« Home | Xina no mereix els Jocs Olímpics Existeix un esta... » | Màxim debat intern, màxima unitat externaPassar ga... » | El camí de tornada del bumerang estatutariEstà tor... » | El Connecta’08 comença a prendre formaDe país se’n... » | Aigua! Allò que realment sorprèn de la qüest... » | Construir l’hegemoniaLlegir enquestes, sobretot si... » | Qui va dir que seria fàcil?Els resultats de les da... » | Kosovo sí, els Països Catalans tambéAls carrers de... » | Amb quina legitimitat ho pensen fer?No es pot dir ... » | Successió per la cara?Més d’un se’n haurà adonat. ... » 

18.8.08 


Sense notícies del finançament ( Guerra Freda )

Com que no som Vietnam, on hi ha jungla per amagar-se, ni Argèlia, bressol d’un moviment d’alliberament nacional arquetípic en el seu temps i ni tan sols el País Basc, en fase permanent de petardeig, cal definir el conflicte que tenim els catalans amb l’Estat Espanyol d’una manera més o menys imaginativa i sense fer referéncies a la violència explícita. Deu ser important a l’hora de que tots plegats ens poguem entendre correctament els uns als altres.

Llegint articles extrets de l’índex que la viquipèdia li dedica a la Guerra Freda, és senzill entendre que l’Estat Espanyol aplica als catalans una variant ibèrica de la Doctrina Breznev, política que va esdevenir caduca al 1989 amb Gorbatxov, creador de la Doctrina Sinatra, que no és un altre cosa que deixar fer a les nacions de l’òrbita soviètica el seu camí ( My way ). O sigui, el que molts catalans volem fer de fa temps.

L’escalada verbal en la que han entrat dirgents del PSOE i del PSC arran de l’incompliment per par del govern espanyol de l’Estatut de Catalunya, una llei orgànica com qualsevol altre, podría tenir una certa retirada amb la Primavera de Praga de 1968, amb Maria Teresa Fernàndez de la Vega en el paper de Leònid Breznev, Antoni Castells interpretant a Alexander Dubcek i Pepe Bono conduint un tanc.

En tot cas, sense conèixer els detalls íntims del cas seria arriscat afirmar-ho. El que sí que sembla clar és que al PSC cada cop li costa més afrontar de cara la defensa d’interesos objectivament incompatibles com són els de l’Estat Espanyol, els de Catalunya i els del PSOE. De moment, una bona notícia per a Catalunya. Potser, fins i tot, una mica de llum al final del tunel, o com a mínim un fluorescent al mig, que ja seria alguna cosa.

Com que la Primavera de Praga va anar com va anar, potser caldria ser una mica més positius i cercar símils que inspirin bon rotllo. Donant voltes per la mateixa secciò de la viquipèdia, trobarem un terme que resulta útil i transmet millors vibracions: la finlandització.

Afusellant de manera cruel l’article, es pot resumir el terme, com a doctrina política segons la qual, Finlàndia, malgrat situar-se a l’oest del Teló d’Acer, evitava prendre posició en els assumptes que poguessin irritar a la Unió Soviètica, la qual cosa suposava a la pràctica una reducció de la sobirania política del país.

Determinar que el PSOE i el PSC es situen a una mateixa banda del teló és geografia pura i dura, així que, seguint amb l’analogía, la defensa de l’Estatut de Catalunya vigent i la negociació d’un bon finançament per Catalunya són accions que suposen una visible desfindlandització del PSC respecte el PSOE. En tot cas, per fer-se il·lusions, caldria que els protagonistes passessin dels fets a les paraules, cosa que no és fàcil que succeeixi.

Al 1948, Finlàndia i la Unió Soviètica van signar un Pacte d’Amistat, Cooperació i Assisténcia Mútua que fins al 1992 no es derogà. Durant aquest temps, alguns polítics finlandesos van jugar la carta de Moscou contra els seus adversaris polítics, acusant-los d’aquesta manera de posar en perill les bones relacions entre els dos estats veïns. De totes les situacions esmentades, aquesta sembla ser que serà la que més punts té d’esdevenir una realitat. Si la situació actual s’allarga gaire, cosa que no és segura, veure’m com algún socialista català amb vocació de Subsecretari d’Estat la juga sense complexes. Això sinó és que entre bastidors els protagonistes ja han començat a jugar-la, cosa que tampoc és improbable.

Diuen que l’invasió de Txecoslovàquia no va ser gaire criticada des d’occident donat que el “socialisme amb rostre humà” de Dubcek era vist des del bloc capitalista com una amenaça més gran que el comunisme soviètic. En resum, un fred exercici d’hipocresia que no va fer cap bé als txecoslovacs.

Ara caldria que els que no estan a la mateixa banda del teló que els socialistes catalans facin el possible perque aquests es vegin forts i aconsegueixin, o un bon tracte per Catalunya o una magnífica distorsió institucional amb l’Estat Espanyol. Segurament seria el més responsable per part dels partits polítics catalans que no juguen la carta d’Orange, concepte que ja no tindria relació amb la Guerra Freda però que també té un cert valor analític.

Etiquetes de comentaris: , ,

Chapeau Dani! M'ha encantat l'article.

Ens veiem aviat! Una abraçada

Jordi

Bones
davant de les últimes accions d'Albert Rivera (c's) us proposo que el dia 11 de Setembre les nostres blogs pengem l'Estelada. En el fons són les nostres cases virtuals. Aquí us podeu baixar l'Estelada www.marroca.blogspot.com
Salut

Molt gran l'article, sí senyor.
A veure quin dia fem la revolució de vellut... abans no afusellin a Ceausescu i la seva dona!

Publica un comentari

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page