Successió per la cara?
Més d’un se’n haurà adonat. Ja fa temps que la premsa oficial ha anat més enllà de les posicions defensives i ha passat clarament a l’atac. Ja no es tracta només de defensar el paper de la monarquia a l’Estat Espanyol i sembla que la successió s’està preparant.
El com i el quan poden ser una sorpresa absoluta. Són coses que no depenen de la voluntat popular o d’un procediment establert. S’ho ventilaran en uns pocs sopars i reunions conspiratòries i nosaltres, que som qui els hi paguem les classes d’equitació i les vacances a Suïssa, un bon dia llevarem per anar a la feina i trobarem al diari que la màxima figura de l’Estat ha canviat. Que en Juan Carlos s’ha retirat, tot i que no es pot dir que ho notarà gaire en la seva càrrega de feina, i que en Felipe l’ha substituït.
No sembla que ara per ara les forces d’esquerres d’àmbit estatal estiguin per qüestionar la monarquia. Independentment dels precedents, el resultat és d’una pobresa política important. Les conviccions seran sacrificades en benefici de la fortalesa d’un projecte comú: l’espanyolisme.
A l’Estat existeix un consens social més o menys estès de que la monarquia, a l’igual que no serveix per res, no molesta a ningú. Aquestes característiques sumades a la presumpta bonhomia dels monarques i a la feina ben feta per les premses groga i rosa, han generat una certa adhesió a la Casa Reial. Segurament hi ha qui fins i tot delira imaginant-se els reis patint pels seus súbdits que no arriben a final de més. Ara bé, els argumentaris favorables al manteniment de la monarquia no resisteixen en cap cas més d’un quart d’hora de discussió.
La Casa Reial és una institució fonamentalment simbòlica, la qual cosa no vol dir que sigui inútil. Representa la unitat de l’Estat Espanyol i ho fa amb tot el pes del dogma que representa. Si els espanyols mantenen una institució antidemocràtica i anacrònica com la monarquia, com no han de barrar el pas sense explicacions a aquelles nacions que pretenen emancipar-se? Ambdues coses responen a la mateixa lògica, descansen sobre els mateixos fonaments i ben segurament compartiran la mateixa sort.
Tenint en consideració que als Països Catalans el consens social al voltant de la monarquia és molt més feble que a la majoria d’indrets de l’Estat Espanyol, la possible successió serà una bona oportunitat per fer un salt endavant i demostrar que aquells que realment defensen els interessos del poble no són ni seran les forces polítiques d’àmbit estatal.
Caldria anar-se preparant per tal que la successió els hi surti ben cara.
Més d’un se’n haurà adonat. Ja fa temps que la premsa oficial ha anat més enllà de les posicions defensives i ha passat clarament a l’atac. Ja no es tracta només de defensar el paper de la monarquia a l’Estat Espanyol i sembla que la successió s’està preparant.
El com i el quan poden ser una sorpresa absoluta. Són coses que no depenen de la voluntat popular o d’un procediment establert. S’ho ventilaran en uns pocs sopars i reunions conspiratòries i nosaltres, que som qui els hi paguem les classes d’equitació i les vacances a Suïssa, un bon dia llevarem per anar a la feina i trobarem al diari que la màxima figura de l’Estat ha canviat. Que en Juan Carlos s’ha retirat, tot i que no es pot dir que ho notarà gaire en la seva càrrega de feina, i que en Felipe l’ha substituït.
No sembla que ara per ara les forces d’esquerres d’àmbit estatal estiguin per qüestionar la monarquia. Independentment dels precedents, el resultat és d’una pobresa política important. Les conviccions seran sacrificades en benefici de la fortalesa d’un projecte comú: l’espanyolisme.
A l’Estat existeix un consens social més o menys estès de que la monarquia, a l’igual que no serveix per res, no molesta a ningú. Aquestes característiques sumades a la presumpta bonhomia dels monarques i a la feina ben feta per les premses groga i rosa, han generat una certa adhesió a la Casa Reial. Segurament hi ha qui fins i tot delira imaginant-se els reis patint pels seus súbdits que no arriben a final de més. Ara bé, els argumentaris favorables al manteniment de la monarquia no resisteixen en cap cas més d’un quart d’hora de discussió.
La Casa Reial és una institució fonamentalment simbòlica, la qual cosa no vol dir que sigui inútil. Representa la unitat de l’Estat Espanyol i ho fa amb tot el pes del dogma que representa. Si els espanyols mantenen una institució antidemocràtica i anacrònica com la monarquia, com no han de barrar el pas sense explicacions a aquelles nacions que pretenen emancipar-se? Ambdues coses responen a la mateixa lògica, descansen sobre els mateixos fonaments i ben segurament compartiran la mateixa sort.
Tenint en consideració que als Països Catalans el consens social al voltant de la monarquia és molt més feble que a la majoria d’indrets de l’Estat Espanyol, la possible successió serà una bona oportunitat per fer un salt endavant i demostrar que aquells que realment defensen els interessos del poble no són ni seran les forces polítiques d’àmbit estatal.
Caldria anar-se preparant per tal que la successió els hi surti ben cara.
Etiquetes de comentaris: estratègia independentista, monarquia
