28.3.08 



Construir l’hegemonia

Llegir enquestes, sobretot si són fiables, és un exercici molt saludable que proporciona eines pel treball polític. En altres paraules, un actor polític que representa una determinada sensibilitat ha de saber identificar quina és la centralitat política per saber quina és la forma més idònia de modificar-la. En realitat és així de simple.

Entendre la política com a gestió del conflicte col·lectiu entre interessos, que és el que realment és. comporta assumir-la com a exercici de transformació social. Una aposta per treballar la realitat amb la finalitat de reconstruir-la i fer-la millor.

La literatura política d’esquerres va identificar fa molt temps, fins i tot abans de l’existència de les enquestes, un perill per a la pràctica política. Consisteix en renunciar parcialment a la capacitat pedagògica de l’actor polític i predestinar-lo a cercar desesperadament la centralitat enlloc de dedicar-se en cos i ànima a modificar-la. Van batejar-ho amb un nom gens agradable: oportunisme.

Un dels grans de la teoria política d’esquerres va ser Antonio Gramsci i molts opinen que va marcar un abans i un després. Aquest comunista sard va saber veure més enllà i entre d’altres coses va ser un gran estratega a l’hora de traçar camins per a l’alliberament social a les nacions desenvolupades i amb societat civil constituïda. El que va ser vàlid a la Rússia Tsarista com a estratègia revolucionària poca cosa tenia a veure amb estats com Itàlia o França. Una de les seves formes més celebres és la “guerra de posicions” com a superació de la “guerra de moviments” encapçalada per Lenin. L’esquerra no deixa de reciclar-se tot i el procés hegemonitzador del neoliberalisme, l’acceleració del procés històric i la globalització. Però la realitat és que hi ha coses que es mantenen vives i bona part del pensament gramscià no ha perdut validesa.

Perseguir uns objectius, fer política en majúscules, requereix el compromís organitzatiu de construir consensos i hegemonies. L’independentisme català ha aconseguit generar certs consensos però a causa de la seva feblesa estructural no ha pogut construir la hegemonia. Toca construir la hegemonia sense oblidar la importància de crear consensos socials al voltant dels objectius del moviment.

Etiquetes de comentaris:

12.3.08 



Qui va dir que seria fàcil?

Els resultats de les darreres eleccions espanyoles poden tenir moltes lectures però només una conclusió. És ben obvi que l’independentisme ha tancat una etapa i que cal fer un pas endavant. Això és natural i a més a més, dessitjable. L’Esquerra d’Àngel Colom va situar l’independentisme com a opció política legítima i va obrar un important creixement electoral important. L’Esquerra que va venir després va suposar una renovació estratègica que va permetre el creixement en l’eix social i el nacional, treballant per la construcció d’un estat català com a eina per garantir la justícia social als Països Catalans. Aquest camí va obrir un cicle en que l’independentisme ha arribat a assolir cotes de suport molt altes i fins i tot a veure-s’hi amb cor de formar part del Govern de Catalunya. Tant aquest període com els anteriors i com els que vindran, ha tingut la seva importància però ha finalitzat.

L’Estat Espanyol no és federalitzable ens ho mirem com ens ho mirem. Aquesta situació ja era coneguda i ha calgut demostrar-ho empíricament. La feina per construir una majoria social favorable a l’exercici pel dret d’autodeterminació seguirà durant força temps i cal començar a decidir sobre quines bases es treballarà per fer-ho. Això és el que realment importa.

Desmuntar un estat europeu consolidat no és simplement portar a terme un canvi. Construir la independència dels Països Catalans significa portar a terme una revolució i com ja va explicar Gramsci en el seu moment, la revolució als estats consolidats es construeix portant a terme una “guerra de posicions”, creant estructures estables de treball al servei de la difícil tasca de generar consensos socials i provocar el desplaçament ideològic de la societat.

L’independentisme ha posat sobre la taula qüestions que han esdevingut consens com la necessitat de refer el sistema de relacions de Catalunya amb l’Estat Espanyol o finalitzar l’espoli fiscal al que ens veiem sotmesos. Les victòries ideològiques són importants però també ho és que quan aquestes es produeixen, reverteixin en benefici d’aquella força que ha encapçalat el combat. L’Estat Espanyol és capaç actualment de jugar fort i guanyar, la bipolarització de la campanya electoral i els conseqüents resultats denoten la feblesa d’un moviment que tot i les victòries ideològiques obtingudes, encara no està preparat per disputar el seu darrer assalt.

Més enllà dels ajustaments discursius, que són molt importants i formen part d’un debat que cal encarar des d’un punt de vista profundament moral, cal que l’independentisme es plantegi un procés de construcció i consolidació d’eines al servei del moviment, eines de les que els altres agents polítics disposen i que a l’hora de la veritat marquen la diferència. Aquesta és una tasca complicada que cal afrontar amb il·lusió. Ningú ens va dir en cap moment que fos fàcil.

Etiquetes de comentaris:

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page