25.9.07 

Per cert

 


Innocència televisiva?

No cal dir que avui dia la televisió és un dels mitjans de comunicació que més facilitat té per fer arribar missatges a la població d’un país com el nostre. Tal i com ens explica en Rafel Castelló als seus escrits, les organitzacions administratives disposen d’eines per crear consensos socials i per generar estats d’opinió. Segurament, una de les eines més potents sigui la televisió pública i la Generalitat de Catalunya en gestiona una. Quina oportunitat, no?

Ni se sap quantes sèries espanyoles s’han ideat per tal de legitimar i apropar al ciutadà un cos de seguretat com la “Policia Nacional”. Que si els nacionals són humans, que si també estimen, que pateixen, que fins i tot són divertits i que a més a més ajuden a les àvies a creuar el carrer. Aquest és el rerefons de produccions que més o menys ens venen al cap. La propaganda és una eina potent i en aquests dies ha arribat a cotes de refinació que la fan extremadament efectiva. Si la televisió diu que els nacionals són efectius i bona gent, pot ser possible, oi? O sigui, que el debat sempre naixerà condicionat des del subconscient d’aquell que ha tingut la sort o la desgràcia de rebre les radiacions del seu televisor després del sopar.

En èpoques pretèrites es podia gaudir de “cateto a bavor” i d’altres produccions que legitimaven el règim i l’exèrcit. També sabem que un dels principals sostens socials de la monarquia és la premsa del cor que tant s’esforça per demostrar que el rei és un tros de pa, la Letícia és una noia molt maca i que les infantes són molt intel·ligents i es guanyen la vida treballant. Tot de mentides i muntatges que apropen la casa reial al poble i fan somiar a la gent humil amb navegar a bord del “Bribón” ( un nom molt adequat, per cert ) o amb parir com una princeseta al palau de les mil meravelles un principet que algún dia es casarà amb una noia molt maca i serà el reietó de tots els espanyols.

Ja sabem que la majoria de coses no passen per què sí. Que no és aleatori que els polis del “comisario Pelayo”, o com sigui que es diu aquell comissari tant bo i seriós que vetlla per tots nosaltres, veuen els partits de la selecció espanyola perquè és la bona i que els periodistes esportius de la Cadena SER són capaços d’informar-nos de que un espanyol ha quedat onzè a una cursa d’atletisme però són incapaços de dir el nom del marroquí que l’ha guanyada i que si ho fan, normalment pronuncien el seu nom malament per restar-li importància i per ridiculitzar-lo. Com que ho tenim clar, com és que a una de les sèries de major audiència de TV3, el dolent dolentot i psicòpata que assetja la ja molt assetjada Emma Vilarasau, és un membre dels Mossos d’Esquadra?

Potser pixem fora de test i la cosa no és pensada en una clau que vagi més enllà de la narrativa però, no és estrany? Si més no fa ràbia. Fa ràbia que avui mateix dos nacionals d’incògnit hagin incomodat una noia a l’estació de tren de Tarragona i no tenint prou amb oferir-li un tracte denigrant l’ hagin dit que no ha d’anar dient que és catalana, que el seu DNI parla prou clar i que ella és espanyola. I com aquest se’n coneixen molts cassos. Però tranquils que aquí està la industria mediàtica espanyola per oferir una bona imatge dels nacionals.

Resulta que els Mossos d’Esquadra han patit una campanya de desprestigi orquestrada per tal de generar desconfiança cap a ells. És evident que més d’un i de dos mossos no han fet les coses bé, no es tracta de justificar res. Es tracta de que quan els nacionals atonyinen algú per utilitzar la seva llengua o per què els hi ha vingut de gust, això no apareix per enlloc i l’únic que entén la població és fins a quin punt és bona persona el “comisario Benavides” i el trempats i bona gent que són els seus agents.

No cal una sèrie de Mossos d’Esquadra on el “comisari Puigderajols” faci de versió catalana dels comissaris espanyols de sèrie de televisió i els agents Martí i Pagès quedin per fer unes birres tot veient a la televisió un partit de la selecció catalana de basquet, però, és molt demanar que el psicòpata de Ventdelpla no sigui un Mosso d’Esquadra?

És pluja massa fina o és que estem idiotes?

Where is my mind - Pixies




Etiquetes de comentaris:

14.9.07 

Un comiat necessari?

Una de les notícies més comentades avui ha estat l’abandonament de la vida política que ha anunciat avui l’encara president del PNB, Josu Jon Imaz. Aquest és el resultat parcial d’un enfrontament intern que podria cobrar-se més víctimes i pot ser el fet simbòlic que marqui el principi d’una nova fase política a Euskal Herria.

Segons la viquipèdia, en Josu Jon Imaz té en aquests moments 44 anys i als 15 s’afilià a les joventuts del PNB. El càlcul és ben ràpid: 29 anys fent política. Una carrera llarga i plena de fets importants com l’exercici dels càrrecs d’eurodiputat, conseller de Govern Basc i president de l’Euskadi Buru Batzar, principal òrgan de govern del seu partit. La suma total de factors que empenyen Josu Jon Imaz a retirar-se de la política activa es desconeixen ara per ara.

Parlar de la realitat basca des de qualsevol lloc que no sigui Euskal Herria resultat sovint molt complicat malgrat el volum d’informació del que podem disposar. El problema rau majoritàriament en la qualitat d’aquestes. Aquest cas no és una excepció i cal sumar-hi la complicació pròpia que tenen tots els afers interns dels partits.

Al PNB feia temps que molts tiraven amb bala contra el de Zumarraga. Aquest fet era conegut per tothom i la reacció de la majoria de polítics espanyols cal llegir-la tenint-ho en consideració. Els hi convé alabar a qui surt per poder atacar amb més força qui sigui que acabi entrant i el seu programa polític. Més encara si tenim en consideració que Imaz representava al sector més moderat del PNB i que el seu possible substitut, Joseba Egibar, representa l’ala sobiranista del partit.

És un fet que Imaz “convergentejava” de mala manera. La necessitat que té el poble basc de finalitzar el seu llar conflicte amb l’Estat Espanyol ha acabat amb ell. Cal fer política amb projectes i alternatives i sincerament, intentar evitar que els bascos decideixin democràticament què volen ser no és una alternativa i parlar de “seduir Espanya” no és un projecte. Aquest camí no portarà el futur a Euskal Herria, la condemna a repetir el seu passat. Des d’un punt de vista sobiranista, Imaz estava políticament ancorat a uns esquemes perfectament superables.

Teòricament, al PNB ha quedat net el camí cap a una política nacional més ambiciosa, cap a la consulta popular proposada pel lehendakari Ibarretxe. La confusió mediàtica normalment no ens deixa veure gaire enllà però cal recordar que el Congrés dels Diputats va rebutjar tramitar i discutir una proposta d’Estatut d’Autonomia per a la CAV. Fa temps que les relacions entre els bascos i l’Estat no són normals i el vaixell ha d’anar cap a algun port.

No es pot guanyar una partida a l’Estat jugant únicament al seu joc i seguint les seves regles. Ambdues coses han estat dissenyades per bloquejar qualsevol moviment efectiu de bascos i catalans cap a un status diferent a l'autonòmic. Aquesta ha estat una de les principals lliçons del recent procés català que com ja se sap, malgrat alguns intentin tapar-se les veronyes, no ha anat enlloc i ha resultat ser un intent groller d'encara no se sap ben bé què. Ara, el PNB ha de decidir quina és l’estratègia més correcta per l'assoliment dels seus objectius finals que dit sigui de pas, no se sap tampoc quins són. És possible que això darrer quedi una mica més ressolt amb la victòria del sector sobiranista. En tot cas, no serà un camí fàcil. La satanització d'alló basc dona per molt.

November Rain - Guns'n'Roses



Etiquetes de comentaris: , ,

10.9.07 


El nou joc del Partit Popular a Catalunya

Les coses han canviat al PPC amb l’adveniment de Daniel Sirera com a nou líder. Enrere queden les formes més o menys educades i els discursos moderats envernissats de fingida tolerància. Josep Piqué va deixar de ser útil pel PP més dur, aquell que imposa el seu criteri i les seves banderes, aquell que prohibeix partits. El PP que inventa conspiracions i que dona corda a la caverna mediàtica espanyola. Quina coherència podia tenir Federico Jiménez Losantos amb un Josep Piqué al costat?

Cal suposar que les alarmes van saltar quan un partit purament unionista, Ciutadans, obtenia representació al Parlament de Catalunya. Si bé no podem dir que el PPC abandonés cap trinxera, si es pot dir que Josep Piqué parlava de moltes coses diferents i utilitzant registres diversos. Segurament, Piqué pretenia fer créixer el PPC des de la moderació i sobre un discurs econòmic que poca cosa té a veure amb l’eix discursiu dels durs del seu partit. Els tres diputats obtinguts per la l’ordre d’Orange centraven encara més als populars i això sí que no es podia consentir. Es decapità Josep Piqué després de les maniobres versallesques de rigor i Daniel Sirera es proclamà líder del Partit Popular de Catalunya.

A hores d’ara ja podem percebre els canvis i Daniel Sirera ja ha anunciat que el PPC serà present a l’ofrena institucional al monument de Rafel Casanova. L’unionisme és una actitud perfectament lícita en democràcia. El que no és tant lícit es fer córrer rius de tinta carregant contra aquells que manifesten una identitat nacional diferent a la teva. No ens enganyem, cada onze de setembre els catalans recordem la nostra pèrdua de llibertats a mans dels exèrcits espanyols. No celebrem la conquesta ni les conseqüències d’aquesta i per tant, el retorn del PPC al monument de Rafel Casanova és un gest clar de provocació. Igual que cap dirigent independentista no es plantaria a la llotja del Santiago Bernabeu per veure un partit de la selecció espanyola, els populars no haurien d’anunciar provocativament que pensen tornar a l’ofrena de l’onze de setembre. I per si algú ho dubta, qui sortiria pitjor parat de tot plegat seria un dirigent independentista al camp del Real Madrid.

Sirera vol que li llencin unes monedetes i li cridin una estona a l’orella per poder fer declaracions sobre la “dictadura nacionalista”, el “pensament únic” i xorrades per l’estil. Per això fa declaracions enlloc de plantar-se allà sense fer bullir l’olla als mitjans. Mentrestant, l’ordre d’Orange ha convocat un acte amb la presència d’un historiador revisionista, aprenent de Pío Moa, per tal de “desemmascarar” les “mentides nacionalistes” sobre l’onze de setembre. Un remake que cal entendre en clau humorística,

Demà sabrem si les maniobres tenen èxit i algú es fixa en ells. Sincerament, és indiferent.

Etiquetes de comentaris:

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page