31.1.08 

Què passaria si Rosa Díez fos la propera ocupant de La Moncloa?

La premsa d’avui ens porta declaracions de Rosa Díez, la que fins fa ben poc era eurodiputada pel PSOE. Cal entendre que el que la pobre noia manifesta no s’ho creu ni ella i s’ha d’inscriure en una espiral de la tradicional pràctica política de “veure qui la té més grossa” o “pixa més lluny”. Ella, sembla decidida a batre rècords.

Segurament animada per un absolutament infumable vídeo de campanya de Ciutadans i per les intencions del PP de carregar-se el sistema educatiu català, Rosa Díez ha tingut el coratge suficient com per plantar-se a Barcelona a explicar que la nació catalana és un invent. Cal felicitar-la per tan gran esforç intel·lectual. El que de manera tan grollera expressa aquesta senyora és que la nació catalana no és un producte de la natura, és una construcció històrica. El que passa per alt és que en això i en moltes més coses, la nació catalana no es diferencia de la resta. Els múltiples complexes d’aquesta política li impedeixen adonar-se de que la seva Espanya, la seva nació espanyola és tan inventada com la resta. Com a intent de provocació cal admetre que serveix, però com a argument és terriblement pobre.

Com que els arguments de Rosa Díez són d’aquest rang, podem afirmar que és una sectària espanyolista i quedar-nos tan amples. Un altre exemple és que al seu parer el castellà és un idioma més ric i competitiu que el català. Aquest intent no queda en gaire millor lloc que l’anterior. Transvestida de filòloga tampoc enganya ningú. Si a més ric i competitiu apel·la a l’obvietat de que l’espasa espanyola ha portat el castellà arreu del món a costa de milers de cultures autòctones i que durant segles s’ha desenvolupat de múltiples maneres, té raó. Si el que ens vol dir és que el castellà s’utilitza a molts més mitjans de comunicació, continua tenint raó. Però el que ens vol dir no és això, el que Rosa Díez pensa és que el castellà és millor, és superior i té dret a marginar idiomes inferiors. Si com a sol·lució parcial li proposéssim ampliar el marc comunicatiu català i reforçar-lo com a llengua, ella seria la primera que estaria en contra perquè és una fanàtica il·luminada imperialista.

Si Rosa Díez fos la propera ocupant de La Moncloa, cosa que té tantes possibilitats de passar com de que a Jiménez Losantos li donin el Premi Nobel de la Pau, l’Estat Espanyol seria expulsat parcialment de la Unió Europea amb una llista de motius com d'aquí a Auckland. Parcialment, esperem, perquè suposo que a nosaltres ens vindria algú a rescatar, no?

Etiquetes de comentaris: ,

30.1.08 

Solidaritat democràtica

L’anomenada “jove democràcia” espanyola, normalment per aquells que volen justificar els seus múltiples dèficits, cada cop és menys jove i menys democràtica. És una realitat contra la que cal enfrontar-se. Els muntatges comencen a esdevenir greus insults a la intel·ligència de l’espectador.

A qui repassés amb una mica de cura la llista de candidatures abertzales il·legalitzades a les passades municipals, podia comprovar com les llistes que anaven endavant eren les que més mal podien fer al PNB. Les il·legalitzacions eren també un mitjà per legitimar el PSOE com a força defensora de la unitat d’Espanya davant els elements més reaccionaris de la societat.

Les futures il·legalitzacions a Euskal Herria tenen com a objectiu seguir equilibrant el perfil de José Luis Rodríguez Zapatero com a suposat home d’estat tan capaç de prohibir projectes polítics com de negociar amb ETA. Ja és prou greu que l’aparell d’un estat es vegi amb cor de deixar fora de joc un moviment polític amb àmplies adhesions populars, però és encara més greu que els interessos electorals d’un partit polític, el PSOE, passin per endavant dels drets democràtics de milers de ciutadans del País Basc. La separació de poders ha mort.

No podem caure en el dualisme. L’Estat Espanyol té una forma de govern bàsicament antidemocràtica, oprimeix les nacionalitats i en cap moment ha deixat de servir a les oligarquies que durant quaranta anys de dictadura van dessagnar el poble treballador. Seria un error legitimar l’Estat Espanyol, construït sobre piles de cadàvers, en l’afany de desmarcar-se de la lluita armada. Seria un exercici de ximpleria política total.

Cal solidaritzar-se amb el poble basc i amb l’esquerra abertzale principals víctimes de les il·legalitzacions i de la manca de qualitat democràtica d’un estat que ja fa força temps que està ben malalt. Si s’ha d’apuntalar, si li calen crosses per seguir endavant, que s’espavili tot sol.

Etiquetes de comentaris: , ,

15.1.08 

El fals discurs del PP i la llengua

Ja comencen a cansar determinades pràctiques polítiques del PP de Catalunya. Cal suposar que, entre d’altres coses, es volen assegurar que Ciutadans és la joguina trencada que aparenta ser i que determinats discursos van dirigits a tancar la fuita de vots que els populars havien detectat per la banda més ultra del seu electorat. Ara bé, això no és excusa per insultar la intel·ligència del personal que de per si comença a estar una mica cremat.

Agradi o no agradi, el castellà es troba en una situació de superioritat respecte al català. No només estem parlant de la garantia de drets lingüístics. En Sirera i companyia es deixen moltes coses al tinter de manera intencionada.

Suposo que li deuen dir “llibertat de càtedra” al criteri que molts professors de qualsevol dels nivells educatius aplica quan saltant-se la llei imparteixen les seves classes en castellà a qualsevol centre de Catalunya. No parlem de casos aïllats i pràcticament tothom ho ha viscut. Que jo sàpiga, mai s’ha organitzat un sidral quan una professora de música ha impartit les seves classes a un centre públic en l’idioma que li ha vingut més de gust. A determinats llocs de l’àrea metropolitana de Barcelona, és comú que personal docent catalanoparlant imparteixi les seves classes en castellà. Molts ho hem vist en primera fila. Bé, o a la del darrera de tot, és igual.

La majoria de mitjans de comunicació, especialment les televisions, utilitzen de manera exclusiva la llengua castellana. Com poden tenir la barra de dir que hi ha escolars que acaben els seus estudis sense conèixer adequadament el castellà? Les notes de la selectivitat no menteixen i la tossuda realitat que ens envolta tampoc. Els joves catalans tenen més oportunitats de dominar correctament el castellà que el català i això no se li escapa a ningú.

Dintre de l’embolcall, que en la forma ha de ser mínimament amable, el PP amaga les seves essències més profundes i ens demostra que no deixa de treballar per l’anul·lació de tot allò que no és espanyol a l’estat. Afeblir el català sabent com saben que es troba en situació d’inferioritat no deixa de ser una acció relacionada amb moltes d’altres que durant dècades han apuntat cap a la mateixa direcció.

Afortunadament, és un discurs que no enganya a ningú i que es realitza per convèncer als convençuts, per mobilitzar els de sempre. Ells sabran si volen continuar aspirant a perpetuar un dels fets diferencials més entranyables de Catalunya ( l’escàs tant per cent de vot al PP ) o si estan disposats a començar a dissenyar un projecte amb vocació de majoria. Es tracta de fer les coses pensant en els ciutadans de Catalunya i no en les poltrones de Madrid. De fer les coses amb el cap i no amb els peus.

Etiquetes de comentaris: ,

4.1.08 

No només vivim d’infraestructures

Ho diu en Cesc Poch al seu bloc personal i té tota la raó. Existeix una crisi d’infraestructures a Catalunya que comença amb el nefast servei que ens ofereix RENFE, segueix amb les apagades que són culpa de la manca d’inversió en manteniment de la xarxa i finalitza amb el tracte colonial que rebem de Madrid en la qüestió dels aeroports. Entremig hi distingim desídies diverses, intents força convincents de descapitalització de Catalunya i altres causes i conseqüències del fet de no disposar d’un estat propi. Ara bé, centrar les reivindicacions independentistes en aquest camp és correcte?

Parcialment sí. És sabut que els principals usuaris de RENFE són joves, immigrants i joves. El poble treballador català és qui pateix en primera persona el passotisme dels diferents governs espanyols i per tant, aquesta qüestió ha de gaudir d’un protagonisme especial enmig de les reclamacions independentistes. Amb les apagades ens trobem amb una situació similar.

Ara bé, l’esquerra no pot deixar de banda els aspectes materials que determinen les desigualtats socials. Sempre és d'agraïr anar a la feina com una persona i no com una sardina i a més a més, és sabut que als caps els hi agrada que s'hi arribi a l'hora. Hi ha molta vida més enllà de defensar el desenvolupament econòmic català com a remei als mals del país. Les esquerres han de ser una cosa diferent i si la majoria d’opcions socialdemòcrates, ja no només als Països Catalans sinó que arreu d’Europa, han renunciat a lluitar per situar la política per sobre de l’economia, a defensar la pedagogia social i a incidir realment, és el seu problema. No s’hi val a caure en el post-materialisme. És la tomba de les esquerres on s’estan acomodant, per cert, socialistes de diversos colors. Polítics i també sindicalistes.

El desenvolupament econòmic ha d’estar al servei de les persones. No només al servei de les elits, al servei de la majoria. Entre d’altres coses perquè som la majoria els que, en la mesura de les nostres possibilitats, el paguem i el patim. Adoptar aquests i d’altres dogmes del liberalisme, comulgar cegament amb el fals “laissez faire, laisser passer” empobreix la cultura política de l’esquerra i li acaba provocant indefensió ideològica i pràctica a l’hora de defensar el sector públic.

Parlant clar, la centralitat política no està en defensar un aeroport que de manera regular només acabarà sent utilitzat per una minoria. La centralitat política no la marquen els principals diaris del país, està al carrer. En política s’han de defensar idees i projectes comprensibles per la majoria. No és cap crida a l’oportunisme, un altra malaltia de la política, és una invitació a la coherència, valor que ben utilitzat sempre ha aportat redits a l’independentisme d’esquerres.

Coldplay - Beautiful World

Etiquetes de comentaris:

2.1.08 

Un dels nostres

Existeix una confusió considerable al voltant del pensament maquiavèl·lic. Una confusió que és volguda i que ha estat treballada conscientment al llarg dels segles pels enemics ideològics del pensador italià, que en un principi foren membres de l’església catòlica i avui dia podríem dir que qualsevol s’hi veu amb cor. La paraula en sí, maquiavel·lisme, genera de manera gairebé mecànica una imatge mental pejorativa, dolenta. Això no és exactament just.

Maquiavel realitza l’exercici de separar, de manera molt encertada, moral política i moral privada. Aquells que han popularitzat la confusió parteixen d’una incapacitat manifesta, fruit d’uns interessos concrets o del consens negatiu generat al voltant de la paraula, per distingir ambdós conceptes. Les organitzacions polítiques no són ni grups d’amics ni clubs de fans.

Els escrits d’aquest autor tracten fonamentalment de política i és en aquest pla que cal llegir-los doncs no van gaire més enllà. No hi ha en aquests una invitació a destruir l’ètica en favor de la política sinó una aproximació a una “ètica pública”, concepte que ens apropa a entendre l’exercici polític com una “ètica d’allò que és col·lectiu” i no com una qüestió personal. Qui llegeix el maquiavel·lisme en clau personal, qui traspassa qüestions polítiques al pla personal, s’equivoca profundament. L'ètica privada, la de cadascú, no hi té res a veure amb Maquiavel.

L’amistat, en el sentit més corrent de la paraula, és quelcom que queda fora de l’exercici polític. No és que a la política no hi puguin haver amics, és que l’amistat no té res a veure amb la política i ha de quedar restringida a l’exterior d’aquesta. L’amiguisme és, com l’al·luminosi als edificis, una malaltia política estructural difícil de tractar que provoca que els inoculats situïn els entorns propis més enllà del bé i del mal. L’objectivitat i el bon judici no poden perdre’s pel camí, han de ser part de qualsevol projecte que aspiri a ser realitzat.

En política no es pot elevar al rang d’universalitat un valor propi de l’esfera personal, genera disfuncions. És aquesta una lectura de Maquiavel, qui per cert era republicà, que en el seu moment i ara, no interessa a aquells que confonen la “fraternitat política” amb pràctiques dignes d’altres tipus d’organitzacions humanes que ara no val la pena citar.

Maquiavel ens convida a fer un exercici d’objectivisme que entén i desenvolupa anys després Gramsci, respectat intel·lectual socialista. Fer política és una gran responsabilitat i cal que qui decideix exercir-la, tingui clar que hi ha anat a fer i quins són els errors, molt humans, que pot cometre, vacunar-se contra ells i seguir endavant. Això és compromís.
Com va dir un que en sabia bastant: “és política, no és res personal”.

Etiquetes de comentaris: ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page