28.6.07 


Quatre lletres per l’Àfrica

En Marc Arza demana a la comunitat blocaire que escrivim parlant del continent Africà. Malgrat el desconeixement que tinc d’aquesta part del món, m’hi veig obligat a sumar-m’hi a la crida i a felicitar-lo per l’iniciativa.

Tots som conscients de que l’africana és una realitat desgraciada. Del que no en som realment conscients és dels motius d’aquesta situació, de fins a quin punt arriben a ser grans els problemes que allà s’hi pateixen i de quines haurien de ser les sol·lucions per a aquest continent. És evident que val la pena donar-hi voltes. El simple fet d’obligar-nos a pensar-hi és una iniciativa positiva.

“Els gossos de la guerra” de Frederick Forsyth és una novel·la que gira al voltant d’un cop d’estat organitzat per una companyia minera de Londres en contra del govern d’una república de l’Àfrica Subsahariana i amb la finalitat d’imposar un govern tan corrupte com sigui possible a fi d’explotar un important jaciment mineral. Aquest fil argumental entronca amb “Pallassos i Monstres” del català Albert Sànchez i Piñol, que ens explica la vida i obra de diversos dictadors africans, des de Bokassa fins a Idí Amín. Sense remuntar-nos al colonialisme, exercici que no tindríem per què no fer, podem determinar que l’acció d’europeus i nord-americans al continent africà ha estat nefasta quan no indesitjable. És aquesta una veritat de la qual no ens hi podem desentendre donat que ni tan sols forma part del passat, és una qüestió d’actualitat.

Tot sovint, les lògiques que regulen la política són profundament perverses. Un dels camps on aquesta afirmació és empíricament demostrable són les relacions internacionals. L’agenda política l’acostumen a marcar els mitjans de comunicació que normalment treballen per a qui els finança. Avui dia la “política de màxima audiència” desplaça amb força ideologies i programes i determina prioritats sovint falses. D’Àfrica se’n parla poc i malament quan precisament les informacions referides a aquell racó del món haurien de gaudir d’una prioritat especial. Només cal fullejar una estona l’Atlas de Le Monde Diplomatique per descobrir les alarmants tasses d’analfabetisme, la incidència de malalties com la tuberculosi, les puntes mundials de mortalitat infantil, el nombre de morts violentes i els gairebé trenta milions de seropositius que viuen al continent africà. Són exemples.

Una bona manera de que Europa comenci a demostrar que no vol ser un simple projecte al servei del poder econòmic i de la dictadura del consum, autèntics feixismes del segle XXI que a hores d’ara ja s’han cobrat més víctimes que les que es van cobrar els del XX, seria començar a actuar de manera positiva respecte Àfrica. Podrien començar tallant les ales a les farmacèutiques que permeten el patiment de milions de persones cada any i perseguint activament aquells que des d’una formació acadèmica impecable, condemnen diàriament a mort des dels seus despatxos a milers d’infants africans.

Etiquetes de comentaris: ,

27.6.07 


D’esquerres? De debò?

Un cop la tempesta política local es deu començar a esvair, és un bon moment per reflexionar sobre la configuració del govern municipal de la ciutat. Vagi per endavant que és gairebé impossible trobar-hi lògica política darrere un pacte d’aquestes característiques. Fonamentalment, hi trobem qüestions personals que haurien de quedar-se a casa en aquest tipus de situacions.

És just dir que el pacte que finalment s’ha produït, és absolutament legítim. Que ningú dubti que la voluntat dels cerdanyolencs, com a mínim aquells que han exercit el seu dret a vot, ha estat la de concedir una major representació institucional a les forces que han fet Antoni Morral alcalde. No es tracta d’un cop d’estat, és democràcia.

Ara bé. És ben lògic que molts ciutadans d’esquerres ens resistim a aprovar un pacte que deixa en mans del PP la governabilitat d’una ciutat que si alguna cosa ha demostrat a les urnes es que és netament d’esquerres. Allò que caldria esperar un cop vista l’aritmètica derivada de la darrera cita electoral, era un projecte d’esquerres per Cerdanyola del Vallès. Podem estar d’acord en que el programa social del PSC-PSOE i el de CiU no disten excessivament però, és absolutament preocupant que sigui el PP qui tingui les claus de l’Ajuntament.

Com que el PP actua en clau estatal, en clau espanyola, participa alegrement en qualsevol opció que comporti que el PSC-PSOE no obtingui l’alcaldia d’una ciutat gran que a més a més ha estat històricament una de les seves places fortes. Vist des d’aquesta perspectiva, no entra en contradiccions i amb la naturalitat amb que ho va fer durant la passada legislatura, però amb molta més capacitat coercitiva, participarà de l’acció de govern.

També és lògic que CiU lluiti per mantenir quotes de poder enmig d’una profunda sequera. Ja van pactar la governabilitat de Catalunya i la de l’estat amb el PP i és possible que tard o d’hora pactin un ministeri a Madrid amb qui sigui que es posi a tir. No hi busquin les contradiccions aquí per què tampoc les trobaran.

És ICV qui ha entrat en contradicció, en primer lloc amb els ideals que diu tenir i en segon lloc amb la gran majoria del seu electorat que a hores d’ara no deuen entendre res. Busquin la resposta als motius personals que tant l’alcalde com el seu equip tenien per intentar conservar el poder i tots els avantatges personals que aquest comporta. Aquest ha estat el factor que ha condicionat més la conformació de l’equip de govern. La lògica política hagués portat a les principals forces de l’esquerra a entendre’s i pactar pel benestar dels ciutadans.

Ara caldrà veure quin projecte dissenyen plegats, amb el PP des de la tribuna d’honor, i quines conseqüències se’n deriven. És trist dir-ho.

Etiquetes de comentaris:

11.6.07 

L’Esquerra Independentista avui

L’evolució de la política catalana durant els darrers anys ha intensificat, més si cap, el debat sobre quines són les fronteres de l’esquerra independentista. Dit d’una manera més clara, el que cada cop es troba més sota sospita és el paper d’Esquerra al moviment, suma d’individus i organitzacions, que treballen per aconseguir que els Països Catalans esdevinguin algun dia un estat just i solidari.

A banda dels típics argumentaris ancorats al passat, dels problemes polítics d’arrel personal, del sectarisme autodestructiu, d’actituds que normalment resten i que poden venir tant de fora de l’arc parlamentari català com des d’una conselleria del Govern de la Generalitat de Catalunya, cal que de manera seriosa i responsable ens qüestionem quin moviment tenim i quin moviment volem.

Els bons anàlisis no deixen de ser útils pel simple fet de ser vells i com a exemple podem citar les idees que ens trasllada Ernest Mandel a la seva síntesi sobre la “teoria leninista de l’organització” traslladades a la qüestió que ens ocupa: els sectaris simplifiquen el subjecte independentista fins aconseguir que els seus, els “independentistes de debò”, representen una clara minoria respecte a la resta de l’espai polític de l’esquerra independentista. El mètode a seguir es fonamenta en la recerca dels independentistes “ideals” que actuen des de la militància o els paràmetres de determinades organitzacions. Si un agent polític, col·lectiu o individual, no es comporta de manera “revolucionària”, queda degradat gairebé al nivell d’espanyolista i en tot cas, pateix la fúria caïnita dels pasdorans de l’independentisme.

Determinades organitzacions d’esquerres han d’aprendre lliçons de col·lectius com Revolta Global, organització de l’esquerra anticapitalista que al seu darrer butlletí valorava, entre d’altres coses i amb un anàlisi extens i coherent, que davant les eleccions municipals calia adoptar una “actitud activa i positiva, votant l’opció situada més a l’esquerra en cada cas”, incloent en aquest concepte ICV-EUiA i Esquerra.

La simple reducció de l’independentisme a cercles minoritaris i minoritzants, és lesiva pel moviment i redueix la seva capacitat d’esdevenir un moviment hegemònic. Cal interrogar-se sobre les repercussions de la fragmentació i adoptar una posició coherent que sobrepassi condicionants personals i malentesos històrics, provocats o no.

Igualment, la crítica política i el debat han d’existir i són factors de renovació i millora al si de qualsevol projecte. Es tracta d’una evidència irrefutable malgrat els esforços que alguns hi dediquen sovint des de la prepotència i el relaxament moral de les pròpies conviccions polítiques.

Avui dia, Esquerra és un partit polític que és independentista per que és d’esquerres. Aconseguir una majoria social a favor de que els ciutadans dels Països Catalans puguin decidir de manera democràtica totes les claus del seu futur, és una eina per aconseguir un estat, estructura que a la seva vegada també és una eina, la millor possible, per crear una societat tant justa com sigui possible. És un partit de l’esquerra independentista.

Partint d’aquí, cal que aquest partit, que com tots és una eina i no una finalitat en sí mateixa, sigui, entre d’altres coses, autoexigent i treballi pels seus objectius de forma pragmàtica però decidida. Deixant anar llast si és necessari, reconeixent els errors que objectivament hagi pogut cometre i treballant per no entrar dins les fronteres dels partits convencionals que es plantegen únicament assolir quotes de poder, legitimar institucions que no sempre són legítimes, en la seva forma o en el seu esperit, guanyar conteses electorals mitjançant l’oportunisme polític i la demagògia i participar de la gestió del conflicte social, altrament dit activitat política i pel plaer i els beneficis personals que en determinades circumstàncies obté qui hi participa.

Etiquetes de comentaris:

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page