18.8.08 


Sense notícies del finançament ( Guerra Freda )

Com que no som Vietnam, on hi ha jungla per amagar-se, ni Argèlia, bressol d’un moviment d’alliberament nacional arquetípic en el seu temps i ni tan sols el País Basc, en fase permanent de petardeig, cal definir el conflicte que tenim els catalans amb l’Estat Espanyol d’una manera més o menys imaginativa i sense fer referéncies a la violència explícita. Deu ser important a l’hora de que tots plegats ens poguem entendre correctament els uns als altres.

Llegint articles extrets de l’índex que la viquipèdia li dedica a la Guerra Freda, és senzill entendre que l’Estat Espanyol aplica als catalans una variant ibèrica de la Doctrina Breznev, política que va esdevenir caduca al 1989 amb Gorbatxov, creador de la Doctrina Sinatra, que no és un altre cosa que deixar fer a les nacions de l’òrbita soviètica el seu camí ( My way ). O sigui, el que molts catalans volem fer de fa temps.

L’escalada verbal en la que han entrat dirgents del PSOE i del PSC arran de l’incompliment per par del govern espanyol de l’Estatut de Catalunya, una llei orgànica com qualsevol altre, podría tenir una certa retirada amb la Primavera de Praga de 1968, amb Maria Teresa Fernàndez de la Vega en el paper de Leònid Breznev, Antoni Castells interpretant a Alexander Dubcek i Pepe Bono conduint un tanc.

En tot cas, sense conèixer els detalls íntims del cas seria arriscat afirmar-ho. El que sí que sembla clar és que al PSC cada cop li costa més afrontar de cara la defensa d’interesos objectivament incompatibles com són els de l’Estat Espanyol, els de Catalunya i els del PSOE. De moment, una bona notícia per a Catalunya. Potser, fins i tot, una mica de llum al final del tunel, o com a mínim un fluorescent al mig, que ja seria alguna cosa.

Com que la Primavera de Praga va anar com va anar, potser caldria ser una mica més positius i cercar símils que inspirin bon rotllo. Donant voltes per la mateixa secciò de la viquipèdia, trobarem un terme que resulta útil i transmet millors vibracions: la finlandització.

Afusellant de manera cruel l’article, es pot resumir el terme, com a doctrina política segons la qual, Finlàndia, malgrat situar-se a l’oest del Teló d’Acer, evitava prendre posició en els assumptes que poguessin irritar a la Unió Soviètica, la qual cosa suposava a la pràctica una reducció de la sobirania política del país.

Determinar que el PSOE i el PSC es situen a una mateixa banda del teló és geografia pura i dura, així que, seguint amb l’analogía, la defensa de l’Estatut de Catalunya vigent i la negociació d’un bon finançament per Catalunya són accions que suposen una visible desfindlandització del PSC respecte el PSOE. En tot cas, per fer-se il·lusions, caldria que els protagonistes passessin dels fets a les paraules, cosa que no és fàcil que succeeixi.

Al 1948, Finlàndia i la Unió Soviètica van signar un Pacte d’Amistat, Cooperació i Assisténcia Mútua que fins al 1992 no es derogà. Durant aquest temps, alguns polítics finlandesos van jugar la carta de Moscou contra els seus adversaris polítics, acusant-los d’aquesta manera de posar en perill les bones relacions entre els dos estats veïns. De totes les situacions esmentades, aquesta sembla ser que serà la que més punts té d’esdevenir una realitat. Si la situació actual s’allarga gaire, cosa que no és segura, veure’m com algún socialista català amb vocació de Subsecretari d’Estat la juga sense complexes. Això sinó és que entre bastidors els protagonistes ja han començat a jugar-la, cosa que tampoc és improbable.

Diuen que l’invasió de Txecoslovàquia no va ser gaire criticada des d’occident donat que el “socialisme amb rostre humà” de Dubcek era vist des del bloc capitalista com una amenaça més gran que el comunisme soviètic. En resum, un fred exercici d’hipocresia que no va fer cap bé als txecoslovacs.

Ara caldria que els que no estan a la mateixa banda del teló que els socialistes catalans facin el possible perque aquests es vegin forts i aconsegueixin, o un bon tracte per Catalunya o una magnífica distorsió institucional amb l’Estat Espanyol. Segurament seria el més responsable per part dels partits polítics catalans que no juguen la carta d’Orange, concepte que ja no tindria relació amb la Guerra Freda però que també té un cert valor analític.

Etiquetes de comentaris: , ,

6.8.08 

Xina no mereix els Jocs Olímpics

Existeix un estat d’opinió respecte a Xina molt marcat per la matança de Tiananmen (1989). La repressió política i nacional que el gegant asiàtic exerceix regularment, amb el Tíbet com a cas arquetípic que no únic, contribueixen a mantenir una visió negativa d’aquest estat. Els Jocs Olímpics del 2008 tenen molt d’operació cosmètica i cal que en siguem conscients.

El bloqueig de la pàgina web d’Amnistia Internacional, ONG en defensa dels drets humans, a la Seu Olímpica de Beijing, és un símptoma clar de que alguna cosa no funciona exactament bé.

De manera coincident amb la mort de l’escriptor rus Aleksandr Solzhenitsyn, una de les principals veus crítiques contra el règim stalinista rus, s’inicien uns jocs olímpics a un país on els gulags encara existeixen en idèntica forma i funcions que a la URSS dels anys trenta o quaranta. Als drets laborals els hi passa a l’inrevés, no existeixen. S’apliquen polítiques agressives per liquidar identitats nacionals alternatives a la de la ètnia han i la pena de mort és a l’ordre del dia amb aproximadament 7.000 execucions anuals.

Deixant de banda determinats posicionaments de Solzhenitsyn, com per exemple la relativització de la dictadura franquista, lloar-lo com a denunciant de les infraccions en matèria de drets humans i aplaudir els jocs olímpics xinesos són dues accions incompatibles. Hipocresia pura i dura a la que molts s’hi ha apuntat sense problemes.

La versió oficial que es posa a l’abast dels occidentals, consisteix en argumentar que els Jocs Olímpics han de servir per obrir el país i aconseguir que es comprometi a respectar els drets humans. Un plantejament fals a la llum dels esdeveniments més recents. Amnistia Internacional denuncia que la situació en aquest camp no ha deixat de deteriorar-se.

La versió oficial 2.0 rebaixa expectatives afirmant que durant la celebració dels jocs Xina rebaixarà la repressió política. Poc abans de la cita olímpica, les autoritats xineses han apartat de la vida pública a persones considerades com potencials distorsionadors de la imatge d’harmonia que es vol projectar al món. En resum, que ni això.

S’han incomplert les promeses de facilitar la tasca dels periodistes que han acudit a la Xina per informar a l’opinió internacional. En aquest sentit, destaca el bloqueig a pàgines web com, per exemple, la de la BBC. Es continua impedint informar sobre la violació dels drets humans. El Club de Corresponsals Estrangers de Xina ( FCCC ) va documentar aproximadament 180 incidents d’impediment informatiu l’any 2007. Actualment, la xifra ascendeix a 270.

Darrere el famós “miracle xinès”, procés que a portat el país a ser el principal exportador del món i la tercera potència econòmica mundial, s’amaga un desastre ecològic brutal, amb cinc de les ciutats més contaminades del món, i l’explotació sistemàtica de la majoria de la població d’aquest país, amb 15.000 morts anuals en accidents laborals i jornades laborals que van de les seixanta a les setanta hores setmanals a canvi de menys del salari mínim.

Totes aquests violacions d’allò que en diuen “olimpisme” porten a la conclusió que els Jocs Olímpics, no només els d’enguany, tenen molt d’operació econòmica i propagandística. Serveixen per a moltes coses menys per defensar valors. Ha quedat constatat. Que no ens enganyin!

Etiquetes de comentaris: , ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page