiària a la que dels atentats de l’onze de març ençà ens té acostumats aquest partit.

Hi ha qüestions amb les que no s’hauria de jugar. Aquest és un precepte que la dreta espanyola no està disposada a acceptar i que ignora cada cap de setmana, fomentant una sèrie de fractures de molt difícil calcificació. Potser es deuen pensar que la negació del dret a decidir d’Euskal Herria o dels Països Catalans, que en un fons no gaire profund implica la seva mateixa negació com a subjectes amb personalitat pròpia, sortirà gratuïta a la “jove democràcia espanyola”. Res d’això, els anticossos que genera el PP garanteixen la continuïtat dels moviments independentistes d’arreu de l’Estat.

Com que cal pressuposar un mínim de capacitat intel·lectual als dirigents del PP, cal entendre també que aquests saben perfectament quines són les conseqüències derivades del joc al que han decidit jugar i per tant, que troben a faltar una major presència del terrorisme a les planes dels diaris. Quin interès poden tenir en això? La pregunta es contesta tota sola.

A la manifestació d’aquest cap de setmana a Iruña no cal donar-li tantes voltes. Allà mateix l’esquerra abertzale ha convocat manifestacions amb tanta o més afluència, demostracions que reiteradament han estat censurades pels medis de comunicació espanyols. Així doncs, no cal que ens deixem impressionar pel volum de manifestants, impressionem-nos pel to i les connotacions nostàlgiques del franquisme que aquesta traspuava pels quatre cantons.

El que qualsevol demòcrata amb dos dits de front consideraria com la via més adequada per mesurar quina és la voluntat del poble navarrès és l’articulació d’una consulta electoral que doni la veu al poble sobre el que els predecessors polítics del PP i del PSOE van decidir de manera unilateral durant la mal anomenada “transició”. A qui li fa por que la democràcia funcioni i que els navarresos parlin alt, clar i amb veu pròpia sobre quin volen que sigui el seu futur?

2007-03-18T20:22:00.000+01:00

Kosovo com a precedent

A mig termini és molt possible que la regió de Kosovo entri en una senda cap a l’independència vers el que queda de l’antiga Iugoslàvia. La creació d’un estat kosovar completarà, almenys ara per ara, el complicadíssim puzle balcànic.

Molts ulls miren cap aquest costat del món. Si finalment Kosovo aconseguís independitzar-se i constituir-se com a estat, es produiria un trencament amb la lògica que va guiar la dissolució de la URSS i de Iugoslàvia, processos que es van conduir a partir de la separació de repúbliques federades que van expressar la seva intenció d’assolir la condició d’estat. El darrer cas ha estat la separació de Montenegro el 3 de juny de 2006.

En l’esquema citat no van entrar territoris que disposessin d’un status diferent a l’esmentat a l’anterior paràgraf. Ni regions ni províncies o entitats autònomes van poder accedir al dret d’autodeterminació. Un dret al que també acabarà accedint Kosovo, donada la força d’una realitat majoritàriament Albanesa. Que aquest territori deixi d’estar sota sobirania sèrbia és simplement una qüestió de temps, que a jutjar per la situació actual, serà més aviat poc.

Deixant de banda el debat al voltant de la legitimitat albanesa sobre aquest territori, cosa que no està realment clara, el fet que al continent europeu una regió autònoma aconsegueixi l’independència, és un esdeveniment d’innegable interès per als catalans.

Si la dissolució de la URSS o el naixement de nous estats als Balcans van ser fets ens van recordar que les fronteres estatals es poden remoure si es generen unes determinades condicions, que en el cas de Montenegro van ser absolutament pacífiques tal i com ens expliquen Hèctor López Bofill i Uriel Bertran en el seu llibre “Montenegro Sí, Catalunya també”, la creació d’un nou estat a Kosovo crearà un precedent vàlid per als Països Catalans.

N’hi ha que no estan interessats en que això sigui possible doncs, temen un possible efecte crida que afecti territoris que es troben dintre de les seves fronteres estatals o sota la seva dominació, diguin-li com vulguin.

Un dels més clars enemics de l’independència de Kosovo és l’Estat Espanyol, pensant evidentment en els Països Catalans i el País Basc. Els albanesos de Kosovo els hi estaran eternament agraïts. Els espanyols no estan sols en aquest front que lidera Rússia, defensant la inviabilitat d’una posició que no sigui acceptable per Belgrad i Pristina. Posició que a hores d’ara ni existeix ni existirà.

La posició de Rússia s’explica ràpidament si tenim en consideració el seu complicat mapa cultural i nacional, realitat que es manifesta a regions d’un enorme valor estratègic com per exemple el Càucas. Realment, els possibles vincles entre russos i eslaus tenen ben poc a veure en la posició que ha adoptat una Rússia que amb Vladimir Putin vol tornar a jugar al taulell gran de la geopolítica mundial.

Les nacions sense estat tenen com a referent Montenegro com a exemple de procés de creació pacífica d’un nou estat que previsiblement acabarà entrant a la Unió Europea. D’aquí no gaire, Kosovo ens demostrarà com un territori autònom accedeix a la mateixa condició. Amb molt poc temps de diferència, el panorama internacional ens ha demostrat que no existeix cap impediment real, a banda dels estats espanyol i francès, per que els Països Catalans puguin somiar amb un estat propi.

2007-03-04T01:17:00.000+01:00

Com podem estar tan abandonats?

S’ha pogut llegir aquests dies a un o dos llocs. Cap ciutat europea que aportés a les arques de l’estat un percentatge similar al que aporta Barcelona a l’Estat Espanyol, tindria els serveis com els que té la nostra capital i les seves rodalies. Els exemples aportats eren els de Frankfurt i Munic a Alemanya.

Com ja portem comprovant des de fa molt de temps, RENFE ofereix a Catalunya un servei nefast. Desmuntant les excuses oficials, cal dir que els trens ja arribaven tard i malament abans de les obres de TAV. Per no parlar de les condicions en que es fan els viatges a les hores punta. Una autèntica infàmia provocada.

Des de que la crisi es va evidenciar s’han vessat rius de tinta al voltant d’aquesta qüestió i hem tingut l’informació necessària com per poder veure que la qüestió no deriva d’una situació concreta com podria ser l’arribada del TAV a Barcelona. És un fet que Catalunya pateix un important dèficit estructural, la qual cosa no deixa de ser dèficit fiscal.

Aquests dies no se’n ha parlat gaire però també cal recordar que l’estat de les línies regionals no és bo. D’amotinaments d’usuaris ja n’hi havia hagut anteriorment a la comarca d’Osona. Les línies de Ponent o de les Comarques Gironines ja fa temps que no ofereixen un servei adequat.

Com a usuari de RENFE entenc perfectament els motius que van portar a un bon grapat d’usuaris a tallar la via farts d’esperar un tren que no arribava mai a Martorell i a l’estació de Passeig de Gràcia. Aquests tipus d’accions espontànies et fan sentir particularment bé. Cal que ens moguem per reclamar un bon servei, sinó ho fem seguirem tenint el que tenim ara mateix: un servei lamentable i excuses de mal pagador que no convencen a ningú.

La qüestió dels peatges s’eternitza i de moment no podem tenir la impressió de que cap autoritat pertinent estigui prenent cartes a l’assumpte. Evidentment, les operacions de maquillatge no convencen i no cal perdre ni un minut explicant-les pel simple fet que són irrellevants. Els catalans continuem pagant gairebé el 70% dels peatges de l’Estat Espanyol. Si això no és una discriminació directa que vingui algú i ens ho expliqui.

La política d’infraestructures feta a Catalunya no es pot qualificar com una simple desaposta. En aquests moments podríem parlar de que l’Estat Espanyol està descapitalitzant Catalunya a base de perjudicar-la reiteradament i de provocar el creixement desorbitat de pols alternatius, entre els que destaca sens dubtes Madrid. Amb quina cara ens hem de quedar els catalans en veure la T4 i comparar el servei de l’aeroport de Barajas amb el d’El Prat?

Aquesta discriminació estructural és fruit d’una política centralista que cal destapar. Ja n’hi ha prou de marginar els catalans, que per descomptat tenim el mateix dret que tothom a un bon servei. Un altre bon motiu per fer-se independentista.

2007-02-26T15:54:00.000+01:00

Els miserables

Les nacions són construccions històriques dinàmiques. Es modifiquen de manera constant i evolucionen en múltiples direccions. Potser cal recordar, encara que sigui evident, que per les nostres terres han transitat des de fa molts segles una gran varietat de pobles. Des dels ibers, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els fenicis o els pobles orientals que van traspassar les fronteres de l’imperi romà fugint dels huns, i sumaríem i seguiríem fins arribar a la Catalunya d’avui, pol d’atracció per a molts immigrants que any rere any arriben als nostres municipis procedents de tot el món.

Els catalans no som una tribu aïllada al mig de la selva amazònica, som el fruit d’un intercanvi brutal entre elements de molt diversa procedència. Generar un projecte polític que pretengui negar el dret de les persones a circular pel territori, és com a mínim miserable si tenim en compte quina és la nostra història.

Els humans ens movem a la recerca d’oportunitats i de millors condicions de vida. Per això mateix van venir a Catalunya milers i milers de ciutadans de tota la península ibèrica. Molts dels catalans d’avui, som fills d’aquella immigració i paradoxalment, alguns d’ells manifesten actituds xenòfobes vers àrabs o sud-americans que tal i com van fer els seus pares o avis, han vingut avui a Catalunya a la recerca d’un millor futur.

L’Estat Espanyol, malgrat alguns tics de república bananera, és part d’Europa i ha tingut un paper rellevant a l’historia del món. No podem oblidar el deute que té el nostre continent i molt especialment els estats que van practicar el colonialisme amb entusiasme, amb la resta de nacions del món. En gran part, molts dels problemes que forcen l’emigració, són el resultat de l’acció europea arreu del món. Podem trobar centenars d’exemples.

Com a independentista, vull un país cohesionat i solidari, disposat a acollir aquells que per motius històrics s’han vist obligats, o els hi ha semblat adequat, marxar de la seva terra a la recerca de benestar. Dirigim els nostres esforços a integrar en lloc d’excloure, és el mínim que moralment ens poden autoexigir.

De miserables, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi hauran. Són també una constant històrica. Desarmem-los explicant les coses tal i com són. Explicant que els immigrants no venen a Catalunya a delinquir. Explicant que les monges també porten vel i a ningú se lo ha acudit mai la “brillant idea” de prohibir-ho. Explicant els beneficis econòmics que els immigrants generen. En conclusió, explicant les conseqüències des d’un punt de vista objectiu.

No siguem hipòcrites. L’economia catalana ha generat una demanda què, ens agradi o no ens agradi, la cobreixen els immigrants. Ataquem els problemes per on cal atacar-los i reforcem les inspeccions de treball per perseguir aquells que aprofiten de la desprotecció de l’immigrant per explotar-lo i millorar els beneficis del seu negoci. Només si som capaços d’enfrontar-nos als autèntics problemes de l’immigració, podrem treballar per una cohesió social real.

S’apropen les eleccions municipals i de ben segur que llistes xenòfobes es presentaran a més d’un municipi, fent demagògia i dient mentides, explotant les pors dels nostres veïns i generant una fractura social que simplement, ens allunya dels nouvinguts en lloc de vincular-nos-hi. En el fons, són la mateixa ultradreta de tota la vida, els que van viure del règim franquista i que miren amb enyorança els temps en que el feixisme dominava Europa. Sobretot, no ens deixem enganyar per ells, contestem-los votant per projectes polítics que es plantegin el fet migratori des d’un punt de vista just.

2007-02-20T19:16:00.000+01:00

No passaran!

La setmana passada, sis joves terrassencs van patir una brutal pallissa a mans d’uns quinze neonazis. Sembla ser que pel simple fet de militar a organitzacions d’esquerra. Una desgràcia que no és nova al Vallès Occidental però que no ens ha de deixar indiferents.

Un dels joves pateix lesions greus, es troba hospitalitzat i segons llegeixo a diversos blocs i pàgines web, corre el risc de perdre un ull. Afortunadament, els altres cinc no han sortit ni de bon tros tan mal parats.

Cal destacar que l’atac va ser premeditat. No va sorgir fortuïtament. No estem davant d’una batussa bilateral que es pugui reduir a un simple problema d’ordre públic. Estem parlant d’un atac planificat a sang freda i destinat a fer el màxim dany possible. En aquest cas, no hi ha confusió possible i qui la vulgui crear o és un ignorant o hi té interessos creats. Negar que grups skinhead surten a la recerca de víctimes és a hores d'ara una demostració d'ignorància o de mala llet.

La violència feixista al nostre país mai ha deixat d’existir i es manifesta de manera més o menys regular. Podem recordar el recent incendi d’una casa okupa a Cerdanyola del Vallès o les agressions perpetrades per grupúscles d’extrema dreta durant els darrers anys a Sabadell o Castellar del Vallès.

Fets com els de Terrassa ens recorden que entre nosaltres encara subsisteixen individus violents amb una visió social greument deformada. La setmana passada van ser sis militants d’esquerres i demà pot ser un immigrant, un homosexual o simplement algú que passava per allà. El cas és intimidar i agredir aquells que pensen de manera diferent a ells, prova de la seva infinita debilitat intel·lectual i política.

Espero que els autors d’aquesta atrocitat vagin a parar a la presó, on sens dubte tindran temps de meditar sobre les seves accions. És possible que no arribin a cap conclusió útil, doncs d’on no n’hi ha no en pot rajar, però com a mínim estaran una bona temporada fora de circulació.

Comprovo també que aquest incident no ha rebut una repercussió proporcional a la seva gravetat. Si quinze joves d’esquerres xiulen a l’entrada d’un acte del PP, als diaris de gran tirada tindrem portades per dies. A sis joves els agredeixen per motius polítics, quedant-ne un bastant malparat, i la repercussió als mitjans de comunicació ha estat francament decebedora.

Finalment, expresso tot el meu suport als joves agredits i aprofito per fer ressò de la concentració que tindrà lloc aquest dissabte a les sis de la tarda davant l’Ajuntament de Terrassa. Cal demostrar fermesa davant actes d’aquesta índole. És fonamental que el màxim de persones acudeixin per manifestar la seva solidaritat amb els joves agredits i el més profund rebuig al feixisme.

No els volem, ni a Terrassa ni enlloc.

2007-02-15T14:16:00.000+01:00

Com reaccionar en cas d’agressió a la reforma estatutària?

No és gaire difícil d’imaginar què, si del PP i la seva brigada judicial depèn, la reforma estatutària que els catalans vàrem votar el passat 18 de juny, pot patir un altra retallada. Realment, la tercera o quarta, n’he perdut el compte. Siguem conscients que aquesta, en cas de produir-se, seria absolutament diferent a les anteriors. De manera més o menys independent al contingut que es pogués rebaixar o suprimir, que el poder judicial espanyol modifiqués unilateralment el “protocol de relacions Estat Espanyol – Catalunya”, seria una agressió en tota regla al mínim de sobirania popular que tenim o creiem tenir els catalans.

No és escandalós afirmar que la divisió de poders a l’Estat Espanyol és una farsa. No és que el sistema ho contempli, és que de fet ho estableix així. Els nomenaments dels alts càrrecs del poder judicial es promouen des d’àmbits polítics i com és lògic, estan altament polititzats. L’esquerra espanyola juga encara amb un cert desavantatge pel fet que molts tòtems dels jutjats van ser formats en ple franquisme i que, agradi o no agradi, els departaments de dret de la majoria d’universitats espanyoles estan controlats per elements conservadors i afins a la dreta.

El que ha passat aquest cop crida l’atenció per la seva gratuïtat. A Pérez Tremps l’han inhabilitat per participar en les deliberacions sobre la reforma estatutària catalana sense una argumentació jurídica mínimament coherent o comprensible. L’han recusat simplement per què podien recusar-lo. Ha estat una jugada on detectem clarament la ma del PP i això, fa mal als ulls però no deixa de ser un altre acte de sinceritat. Poden fer-ho i ho han fet. És irresponsable? Sí, per variar.

El nostre Estatut d’autonomia és poca cosa més que un símbol. Tal com va passar amb el de Sau, que no es va acabar de desenvolupar i que era envaït constantment per qualsevol altra llei orgànica, mentre no es reforci el rang legal dels estatuts d’autonomia, no tindran una utilitat pràctica gaire profunda. Ara bé, una cosa és que hi hagi invasió competencial i una de ben diferent és que es mutili directament el redactat votat pel poble de Catalunya. D’això al meu poble en diuen fer trampa, primer ens el colen i després el desvirtuen, no només per passiva sinó també per activa. És un bon motiu per disparar les alarmes.

Seria d’agrair que els independentistes estiguéssim a l’alçada de les circumstàncies defensant la sobirania del poble de Catalunya. Aquesta sobirania té ara mateix forma de llei orgànica espanyola, és un estatut rebaixat que no significa cap avenç respecte al de 1979 i no té credibilitat com a eina de construcció nacional. Deixem de banda aquestes consideracions, ens agradi o no ens agradi, és un símbol i a més a més, molt potent.

La millor manera de defensar la sobirania popular de Catalunya és fent participar el major nombre d’actors polítics. Es veu d’una hora lluny que el PSC vol portar la qüestió de despatx en despatx i sense fer soroll. Aplaquen el sentiment general, espanyolitzen la qüestió, l’institucionalitzen i si és possible s’apunten la medalla. És important que els hi impedim doncs, ens trobem davant l’oportunitat de treure tothom al carrer en defensa dels drets que tenim com a nació. Aquesta és una batalla on serà d’agrair el suport de les institucions però no podem oblidar que és de tots.

Si l’Estat Espanyol retalla de manera unilateral el “protocol de relacions amb Catalunya”, cal que la reacció sigui tan potent com calgui. Esperem que el Govern estigui a l’alçada però sincerament, cal aconseguir que si no ho està sigui única i exclusivament el seu problema. Preparem la reacció des de partits, sindicats, associacions, ajuntaments, consells comarcals, entitats juvenils, consells locals de joventut i des d’arreu on puguem, nuclis familiars inclosos. Tenim resposta per aquells que es preguntaven si l’esperit del 18 de febrer era recuperable. Ho és i fins i tot és pot amplificar. Fem-ho.

En definitiva, es tracta d’enviar un missatge clar a l’espanyolisme i d’aprofitar una oportunitat gairebé única de despertar consciències nacionals. No ens perdem en partidismes o sectarismes diversos, podem recuperar molta força si ens desmarquem de l’estratègia nacionalment somnífera del PSOE. Si estem a l’alçada, Catalunya té molt a guanyar.

2007-02-06T20:22:00.000+01:00

Recursos d’inconstitucionalitat

Davant dels esperpèntics esdeveniments que s’estan succeint al voltant dels recursos d’inconstitucionalitat presentats en contra de la reforma de l’Estatut de Catalunya, avui en Xavier Bosch es preguntava a RAC1 sobre que representa que havíem votat els catalans.

En política existeixen molts artificis. La suposada autonomia del poble català n’és un i es representen moltes obres de teatre al voltant de la qüestió. El cas és que el PP del 2007, en plena escalada borroka, ha decidit deixar de fer comèdia i ens ofereix les coses tal i com són. Un exercici d’honestedat que no té preu.

Una de les convencions que sustenten la fictícia sobirania del poble català és la de les reformes estatutàries. L’Estat i molts agents polítics pretenen dotar els processos de reforma d’un vernís de respectabilitat suficient com per que els catalans ens pensem que tenim alguna cosa a dir en les relacions de Catalunya en tant que comunitat autònoma. La sublimació d’aquest maquillatge és el referèndum que s’hi produeix al final dels capítols de la telenovel·la política que dona lloc a una llei orgànica espanyola elaborada de manera gairebé íntegra al Congrés dels Diputats de Madrid.

La llei és clara i el PP i la resta d’agents que han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra el text de la reforma estatutària, simplement l’han utilitzat. Si a això li sumem la claríssima politització del poder judicial, tenim sobre la taula tots els elements per calibrar fins a on arriba la força de les institucions catalanes. Si d’aquest tràngol surt indemne el text votat a Catalunya, serà fruit d’un càlcul polític del PSOE. Si la cosa no els hi va bé no dubtaran en retallar.

És realisme i no catastrofisme. S’hi pot estar d’acord o en contra però, les coses van, si fa no fa, d’aquesta manera. L’independentisme fa temps que té assumida aquesta realitat i opta per elaborar estratègies de desvinculació a l’Estat. Avui mateix, quan el diputat d’Esquerra Republicana Joan Ridao advertia que el text de la reforma estatutària corria el risc d’entrar en via morta, al·ludia a la possible pèrdua de legitimitat d’una llei que fa ben poc que van entrar en circulació. Una llei que ens porta a interpretar que tenim capacitat de regular drets i deures que ens fan estar per endavant de l’Estat Espanyol en moltes matèries. Una enganyifa.

Amb la recusació del magistrat del Tribunal Constitucional, Pablo Pérez Tremps, els recursos d’inconstitucionalitat tenen més possibilitats de prosperar que mai. Retocar una coma significaria un gran canvi a nivell simbòlic. El PP voldria pentinar a fons el document per tal de quedar com a herois de la defensa de la defensa de la unitat territorial espanyola. Curiosament, a costa d’eliminar parts que ells mateixos han acceptat o promogut a d’altres comunitats autònomes. Això és si fa no fa el que feien els russos quan a l’estiu de 1941 fugien de les tropes alemanyes, rostir-ho tot, política de terra cremada.

El PP ha arribat fa temps a la conclusió que no tenen res a fer a Catalunya i utilitzen els seus militants com a escuts humans d’una política colonial que ni ells mateixos controlen. Cal felicitar-los, estan aconseguint trencar tants ponts que ells solets aconseguiran despertar més consciències nacionals que tot l’independentisme junt. Cada cop més gent té més ganes de perdre’ls de vista. Tenim lema per als propers anys "Talla amb els mal rotllos, fes-te independentista".

Serem capaços d’estar a l’alçada dels esdeveniments? Quants anys seguirem empassant caspa?

2007-02-01T16:54:00.000+01:00

Matadepera i la bandera espanyola

Voltant una mica per les llibreries es pot trobar un important volum de llibres d’aquells que distingeixen entre “nacionalistes” i “constitucionalistes”. La col·lecció és important i té títols tan brillants com “bascos contra bascos” o d’altres genialitats que estalviaré al lector.

El cas és que aquests llibres que tenen el seu reflex en tot un aparell mediàtic, que inclou també diverses publicacions fetes a Catalunya com per exemple La Vanguardia, concretat en els mitjans estatalistes. Per entendre què volen dir cal partir del pressupòsit següent: dins de l’estat hi ha una gent que tenen una identitat tribal i desfasada que es contraposa a la lògica de les nacions - estat. El que no té estat no és una nació i si ho fos tindria estat.

D’aquesta manera, el que és Estat és modern, europeu i civilitzat, i aquells que s’hi han quedat fora són perversos, provincians i endarrerits. Trobem la negació d’una realitat patent com que els estats generen un nacionalisme propi. La defensa dels drets nacionals dels Països Catalans o d’Euskal Herria és nacionalisme, les demostracions pàtries en defensa d’una suposada “unitat d’Espanya” són una reacció lògica contra el tribalisme pervers i excloent.

És especialment interessant el concepte nacionalisme banal que utilitza Michael Billing per referir-se al discurs nacional implícit dels estats. El col·lectiu contrastant.net es dedica a recollir mostres d’aquesta pràctica doncs, malgrat la seva existència més que evident, els analistes acostumen a passar de llarg davant d’uns fets que s’assumeixen com a normals.

Hi ha un espanyolisme agressiu que oprimeix a tot aquell que no s’identifica amb l’Estat. El darrer exemple és el cas el trobem a Matadepera, municipi del Vallès Occidental on l’alcalde Jordi Comas (ERC) va decidir retirar la bandera espanyola de l’ajuntament i ara es troba imputat per un delicte d’ultratge a la bandera i prevaricació.

Resulta que a Matadepera tenen una caserna de la Guàrdia Civil on oneja únicament la bandera espanyola i retirant-la de l’ajuntament podríem estar parlant d’un empat tècnic. Em sembla però, que a la Guàrdia Civil ningú l’ha anat a denunciar.

Sortint de l’àmbit estricte de Matadepera podríem catalogar la simbologia feixista que decora molts edificis oficials com per exemple la Caserna del Bruc o el Govern Militar de Barcelona. Si algun jutge espavilat vol començar a ficar-se amb temes de símbols, seria preferible que comencés per aquells que són antidemocràtics i que ofenen la memòria de molts ciutadans implicats ideològicament amb la llibertat i en contra de la intolerància.

Bé, el cas és que els no nacionalistes del PP de Matadepera no assumeixen amb tranquil·litat cosmopolita i moderna que de la façana d’un ajuntament es retiri una bandera que no representa a la gran majoria dels matadeperencs, ben al contrari inicien una croada en la qual han arribat a participar fins i tot l’antiga Delegada del Govern, Júlia Garcia Valdecasas, i un jutge de Terrassa. Massa moguda per tan sols un tema de símbols, no?

Tant PSOE com PP són formacions polítiques estatalistes que defensen un model territorial i nacional determinat. Ambdues formacions són nacionalistes i deixem-nos estar de tantes històries. En casos com aquest, cal parlar clar i dir a les coses pel seu nom. L’Estat té conflictes territorials per resoldre i que no s’acabaran amb la imposició de reformes estatutàries. I el cas de Matadepera és un cas d’imposició de simbologies feta per una minoria.

Feliçment, la bandera espanyola ja fa temps que no penja de la façana de la majoria d’ajuntaments de Catalunya i no hi hauria de resultar problemàtic per a tots els post-nacionalistes que van pel món donant lliçons de modernitat i racionalitat. En canvi, finalment resulta que els “constitucionalistes” són més nacionalistes que ningú i tenen dret a passar-se la democràcia per l’arc del triomf.

Davant els processos d’espanyolització forçada i persecució de les diverses identitats nacionals existents dintre de les fronteres de l’Estat, no crec que sigui injust o deslleial retirar la bandera espanyola d’un ajuntament. Deslleial és impulsar un decret ministerial que pretén trencar el model d’immersió lingüística a l’ensenyament de Catalunya però aquest és un altre tema. Així doncs, tot el meu suport per a en Jordi Comas.

2007-01-30T19:11:00.000+01:00

Símptomes clars?

Trobo força preocupant la situació viscuda els darrers dies a Alcobendas. Alguna cosa falla quan s’arriba a aquests extrems. Com sempre, trobarem lectures per a tots els gustos i opinions elaborades per justificar qualsevol cosa.

El nou discurs de la dreta és el de la seguretat i tot allò que pugui alterar la tranquil·litat va a parar al mateix lloc, s’interpreta com a delinqüència. Tant és si aquesta alteració té una arrel política o sociològica. Una de les grans tasques de l’esquerra serà la d’anar explicant els conflictes en base a interpretacions “científiques” i elaborar respostes que ataquin els motius objectius dels conflictes.

Quan s’aborda un conflicte com el viscut a Alcobendas cal tenir clar que les solucions no són fàcils ni immediates i que la via de treball és el desplegament d’unes polítiques socials adequades i a l’alçada d’unes circumstàncies complicades. El que formularia la dreta seria poc més o menys una resposta policial, el que ha de fer l’esquerra és proposar canvis que tendeixin a eliminar les causes objectives del conflicte. Com sempre, el que proposa la dreta tendeix a no ser sostenible.

Ha passat a Alcobendas però podria passar demà a Cornellà, Sabadell o Badalona. És una cara del mateix problema que hi ha a molts països europeus i es manifesta de moltes maneres. Els joves estan cada cop més mancats d’expectatives i són més propensos a reaccionar d’una manera violenta. Aquest és el resum d’una interpretació particular recolzada en uns fets.

De manera força generalitzada, les polítiques de joventut no són tingudes en consideració o són aplicades de forma anormal. És un greu error que cometen moltes administracions i d’aquí plora molts cops la criatura.

Cal fomentar el benestar i treballar per minimitzar les desigualtats socials. De la manera més eficient, com requereixin les diferents situacions i deixant de banda els prejudicis estètics. Canviar les coses mai ha estat una tasca fàcil i poques vegades és agraïda. La ciutadania s’ho ha de creure i ha de ser capaç d’imposar el seu criteri doncs, per alguna cosa es vota cada quatre anys.

No ens podem deixar enredar. El factor principal de generació de conflictes és la pobresa. Si parlem dels fets d’Alcobendas o de la revolta de les banlieues franceses, hem d’atribuir-los a fets objectius com la manca d’expectatives vitals d’una part de la societat o la segregació espacial. Qui criminalitza l’immigrant ho fa generalment des del desconeixement o clarament amb males intencions. És ben evident que la canalització social dels fluxos migratoris té un cost econòmic però que ben ràpidament genera beneficis importants. Cada dia tinc més la sensació que la pensió dels meus pares arribarà mensualment al banc gràcies als fills d’aquells que avui dia travessen l’estret de Gibraltar a la recerca del somni europeu.

Evitem mals majors. Cal que l’estat intervingui decididament en el mercat de l’habitatge fomentant l’habitatge de protecció oficial i blindant que aquest no pugui entrar mai al circuit privat. Els socialdemòcrates espanyols no deixen de fer el ridícul i avui dia es pot arribar a passar autèntica vergonya escoltant com antics lluitadors antifranquistes manifesten, amb molta raó ens agradi o no, que Franco feia més polítiques socials que el PSOE.

Les mesures a prendre són moltes i no pretenc arreglar el món amb un article però si no capgirem les prioritats i comencem a donar a les polítiques socials la importància que es mereixen, acostumem-nos a conviure amb els símptomes d’una malaltia que ens afecta a tots i que a més a més és greu.

2007-01-23T17:27:00.000+01:00

Can Planes com a exemple

Algun cop he escrit la meva opinió al respecte de l’acció política d’IC-V. Les meves tesis no han variat gaire doncs continuo pensant que IC-V és bàsicament un partit de poder que no treballa sobre unes conviccions fermes. Per això és especialment molest que de tant en tant vinguin a donar lliçons de progressisme i de valors. Com que a Cerdanyola tenim alcalde “ecosocialista” i amb més d’un tema hem pogut comprovar de manera directa com treballen, no em fa res dir que al que bàsicament es dediquen els d’IC-V és a fer exactament el mateix que els partits grans fan i a vendre fum i bon rotllo.

Com a demostració el millor és treballar sobre exemples reals. Durant la passada legislatura IC-V es van dedicar a “donar estopa” al govern socialista a causa del projecte d’urbanització a la Plana del Castell, just a sobre d’un connector biològic que enllaça Collserola amb Sant Llorenç de Munt. Lluita absolutament justificada a la que des de l’esquerra més o menys tothom hi donava suport.

Les eleccions van possibilitar el canvi. La sorpresa de tots va ser que la primera condició per pactar el govern municipal va ser que el projecte urbanístic conegut com “Centre Direccional” havia de tirar endavant. Treure als socialistes del govern tenia un primer preu, que tot allò que es va defensar en quant a gestió territorial havia de ser oblidat. El projecte inicial es va maquillar per tal de donar una capa de respectabilitat a la punyalada que, en contra d’allò que tots esperàvem, es va produir i tindrà la seva expressió física un cop comencin a emergir els blocs de pisos a la Plana del Castell. N’hi ha que van decidir pactar-hi tot i aquest condicionant vergonyós. Que hi farem, són coses que té la política i en tot cas és de suposar que ha estat molt millor donar pas a un tripartit plural que a un govern entre els socialistes sofisticats i els de tota la vida.

Per si no fos poca cosa, a IC-V se li va acudir impulsar un abocador al mig d’aquell espai que hipòcritament van simular defensar a capa i espasa. En aquest cas, es van veure obligats a tirar endavant l’iniciativa gràcies als compromisos del PSC a la comarca. La qüestió començava a ser xocant.

Ara vénen fum amb l’exposició “Cerdanyola creix, però creix bé”. No sóc dels que s’indigna fàcilment però he de reconèixer que aquesta operació de maquillatge, tan cara com falsa, ha pogut amb mi. Com es pot pretendre explicar a algú mitjanament intel·ligent que la urbanització del darrer espai agrícola del municipi, situat al bell mig d’una via verda, es pot fer de manera respectuosa amb el medi ambient? Una manipulació indigna poc recomanable per a aquells que sàpiguen de què va l’història doncs és possible que no els hi senti gaire bé. I repeteixo, destinant un recursos econòmics que són de tothom i que no deixen de ser propaganda electoral en tres dimensions.

Però allò que realment m’ha fascinat és el cas de l’abocador de Can Planas. Resulta que allà on es volen construir pisos hi va haver un abocador obert bastant més d’una dècada i en una gran part de la seva vida, s’hi feren abocaments incontrolats de quantes porqueries vulgui imaginar el lector. Un estudi de la Universitat de Manresa ens diu que el lloc en qüestió no és apte per a la vida humana doncs és insalubre i cancerígen. Periòdicament s’hi produeixen filtracions de lixiviats i les aigües del lloc estan totalment contaminades. Les escombraries estan a entre 3 i 10 metres de la superfícies. Rafel Bellido, regidor d’aquest il·lustre ajuntament, realitza un triple salt mortal respecte al que havia defensat tota la vida i ens pretén “vendre la moto” de que allò es pot solucionar en un “plis plas” i a construir. Això sí, amb més fum i més bon rotllo que mai i “llençant la merda” als governs socialistes. Sense treure-li part de raó doncs, la primera aberració la van consentir els socialistes de tota la vida, a molts no ens satisfà veure com IC-V signa un confús conveni amb l’Agència Catalana de Residus, que pot traduir-se en no res, i prem l’accelerador per construir en comptes de restaurar. Jo em pregunto sobre la salut dels que allà hi viuran algun dia. L’ajuntament els informarà sobre el fet que l’atmosfera del lloc és cancerígena i els hi farà entendre a què s’exposen? Suposo que l’alcalde espera estar retirat o dirigint alguna menjadora institucional a nivell nacional, però en tot cas lluny de Cerdanyola, per quan comencin a sortir les leucèmies.

2007-01-10T20:19:00.000+01:00

Quina Europa volem?

Dels diferents resultats als Països Catalans obtinguts al referèndum sobre la Constitució Europea vaig extreure una conclusió personal que potser algú comparteix: existeix al nostre país un europeisme irreflexiu, gairebé dogmàtic, que ens impedeix participar correctament al procés de construcció d’Europa.

Em vaig alegrar sincerament quan l’Estat Francès i Holanda digueren “no” en referèndum al tractat constitucional europeu. Aquesta negativa, demostrava més europeisme que qualsevol altre posició. Sota quins criteris es pot argumentar això? És, al meu parer, una pregunta relativament senzilla de contestar.

El compromís amb la construcció europea és, per davant de tot, un compromís amb un projecte bàsicament polític. La lògica que segueix actualment Europa queda molt lluny dels seus objectius: defensar la pau, els drets individuals i col·lectius, la solidaritat entre rics i pobres...

La pèrdua d’aquests horitzons buida de sentit el projecte i pot portar a molts a declarar-se euroescèptics, la qual cosa no és dolenta en sí mateixa. Els francesos ho són doncs, van negar el seu suport a un tractat constitucional que no complia les seves expectatives. L’experiència a l’estat espanyol recomana no donar validesa a cap llosa jurídica defectuosa doncs, és complicat que després ens la puguem treure de sobre. Citant Mireia Llobera, professora de la Universitat Pompeu Fabra: els francesos es negaren a sacrificar-se a l’altar del lliure mercat.

Des de l’Estat Espanyol, majoritàriament es percep Europa com una esperança. No és d’estranyar, vivim encara a una democràcia light incapaç d’evolucionar, massa lligada a la dictadura franquista. De fet, el fracàs del procés de pau és un nou fracàs per a l’Estat Espanyol i la seva democràcia, incapaç totalment d’uniformitzar-se nacionalment o d’assumir el seu caràcter plurinacional amb la conseqüent adquisició de drets per part de les nacions minoritàries empresonades dintre de les seves fronteres.

Es pot entendre que per a molts, Europa no és Espanya i això d’entrada és positiu però, no podem pagar qualsevol preu.

En primer lloc, el contingut de la feliçment naufragada proposta de Constitució Europea era de caràcter antisocial. Reforçada posteriorment amb la Directiva Bolkestein, mesura que pretenia liberalitzar la prestació de serveis dintre de les fronteres europees. Una manera insuficient però il·lustrativa de resumir-ho seria explicar que amb aquesta directiva, una constructora espanyola que pretén construir un edifici a Torremolinos podria contractar un equip de manobres romanesos que treballarien dintre de les fronteres de l’Estat Espanyol amb les condicions laborals de Rumania. Això comportaria que els manobres en qüestió no tinguessin ni per pipes i que un equip de manobres de Torremolinos es quedaria sense feina. Com podeu comprovar, el liberalisme sempre perjudica als mateixos. El que pretenia la Directiva Bolkestein no era liberalitzar els serveis, pretenia liberalitzar el mercat del treball.

Afortunadament, la Directiva de Serveis, coneguda pel nom del cràpula que la va impulsar, no va sortir endavant amb tota la càrrega liberalitzadora que pretenia incloure el Partit Popular Europeu però, el resultat segueix sense ser del tot satisfactori. Si fa no fa, ens trobem davant d’una problemàtica que de manera recorrent planteja el capitalisme.

En segon lloc, a banda d’un instrument al servei dels grans poders econòmics del vell continent, l’Europa que s’està definint és un projecte estatalista que ignora l’existència de pobles i nacions. Com a catalans no podem sentir-nos còmodes amb una Europa que sap que estem aquí i mira cap a un altra banda. La difunta Constitució Europea ens negava i en bona lògica, jo personalment nego el meu suport a un projecte que em nega. Malgrat que Brussel·les sempre ens oferirà més oportunitats que Madrid, els catalans hem de dir ben clarament que a Europa s’hi va per un altra banda. Bàsicament per la del reconeixement de tothom.

Un altre factor invitaria a construir ràpidament una Europa unida i forta és el projecte imperialista dels EEUU. Aquest gol tampoc ens el podem permetre. Si la política dels EEUU és una aberració, que ho és, el nostre deure és el de construir una alternativa, en cap cas un clon. El model social que es vol imposar a Europa és ara per ara tan neocon com el dels EEUU i algun dia, Europa pot ser tant perillosa o més que els propis EEUU. De fet, no seria el primer cop que els europeus traspassem les nostres fronteres i ens dediquem a espoliar, agredir i violar a tort i a dret. Sobre això en poden donar fe els països del continent Africà o qualsevol país de l’Amèrica Llatina. Equador per exemple.

Participar en el procés d’integració europea és, des d’un punt de vista d’esquerres i català, treballar per què Europa sigui, com a mínim, un racó de món on imperi el benestar per sobre dels interessos econòmics, el reconeixement complet de tots els pobles i nacions, la cultura per sobre de l’alienació i tota una llista de propòsits que el projecte que avui dia es dibuixa, deixa absolutament de banda.

2006-12-29T12:47:00.000+01:00

Asimov, Hamilton i el futur

Fa cosa de tres o quatre anys vaig aficionar-me a llegir les novel·les de ciència ficció del científic i escriptor rus Isaac Asimov (1920 – 1992). De tant en tant en compro alguna de les que encara no tinc o en rescato una de la prestatgeria i la rellegeixo.

El personatge és indiscutiblement notable i val la pena aturar-se un moment per estudiar-lo. Emigrà als 3 anys cap a els EEUU on fou professor de Química a La universitat de Colúmbia i de Bioquímica a la de Boston. Va confeccionar més de 200 obres sobre temes tan diversos com poden ser les matemàtiques o la poesia. Seria agosarat dir que Asimov és el pare de la ciència-ficció però en tot cas, és innegable que ha estat un dels escriptors que més han contribuït a popularitzar aquest gènere literari. Fins on jo sé, la seva sèrie més reconeguda és la de les novel·les sobre l’Imperi Galàctic, formada per catorze volums amb un total aproximat d’un milió i mig de paraules. Totalment recomanable.

Per aquells que vulguin filar una mica més prim, cal dir que Asimov fou un personatge netament d’esquerres. La seva defensa de l’energia nuclear en contra dels postulats ecologistes del moment, va resultar força clarivident doncs, avui dia és força normal veure com els ambientòlegs defensen la generació d’energia nuclear en contraposició a tots els problemes derivats de les centrals tèrmiques. Cal garantir un tractament correcte dels residus i l’aplicació de normes de seguretat molt estrictes, cosa que tothom ja tenia molt clara des del començament i que quedà confirmada després del desastre de Txernòbil.

El que millor defineix la ciència-ficció és la seva mecànica. L’autor projecta, partint del món actual i amb grans dosis de fantasia, una visió personal del futur. És un exercici interessant, sobretot quan procurem plasmar allò que podem creure que passarà i no allò que ens agradaria que passés. Asimov projecta la seva visió tan enllà que l’existència del Planeta Terra, d’on van sorgir els éssers humans, és ja només una superstició. Parlem, per exemple, de l’any 11988 de l’era galàctica.

Aquest dies estic rellegint “Preludi a la Fundació”, relat que transcorre a Trantor, planeta imaginari i capital del Primer Imperi Galàctic, amb una extensió de dos cents milions de quilòmetres quadrats (totalment sota cúpules) i una població de quaranta mil milions d’ànimes. Els protagonistes són en part originaris d’altres planetes com Helicon o Cinna. Els humans ocupen l’univers tal i com avui en dia ocupen la major part de l’escorça terrestre.

Per cert, un altre dia parlarem de la psicohistòria.

Asimov era claustrofílic, característica antagònica a la claustrofòbia. És a dir, que li agradaven els espais petits i tancats. Ara bé, no crec que amb la descripció de Trantor volgués reflexar un món desitjable. Des d’un punt de vista actual, Trantor és angoixant en tots els sentits. La prova més fefaent de que Asimov no voldria viure allà, recau en que l’autor es preocupà molt per aspectes com l’escalfament global o la destrucció de la capa d’ozó.

A propòsit de llegir ciència-ficció, un es pregunta cap a on estem anant. És una reflexió ben lícita que tothom hauria de fer-se. Quin sentit té el desenvolupisme que avui dia impera al món?

Allò que hauria de guiar l’espècie humana és la recerca de la major cota de felicitat per al major nombre d’individus. Les dades objectives ens demostren que la tendència és justament l’inversa i que cada cop menys mans concentren una major riquesa. Hi paguem tots un preu molt alt, concretat en les guerres que genera el capital, el retrocés en quant a condicions de vida dels ciutadans del “primer món” o la destrucció del medi ambient. Per posar tres exemples, que n’existeixen molts més.

Les previsions apunten cap a escenaris força tètrics i l’esquerra majoritària a nivell europeu o nord americà, que són els que més compten, hi juga aquest joc amb clares complicitats amb aquells que estan fent cada dia del món un lloc pitjor on viure. Quan algú diu “contra menys estat millor”, posa el seu gra de sorra en el procés d’expansió de la desigualtat i la pobresa.

El professor de la Universitat Nacional d’Austràlia, de la Universitat Tecnològica de Sydney i Director Executiu de The Australia Institute, el més important gabinet d’estudis australià per a assumptes d’interès públic, Clive Hamilton, ens convida a encarar la realitat: després de molts anys de creixement econòmic, no podem afirmar que siguem més feliços.

Malgrat que el fetitxisme del creixement hagi generat l’actual corrupció del sistema polític, la subversió de les prioritats socials i un profund sentiment d’alienació general, cal activar una reflexió col·lectiva sobre el sentit real de la vida i situar aquest sobre la realitat per tal de confrontar en quin punt es situen els objectius de la humanitat respecte la situació actual de la nostra societat. Com pot ser que una humanitat que cada cop s’ha dotat de més i millors mitjans, tendeixi cap a extrems tan dantescs?

Hamilton ha començat a postular la necessitat d’iniciar una etapa post-creixement que situï els problemes socials i medi ambientals per endavant dels interessos econòmics. Una etapa on tots ens dediquem a construir un món més habitable que en cap cas passa pel seguiment de les receptes que proposa el liberalisme o la, lamentablement corrompuda, social-democràcia. Les reflexions de l’australià es situen fora del clàssic eix esquerra – dreta i flueixen pel camp del “sentit comú”, que com diu un amic meu de Sants, és el menys comú de tots els sentits.

Acabar amb la dictadura de l’economia és una prioritat i per fer-ho, cal posar fre al desenvolupisme i al consumisme. Estic molt d’acord amb Hamilton i segurament Asimov també ho estaria.

2006-12-27T11:53:00.000+01:00

Com un martell pneumàtic

Ahir vaig estar mirant una pel·lícula americana. No recordo exactament el títol. Tota la trama girava al voltant d’un intent d’assassinat contra el President dels EEUU, amb antics agents del KGB subornant membres dels serveis secrets americans, referències constants al terrorisme islàmic i un bon grapat de missatges subliminars que els productors ens anaven colant, un darrera un altre. Un arriba finalment a la conclusió que Hollywood sí que és un arma de destrucció massiva.

No és un gran descobriment. El cinema com a eina propagandística s’utilitza fa molts anys i ha servit, entre d’altres coses, per modificar la percepció general que sobre episodis històrics determinats en tenim tots plegats. Un cas prou significatiu és el de la Segona Guerra Mundial, el major conflicte armat que fins al dia d’avui ha viscut la humanitat. Qui va guanyar aquesta guerra?

Si haguéssim de jutjar a partir del que hem vist, diríem que va ser guanyada per americans i anglesos a la batalla d’Anglaterra, el desembarcament de Normandia o les Ardenes. Tanta repercussió cinematogràfica han tingut els fets de guerra on han participat els EEUU com per fer creure a molts que els episodis més significatius d’aquest conflicte, esdevingueren als escenaris citats en aquest paràgraf. Sense menystenir el mig milió de soldats nord-americans morts en combat, penso que és injust creure que tenen un major pes a la balança que els 27 milions de russos que van morir a causa de la guerra entre el 1939 i el 1945. Malgrat la indústria cinematogràfica anglosaxona, la Segona Guerra Mundial es va guanyar al front rus.

Darrera de la gran majoria de pel·lícules sobre la guerra de Vietnam, que fonamentalment serveixen per humanitzar i donar repercussió al patiment del soldat yankee, ens trobem davant la mort d’un gran nombre de civils vietnamites, l’ús indiscriminat d’herbicides i mines que, encara avui dia, provoquen morts i amputacions. I sobre les raons i conseqüències reals d’aquesta guerra, molt rarament se’n ha parlat. Tampoc és casual.

Per a cada conflicte armat, per a cada episodi protagonitzat pels EEUU, l’indústria cinematogràfica americana hi ha trobat i seguirà trobant justificació, donant cobertura a qualsevol tòpic o mentida. A la pel·lícula d’ahir, divuit anys després de la caiguda del Mur de Berlín, vaig veure repetits els mateixos tòpics al voltant dels russos que des del final de la Segona Guerra Mundial es venen repetint a les pantalles del món occidental. Aquest cop, els perversos comunistes es passen tant de cabrons que els podem situar nítidament al rovell de l'ou l’eix del mal, en aliança directa amb Al-Qaeda i Corea del Nord. Hi ha coses que no canvien mai.

Em va esgarrifar especialment un fragment de la pel·lícula on apareixia el President dels EEUU fent un discurs on precisament deia que calia abraçar el Protocol de Kyoto. Tractat internacional signat per la defensa del Medi Ambient què, precisament els americans no han ratificat. Rússia sí l’ha signat i ratificat, els EEUU no. Què pensarà la gent que ha vist la pel·lícula?

Cinema i televisió difonen missatges que tot sovint parteixen d’una mentida manifesta o de punts de partida clarament desenfocats. El martell pneumàtic de Hollywood treballa dia i nit per deixar-nos ben clar qui és el bó i qui el dolent.

2006-12-21T10:41:00.000+01:00

Dualismes

Simplificar els conflictes fins al dualisme està molt de moda. El PP no va “inventar la sopa d’all” quan va definir la línia entre els que estaven amb ETA o contra ella, el mateix havia fet anteriorment George Bush fill respecte al terrorisme islàmic, col·locant causes i conseqüències a un mateix sac. D’aquesta manera, qui no combregués exactament amb els plantejaments oficials, era titllat automàticament de terrorista.

El plantejament, per inútil i pobre, cau per sí mateix i només és capaç de subsistir a les zones més tètriques de la caverna mediàtica espanyola i entre els que via intravenosa consumeixen el producte. Ho comprovarem sintonitzant al radiopredicador Jiménez Losantos o llegint les aberracions que els columnistes del "diari" La Razón publiquen diàriament.

A l’Estat Espanyol, el pensament únic és patrimoni exclusiu de la dreta nacionalista espanyola.

Les posicions que aquesta visió força, són de difícil regressió i serveixen per propagar la llavor de la fractura en un camp molt castigat per l’història. En resum, constitueixen un greu acte d’irresponsabilitat.

Alguns no volem oblidar que al Rei Joan Carles I el va col·locar Franco a dit, que la democràcia espanyola està capada i que molts ens hem quedat fora de l’Estat. Molt recentment, l’acomplexat Pedro J. Ramírez acusava l’independentisme de voler generar un altra guerra civil al plantejar el dret de secessió de les nacions de l’Estat. Es pot llegir clarament com que el personatge amenaça als catalans amb un conflicte armat, amb plantar-nos, per segona vegada com a mínim, els tancs davant de casa pel simple fet de, mitjançant les eines de les quals la “democràcia espanyola” ens dota, plantejar una reforma de l’ordenament jurídic. És el mateix concepte de democràcia que té Albert Boadella, o sigui, cap. Contra les nacions de l’Estat Espanyol, tot s’hi val, per pobres que siguin els fonaments intel·lectuals que hi hagin al darrere. Fins i tot la cabra de la Legió es deu escandalitzar quan llegeix o escolta segons quines coses.

Funcionar a partir de dogmes i sentiments és la millor expressió d’allò que anomenem nacionalisme. A la península ibèrica, cap nacionalisme ha produït més víctimes que el dels “nacionals” que van iniciar una guerra contra el govern democràtic, que la van guanyar gràcies a l’ajuda de potències estrangeres i que van administrar la victòria escampant cadàvers arreu del territori estatal. Contra aquesta realitat, els sectors més reaccionaris de l’espanyolisme impulsen actualment una corrent revisionista, encapçalada per llumeneres com Pío Moa o Cesar Vidal, que pretén deformar l’història a gust del client. Casualment, aquest són avui dia els bons de la pel·lícula, els no-nacionalistes. I allò de “Todo por la pátria” no és nacionalisme?

Així com la Segona Guerra Mundial fou en gran part conseqüència de la mala administració que de la victòria a la Primera Guerra Mundial van fer les potències vencedores, els conflictes nacionals que avui dia es plantegen a l’Estat Espanyol són fills de tot allò que el PSOE ha procurat mantenir sota la catifa amb l’elaboració de la Llei de la memòria històrica. L’Estat Espanyol és incapaç d’obrir una reflexió profunda al voltant del seu passat recent perquè aquesta, modificaria la percepció del seu present i les perspectives del seu futur.

El dualisme és ben fàcil d’aplicar. Com a català, com a descendent de perdedors de la Guerra Civil Espanyola condemnats a mort per les seves idees i com a fill d’una classe treballadora que fou brutalment oprimida per la dictadura franquista, jo també puc dibuixar una línia al terra i dir que qui no estigui amb mi està contra mi. Hi tinc el mateix dret que ells. Hi tenim el mateix dret que ells.

Arribats a aquest punt només queda donar-se d’hòsties amb l’enemic fins que un dels dos quedi derrotat. Mireu si és simple.

Per resoldre els conflictes de manera civilitzada existeix la democràcia i negar-la, ni que sigui parcialment, constitueix un exercici d’irresponsabilitat que, més tard o més d’hora, passa factura. Ningú aguanta eternament i tal com va dir Nelson Mandela, Premi Nobel de la Pau, les formes de lluita les trien els opressors, no els oprimits. Descartant la negociació i l’aplicació del dret d’autodeterminació dels pobles (la democràcia) com a mètodes vàlids per resoldre problemes d’arrel política, tal com fa el PP, queda sobre la taula el que queda.

És molt necessari que el procés de negociació que estem vivint actualment a Euskal Herria arribi a bon port doncs, obrirà la porta a la resolució de la resta de conflictes que avui dia té l’Estat Espanyol, un d’ells el català, posarà les bases per una democràcia real que no exclogui ningú i descartarà l’ús de la violència com a eina per defensar cap projecte polític.

I si l’Estat Espanyol desapareix pel camí? què hi farem, la democràcia, igual que el futbol, és així.

2006-12-19T16:38:00.000+01:00

Xarxa de Consells Locals de Joventut de Catalunya: i ara què?

Llegeixo al Debat Juvenil, revista del CNJC, que ja ha nascut la Xarxa de Consells Locals de Joventut de Catalunya (XCLJC). És una bona notícia al voltant de la que sorgeixen diversos interrogants que al meu entendre són de gran importància.

No podem negar que l’extensió territorial dels consells locals és absolutament insuficient a causa de la manca de voluntat política de molts ajuntaments del país. Un servidor s’hi ha trobat i ho ha viscut en primera fila, explicaré el que penso doncs, crec que mínimament sé de que parlo.

En primer lloc voldria reconèixer l’existència d’una capa de polítics i tècnics que es creuen la seva feina i procuren fer-la ben feta. Esmento un cas que per mi és clar, el d’en Xavier Florensa, regidor de Joventut a l’Ajuntament de Barcelona que, fins on em consta, està fent una molt bona feina al capdavant de la seva regidoria. A Barcelona trobem el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) i una llarga trajectòria en el camp de la participació juvenil i a això cal sumar-hi una bona gestió política fonamentada en l’experiència d'en Xavier i d'aquells que treballen amb ell.

Cal assenyalar també que no tot són flors i violes, que les polítiques de joventut acostumen a estar molt deixades de la ma de deu. Els principis de transversalitat i integralitat acostumen a no ser respectats ni tinguts en compte, la major part de vegades pel simple desconeixement del polític al que li toca portar joventut i no en té ni idea del que li tocarà fer. A ciutats que molts cops superen el 80.000 habitants, l’àrea de joventut acostuma a quedar diluïda dins d’àrees de nom tant peculiar com per exemple “Servei a les persones” o “Drets Socials”, esdevenint la darrera de les prioritats i quedant en estat de desatenció.

No tots els tècnics de joventut segueixen (o coneixen) els paràmetres habituals sobre els que s’haurien de dissenyar i aplicar les polítiques de joventut a nivell local. Com a exemple puc dir que per al tècnic de joventut de la meva ciutat, Cerdanyola del Vallès, la transversalitat consisteix en telefonar les diferents àrees de l’ajuntament i preguntar que fan aquestes per als joves. Després aplica la integralitat, fica tots els paperots al mateix dossier i ho envia a la Secretaria General de Joventut i és clar, suspèn. Al final qui en surt perjudicat és el jove.

L’aposta per la participació, per la creació de Consells Locals de Joventut, des de molts àmbits tampoc és forta i decidida. D’aquí poc es crearà el Consell Municipal de Joventut de Ripollet, òrgan del que he tingut la sort (o no) de revisar els seus estatuts. Serà presidit per l’alcalde i vetarà la presència d’entitats polítiques juvenils sense referent representatiu al consistori. Així doncs, si les JSC de Ripollet fossin 3 persones i les Joventuts del PORE fossin 57, fins que el PORE no tingués representació a l’Ajuntament de Ripollet, aquests 57 joves no tindrien els drets que tindran els 3 petits socialistes. I com aquest exemple en podem trobar uns quants més. És simplement una demostració de que fomentar la participació juvenil és molt diferent a controlar la participació juvenil. I per no variar a Cerdanyola en això tampoc ens hem quedat curts.

Acabo desitjant que la nova etapa que s’obre a la Secretaria General de Joventut, amb el jerki Eugeni Villalbí al capdavant, signifiqui un creixement de la cultura de la participació i possibiliti el reforçament de la XCLJC. Els joves tenim molts problemes i necessitem una interlocució forta amb les administracions. Aquesta legislatura ha de ser un pas endavant en aquest sentit.

2006-12-18T15:59:00.000+01:00

Optimitzar l’esquerra catalana

L’independència és una eina i no pas una finalitat en sí mateixa. Aquesta és una de les primeres premisses de l’independentisme d’esquerres. Si algú vol defensar aquest objectiu des de fora del nacionalisme, ha d’explicar els motius pels quals considera que els Països Catalans han de dotar-se d’un estat propi. Si no és capaç, ha de donar-li més voltes al tema.

Existeix la nació catalana i conforma una identitat completa que pot ser compartida amb altres però que en tot cas, és autosuficient i no necessita complements. Es pot ser català i prou, sense necessita de ser també espanyol o francès. Ja sabem també que les nacions són construccions històriques dinàmiques i que evolucionen amb el temps, arribant a dotar-se si s’escau de l’estructura pròpia d’un estat. El dret d’autodeterminació o el propi fet dels esdeveniments, han donat pas a molts estats durant el segle passat i recentment, han possibilitat la creació de l’estat independent de Montenegro. Aquest dret és negat sistemàticament a Catalunya però algun dia serà reconegut gràcies a la feina que desenvolupa i desenvoluparà l’independentisme durant els propers anys. Hi ha suficient base ser independentista només amb això?

Segurament no.

Lligant el que ja hem dit amb el concepte d’ecologia lingüística, que defensa la supervivència de tots els idiomes i cultures com a elements enriquidors del marc general que són, en contraposició a la globalització cultural, trobem un bon argument per defensar l’independència dels Països Catalans doncs, està demostrat que no es pot garantir la supervivència de la cultura catalana sense un estat que la defensi. Ni l’Estat Espanyol ni el Francès l’han defensada mai, ben contràriament, l’han atacat i han procurat que desapareixi des de fa moltes dècades.

Ara bé, el que realment és “cavall guanyador” és l’adaptació catalana que siguem capaços d’elaborar de la via nacional cap al socialisme de Gramsci. Donat que el que els catalans aportem a l’administració és suficient com perquè poguéssim rebre els mateixos serveis que reben els ciutadans de les socialdemocràcies avançades i que, gràcies a l’espoli econòmic, rebem més o menys els serveis que ofereix un estat liberal, per resoldre la nostra problemàtica social, ens veiem obligats a utilitzar l’eina més potent que es troba al nostre abast en aquests moments, l’exercici del dret d’autodeterminació i la consecució de l’independència.

Es pot ser independentista pel simple fet de ser català i d’esquerres. La realitat política espanyola fluctua de manera autònoma i no es pot condicionar positivament des dels Països Catalans, el que millor garantirà el benestar dels ciutadans de Catalunya és que aquests puguin resoldre els seus propis problemes amb un estat. La sola consecució d’un marc laboral propi implicaria una millora social brutal, imagineu-vos que és el que podríem arribar a fer amb un estat propi.

Si avui mateix fóssim independents, sense baixar el nivell de retribució dels catalans, podríem gaudir d’un Estat del Benestar comparable al de Suècia i tot i això, podríem modernitzar el nostre país i aconseguir que no es quedés enrere respecte als seus veïns. Això, sumat al control estatal de sectors productius estratègics, definiria un marc socialdemòcrata que, tampoc ens hauria de fer renunciar a cap utopia (al contrari, ens donaria eines per treballar per ella), comportaria un gran avenç social per als Països Catalans.

Explicar bé a tothom que som independentistes perquè som d’esquerres, és una de les claus fonamentals per acabar amb mitologies diverses que durant massa temps han volgut relacionar l’independentisme amb ideologies fosques. Si aconseguim fer-nos entendre, no deixarem de sumar adhesions a la causa perquè, allò que relaciona tots els catalans entre ells és que paguen molt, reben un servei lamentable per part de l’Estat i perden qualitat de vida respecte a la gran majoria dels espanyols. Aquest fet, relaciona avui dia tots els habitants dels Països Catalans més que qualsevol altre element.

Per optimitzar-se, cal fer entendre a l’esquerra catalana que cal exercir com a esquerra independentista i treballar per la consecució d’uns Països Catalans lliures, justos i solidaris.

2006-11-30T10:38:00.000+01:00

La pluja fina

Constato que una de les frases més utilitzades darrerament per criticar Esquerra Republicana ha estat l’utilitzada per Josep – Lluís Carod – Rovira durant el debat d’investidura de José Montilla. El titular va referir-se al “catalanisme de pluja fina” sobre el qual treballaria el Govern de Catalunya durant la present legislatura.

D’allò que es diu fins allò que es fa, molt sovint existeixen grans diferències però, en aquest cas i partint de la hipòtesi que realment, el nou Govern volgués aplicar un catalanisme de “pluja fina”, no hi acabo de veure el problema i tinc la sensació que molts que ho critiquen no s’han parat a pensar quins significats pot tenir. O potser, simplement no ho volen entendre.

Un cop tancat en fals el debat estatutari, cal que des del catalanisme es treballi per la normalització nacional dels Països Catalans, procés que podem preveure llarg i complicat, que cal afrontar amb les coses ben clares.

Potser jo ho entenc com m’agradaria entendre-ho però, la tasca del Govern de Catalunya ha de ser principalment la de normalitzar nacionalment, la de garantir que de les escoles surtin catalans, la de que TV3 sigui una televisió catalana, la de que la dignitat de les institucions catalanes sigui reconeguda i ampliada o la de que les comunicacions del Govern es portin a terme sempre en català. Amb normalitat i sense cap necessitat d’escarafalls estètics.

No és que m’hagi tornat un tita ni res per l’estil però, a qui correspon en aquest moment plantejar conflictes és al catalanisme entès en sentit ampli. L’acció normalitzadora del Govern de Catalunya ha de ser aprofitada per normalitzar l’independentisme i convertir-lo en l’opció majoritària de tots els catalans. Entenguem el context.

L’aplicació d’una obra de govern efectiva hauria de desmitificar davant de certs sectors de la població l’independentisme. Gestionar de manera correcta el servei públic que ofereix un govern, legislar amb ambició però sense estètica i contribuir a teixir la xarxa del catalanisme són objectius assolibles i encaixables, sense necessitat gaires piruetes mentals, dins del concepte “pluja fina”. Parlant clar, molt més del que fou capaç de fer CiU durant 23 anys.

Desprestigiar des de l’independentisme la possible tasca del nou govern de Catalunya és a hores d’ara precipitat i una mica injust. M’explico, tothom té dret a carregar contra allò que consideri necessari però, carregar contra una cosa que no s’ha començat encara ni a definir és un exercici arriscat. Es corre el perill d’envestir cegament.

Estic totalment convençut de que Catalunya renegociarà la seva relació amb l’Estat Espanyol el dia en que els catalans votem majoritàriament en sentit contrari al referèndum de ratificació d’una reforma estatutària. Això obrirà les portes de l’autodeterminació i de l’independència, les portes del benestar i de la gestió d’un estat just i avançat. Les estratègies cal dissenyar-les sense perdre de vista aquest horitzó. Sense renúncies. Tranquils, digui el que digui el nou President de la Generalitat de Catalunya, les coses són així. Recordeu les parides que deia l’anterior i mesureu la credibilitat que, malauradament, tenen els nostres presidents i la capacitat de certificar escenaris duradors.

Abans de ser un estat hem de ser una nació que tingui ben clars els seus objectius. Tinc el convenciment que a Euskal Herria ven aviat es pot obrir la porta de la sobirania, de l’adquisició del dret d’autodeterminació a l’Estat Espanyol. Porta per la que els Països Catalans han de sortir tant bon punt sigui possible. La normalització nacional de Catalunya és una tasca necessària que ni els governs ni els partits polítics han estat capaços fins al moment de realitzar de manera suficient. No ens enganyem, amb la desviació artificial que tots tenim en ment, els resultats del referèndum són el millor termòmetre per mesurar aquesta normalitat. Un país normal té autoestima i no es ven per una foto o per quatre poltrones, des de la dreta fins a l’esquerra, autoestima i respecte per les seves institucions i representants. Aquí no s’hi valen els outsiders.

El pecat més gros de la dreta catalana d’aquí fins a que passi res més condemnable ha estat demostrar un respecte nul per la decisió del 90% dels representants electes del poble català. Si algú havia de trencar aquest acord, havia de ser l’estatalisme que dit sigui de pas, era i és minoritari al Parlament de Catalunya. No entendre això va ser la sublimació del sectarisme, del poder pel poder i de no creure’s, ni de bon tros, les conviccions que dia rere dia pregones a tort i a dret.

Per últim, no podem obviar que un partit unionista ha obtingut representació al Parlament de Catalunya, amb la reacció natural que això provocarà dins del catalanisme, que lluny d’acollonir-se hauria de respondre contundentment. És tasca de tots. No podem obviar que el PP pot tornar a governar l’Estat Espanyol, esperem que sense el suport de CiU, amb el mecànic fracàs del procés de pau a Euskal Herria i amb el començament d’un cicle de maltractament explícit a Catalunya. Amb PHN inclòs. El que passi llavors també dependrà de tots nosaltres.

És el moment de portar el conflicte al carrer i normalitzar l’independentisme. Els grans debats estan molt bé però la batalla real la tenim a sota del nostre propi nas, a Cerdanyola, Sant Feliu de Codines, Vilanant o L’Hospitalet de Llobregat. Encarregant-nos de l’ecologisme sigui independentista, així com el feminisme, l’animalisme o el sindicalisme. Tenim molta feina a fer durant els propers anys, dediquem el temps que calgui al debat doncs, qui no fomenta el debat és conscient de fer allò que no hauria de fer però, no podem afluixar ni tres segons.

2006-11-29T11:33:00.000+01:00

Política declarativa i competicions curioses

Allò que passa entre les dues principals forces polítiques estatalistes espanyoles és aparentment incomprensible per molts, entre els quals tot sovint m’incloc.

Crec que ja ho he dit alguna vegada però, per si de cas, ho repetiré un cop més. Una de les raons per les quals el procés de creació d’un estat uninacional a l’Estat Espanyol fracassa estrepitosament dia rere dia, és la irresponsabilitat dels grans partits d’àmbit estatal. Els principals partits del nacionalisme espanyol són incapaços de treballar conjuntament al voltant de qüestions cabdals i així els hi van les coses. No existeix un sentit d’estat que condueixi qüestions estratègiques fonamentals com la territorialitat. Avui dia ja és massa tard per ells i els Països Catalans i Euskal Herria ja caminen, a ritmes diferents, cap a la seva plena sobirania.

La irresponsabilitat es comet flagrantment des de la dreta i l’esquerra, consisteix en avantposar els interessos sectaris als interessos generals, el poder de la capelleta per davant de l’autèntica tasca política, que és un servei públic i consisteix en gestionar la societat per tal d’oferir el major benestar possible, entès de la manera més àmplia possible, al total de la ciutadania. Quan guanyar les eleccions o omplir-se la butxaca de diners són objectius de la més alta prioritat, la gestió se’n veu profundament perjudicada. En això, molts polítics catalans, com per exemple l’alcalde del meu poble, es poden aplicar el cuento. No sé vosaltres, però jo ho trobo força despreciable.

La inexistència d’una separació de poders real no fa més que empitjorar les coses.

La molt recent picabaralla dels vídeos del PP i del PSOE n’és un bon exemple. Deixant de banda elements lamentables com l’aparició d’imatges d’un motí penitenciari a Colòmbia, cal assenyalar que la competició entre uns i altres per tal de demostrar qui ha fet menys pel procés de pau a Euskal Herria, és d’una baixesa moral que desafortunadament té precedents clars a l’història recent i no només en relació amb la territorialitat, també davant de qüestions com els matrimonis homosexuals.

I jo em pregunto: no seria més lògica una competició per demostrar qui ha avançat més en el camí de la pau i de la resolució del conflicte polític que castiga Esukal Herria des de fa dècades?

Doncs no, la lògica política espanyola ens porta a presenciar com la dreta espanyola pretén, sense cap mena de pudor, desarticular el procés de pau i aprofundir en la gestió de la via militar i com l’esquerra és incapaç de conduir un autèntic procés amb vocació de resolució del conflicte. No és gaire difícil d’entendre que si no es vol un procés de pau, es fan els passos per tornar a engegar la maquinària d’ETA. Si realment els guiés el desig d’aconseguir el màxim benestar per a la ciutadania, des del PP oferirien una col·laboració franca en aquest terreny i des del PSOE es gestionaria el procés de pau amb garanties.

Euskal Herria té dret a l’autodeterminació per què així ho vol la majoria de la seva població, el model d’estat del PP i del PSOE no és acceptat per la majoria dels bascos i basques, que tenen tota la legitimitat del món per plantejar la seva secessió. Qui no sigui capaç d’acceptar-ho no es pot definir com a demòcrata i demostra que no li importa gens el que pensis o creguin els bascos.

Qui no sigui capaç d’acceptar un recorregut democràtic que condueixi als bascos fins allà on vulgui anar, o bé està cegat per dogmes nacionalistes o bé hi té alguna cosa a guanyar. De fet, ambdues possibilitats són perfectament compatibles i es fusionen amb la mateixa facilitat que la llet i el cola-cao, tenir alguna cosa a guanyar i defensar-la aferrissadament des de qualsevol angle, arribant fins i tot a negar la realitat més elemental, és humà però demostra baix nivell, moral e intel·lectual.

Més gestos d’irresponsabilitat. La política declarativa, inconnexa e incoherent de PSOE, barrejant discursos impossibles de compatibilitzar. La única explicació que puc aconseguir exposar amb els elements dels que disposo és que aquest partit no té intenció de realitzar cap reforma satisfactòria per a la nació basca, com a mínim a curt termini. Podran robar-li la cartera als bascos amb la facilitat amb que ho van fer amb els catalans? Respon la paràlisi dels procés de pau al calendari electoral estatal? Possiblement, el poder de la capelleta passa per davant de la gestió d’un conflicte que alguns s’estimen més parasitar que resoldre.

Agradi o no, la identitat nacional d’Euskal Herria és ben definida i ho continuarà sent durant molts i molts anys, de fet i malgrat el que diuen alguns, la consciència nacional dels bascos no deixa de créixer. Sense un procés que integri la pluralitat dels agents bascos, tant nacionals com estatalistes, res del que es faci podrà garantir la pau. Qui bloquegi això, tant d’una banda de la taula com de l’altra, serà responsable de la continuïtat d’un conflicte que a hores d’ara ja ha generat massa víctimes. Negar sistemàticament l’existència dels pobles basc i català representa una irresponsabilitat que els ciutadans hauríem de criminalitzar públicament.

Ja n’hi ha prou de politiqueig i d’accions estètiques que no porten enlloc, cal que l’estat es democratitzi de manera decidida i cal que els seus polítics comencin a oferir el servei públic que els hi encarrega la població cada quatre anys. Els hi hem de fer entendre.

2006-11-23T10:44:00.000+01:00

Anys de govern, moviment i agit-prop

Ens trobem a les portes d’una nova legislatura del Parlament de Catalunya i és un bon moment per col·locar sobre la taula elements de debat que permetin definir clarament els eixos sobre els quals hauria de treballar l’independentisme durant, com a mínim, els propers quatre anys.

Cal tenir en compte que hi hauran 21 diputats i 5 consellers independentistes. A aquestes xifres cal sumar-hi els alcaldes, regidors, consellers comarcals i demés càrrecs institucionals. Els independentistes governarem a Catalunya amb tot el que això comporta.

El marc hauria de permetre qualificar i normalitzar les diverses estructures del moviment independentista, amb el reforçament que això comportaria per al moviment. A banda de les consideracions merament electorals, cal una planificació de l’evolució que poden tenir aquestes estructures. La irrupció d’una força política unionista amb representació parlamentària pot produir un efecte mobilitzador que sumat al possible retorn del PP a La Moncloa, podria arribar a generar un volum importantíssim d’adhesions a la causa independentista. Les diferents sectorials, organitzacions i plataformes de l’esquerra independentista han de preparar-se per un possible augment de la seva força de treball.

Des del meu punt de vista, la generació de força de treball és la qüestió central de qualsevol organització que aspira a treballar de manera seriosa. Un cop aquesta força de treball ha estat incorporada, cal administrar-la de manera intel·ligent. Malgrat tot, el moment fonamental es produeix de manera prèvia. Sota aquesta lògica, les fugues en aquest sentit, la pèrdua d’efectius o de capacitat mobilitzadora, són alguns dels principals problemes als quals s’enfronten qualsevol tipus ‘organitzacions.

Per retenir aquest capital, cal que les organitzacions desenvolupin estructures de finançament estables, una demanda alta i capacitat de realitzar una política competent de recursos humans. Així doncs, per sobre de qualsevol consideració secundària, el sentit d’organització ha d’empènyer als seus membres a prioritzar l’enfortiment de l’organització. La manera més efectiva de no barrejar consideracions secundàries amb l’interès de l’organització és la separació de l’estructura i les institucions. L'exemple més utilitzat en aquest sentit és el del PNV.

Si s’aconsegueix mantenir una certa centralitat política, cosa que l’independentisme ha fet fa relativament poc temps, el creixement d’una organització és qüestió de compromís i treball de base. El que de manera informal s’anomena picar pedra i que al meu parer hauria de ser la principal tasca de l’independentisme durant els propers anys. Cal enfocar els recursos cap a la mobilització d’elements que facin avançar el projecte des de les seves múltiples facetes i en això, tothom suma.

En aquesta lògica, caldrà que l’independentisme enviï, de la manera més massiva possible missatges elaborats que puguin sensibilitzar fins a la mobilització del elements. Aquesta tasca es pot valorar com a difícil en un marc com el nostre, on un ambient polític determinat, el de l’stablishment, controla la gran majoria dels mitjans de comunicació. L’argumentació nihilista del no future cau per si mateixa per dos motius de pes.

En primer lloc cal considerar que malgrat el control informatiu i les programacions estabuladores que emeten la majoria de mitjans, la sensibilització es produeix fonamentalment a partir de les condicions socials existents. Això ho intuíem i la teoria leninista de l’organització ens ho confirma expressament. El control social no es produeix únicament a nivell ideològic, sempre es tradueix en unes condicions d’explotació, tant social com nacional. En la mesura en que l’independentisme aconsegueixi denunciar aquesta explotació de manera efectiva, seguirà sumant força de treball per a la causa.

Si tal com sembla, la pràctica institucional de l’independentisme significa un avenç i una millora en les condicions de vida dels catalans, no hauria de ser gaire complicat identificar les institucions catalanes i la gestió de l’autogovern com a fonts de benestar i com a mitjà per construir una societat més justa. A partir d’aquest punt, cal insistir sobre els objectius clàssics de la nostra lluita. En definitiva, la via nacional cap al socialisme de Gramsci adaptada al context propi.

Catalunya és una nació amb capacitat i dinamisme què, malgrat l’escanyament fiscal que pateix, és capaç d’aportar els elements materials necessaris per sustentar una estructura social justa i sostenible. Progrés no ha de ser assimilat a desenvolupisme i mitjançant una gestió dels recursos propis, abandonant el llast que representa l’Estat Espanyol, els catalans podem construir una estructura estatal, no pel pur vici de crear-la i que sigui pròpia, la qual cosa és un dret però no un motiu en si mateix, sinó per crear un marc social avançat. L’explotació material està lligada en el cas català a l’explotació nacional.

Aquesta idea és potent i amb una estratègia comercial adequada, una barreja de comunicació formal i agit-prop, pot esdevenir majoritària. Anant a pel segon motiu de pes, el creixement social de l’independentisme ha de possibilitar la generació d’un espai comunicatiu propi que competeixi contra els grans grups al servei de l’stablishment. És una missió fonamental que juntament a la generació d’una majoria sindical nacional, és la gran assignatura pendent de l’independentisme. Destinar-hi recursos un cop es valori que aquests existeixen ens permetrà saltar aquesta tanca i plantejar el conflicte des d’una tribuna propera.

De manera paral·lela a la tasca institucional, cal desenvolupar estratègies de sensibilització que generin la hegemonia social necessària per pujar el darrer esglaó. Sense aquest esforç, ocupar una conselleria, un escó o una alcaldia, no té ni el més mínim sentit per a l’independentisme.

2006-11-16T11:52:00.000+01:00

Llegir entre línies

Al diari d’abans d’ahir vaig llegir una notícia que em va fer força gràcia. No és que em descobrís quelcom nou doncs, en sí mateixa era força buida d’interès però, tenia una lectura implícita que a tots ens hauria de fer pensar-hi una mica.

El cas és que la crònica recollia una “marcada de paquet” del secretari d’organització del PSOE a nivell estatal, en José Blanco. El gallec venia a dir que el PSC havia triat la seva política d’aliances en funció del que més beneficiava Catalunya i que des del PSOE pensaven fer el mateix a nivell estatal. Resultat: que es cercaria el suport de CiU al Congrés dels Diputats. O dit d’un altra manera, que després de robar-li la cartera als convergents, ara els hi volen robar el rellotge, les sabates i la cadeneta de la primera comunió.

La part interessant de tot plegat, a banda de la hilaritat que pugui provocar la situació, és que en José Blanco declarava textualment que el millor per Catalunya no tenia per què ser el millor per a l’Estat Espanyol. I aquí està una de les claus fonamentals del cas català.

En primer lloc agrairé la sinceritat, poca gent és capaç de parlar tan clar com el secretari d’organització del PSOE. Els seus companys de Catalunya no es cansen de dir mentides de l’alçada d’un campanar que en José Blanco ha estat capaç de desmentir pràcticament una setmana després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Si ho hagués dit una setmana abans, el PSC hagués perdut cinc diputats més. Ara es fonamental que la gent ho recordi durant els propers quatre anys.

Catalunya, en tant que nació sense estat, es troba sotmesa a l’interès general de l’Estat Espanyol i no disposa de capacitat per decidir el seu futur en pau i democràcia. Un estat, insensible a la realitat social i cultural dels catalans, que ha treballat durament per homogeneïtzar els Països Catalans dintre de l’Estat Espanyol. No ho han aconseguit.

El procés de reforma estatutària ens va demostrar clarament quin era el pes institucional del 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. A l’hora de dirigir el nostre futur, la capacitat de les institucions catalanes és, més o menys igual a zero. Segons el que diu Patxi Lòpez (PSE – EE), les nacions sense representació institucional són aquelles que tenen potestat per sol·licitar el dret d’autodeterminació. Nosaltres en tenim però, no ens serveix de res quan volem impulsar reformes del marc general. S’accepta? Deu ser que pagar una morterada a 135 persones i tenir-los entretinguts ja és tenir “representació institucional”.

Efectivament, he de coincidir amb en José Blanco: el millor per a l’Estat Espanyol no és mateix que el millor per Catalunya. Això es recolza sobre aspectes pràctics com l’espoli fiscal, al qual la reforma estatutària no ha posat fi o la manca de perspectives per a la instauració d’un Marc Català de Relacions Laborals. En definitiva, decidir per nosaltres i omplir forats arreu de la Meseta sense trencar-s’hi gaire la closca.

Aquí s’ajunten molts camins. Ens trobem davant d’un nus que caldrà tallar tard o d’hora. Els catalans tenim absoluta legitimitat per exigir que se’ns respecti com a nació que som. El treball per assolir cotes de respecte acceptables que ens permetin democràticament decidir el nostre futur en llibertat va començar fa molts anys i avui dia ens trobem en una fase decisiva per a la resolució del conflicte.

Hi ha moltes raons per entendre que el progrés social de Catalunya va estretament lligat a l’assoliment d’una sobirania real.

El pes institucional de Catalunya és el que és i això ja ho he dit abans però, que hauria passat si els 46 diputats de CiU haguessin defensat la sobirania del Parlament de Catalunya quan ho havien de fer?

Segurament estaríem davant d’un procés en fase de resolució similar al que es troba Euskal Herria, lluny encara de l’exercici del dret d’autodeterminació però molt més a prop del que estem nosaltres. És així de senzill i així de complicat.

Aquells que ara van de salvapàtries i de màrtirs del país, aquells que del contenciós entre Catalunya i l’Estat Espanyol han fet un manera de viure folgadament, aquells que en base a principis electoralistes i tacticistes van entregar la clau del Parlament de Catalunya a canvi d’una suposada centralitat política, aquells que han donat cobertura a un sistema injust i antidemocràtic durant tants anys, aquells, ara pretenen impartir classes magistrals de patriotisme. El paper de “Màrtirs de la Moreneta” no els hi escau gens i farien bé d’abandonar-lo quant abans millor.

Sense ressentiments ni complexes per part de l’esquerra independentista, personalment els animo a evolucionar cap a estratègies sobiranistes que ens permetin parlar d’una autèntica dreta nacional implicada, evidentment des del seu propi punt de vista, en un procés efectiu de l’augment de l’autogovern de Catalunya. Llavors i sense deixar de banda la complexitat inherent a la tasca política, la necessitat de construir un país cohesionat i tenint en compte que l’important no és l’exercici del poder sinó la garantia del benestar dels ciutadans, estaríem parlant un idioma similar.

Ells ja saben llegir entre línies, el millor per a l’Estat Espanyol no és el millor per Catalunya i tot sovint no només no és el millor sinó que ens va fatal, mirin la RENFE. Si tant estimen Catalunya, que actuïn de manera coherent.

2006-11-10T10:18:00.000+01:00

Carta a en Roger Tugas

Apreciat Roger,

Em sap greu que no coincidim exactament en els nostres anàlisis i voldria aprofundir més en el tema amb la meva impressió de que realment no ens trobem gaire lluny.

En primer lloc voldria dir-te que aquest debat no em motiva gens. Tinc la convicció de que la política no comença ni acaba a l’electoralisme sinó que s’articula al voltant d’una gran pluralitat d’agents que sobrepassen per amunt i per avall allò que puguin fer els partits polítics. És per això que voldria començar per relativitzar la importància del tema sobre el qual em vaig pronunciar i dir-te que ho vaig fer d’una manera força desapassionada, en definitiva, obligat pel moment.

Parteixo de la mateixa base que tu i aquesta seria una bona raó per acabar raonant que no pensem de manera gaire diferent. Al meu parer és millor un pacte amb el PSOE que amb CiU. De tantes raons que se’m acudeixen per justificar-ho t’exposaré una que al meu parer és particularment important: en 23 anys de govern convergent, molts segments de l’administració catalana van ser dissenyats a mida del partit i donar-li als regionalistes l’oportunitat de tornar-hi, amb un candidat reforçat, permetria que s’adherissin a la butaca a l’estil musclo zebra. Per dir-ho d’una manera més clara, ja no els trauríem fins d’aquí molts anys i donariem ales a un candidat potent, definició en la que no encaixa el pobre Pepe.

A curt i mitjà termini, l’objectiu de l’expressió política del moviment independentista, Esquerra Republicana, ha de ser nacionalitzar l’espai de l’esquerra i això no vol dir convertir al catalanisme a ningú, vol dir erosionar les franquícies dels partits de l’esquerra espanyola que actuen a Catalunya. En això, com pots comprovar, també coincidim.

El teu comentari defineix un supòsit del qual discrepo. La passada legislatura ha significat la pèrdua d’uns 140.000 vots i de 2 diputats. La seva efectivitat com a demostració de capacitat ha estat molt minsa (per no dir-ho d’un altra manera, ja m’entens).

A banda de que els processos en política sempre són molt més dilatats del que ens agradaria, cal que tinguem en compte que la passada legislatura no va ser demostrativa de res i que, en conseqüència la segona fase que proposes, encara no es troba en el seu moment d’execució tal i com la planteges. M’explico, em sembla que la millor manera d’erosionar i fer aflorar les contradiccions del PSOE és deixant que governi a Catalunya. El fet de ser una força política amb vocació espanyolista, ha provocat que perdin 5 diputats, la majoria a la ciutat de Barcelona i la poca credibilitat que els hi podia quedar després del desastre de la reforma estatutària. La seva major contradicció és veure’s obligats a representar els interessos de Catalunya sent una força de vocació estatalista. Els Ciutadans ja s’estan fregant les mans i dissenyant l’estratègia per tal de fer-los-hi perdre cinc diputats més, dels quals uns quants cauran del costat de l’independentisme.

Com ja vaig expressar recentment, crec que la sociovergència era, en la terminologia del poker, un farol. Malgrat la necessitat de CiU de tocar cuixa i pagar els seus locals, els socialistes no haguessin fet de cap de les maneres Artur Mas president. Zapatero els hi ha robat la cartera, tal com ens ho va fer a tots els catalans amb la reforma estatutària i tal com intenta fer ara mateix amb l’esquerra abertzale. Exercici aquest últim del qual pot sortir amb les pilotes carbonitzades, en sentit figurat o estricte, qui sap...

Si en pro de l’estabilitat es renunciés a parcel·les de perfil propi, efecte que ja quantificaríem i avaluaríem en el moment que fos necessari, no creus que el context general ens singularitzarà?

Abans de continuar amb l’exposició, voldria fer un incís que potser aclareix una mica l’exposició. De la mateixa manera que tu, entenc que l’independentisme haurà de ser algun dia l’alternativa i que prèviament a comandar un govern, cal comandar l’oposició. També entenc que al que s’ha de dedicar l’independentisme durant els propers 25 anys és a preparar el “no” al proper estatut d’autonomia. Sense dubtes, no ens disposem a reformar l’Estat Espanyol, volem marxar d’ell i aquest ha de ser l’objectiu que ens dirigeixi, més enllà de conjuntures polítiques que no deixen de ser la façana del que realment passa a una societat com la nostra.

Seguint amb el que ens ocupa, en cas de sociovergència implícita, ERC s’hagués diluït amb quatre partits més. No crec que això hagués estat realment positiu i més si tenim en compte com es comporten els mitjans amb nosaltres. Respecte a Ciutadans de Catalunya, ens interessa situar-nos en la posició diametralment oposada i si ells fan oposició a nosaltres ens interessa gestionar. Ells, els suposats intel·lectuals, ens utilitzaran com a arma contra el PSOE per tal de desgastar la seva base social. I això, fent una gestió normaleta, sense excentricitats ni estridències. L’aplicació d’obra de govern en base a programa generarà una dinàmica de desgast continuat del PSOE de Catalunya que li farà perdre posicions i reforçarà l'espai de l'esquerra nacional. És aquesta la premissa que més m’empeny a creure que el pacte és positiu per a l’independentisme, és la millor manera de rentabilitzar l’aparició d’un partit unionista amb representació parlamentària, la millor garantia de perpetuar la crisi de l’estat de les autonomies.

Respecte al procediment de presa de decisions, no discrepo ni un mil·límetre del que exposes i per això, vull recordar-te que hi ha qui ho ha fet bé.

Roger, al meu parer el debat no es situa tant en l’ara com en el demà. L’edifici del nostre establishment, cau per moments i els equilibris històrics han desaparegut per deixar pas a un panorama molt més obert. Al primer acte d’Esquerra que vaig assistir, el nucli de l’exposició va girar al voltant d'una forta crítica a “l’oasi català” i ara cal que demostrem que mai n’hem volgut formar part, que el volem desarticular per donar pas a un estat català social i lliure.

Analitzem plegats si l’independentisme apuntala o dinamita aquesta funesta estructura. I aquest anàlisi no és cosa de mesos, comporta com a mínim quatre anys. Ja saps que soc dels que donen tot el valor als objectius i que considero que les eines són allò que són per definició i res mes.

Una abraçada

P.D: som gent ocupada però ja trobarem una estona per parlar-ne bé.

2006-11-06T11:19:00.000+01:00

Es pot explicar un segon tripartit?

Ara que sembla segura la reedició del pacte tripartit, cal que analitzem amb rigor les implicacions que pot tenir. Donar pas al cofoisme irreflexiu o a reaccions negatives, són accions que han d’anar precedides d’un exercici analític mitjanament vàlid i dilatat.

El resultat dels comicis del dia 1 de novembre són molt dignes d’estudi. A primer cop d’ull, hom aprecia un trencament parcial de l’equilibri polític a Catalunya. Allò que hem anomenat “oasi català” comença a caure a desarticular-se. En política, els processos acostumen a ser llargs i en aquest cas, podem parlar d’una caiguda espectacular. Això es visualitza, al meu parer, en dos aspectes importants que comportaran conseqüències d’un abast potencialment enorme.

En primer lloc cal destacar que Esquerra Republicana, tot i perdre una quantitat gens menyspreable de vots, ha consolidat un coixí social molt important. En altres paraules, l’espectre polític de l’esquerra independentista ha pres forma tot i la tempesta mediàtica que tots plegats hem hagut de patir. Aquest bloc, qüestiona la primacia del PSC com a força d’esquerres a Catalunya.

En segon lloc, l’aparició de Ciutadans de Catalunya al Parlament, pot tenir efectes definitius per al procés d’alliberament nacional dels Països Catalans exercint de força generadora d’adhesions a la causa independentista. No és cap novetat que a les nacions sense estat on els processos d’emancipació s’acceleren, sorgeixen formacions polítiques unionistes amb representació parlamentària. No deixa de ser desagradable però era necessari.

Prèviament a que el procés electoral culminés, argumentar la necessitat de que l’independentisme restés a l’oposició era una postura amb un fortíssim pes moral. Com es podia riure al PSC la gracieta de l’Estatut i l’expulsió de govern?

Ara mateix, aquesta pregunta té resposta. Ho farem desarticulant-lo més o menys ràpidament. Els hi tancarem la barraqueta. ERC al govern impulsarà accions de govern que entraran en confrontació amb el nucli ideològic de Ciutadans de Catalunya, que no deixa de ser una secta de socialistes que es neguen a convertir-se, ni que sigui estèticament. No es pot presidir el govern de Catalunya sent anticatalanista, aquest fet desplaça del socialisme als seus elements ideològicament més espanyolistes.

El PSC, tal i com ja va passar durant la legislatura anterior, no podrà suportar la contradicció de ser un partit estatalista amb la responsabilitat de governar Catalunya. Posats a fer fugides endavant, han triat la forma menys dolenta de fer-ho, però no deixa de ser dolenta tal i com ja senyalen diversos periodistes als diaris d’avui.

La sociovergència implícita només hagués estat possible amb l’abstenció del PSC i del PP al debat d’investidura de Mas com a president. Ni uns ni altres ho haguessin fet gratuïtament i es podria haver parlat de “socioppvergència”, un marc que situaria Esquerra com a líder de l’oposició i alternativa de govern a Catalunya. Una opció tan incòmode com destructiva per als partits de poder del país.

La sociovergència implícita hagués comportat una contradicció insuperable per a socialistes i convergents i de nou, Esquerra lluiria amb llum pròpia, fent una oposició extremadament rendible. Els pactes de concentració només es produeixen en situacions concretes de profunda crisi, tal i com va esdevenir-se durant el procés de reforma estatutària. En una situació tan estructural com l’actual, el pacte dels poderosos no seria entès per gairebé ningú, malgrat que els mitjans de sempre o els intel·lectuals partidistes fessin córrer rius de tinta per tal de justificar l’injustificable.

Les ponències d’Esquerra són clares i expliquen parcialment el perquè d’aquest pacte. Aquest país ha de normalitzar-se políticament, ha de tenir una dreta i una esquerra nacional. La dreta ja existeix i està on ha d’estar. Ara toca l’esquerra i la única manera de no potenciar més la dreta tot dinamitzant l’esquerra, és reeditar el govern tripartit. CiU a l’oposició no perdrà gaires electors i rebrà una cura d’humiltat que la legislatura vigent no ha pogut donar-los-hi.

En el mateix sentit, el procés d’emancipació dels Països Catalans no ha de revertir negativament en les condicions socials del país. De fet, el procés no pot ni tan sols congelar el progrés en aquest camp. L’articulació de polítiques d’esquerres avalaria la reedició d’un govern d’esquerres.

Els referents polítics nacionals es consolidaran quan el PSC comparteixi la xifra màgica de 14 diputats amb el PP i perdi la Diputació de Barcelona i tots els ajuntaments de ciutats de més de 10.000 habitants. La consolidació de l’esquerra nacional i de l’unionisme parlamentari definiran el marc d’un conflicte que Jordi Pujol va aconseguir anestesiar durant vint-i-tres anys. Acabem d’entrar a la sala de recovering i al país ja li comencen a fer mal totes les ferides acumulades, l’anestèsia convergent deixa pas a la crua realitat.

Esquerra ha de demostrar que no té la mateixa vocació que el PSC i CiU, nexe d’unió fonamental entre ambdues formacions. L’independentisme polític no vol formar part del rovellat “oasi català”, no vol pertànyer a aquest club, el vol dissoldre per crear un nou estat per millorar les condicions de vida dels catalans. No es pot cedir davant el xantatge d’aquells que trencarien la societat abans que permetre que aquesta es desenvolupi amb normalitat, ni els Ciutadans ni ningú han d’aconseguir que per por s’apuntali l’edifici ruïnós de la Catalunya sotmesa.

Es pot explicar un nou tripartit. Compreu crispetes i gaudiu de l’espectacle, que en algun cas serà lamentablement sòrdid però que si les coses es fan bé, tindrà final feliç.

2006-10-31T14:04:00.000+01:00

Una opció responsable i coherent

Catalunya és una comunitat. Ni dues ni tres, una. Cercar o promoure la fragmentació social ha de ser condemnat públicament. Els candidats Mas i Montilla han jugat amb aquesta comunitat i els efectes que d’aquest macabre joc es puguin despendre, encara estan per veure i depenen en bona mesura dels resultats electorals d’aquestes desafortunades Eleccions al Parlament de Catalunya.

La política serveix per generar benestar i per resoldre conflictes, mai per generar-los o agreujar-los. Cal exigir responsabilitats als nostres polítics que, a la mínima que veuen una mica de foc es dediquen a llençar-hi benzina.

Ja coneixem les maneres de l’aparell propagandístic del PSOE de Catalunya i no ens va sorprendre veure com avançaven esdeveniments, en un exercici d’astrologia avançada, advertint a navegants diversos que no utilitzessin l’origen de candidat Montilla com a instrument electoral. O sigui, utilitzant ells mateixos el seu origen. A Catalunya, els immigrants i els seus descendents han fet els possibles per integrar-se plenament a la realitat catalana, formant-ne una part important de la configuració del nostre poble, que entre d’altres coses és tremendament ric gràcies a aportacions d’aquest tipus. És trist comprovar com el PSOE de Catalunya desenterra el lerrouxisme i en fa bandera. Això no és llençar llenya al foc, és generar-ne un de nou. I cal destacar que les declaracions de Josep Maria Àlvarez també són profundament desafortunades, el sindicalisme de partit no s’havia acabat? Que vol dir Àlvarez quan indica que Montilla és dels “seus”? Potser vol dir que és espanyol?

Com que a CiU tampoc suspenen en irresponsabilitat, han donat ales a una candidatura extraparlamentària que no es diferencia en gaires coses de les altres vint o trenta que existeixen i que en bona lògica, mereix la mateixa atenció. La repercussió que aquest partit ha obtingut als mitjans de l’òrbita convergent, ha estat desproporcionada i només s’explica amb un fred càlcul electoral de CiU. Una indignitat majúscula doncs, aquest grup propugna dinamitar les bases de la convivència a Catalunya, objectiu legítim en un marc democràtic però, calia que sortissin a tot arreu? No.

Veure Montilla parlant de sectarisme és com assistir a una conferència d’una autoritat al nivell de David Koresh durant el setge de Waco. Com pot ser que acusi els governs de CiU d’aquesta practica quan la Diputació de Barcelona, a banda de ser una màquina d’alliberar socialistes, era la major plataforma sectària d’aquest país. S’han tornat bojos?

Necessitem un projecte integrador i cohesionat al voltant d’uns valors que queden molt lluny dels que tenen els dos partits majoritaris. Cal construir una Catalunya on es pugui viure bé, que respecti la diferència i l’integri amb les eines de les que disposa. Unes polítiques socials avançades seran la clau per seguir construint un país on hi cabem tots, ni propietat del PSOE ni de CiU, un país que pot ser exemplar i que té el risc de convertir-se en una caricatura.

Avui dia, l’independentisme és l’únic projecte que vol construir país des d’uns paràmetres adequats. El gran fracàs de l’Estat Espanyol és i serà no aconseguir generar dintre de les seves fronteres una nació. La nació espanyola no existeix, ni existirà, però no ha deixat de ser un objectiu per a les forces polítiques estatalistes. Per als socialistes, catalanitat és igual a folklore i ho han demostrat durant tot el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El projecte del PSOE és deconstruir Catalunya poc a poc i convertir-la en una peça més de l’Estat Espanyol.

Per CiU, la catalanitat és un argument per generar beneficis empresarials i per guanyar les eleccions amb les estratègies més fenícies. El peix al cove no és una demostració de pragmatisme, és la constatació d’una certa manera de fer, la del regateig indiscriminat i la manca de projecte polític seriós. No existeix una utopia convergent, es treballa dintre d’un esquema tancat que cada quatre anys completa la seva òrbita i comença un nou cicle.

L’independentisme d’esquerres no és excloent. Els Països Catalans necessiten un estat per garantir un benestar que l’Estat Espanyol impedeix de manera mecànica i reiterada. Un cop aquest missatge sigui assumit majoritàriament, la nostra legitimitat com a nació serà reconeguda i podrem començar a gestionar una Catalunya justa i per tothom. La Catalunya sectària és la de CiU i el PSOE, per això cal atorgar el nostre sufragi a ERC, una força independent del gran capital, independent de la capital de l’Estat Espanyol i amb un programa per millorar les condicions de vida dels catalans.

2006-10-30T12:19:00.000+01:00

Joventut, benestar i cohesió social

Pot sonar repetitiu però és el punt de partida necessari: els joves som un sector social desprotegit. De manera molt majoritària no hem aconseguit una mínima estabilitat laboral, no hem finalitzat la nostra formació acadèmica i no hem pogut accedir a un habitatge. Qualsevol administració catalana ha de dissenyar les seves polítiques de joventut amb la voluntat d’intervenir sobre aquest fet.

Malgrat que en l’àmbit de les polítiques de joventut existeixin eines com el Pla Nacional de Joventut, on es delimiten uns principis clars, les administracions locals no es prenen seriosament aquesta assignatura. Si les polítiques de joventut han de ser transversals, afectant totes les àrees de govern d’un ajuntament, impregnant tota acció i valorant el factor juvenil, quina és la raó per que les ordenances municipals mai tinguin en compte mesures correctores que afavoreixin als joves?

En primer lloc cal dir que la Generalitat de Catalunya no sanciona aquelles poblacions que passen dels joves. Els plans locals de joventut no són obligatoris i la seva execució, en el cas que existeixin, no està ben fiscalitzada. En aquest sentit són els consells locals de joventut els ens que haurien de vetllar per que l’ajuntament de torn es prengui les polítiques de joventut seriosament. Malauradament, el seu impuls depèn massa sovint de l’iniciativa política. En resum, l’existència de polítiques de participació en l’àmbit juvenil pot interessar o no, i normalment no interessa.

En segon lloc, no existeix una aposta real des d’àmbits superiors a l’Ajuntament. Sinó, les sancions existirien i les administracions locals, més o menys correctament, estarien aplicant el que diuen els òrgans competents, en aquest cas el CNJC (Consell Nacional de la Joventut de Catalunya) i la SGJ (Secretaria General de Joventut). De poc serveix criticar al regidor de joventut de torn doncs, depèn en gran mesura dels pressupostos locals i de moltes altres variables que sense eximir-lo de les seves obligacions vers els joves, limiten molt la seva acció.

Parlar avui dia de polítiques de joventut significa parlar d’emancipació. Dotar els joves de perspectives vitals ha de ser un objectiu de primera magnitud que inspiri l’activitat de totes les administracions. Aquest país s’hi juga la seva cohesió social. L’administració ha d’adquirir el compromís d’habilitar instruments per evitar una fractura generacional. Una societat que no és capaç de garantir un mínim d’oportunitats als seus joves, és una societat malalta.

Existeix un context del qual no ens podem abstraure i que defineix la precarietat existencial dels joves d’aquest país. Existeix un marc a canviar i cal exigir a les administracions que facin tot el que estigui al seu abast per millorar la qualitat de vida dels joves d’aquest país. Començant per la millora de les condicions laborals i seguint per la creació d’un parc públic d’habitatge que satisfaci la demanda existent.

Aquesta lluita, per ser efectiva ha de gaudir de sòlides bases que actualment no té. El CNJC hauria de començar a pensar en convocar als joves per tallar la Ronda de Sant Pere i deixar-se de tonteries. Mentre els seus membres es dediquin a defensar les subvencions de les seves entitat o a descobrir el sexe dels àngels, mai representaran al 95% dels joves catalans que no es troben associats o que ho fan d’una manera no institucionalitzada. No invento res, els joves francesos van frenar el CPE, un contracte de pràctiques regressiu, mitjançant la mobilització. Els joves catalans poden forçar unes polítiques públiques mitjançant el mateix sistema, només cal creure-s’ho.