27.10.08 

La defensa catalana

Max Euwe, campió mundial d'escacs entre 1935 i 1937, explica a algun dels seus manuals sobre obertures, que contra un peó quatre de rei, moviment amb el qual les blanques acostumen a iniciar moltes partides, les negres només disposen de set moviments que reuneixin les condicions necessàries per desenvolupar una estratègia sòlida, assegurant punts de recolzament i conduint la partida de manera adequada.

El nostre país juga amb negres per sistema, doncs rarament posseeix la iniciativa, veient-se obligada a articular respostes enlloc de propostes. La nostra història recent n'està plena d'exemples que demostren aquesta impressió què, lluny de caure en el pessimisme, simplement vol constatar una certa incomoditat dels catalans davant del joc, si és que el símil dels escacs es permet.

D'obertures desafortunades n'hem viscut moltes i ara mateix no portaria enlloc llistar-les. Començar una partida ignorant quin ha estat el primer moviment del contrincant, és com a mínim una pèrdua de temps que condueix la partida cap a la derrota. El marge per la creativitat no acostuma a ser gran i els experiments cal deixar-los pels entrenaments.

Les nacions sense estat han de jugar a un joc amb les regles fetes a mida pels contrincants i això, quan aquestes són creïbles i no són modificades expressament a mitja partida. Deixar d'entendre que el moviment independentista treballa per la resolució d'un conflicte podria ser un exercici d'optimisme, un reflex de la fatiga acumulada o potser, de simple covardia. I no n'hi ha per tant, els manuals de ciència política tendeixen definir aquesta disciplina en base a la gestió, complexa, de conflictes i això és vàlid per a tot tipus de sistema, inclòs el dels estats uninacionals, consolidats i civilitzats. No cal ser ni Vietnam ni el Vietcong per parlar de conflictivitat.

La partida de la reforma estatutària al principat no ha finalitzat i durant els propers mesos s'hauran de realitzar moviments determinants, que no només afectaran a la partida concreta, que en sí no és massa interessant, sinó pel còmput global. El marge de moviment dels adversaris és calculable així com el format en que es produirà. Els moviments útils per conduir l'independentisme cap a una defensa digna no són tants i per tant cal estudiar-los detingudament, realitzar la tria i portar-la endavant amb fermesa.

Les simplificacions poden ser útils en molts sentits però no acostumen a reflectir fidelment una realitat que és, sempre, profundament complexa i depenent de múltiples factors. Una retallada de l'estatut significa un menyspreu evident per la capacitat de decidir d'una part del nostre país i afecta de manera pràctica a la nostra capacitat de gestionar polítiques reals per a persones que tenen problemes reals i sovint urgents. Independentment de la opinió que es pugui tenir d'aquest document, cal entendre que té una càrrega simbòlica molt important i unes implicacions pràctiques força serioses. Ergo les respostes banals o extraterrestres, no produiran resultats positius en cap cas.

El TC està avalant l'alt nivell d'abstenció que aquest text va tenir a l'hora de ser validat pels catalans, doncs està demostrant que a efectes pràctics, els que manen són ells i poden fer-ho tranquil·lament asseguts a les seves butaques de pell. Aquesta idea, aquest concepte de democràcia i del paper del poble català és contra el que cal enfrontar-se i la veritat és, que no existeixen tantes propostes operatives com a simple vista pugui semblar.

Etiquetes de comentaris: , ,

15.10.08 

Estudi: “ Formacions polítiques amb experiències d'èxit”

A partir de la pàgina web de la revista IDEES és possible accedir al resum executiu d'un estudi força interessant que porta per títol “Formacions polítiques amb experiències d'èxit”, realitzat per Jaume Lòpez i Yanina Welp. El document, analitza diversos casos que poden resultar d'interès per aquells que es preocupen per la política o que simplement, s'hi dediquen.

Sorprèn la facilitat amb la que aquest estudi identifica problemes recurrents als partits polítics, especialment quan aquests experimenten variacions en la seva capacitat d'exercir poder. Parlant clar: existeix una bibliografia i una casuística on anar a trobar molts dels problemes pels quals està passant actualment l'independentisme.

Es pot dir que la tesis central peca d'un cert electoralisme que s'acomodaria força millor al que entenem com a partits de poder. És un exemple però és vàlid. L'espai per a la transformació social queda a mercè de “finestres d'oportunitat” que els partits aprofiten per apropar-se al votant mitjà. S'hi troba a faltar en certa manera el paper del partit o del moviment polític com a agent transformador de la realitat social. Resulta pobre en sí mateix cercar al votant mitjà si això suposa bandejar el programa propi o oblidar que els moviments polítics ( i els seus entorns ) tenen un paper destacat en l'elaboració de l'opinió i les prioritats dels individus.

Darrere les “finestres d'oportunitat” podem trobar escenaris interessants sobre els que operar. La situació actual de crisi econòmica n'és un exemple molt clar. Ara bé, l'oportunisme, que no és el mateix que saber aprofitar les oportunitats, és una malaltia contra la que els partits cal que es vacunin. Treballar el consens social al voltant d'una qüestió, com per exemple la crisi econòmica, no és el mateix que dir allò que la gent està predisposada a escoltar.

Resulta curiós que aquest estudi defineixi el freaky, concepte d'ús general que col·loquialment serveix per gairebé tot. L'ús correcte apunta a aquell subjecte que mogut per una motivació emocional amb una cultura identitària de partit molt forta per a qui l'expressió i defensa de la coherència dels trets ideològics de la formació té una funció identitària que fa molt costosa qualsevol modificació de posicionament per motius pragmàtics.

Es torna subtilment a anar a parar al mateix lloc, cosa que és parcialment injusta. Tota formació política acostuma a tenir la seva looney left i aquest és un factor que pot jugar molt en contra d'aquells que volen plantejar alternatives entre aquells que l'estudi denomina “possibilistes” i “fonamentalistes”. Els matisos poden resultar importants.

La formulació d'allò que és l'èxit per a una formació política és molt pràctica però costa lleugerament d'adaptar a una òptica independentista doncs deixa de banda la foto final que es cerca amb l'acció política. Evidentment, l'estudi no s'ha centrat en aquest particular i per tant, no s'hi poden trobar experiències de ruptura. Malgrat això, el treball no perd interès o vigència.

A més a més de la dissecció dels problemes concrets, també s'hi poden trobar camins, polítics i organitzatius, pels quals intentar transitar cap a cicles electoralment favorables. Receptes que poden ser més o menys vàlides però que en tot cas, allà hi son. La divisió entre teoria i pràctica acostuma a ser immensa però tant per tant, l'acció de documentar-se i treballar sobre fonaments, tan sòlids com sigui possible, no s'hi perd res.

Etiquetes de comentaris: , ,

14.10.08 

Injeccions de liquiditat

El personal s'ha quedat tan xocat que no ha pogut pràcticament reaccionar. Els estats han iniciat una cursa per veure qui aboca més diners públics a la banca mentre tots plegats ens ho mirem estupefactes. Arriscar significa també poder perdre i això és el que a molts emprenedors els hi ha passat milions de vegades. Per quin motiu els banquers són diferents.

Nacionalitzar bancs, com ha fet el camarada Gordon Brown, no és dolent. La cosa no va per aquí. Comprar pisos per acomodar-los com a habitatges de protecció oficial com ha fet el tovarich Baltasar, tampoc vindria a estar malament. El que passa és que podem estar força segurs que en quant als companys banquers i constructors la cosa els hi torni a funcionar, arrasaran a preu d'amic amb tot allò que l'administració els hi ha comprat, amb els calers de tots nosaltres, per treure'ls del forat i a més a més, si poden esgarrapar més coses no dubtaran amb fer-ho. Podem estar segurs que els que hi sortirem perdent serem els mateixos de sempre. Aquest show és tolerable?

Així d'entrada, segur que no. El panorama general que aquesta crisi deixarà darrere seu és ara per ara del tot incert i per no saber, no sabem ni quan ni com s'acabarà. Així que caldrà anar determinant quina postura adoptar davant els possibles escenaris que s'aniran configurant, tant a nivell internacional com de país.

La situació actual ens ve definida per tota una sèrie de factors que difícilment es poden explicar aquí. El que sí podem preveure és que el capital sembla condemnat a perseverar en els seus errors i aberracions: la crisi parteix de l'afany per l'especulació més absoluta, o sigui, de la pràctica reiterada de l'esport d'escanyar pobres, afició que els entranyables taurons de les finances combinen amb el costum d'enriquir-se desproporcionadament de manera poc ètica tot marxat a Hawai amb les bosses de bitllets de cinc-cents i oblidant-se de tot. Ningú pregunta pel sou dels alts executius?

No és cap bajanada dir que el que han de fer els banquers si els negocis no els hi funcionen és reduir despeses com tot fill de veïna. Llisto: reduir plantilla, vendre propietats o ajustar sous. També poden treballar per oferir productes més atractius rebaixant marges de benefici, eliminant comissions o oferint valor afegit als seus serveis. També poden diversificar els seus negocis, dedicar-se a l'horticultura ecològica o al comerç de instruments musicals de corda. Resumint, passar pels suposats calvaris dels que fan gala quan reclamen i aconsegueixen reduccions ( o excepcions ) d'impostos.

N'hi ha que es dediquen a l'exercici falaç de criticar els que des de l'esquerra lamenten la falsa nacionalització dels bancs. El diumenge ho va fer de forma força desafortunada en Jordi Barbeta de La Vanguardia. El problema no és que es nacionalitzin bancs, els problema rau en que es carregui de calers públics als bancs, s'esperi que els destinin a concedir crèdits amb les mateixes condicions de sempre i que això ens hagi de semblar bé. És una farsa i un insult, greu, a la intel·ligència.

Populista o popular, tant és, la crítica a aquest model és lícita i necessària. El que ens està tocant viure demostra que el poder econòmic té moltes més eines per imposar-se que la, ja força escarransida, política. Potser comença a ser hora posar les coses al seu lloc i que els estats reforcin el seu paper com a organitzacions amb una legitimitat superior obligades a vetllar per l'autèntic interès general. El majoria dels mortals que no tenim un banc.

Etiquetes de comentaris: ,

2.10.08 

Diagnòstics i receptes

Poden existir molts indicadors que permetin valorar el grau d'èxit d'una organització política. Una definició, útil però curta, de què vindria a ser l'èxit per a una formació política pot passar per entendre'l com la capacitat assolida per aconseguir materialitzar principis i objectius en forma de polítiques públiques.

La definició, que a simple vista resulta partitocèntrica, és prou flexible com per entendre que aquesta capacitat depen també dels entorns que un moviment polític és capaç de procurar-se. En definitiva, que representa una base correcta per analitzar evolucions i conjuntures.

Malgrat les diferències que presenta el cicle, es podria dir que l'independentisme ha aconseguit incrementar durant els darrers anys la seva capacitat per aplicar programes concrets i per condicionar l'agenda política catalana. El que hauria de ser visualitzat i entès com a èxit parcial, es percep de manera generalment negativa.

A banda del canvi d'orientació política i d'objectius que a curt i mitjà termini cal que l'independentisme aconsegueixi situar al centre del debat polític per tal d'aprofitar finestres d'oportunitat concretes, com la que podem identificar derivada de la situació econòmica actual, es fa necessari aplicar receptes internes que permetin superar el moment intern i recuperar empenta.

Els fluxos de poder generen necessitats organitzatives a les quals una organització política ha de ser capaç de respondre. Un creixement electoral pot derivar en una major capacitat per incidir socialment però augmenta la pressió sobre les estructures, forçant canvis i obligant a la reacció. L'abast i la categoria d'aquest moviment, l'adequació que necessàriament han d'experimentar les estructures per tal de reaccionar a un increment de poder, pot ser font catalitzadora de problemàtiques internes que poden néixer al voltant de les decisions concretes que poden girar al voltant del posicionament de l'organització un cop s'assoleixen noves capacitats, provocant enfrontaments de diversa índole.

En moments complicats, cal cercar receptes potents que condueixin a les organitzacions cap a l'estabilitat, condició sine qua non per seguir avançant. La recerca d'aquestes i l'establiment d'un consens fonamental al voltant de les sistemàtiques de treball intern són responsabilitat de tots els agents polítics que intervenen en una organització i que han d'aspirar a produir un comportament harmònic i fiable, o dit d'una manera diferent, seriós i responsable.

Etiquetes de comentaris: ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page