28.8.07 


Projectes sobiranistes a CDC

Una de les notícies del dia és l’aparició a CDC d’un corrent sobiranista que propugna l’acostament a Esquerra. És difícil llegir determinats posicionaments públics donat que a nivell intern dels partits poden tenir significat i a nivell extern no passar de ser gestos estètics buits de consistència o intencions reals. No tindria per què ser el cas però és una possibilitat que en cap cas es pot descartar totalment.

Tot plegat recorda una mica a les picabaralles entre els sectors sobiranistes del PNB i l’entorn de Josu Jon Imaz que aproximadament vindria a ser una espècie d’UDC a la basca. Així doncs, la notícia es podria interpretar com que el sector “Egibar” de CDC es mou. Acabarà fent Artur Mas de Juan José Ibarretxe? Que això passi és més aviat dubtós.

Cadascun dels diferents projectes polítics que als Països Catalans plantegen avenços en l’autogovern es formulen des de diferents punts de vista. L’independentisme d’esquerres planteja la creació d’un estat català com a millor eina per desenvolupar un programa social avançat inviable sota el jou espanyol i francès. Aquest és el projecte independentista majoritari i s’expressa sota formes organitzatives diferents.

Històricament, a CiU les coses s’han plantejat des d’un punt de vista força diferent. El reduccionisme que practica la premsa ha portat a fer creure a molts ciutadans que els projectes de l’independentisme d’esquerres s’han de llegir com una radicalització del projecte convergent, teoria totalment falsa que porta a equivocacions. El projecte de CiU és més diferent del de l’esquerra independentista que el del PSOE respecte al PP doncs entre els dos partits espanyolistes existeixen coincidències programàtiques importants.

Partint d’aquesta diferència de bases teòriques i objectius, és possible la coincidència estratègica entre agents. Fer evident la necessitat d’una emancipació nacional passa també per que CiU assoleixi l’hegemonia dintre dels sectors de centre-dreta de la societat catalana i faci pedagogia al voltant dels beneficis que deriven, també per a l’empresa privada, de disposar d’una eina política tan potent com l’estat. Teòrics com Carles Boix ens expliquen alguns dels beneficis que per a l’economia catalana dins del marc de la globalització tindria un procés d’alliberament nacional. Un cop aquest sigui el discurs majoritari de la dreta catalana i el discurs independentista ho sigui també al camp de l’esquerra, el procés començarà a entrar en fase de resolució.

Un cop CiU decideixi què “vol ser de gran”, cosa que ara per ara no s’ha esdevingut, podrà plantejar una estratègia, podrà marcar un rumb. Per a una possible coincidència estratègica i puntual de CiU amb l’esquerra independentista, des de plantejaments de país i no partidistes, seria positiu poder llegir la proposta de la Plataforma per la Sobirania en clau integrament externa.
Socalled - You are never alone



Etiquetes de comentaris: , ,

27.8.07 

Fracàs del "procés de pau" a Euskal Herria

Respecte al conflicte que manté una bona part de la societat basca amb l’Estat Espanyol, val la pena que ens fem unes quantes preguntes abans de començar a extreure conclusions que podrien resultar precipitades.

Els agents de l’Estat estan en contra dels mitjans de l’Esquerra Abertzale o dels seus objectius polítics i dels de bona part de la societat basca?

Darrere la façana de rebuig als “violents”, categoria on s’inclou a tots els membres de l’Esquerra Abertzale, hi existeix un rebuig frontal a qualsevol proposta de reforma de l’Estat Espanyol. Simplement no es vol que el poble basc pugui decidir de manera democràtica el seu futur, ja sigui dintre o fora de l’Estat Espanyol.

Simplement es rebutgen els objectius independentistes d’una gran part del poble basc. Els seus anhels no caben dins la Constitució Espanyola i per tant, passen a ser perseguits a tots els nivells. Una prova d’això mateix és l’estesa teoria de “l’arbre i les nous” patentada per la “periodista” Isabel San Sebastián i celebrada per tota la premsa espanyola. El que no es vol de cap manera és que Euskal Herria pugui plantejar-se un salt en el seu autogovern o constituir-se com a estat i això ja va quedar prou clar amb el rebuig al “Pla Ibarretxe”.

El conflicte basc té solució?

La resposta és afirmativa. El conflicte basc no planteja una complexitat superior a la que planteja el conflicte Irlandès què, gràcies a la negociació i el compromís de les parts, avança cap a la seva resolució definitiva. L’Estat ha optat repetidament per resoldre el conflicte de manera unilateral, desarticulant l’independentisme i negant-se a negociar. Aquesta postura podria resultar fins a cert punt raonable si el que es rebutja són els mitjans però és infinitament perversa quan el rebuig és cap als objectius. No es treballa per desarticular una organització terrorista, es lluita contra un projecte polític, cosa completament diferent.

Aquest fet és el que impedeix cap mena de negociació seriosa per part d’un estat que es nega a pactar la viabilitat democràtica i política d’un projecte independentista que és tan lícit com la defensa de la unitat territorial de l’Estat Espanyol.

Existeix a Euskal Herria un important sector social que va des de l’esquerra abertzale fins als sectors sobiranistes del PNB, que sens dubtes representa una important part de la societat basca, que vol traçar un camí democràtic cap a l’independència. La pilota és a la teulada de l’Estat Espanyol que ha de decidir si aquests objectius són o no són legals. Els riscos de balcanització provenen del discurs de PSOE i PP que en el cas basc criminalitzen aquells que expressen una única identitat basca.

Pot encarregar Batasuna un cafè sense l’aprovació d’ETA?

A les paraules del Ministre d’Interior es podria respondre amb un “pot encarregar el PSN un cafè sense l’aprovació del PSOE”? Com els propis interlocutors del Govern Espanyol amb els mitjans de comunicació han reconegut, la finalitat real del malament anomenat “procés de pau”, era aconseguir un divorci entre les branques armada i política de l’Esquerra Abertzale. Una jugada que desconeixem fins a quin punt ha sortit bé però que només mereix el qualificatiu de “bruta”, així no es planteja una negociació. En aquesta clau cal entendre les declaracions d’un ministre brillant a nivell tècnic però molt cremat políticament pel seu estrepitós fracàs.

La base social que permet el conflicte existeix i seguirà existint. Per tant i per molt tocada que pugui estar l’Esquerra Abertzale, el conflicte no deixarà d’existir fins que es recondueixi per vies estrictament democràtiques i l’Estat Espanyol legalitzi l’independentisme. Fins que això no passi, per quin motiu, per quin tipus de meravellós encanteri, les coses haurien de canviar?

Etiquetes de comentaris: , ,

24.8.07 


Cal trencar el consens social al voltat del concepte de nacionalisme

És sobradament coneguda la malversació que del concepte “nacionalisme” es practica a bona part del món i de forma molt particular i concreta a l’Estat Espanyol. Que senyors llegits i amb capacitat intel·lectual pretenguin pervertir un concepte definit clarament per la sociologia, és una anomalia important, una farsa contra la que cal lluitar. Si això succeeix és per que els hi permetem.

A l’Estat Espanyol es titlla de “nacionalista” aquell individu o col·lectiu que expressa una identitat diferent a la que promou el nacionalisme d’Estat, el nacionalisme espanyol. Tal i com el sociòleg valencià Rafel Castelló defineix el concepte al seu article “Algunes hipòtesis sobre els nacionalismes valencians”, una nació és un fenomen d’identitat col·lectiva que adquireix unes funcions específiques en el model d’organització política de l’estat modern. El mateix Castelló ens explica tot seguit que aquestes identitats col·lectives es construeixen i reprodueixen mitjançant discursos nacionalistes i que per tant, el nacionalisme és el discurs productor i reproductor de la nació. I dintre d’aquesta definició que s’ajusta als consensos existents a la sociologia, ciència social que es dedica a l’estudi sistemàtic de la societat, hi caben tant els nacionalismes que treballen per mantenir una estructura estatal com aquells que pugnen per aconseguir-ne una de pròpia.

Els estats, maquinàries potents, disposen de gran capacitat per generar el consens social necessari al voltant de determinats aspectes. És el “nacionalisme banal” del que parla Michael Billing i el “racisme reflexiu políticament correcte” del que parla Zizek. En realitat, qui discrimina i ataca aquells que manifesten una identitat col·lectiva no estatal, pel simple fet de no tenir un estat al darrere, ho fa des del nacionalisme i per interessos nacionalistes. Ho fan el PP i el PSOE, la COPE i la SER, “El Mundo” i “El País”, Jiménez Losantos i Gabilondo. “Amb la dreta Gescartera i amb l’esquerra el GAL” i tots nacionalistes.

L’edició d’agost de Le Monde Diplomatique recull a la contraportada un extens article de Bernard Cassen, figura destacada del moviment antiglobalització i primer president d’ATTAC a l’Estat Francès, criticant el retrocés de la llengua francesa al món de les relacions laborals a l’hexàgon. Modificant l’article de tal manera que allà on diu “francès” digués “català” i enlloc d’”anglès” hi digués “castellà” i tot obviant els continguts específics de l’article, ens trobaríem davant un article que perfectament podria haver escrit un membre de la CAL. Per quin motiu el de la CAL passaria immediatament i segons els consensos socials a ser un “nacionalista” i l’articulista francès no, quan estan dient exactament el mateix?

Si gràcies a l’acció dels agents de l’estat i a una “intel·lectualitat” partidista, l’etiqueta “nacionalisme” s’adjudica únicament a aquells que no es senten espanyols, se’ls relaciona amb el més negre de la història i se’ls estigmatitza políticament, cal que nosaltres siguem capaços de donar una resposta potent que sigui capaç de posar les coses al seu lloc. Aquest és un pas necessari per fer evolucionar el procés de construcció nacional dels Països Catalans que tot sovint ensopega amb els tòpics que el “racisme reflexiu políticament correcte” crea.
Versió de "No woman, no cry" feta per Spunge



Etiquetes de comentaris: ,

6.8.07 

País de pandereta!!

No és nou però és notícia: els peatges de l’autopista AP – 7 van causar aquest cap de setmana un col·lapse de més de 70 kilòmetres entre Barcelona i Tarragona. En els seus “millors” moments, la cua anava des de més enllà del peatge de Tarragona fins passat Martorell en direcció Barcelona. El desastre va ser de tal magnitud que la companyia ACESA va tenir la "delicadesa" d’aixecar les barreres i deixar passar alguns dels conductors que estaven gaudint de les seves vacances tancats als seu automòbil, parats i amb temperatures superiors als trenta graus.

En primer lloc cal dir que l’embús era culpa exclusiva dels peatges. La majoria de mitjans parlen d’un suposat dèficit estructural a l’autopista AP – 7, la qual cosa és una mentida com una casa de pagès i tots tenim molt clar per quin motiu ens menteixen. No hi ha un dèficit, sobren els peatges que a hores d’ara quan les autopistes ja han estat més que pagades i repagades, serveixen per pagar despeses arreu de la geografia peninsular, les classes d’equitació, els esportius i les piscines dels tres-cents o quatre-cents cràpules i fills de papà diversos que viuen dels peatges.

A l’Estat Espanyol existeix una doble xarxa radial d’infraestructures. La primera té el seu centre a Madrid i està formada per autopistes gratuïtes que van del centre de la península fins a les perifèries, exceptuant és clar Barcelona. Les úniques despeses pel conductor són la benzina, el desgast mecànic del vehicle i els toblerones. La segona xarxa és la que té el seu centre a Barcelona i surt cap a València, Bilbao i Saragossa, l’Estat Francès i altres destinacions com per exemple el Vallès. A totes aquestes infraestructures és obligatori el pagament de peatges què, a banda de ser un espoli continuat pels conductors de molts territoris com per exemple del Maresme, provoquen desastres com el del passat dissabte.

Avui encara es paguen a Catalunya el 72% per cent del que arreu de l’Estat Espanyol es recapta en peatges. No cal “establir un protocol que estableixi en quines situacions s’han d’obrir els peatges”, cal tancar-los i acabar amb l’humiliant espoli al que estem condemnats pel sol fet de viure a Catalunya i no a Alcobendas. Diguem "peatges fora" i deixem-nos estar de collonades i rendicions.

El caos arriba al seu apogeu quan parlem de la xarxa ferroviària. Aquí, el circ és diari i provoca que hi hagi gent que par anar de l’Hospitalet de Llobregat a l’estació de Sants puguin estar tancats durant dues hores dintre d’un túnel i que finalment l’hagin d’abandonar caminant. Passin i vegin!
Si l’Estat Espanyol no té un interès real en oferir als catalans un servei ferroviari a l’alçada d’un país desenvolupat, hauria de plegar veles i deixar que la Generalitat ho fes. Sincerament: toquin el dos!

Encara duren les conseqüències de l’apagada que segons entitats empresarials va generar unes pèrdues de més de 62 milions d’euros. Durant una setmana, determinades zones de Barcelona tenien molt més en comú amb Mogadiscio que amb Rennes. A banda de que el subministrament energètic és un servei bàsic que de cap de les maneres hauria de recaure en el sector privat, tornem a estar davant un altre conseqüència de l’espoli fiscal i de la deixadesa a la que ens té acostumat el govern central.

Això sí, de publicar les balances fiscals ni parlar-ne. Si el govern de la Generalitat de Catalunya vol tenir credibilitat i demostrar a qui es deu, cal que comenci a resoldre els dèficits reals que afecten el dia a dia dels catalans. No a foradar Bracons, destruir el Vallès amb el 4art Cinturó o inventant una demanda energètica que es resoldria amb inversió en energies renovables. No amb “cirurgia estètica” i engrunes de bwana Zapatero. Dient les coses pel seu nom, recuperant la dignitat i treballant pels catalans.
Smashing Pumpkins - 1979

Etiquetes de comentaris: , , ,

1.8.07 



Patiment programat

Segons les dades que ens ofereix Intermon-Oxfam a la seva pàgina web, vora onze milions de nens moren cada any per culpa de malalties guaribles. El preu dels medicaments és el motiu principal pel que més de 2.000 milions de persones arreu del món no rebin el tractament mèdic que necessiten per superar malalties de diversa índole. Aquest genocidi s’orquestra principalment des dels despatxos de les grans multinacionals farmacèutiques, organitzacions que operen des dels països desenvolupats seguint, evidentment, criteris de benefici econòmic com els que han portat Novartis a denunciar l’estat Indi per la producció de medicaments sense patent contra la SIDA.

Des de l’any 1983 una fundació nord-americana anomenada National Endowment for Democracy ( NED), assumeix moltes de les funcions que antigament desenvolupava la CIA. Principalment, treballar pels interessos dels EEUU i del neoliberalisme. És vox populi que Augusto Pinochet va poder perpetrar el cop d’estat a Xile gràcies, en gran part, al suport que va rebre del govern dels EEUU. En paraules de Philip Agee, antic agent de l’agència, “per preparar-li el terreny als militars, finançàrem i canalitzàrem a les forces d’importants organitzacions de la “societat civil” i mitjans de premsa. Les conseqüències de la dictadura militar a Xile són esgarrifoses i encara és hora que el govern nord-americà demani perdó. A Cuba, Veneçuela o Bolívia, la NED ofereix finançament a les organitzacions que es presten a desestabilitzar els governs.
[1]

L’embargament econòmic posterior a la primera guerra del Golf va causar directament la mort de més de mig milió de ciutadans iraquians. Encara és aviat per determinar quin serà l’abast del desastre generat per la invasió americana a l’Iraq doncs el número de morts, de patrimoni destruït i de misèries de tota índole que l’acció dels EEUU genera diàriament és difícil de mesurar. Al darrere d’aquesta acció criminal hi ha la pugna pels recursos petrolífers de la zona i una jugada “d’escacs” que de sortir bé, generaria un altre “estat titella” amb el que els EEUU podran maniobrar a l’immens joc de la geoestratègia. És clar que els qui van prendre la decisió d’envair l’Iraq sabien que aquesta acció comportaria de manera directa la mort d’un elevadíssim nombre de civils.

És lícit interrogar-se sobre la legitimitat moral que poden tenir les multinacionals farmacèutiques o els EEUU per criticar els crims del III Reich? És comparable una cosa amb l’altra? Qui és més execrable, el fanàtic que llença Zyklon B dins la cambra de gas al 1944 o el llicenciat en economia i master en gestió d’empreses que de manera plenament conscient sosté el genocidi que anualment provoquen les patents farmacèutiques? És menys nazi Bush que Himmler? Si la shoah va marcar un abans i un després a l’historia humana, com és que avui dia la societat tolera l’extermini programat, l’assassinat conscient de milions d’éssers humans a l’altar del lliure mercat? Quan comença la revolució?

Teòricament, l’humanitat havia après la lliçó. El procés històric ens hauria d’haver vacunat contra barbàries d’aquestes magnituds. Es podria argumentar que els buròcrates nazis que van executar el programa de nit i boira eren també en bona part persones cultes i si no tinguéssim en consideració que el món ha donat des del 1945 unes quantes voltes sobre el seu eix i que el capitalisme i l’imperialisme han matat molt més que el III Reich, estaríem parlant, si fos que aquest tema permet fer-ho, d’un empat.

Cap a on o qui hem de mirar?


[1] Per a més informació podeu consultar l’edició de juliol de 2007 de “Le Monde Diplomatique”.
Toots and the Maytals with Eric Clapton - Pressure Drop

Etiquetes de comentaris: ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page