Kosovo sí, els Països Catalans també
Als carrers de Pristina ja es celebra una independència que de fa temps era inevitable. Kosovo ha trencat definitivament la lògica que va acompanyar el procés de desmembració de la URSS. Aquest és un precedent que les nacions sense estat del continent europeu no poden passar per alt.
L’imperi dels tsars i posteriorment el règim soviètic, van enfrontar-se en tot moment a dos factors estructurals que feien trontollar l’estat: el seu primer taló d’Aquiles era el problema d’alimentar 250 milions d’habitants, l’altre era la qüestió de les nacions sense estat. Els intensos programes de russificació només van obtenir èxits parcials i la consciència nacional dels pobles no russos que existien i existeixen al llarg dels 293.047.571 Km² de la antiga URSS, no van parar de rebrotar. Quan el col·lapse va esdevenir inevitable, aquells territoris no nacionalment russos que disposaven d’un status de República Socialista van poder accedir a la seva independència.
No va ser aquest el cas de pobles com el txetxè. L’actual Rússia manté el control de territoris amb identitat pròpia i els hi nega, si cal per la via militar, el seu dret a emancipar-se. Practicant el dret de conquesta.
Kosovo, al contrari que Montenegro, no va ser una república adherida a l’estat iugoslau, era una regió, que va aconseguir esdevenir autònoma, de Sèrbia. La seva independència i el ràpid reconeixement que obtindrà, assenyala un precedent incòmode per estats que encara practiquen el dret de conquesta, com Rússia o el propi Estat Espanyol. Significa una legitimació per nacions com la catalana, txetxena, corsa, sarda i moltes altres que no han estat enquadrades mai dins un esquema federal.
És un precedent que ens recorda que les fronteres i els estats són construccions històriques que agradi o no agradi, són efímeres i es poden crear o destruir depenent del context. El fet és en sí mateix una oportunitat per reivindicar el dret d’autodeterminació dels Països Catalans i demostra que la independència és possible si es creen els condicionants adequats. Aquests, no han de ser els mateixos que els de Kosovo i demostrar-ho serà la primera tasca a la que ens haurem d’entregar.
Ara només cal esperar que el nou estat europeu sigui capaç de caminar en pau, garantint els drets de tots els seus habitants i entri a formar part amb normalitat dels òrgans de la comunitat internacional.
Als carrers de Pristina ja es celebra una independència que de fa temps era inevitable. Kosovo ha trencat definitivament la lògica que va acompanyar el procés de desmembració de la URSS. Aquest és un precedent que les nacions sense estat del continent europeu no poden passar per alt.
L’imperi dels tsars i posteriorment el règim soviètic, van enfrontar-se en tot moment a dos factors estructurals que feien trontollar l’estat: el seu primer taló d’Aquiles era el problema d’alimentar 250 milions d’habitants, l’altre era la qüestió de les nacions sense estat. Els intensos programes de russificació només van obtenir èxits parcials i la consciència nacional dels pobles no russos que existien i existeixen al llarg dels 293.047.571 Km² de la antiga URSS, no van parar de rebrotar. Quan el col·lapse va esdevenir inevitable, aquells territoris no nacionalment russos que disposaven d’un status de República Socialista van poder accedir a la seva independència.
No va ser aquest el cas de pobles com el txetxè. L’actual Rússia manté el control de territoris amb identitat pròpia i els hi nega, si cal per la via militar, el seu dret a emancipar-se. Practicant el dret de conquesta.
Kosovo, al contrari que Montenegro, no va ser una república adherida a l’estat iugoslau, era una regió, que va aconseguir esdevenir autònoma, de Sèrbia. La seva independència i el ràpid reconeixement que obtindrà, assenyala un precedent incòmode per estats que encara practiquen el dret de conquesta, com Rússia o el propi Estat Espanyol. Significa una legitimació per nacions com la catalana, txetxena, corsa, sarda i moltes altres que no han estat enquadrades mai dins un esquema federal.
És un precedent que ens recorda que les fronteres i els estats són construccions històriques que agradi o no agradi, són efímeres i es poden crear o destruir depenent del context. El fet és en sí mateix una oportunitat per reivindicar el dret d’autodeterminació dels Països Catalans i demostra que la independència és possible si es creen els condicionants adequats. Aquests, no han de ser els mateixos que els de Kosovo i demostrar-ho serà la primera tasca a la que ens haurem d’entregar.
Ara només cal esperar que el nou estat europeu sigui capaç de caminar en pau, garantint els drets de tots els seus habitants i entri a formar part amb normalitat dels òrgans de la comunitat internacional.
Etiquetes de comentaris: autodeterminació, dret a decidir, Europa, Kosovo
Poso el teu link al meu bloc!
ens veiem!
fentdissabte.blogspot.com
Posted by
Bernat |
divendres, 22 febrer, 2008
Creus que el putin seria capaç de nar-se'n de l'olla i enviar tancs per ajudar sèrbia?
Posted by
low |
dimecres, 27 febrer, 2008
M'agrada el teu bloc, Dani. Espero continuant-lo llegint de tant en tant. Hi trobo a faltar un enllaç a:
http://eldema.cat
Posted by
darrutri |
diumenge, 09 març, 2008