29.10.07 

Si guanya Zapatero, guanya Catalunya?

Jutjant el cas de les infraestructures a Catalunya des del punt de vista que ens ofereix la premsa, un podria perdre’s resseguint cadenes causals de responsabilitats creuades i arribar a la conclusió que la culpa del desastre que afecta diàriament als treballadors de l’àrea metropolitana de Barcelona és de tots i de ningú. Visió errònia que podria arribar a produir-se i que cal negar amb rotunditat: la culpa és del govern espanyol.

Els usuaris de la xarxa de rodalies necessiten fets i no paraules. La boira densa de declaracions i comunicats pretén amagar la culminació d’una malament dissimulada desídia de l’administració central, socialista i popular, cap als catalans que cada dia matinen i es dirigeixen als seus llocs de treball utilitzant el transport públic. Això sí, sense que ningú dimiteixi ni assumeixi de manera efectiva responsabilitats polítiques.

La planificació de les inversions públiques en base al calendari electoral és una de les misèries polítiques d’avui dia. Quan el cas gira al voltant de la construcció d’un centre cívic, no acostuma a passar res. Ara bé, si d’aquesta manera es plantegen projectes com l’arribada del tren d’alta velocitat a una ciutat com Barcelona, les conseqüències directes poden ser devastadores. La política entesa com a servei és un altre cosa ben diferent.

Com que l’ambient comença a estar saturat de campanya electoral, segurament sigui bon moment per començar a fer balanç de la legislatura que ens ha tocat viure amb el PSOE al capdavant de l’administració estatal. Zapatero va guanyar i ara cal veure si, tal i com anunciava l’eslògan electoral per al Principat, si Catalunya també ha guanyat.

Entre moltes altres lliçons a extreure del procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, n’hi ha una que val la pena subratllar: amb el PSOE o el PP a la Moncloa, consens significa acatar el que Espanya decideixi que som els catalans. La versió socialista del resultat final és la venda de fum i esperances culminada amb una posició final exactament igual a la de sortida. Com a mínim, el PP no enganya. I no és broma.

El PSOE no reconeix ni reconeixerà mai l’existència de la nació catalana com a dipositària del dret a decidir sobre el seu propi futur. Si el que es vol és un to de veu moderat que lubriqui la submissió, el PSOE és una alternativa a les puntades de peu i la xuleria del PP. Si el que es vol és aconseguir un govern a Madrid que faciliti el desenvolupament nacional dels Països Catalans, es cau en un greu error, la feina cal fer-la a casa, a Madrid no hi ha res a fer.

A nivell de gestió, el PSOE ha contribuït a que l’aeroport d’El Prat segueixi sent insuficient per Catalunya, al desastre de la xarxa de rodalies, ha aconseguit que el tren d’alta velocitat arribi abans a Màlaga que a Barcelona. En definitiva, segueix descapitalitzant Catalunya, marginant-la sistemàticament, amb les conseqüències socials que això comporta.

A més a més, i malgrat els esforços d’Enric Juliana, el PSC no deixa de ser la federació catalana del PSOE malgrat que el President Montilla i els seus correligionaris hagin de buscar-se la vida per mirar que el drama no els esquitxi a l’americana.

Etiquetes de comentaris: , ,

17.10.07 

L’autèntic conflicte

Ha estat molt il·lustratiu veure com José Luis Rodríguez Zapatero li tanca un cop més la porta davant dels nassos al lehendakari Ibarretxe. El terrorisme és una cortina de fum, molt densa si es vol, que ha amagat l’essència d’un conflicte polític de difícil sol·lució.

L’Estat Espanyol i el seu aparell legitimador han volgut equiparar nacionalisme basc amb terrorisme i de Miranda d’Ebre cap avall sembla ser que se’n han sortit prou bé però cap amunt el fracàs ha estat rotund. El president del Govern basc té prou recolzament social i polític com per agafar un avió, plantar-se a la capital de l’Estat i comentar-li al president espanyol que és voluntat de la majoria del poble basc promoure un procés escrupolosament democràtic per tal d’esbrinar quina relació vol tenir aquest poble amb l’Estat Espanyol. Tot plegat legítim i molt institucional.

Les denúncies de connivència entre el PNB i l’esquerra abertzale són absurdes i cauen pel seu propi pes. És evident que l’únic que comparteixen aquests dos sectors polítics és una adscripció a la identitat basca. Possiblement, el PNB no hagi jugat mai net amb l’esquerra abertzale i aquesta s’hagi acarnissat massa sovint amb els primers. En tot cas, la relació mai ha estat bona i no se’ls pot acusar de col·laborar. El projecte del PNB és radicalment diferent al de l’esquerra abertzale i tot i això, xoca amb el mateix mur. El problema doncs, no rau a les formes sinó al fons: la unitat territorial de l’Estat Espanyol és un dogma inqüestionable, una construcció històrica que es defensa amb mesures antidemocràtiques.

Sabrem fins a quin punt concret arriba el respecte institucional, per part de les nacions sense estat, és clar, i la construcció nacional des de les plataformes que ens proporciona l’autonomisme. En menys d’un any tindrem la resposta. Segurament ens trobarem amb que no és possible anar més enllà d’allà on tots plegats som ara mateix. Per una banda, els bascos no poden avançar ni un mil·límetre la seva posició, per l’altra, els catalans del nord no hem pogut aconseguir cap benefici amb una reforma estatutària inútil que no deixa de ser paper mullat a mans de la polititzada classe judicial espanyola.
Paint it Black - Rolling Stones



Etiquetes de comentaris: , ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page