17.2.08 


Kosovo sí, els Països Catalans també

Als carrers de Pristina ja es celebra una independència que de fa temps era inevitable. Kosovo ha trencat definitivament la lògica que va acompanyar el procés de desmembració de la URSS. Aquest és un precedent que les nacions sense estat del continent europeu no poden passar per alt.

L’imperi dels tsars i posteriorment el règim soviètic, van enfrontar-se en tot moment a dos factors estructurals que feien trontollar l’estat: el seu primer taló d’Aquiles era el problema d’alimentar 250 milions d’habitants, l’altre era la qüestió de les nacions sense estat. Els intensos programes de russificació només van obtenir èxits parcials i la consciència nacional dels pobles no russos que existien i existeixen al llarg dels 293.047.571 Km² de la antiga URSS, no van parar de rebrotar. Quan el col·lapse va esdevenir inevitable, aquells territoris no nacionalment russos que disposaven d’un status de República Socialista van poder accedir a la seva independència.

No va ser aquest el cas de pobles com el txetxè. L’actual Rússia manté el control de territoris amb identitat pròpia i els hi nega, si cal per la via militar, el seu dret a emancipar-se. Practicant el dret de conquesta.

Kosovo, al contrari que Montenegro, no va ser una república adherida a l’estat iugoslau, era una regió, que va aconseguir esdevenir autònoma, de Sèrbia. La seva independència i el ràpid reconeixement que obtindrà, assenyala un precedent incòmode per estats que encara practiquen el dret de conquesta, com Rússia o el propi Estat Espanyol. Significa una legitimació per nacions com la catalana, txetxena, corsa, sarda i moltes altres que no han estat enquadrades mai dins un esquema federal.

És un precedent que ens recorda que les fronteres i els estats són construccions històriques que agradi o no agradi, són efímeres i es poden crear o destruir depenent del context. El fet és en sí mateix una oportunitat per reivindicar el dret d’autodeterminació dels Països Catalans i demostra que la independència és possible si es creen els condicionants adequats. Aquests, no han de ser els mateixos que els de Kosovo i demostrar-ho serà la primera tasca a la que ens haurem d’entregar.

Ara només cal esperar que el nou estat europeu sigui capaç de caminar en pau, garantint els drets de tots els seus habitants i entri a formar part amb normalitat dels òrgans de la comunitat internacional.

Etiquetes de comentaris: , , ,

7.2.08 

Amb quina legitimitat ho pensen fer?

No es pot dir que el modus operandi imperant a la política espanyola estigui caracteritzat per la subtilesa. No es pot dir que les coses no quedin clares.

El PSOE d’Andalusia pretenia incloure al seu programa electoral una proposta per que les escoles oficials d’idiomes d’aquella comunitat autònoma ensenyessin català, basc i gallec. Pretenia doncs després del xàfec que els hi ha caigut a sobre s’han hagut de carregar la proposta i no ha aparegut al programa definitiu. Primer s’hi ha apuntat Javier Arenas i després el propi Mariano Rajoy ha titllat la proposta d’estúpida i ha recordat a tothom que cal conèixer el castellà i l’anglès i deixar-se estar de patois inútils. Molt estimulant.

Per altra banda, el PP ha portat a votació al Parlament de Catalunya una proposta dirigida a dividir la comunitat escolar en funció de la llengua materna dels alumnes, sempre i quan aquesta sigui el castellà i el català. La proposta ha estat rebutjada contundentment i només ha rebut l’adhesió de Ciutadans. S’han quedat sols i eren poquets. No obstant, el PP amenaça amb fer-ho des de Madrid i donat que el nostre país no té estat, estem a mercè de qui aconsegueixi formar govern després del 9 de març. Un cop més, les decisions dels representants electes i legítims del poble català podrien ser paper mullat i estripat.

La justícia espanyola, que té poca cosa de la primera part del nom i molt de la segona, pensa pronunciar-se quan sigui escaient respecte el text final de la reforma estatutària i entrar a jutjar la voluntat democràtica del poble de Catalunya. D’una manera o un altre, això serà una realitat i ens haurem de veure sotmesos a la darrera paraula d’uns jutges que ens explicaran fins on arriben les nostres cadenes o bé extirparan algun dels articles de la llei. Bàsicament per marcar paquet, per reforçar la seva virilitat aplicant-nos les banderilles al pur estil Jesulín.

El panorama no pot ser més decebedor i cal que ens preguntem amb quina legitimitat pensen fer tot això i quina és la resposta que cal donar-hi. No es tracta de qüestions inferiors i la resposta donada obrirà nous camins o en tancarà d’altres.

Etiquetes de comentaris: , ,

3.2.08 


Successió per la cara?

Més d’un se’n haurà adonat. Ja fa temps que la premsa oficial ha anat més enllà de les posicions defensives i ha passat clarament a l’atac. Ja no es tracta només de defensar el paper de la monarquia a l’Estat Espanyol i sembla que la successió s’està preparant.

El com i el quan poden ser una sorpresa absoluta. Són coses que no depenen de la voluntat popular o d’un procediment establert. S’ho ventilaran en uns pocs sopars i reunions conspiratòries i nosaltres, que som qui els hi paguem les classes d’equitació i les vacances a Suïssa, un bon dia llevarem per anar a la feina i trobarem al diari que la màxima figura de l’Estat ha canviat. Que en Juan Carlos s’ha retirat, tot i que no es pot dir que ho notarà gaire en la seva càrrega de feina, i que en Felipe l’ha substituït.

No sembla que ara per ara les forces d’esquerres d’àmbit estatal estiguin per qüestionar la monarquia. Independentment dels precedents, el resultat és d’una pobresa política important. Les conviccions seran sacrificades en benefici de la fortalesa d’un projecte comú: l’espanyolisme.

A l’Estat existeix un consens social més o menys estès de que la monarquia, a l’igual que no serveix per res, no molesta a ningú. Aquestes característiques sumades a la presumpta bonhomia dels monarques i a la feina ben feta per les premses groga i rosa, han generat una certa adhesió a la Casa Reial. Segurament hi ha qui fins i tot delira imaginant-se els reis patint pels seus súbdits que no arriben a final de més. Ara bé, els argumentaris favorables al manteniment de la monarquia no resisteixen en cap cas més d’un quart d’hora de discussió.

La Casa Reial és una institució fonamentalment simbòlica, la qual cosa no vol dir que sigui inútil. Representa la unitat de l’Estat Espanyol i ho fa amb tot el pes del dogma que representa. Si els espanyols mantenen una institució antidemocràtica i anacrònica com la monarquia, com no han de barrar el pas sense explicacions a aquelles nacions que pretenen emancipar-se? Ambdues coses responen a la mateixa lògica, descansen sobre els mateixos fonaments i ben segurament compartiran la mateixa sort.

Tenint en consideració que als Països Catalans el consens social al voltant de la monarquia és molt més feble que a la majoria d’indrets de l’Estat Espanyol, la possible successió serà una bona oportunitat per fer un salt endavant i demostrar que aquells que realment defensen els interessos del poble no són ni seran les forces polítiques d’àmbit estatal.

Caldria anar-se preparant per tal que la successió els hi surti ben cara.


Etiquetes de comentaris: ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page