16.11.08 


Izquierda Unida o el risc de no tenir rumb

En diversos casos, els partits socialdemòcrates europeus han estat els principals obstacles en el camí cap a la moderació dels partits comunistes. Va ser així en el cas del Partit Comunista Italià, que passà del 26,6% de vot l'any 1987, percentatge que encara no han aconseguit igualar fins al moment, a un discret 16,1% al 1992. Un espai electoral fortament defensat no s'ocupa així com així.

Què ha passat a Izquierda Unida entre el 1993, moment en el que obtingueren 18 diputats i un 9,55% de vot a les eleccions al congrés dels diputats i el 2008, any en el que s'evidencia la greu crisi que viu la formació amb 2 diputats i un marginal 3,77% de vot?

Una hipòtesi pot passar per determinar que el seu camí cap al centre ha estat la clau del seu estrangulament.

El centre-esquerra espanyol és un espai electoral fortament cobert pel PSOE, una organització potent, recolzada per una estructura fortament professionalitzada1, amb una estructura de mitjans de reproducció ideològica densa i amb control sobre administracions públiques molt importants. Sembla força clar que un assalt al patrimoni electoral del PSOE és una tasca, si més no, d'una complexitat enorme.

La moderació dels plantejaments ha acostat ideològicament Izquierda Unida i el PSOE, provocant desencís entre el seu electorat més fidel, fent perdre valor a la pròpia marca i afavorint el transvasament de vot cap als segons, que partint d'una posició més forta ha obtingut una alta rendibilitat del seu enfrontament amb el PP, principal força política del centre-dreta espanyol.

Un altre factor que pot haver tingut el seu paper en la decadència d'aquesta marca electoral pot tenir una explicació estructural. La configuració d'Izquierda Unida, suma de diversos col·lectius dels quals el PCE és el més conegut, està abocada a la conflictivitat interna permanent, especialment en moments com l'actual.

Durant aquest cap de setmana, amb un Llamazares decapitat abans de començar, Izquierda Unida explora quins camins seguir per recuperar pes polític i capacitat d'incidència. Ho fa en base a una ponència pactada per totes les famílies del partit.


1Al congrés del PSOE de 1990, després de vuit anys al govern, el 67% dels delegats ocupaven càrrecs públics.

Etiquetes de comentaris: ,

2.11.08 

Realpolitik

Magnificar l’enfrontament, lògic per altra banda, entre el respecte a l’ideari d’un moviment polític i la necessitat d’obtenir suports electorals, pot ser un error si no es prenen determinades precaucions. En altres paraules, cal determinar què esperem de cada concepte i establir una calendarització aproximada dels objectius.


Allò que les majories creuen, és quelcom subjecte a canvis. Una realitat que molts analistes polítics obliden fàcilment. Les preocupacions canvien, les centralitats es desplacen i el punt de vista que les majories expressen al voltant de problemàtiques concretes, es modifica constantment. No es pot ignorar, i molt menys en plena revolució dels mitjans de comunicació, el dinamisme existent en aquest àmbit.


Tot i les lectures fatalistes a les que ens acostumen uns i altres, cal ser capaços de veure més enllà i determinar rumbs coherents per a l’acció política i pel desenvolupament d’una estratègia guanyadora. La coherència, concepte incòmode, té un significat que desborda la voluntat de cercar el màxim de suport electoral o l’acció de mantenir a curt termini el major grau de respecte als programes.


Més enllà del resultat de les enquestes, eines que cal interpretar per tal d’implementar correctament els programes, cal conèixer els mecanismes amb els quals incidir sobre el criteri de les majories. Situant-nos sobre els eixos de debat que condicionen el sistema polític del nostre país ( esquerra/dreta, catalanisme/espanyolisme ), el millor exercici de realpolitik consistiria en determinar la millor estratègia per desplaçar la centralitat ( sector ideològic on es concentren més punts ) cap al les coordenades on es situa el propi programa.


Podem aspirar a quedar-nos on som, fet que suposa no avançar, deixar-nos arrossegar per una corrent que no controlem o decidir-nos a ser nosaltres mateixos els que arrosseguem. Ben recentment, l’independentisme ha estat capaç de treballar consensos socials potents i d’obtenir victòries ideològiques que malhauradament, no ha estat capaç de capitalitzar plenament.


Ni mantenir posicions fins a l’absurd ni diluir-se en àcid sulfúric serien actituds comprensibles per la ciutadania, que és finalment la que s’acosta a les urnes, es queda a casa, atorga suport a una opció política o el retira fins al moment que considera adeqüat.


Submergir-se al mar de les idees és una temptació que cal racionalitzar. Tot sovint, el que fallen no són les idees sinó les estratègies que utilitzem per fer-ne difusió, els mecanismes dels que disposem per divulgar-les i centrar els debats. Cal preguntar-nos si és necessari reformular constantment els fonaments de l’independentisme o pel contrari, el que cal és dotar aquest d’una estructura adequada per superar els obstacles del camí i un dia a dia lesiu en tots els sentits.


Malgrat el pas del temps, els canvis als que s’han vist subjectes alguns conceptes i una certa tendència a ignorar-les, les trinxeres de Gramsci segueixen al seu lloc.

Etiquetes de comentaris: , , ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page