30.5.07 

La pedagogia política és important

Si l’independentisme aspira a consolidar una majoria social estable i que li permeti assolir les seves principals fites, ha de generar primer una estratègia sòlida i l’ha d’aplicar de manera independent a l’agenda que pretenguin marcar els mitjans de comunicació. Treballant a partir d’aquest esquema, arribem a la conclusió que cal que l’independentisme faci molta pedagogia.

La “política de màxima audiència” és un càncer social, explica en bona part els elevats índexs d’abstenció electoral a Catalunya i és l’expressió més important de l’oportunisme polític, una pràctica denunciada com a perversa des de fa molts anys malgrat viure avui dia un moment dolç. El sistema és intel·ligent i treballa aquest camp doncs, sap que el perpetua i per tant, l’expandeix tant com pot.

Cal dir que les estructures socials han variat molt i un dels principals motius és la revolució tecnològica a la que ha vingut aparellada la revolució dels mitjans de comunicació. Si a aquests avenços hi sumem les exigències del mercat i l’imposició del consumisme, ens podrem explicar molts trets definidors de la vida moderna. Tot plegat, fenòmens molt complicats i d’un abast immens que ens acaben portant al deliri d’avui dia.

Les organitzacions polítiques han de fer pedagogia. Elaborar programes electorals fonamentats exclusivament en enquestes i sondeigs és l’expressió màxima de l’oportunisme polític, cosa que ens indica que els subjectes que porten a terme aquesta pràctica no tenen com a objectiu la transformació de la societat sinó que el que volen és controlar-ne una part del pastís, homologar-se dintre d’allò que en general anomenem stablishment i a nivell local “Oasi Català”. Els programes s’han de confeccionar partint d’un potent prisma ideològic i de l’anàlisi científic i objectiu de la societat.

La lògica oportunista és autodestructiva per definició i pot ensorrar en qüestió de mesos qualsevol projecte polític poc consolidat. La percepció de la realitat que tenen les masses és absolutament dinàmica i no es pot cavalcar alegrement sense caure en flagrants incoherències que a mig termini, ens porten a un desgast brutal i a perdre llençols a cada bugada. A vegades, més d’un.

Transformar la societat, dirigir un procés de renovació política potent i assolir fites tan ambicioses com les que es planteja l’independentisme, no és el mateix que vendre productes cosmètics. Ni tan sols s’hi assembla gaire. Aplicar de manera mecànica la lògica del mercat a la pràctica política és un error de principiant.

Els girs tàctics de saló que porten a discursos erràtics, rebaixats o simplement contaminats, desactiven els moviments i els fan caure en el descrèdit. Els discursos confeccionats ad hoc del moment, per amagar les vergonyes o per justificar moviments injustificables des de la lògica i l’objectivisme, porten al fracàs.

Projectem quin és el demà que volem per al nostre país i expliquem-ho. No podem justificar de cap de les maneres aberracions com el Quart Cinturó que comportarà a curt termini la urbanització interna de l’arc que es dibuixa entre Abrera i Mataró, abonant el camp per a especuladors de totes les mides, desarticulant l’estructura social dels pobles del Vallès, exterminant el petit comerç, deshumanitzant un extens territori i posant punt i final a segles d’història d’una identitat i una manera de viure que qualitativament dona mil voltes a la lògica individualista que regeix les grans ciutats. Descohesionant en lloc de generant cohesió, fent del Vallès un lloc pitjor per viure. L’alternativa és alliberar els peatges que congestionen les autopistes, reforçar les xarxes secundàries, potenciar el transport públic i cercar solucions modernes.

Diguem-li a la gent quin demà volem per tots i fem-la partícip del projecte, enriquim-lo i potenciem-lo. Això és segurament un discurs majoritari, concepte que no podem confondre amb dir el mateix que diuen tots i fer el mateix que fan tots. Si volem guanyar, hem de ser seriosos i mantenir-nos dintre d’unes postures ètiques a prova de bombes. Els diversos aparells de l’oligarquia que des de temps immemorials exploten el poble treballador català, inclòs l’aparell de l’Estat i les institucions com a eines del sistema, ens intentaran desactivar per activa i per pasiva.

Dignitat.

Etiquetes de comentaris: , ,

25.5.07 

L’Europa preocupant

Gràcies a llibres com “La diversitat incòmoda” de Jordi Solé i Ferrando, assessor polític de l’Aliança Lliure Europea a Brussel·les, ens podem plantejar de manera molt oberta la nostra adhesió com a catalans al projecte europeu, un procés en el que no podrem participar amb garanties, com a mínim, fins que no tinguem un estat propi. Després, ja veurem.

Com a europeus, no ens podem permetre el luxe d’alliçonar el món en valors com la democràcia i el respecte als drets humans. En aquest sentit, quan Benet XVI es planta a Brasil i nega el genocidi colonial, pretén negar les barbaritats comeses a Sud Amèrica pels europeus, en nom de l’església però també en nom de la “glòria” de les seves respectives nacions. Una agressió verbal similar a la comesa per Joan Carles I quan en un acte oficial intentà negar la imposició del castellà a pobles com el català, el basc o qualsevol altre. La reacció del President de Veneçuela ha estat totalment a l’alçada dels esdeveniments.

Allò que hem portat els europeus arreu del món ha estat la guerra i l’explotació dels pobles indígenes. A canvi ens hem endut els diamants, el petroli o qualsevol bé, material o humà que servís per incrementar el nostre poder.

De fet, el més propi seria parlar en present donat que avui dia encara ho seguim fent. Ho fan les empreses farmacèutiques, ho fan les empreses productores de diamants i ho fan els estats que permeten l’entrada d’immigrants il·legals per tal de disposar de ma d’obra esclava que engreixi les butxaques dels empresaris que així ho desitgin. A canvi els hi enviem armes i alimentem qualsevol tipus de règim o estructura autoritària disposada a perpetuar l’estat de les coses. El ja citat President de Veneçuela o el de Cuba, són elements molestos a nivell internacional perquè estan treballant per aconseguir que els seus països no tornin a ser mai més el bordell de cap potència colonial.

No oblidem tampoc que diversos països de la Unió Europea han participat activament en l’invasió d’Iraq i que per tant, van escollir el camí de repartir-se el botí amb els EEUU. No som ni millors ni pitjors i cada cop és més difícil afirmar que siguem diferents.

Com ens explica Mark Mazower a “L’Europa Negra”, assaig històric del tot recomanable, l’història del continent ni l’han escrit ni l’han protagonitzat les germanetes dels pobres. El fet que a l’Estat Espanyol es mirés cap a Europa durant les èpoques més dures del règim, no significa pràcticament res.

Els processos de nacionalització han existit i encara existeixen. A l’Estat Espanyol, a l’Estat Francès, a Rumania, a Bulgària i arreu on un estat treballa per dissoldre l’identitat d’una nació. Les institucions europees ho avalen i legitimen mètodes tan democràtics com la Llei de Partits Polítics espanyola o la negativa Búlgara a legalitzar el partit dels Macedonis de Pirin. En quina posició quedem els catalans?

Lluny de les tesis que afirmen que la democràcia ha desbancat el “dret de conquesta”, cal afirmar que aquest continua vigent i que els estats que l’exerceixen no acostumen a estar disposats a obrir-se i permetre que “el menys dolent dels sistemes” funcioni a ple rendiment. Molts voldríem tenir dret a decidir què volem que sigui la nostra nació mentre els estats ens pretenen assimilar. El nacionalisme d’estat existeix i recorre a totes les eines que té a la seva disposició per aconseguir els seus objectius. Per aconseguir la pau, cal aconseguir primer la justícia i pel que sembla, Europa no ens la portarà a la porta casa.

El projecte de construcció europea queda en fals quan sobrepassem la seva façana i comprovem la seva manca de projecte polític. Aquesta Europa que estem construint és un projecte liberal que no ens afavorirà com a individus ni com a poble. L’intervenció de l’esquerra en aquest procés ha estat i segueix sent del tot insuficient, quan no col·laboracionista. Cal buscar els motius a la penetració del discurs liberal a una esquerra que anima als joves a constituir empreses i no garanteix el seu accés a la vivenda i al seu acomodament, natural i molt humà però nefast pels seus objectius teòrics, a unes institucions que per definició són conservadores i van ser dissenyades per perpetuar-se i per perpetuar el domini dels de sempre.

Ara per ara, Europa serveix per què els mateixos que històricament han explotat el poble treballador català ho facin d’una manera més efectiva i llunyana. Sense un projecte democràtic i polític, sense uns objectius socials clars, els catalans no podem continuar adherint-nos cegament al procés de construcció europea.

Etiquetes de comentaris: ,

9.5.07 

De moment ho hem aconseguit: Cerdanyola tindrà polítiques de joventut

La legislatura que ben aviat finalitzarà, ha significat moltes coses per Cerdanyola del Vallès. Algunes han estat positives i d’altres no ho han estat tant. En aquest darrer capítol, el de les coses que no han anat gaire bé, destaca amb llum pròpia la no realització de polítiques de joventut.

La qüestió ha estat greu malgrat que els efectes només siguin parcialment visibles. El més gràfic és l’estat deplorable en que es troba el Casal de Joves Altimira, un equipament que ara per ara podria passar per una casa okupa arregladeta però en cap cas es trobaria a l’alçada del que una ciutat com la nostra necessita. Un sol Casal de Joves, que a més a més no és gaire gran, segurament sigui insuficient per a una ciutat que segurament ja ha superat els seixanta – mil habitants. Si considerem que el municipi es troba condemnat a créixer en direcció a Sant Cugat del Vallès i que per tant el centre de la ciutat es desplaçarà més cap a la Cerdanyola de Dalt, ens adonem que el govern municipal a banda de deixar abandonat l’únic equipament específic de joventut, tampoc ha planificat mínimament res en aquest camp.

Pel que diuen alguns, l’excusa de l’Alcalde és que el seu govern va començar de zero en aquest camp. Si bé la gestió socialista de l’àrea de joventut no va ser ni molt menys brillant, el cert és que l’anterior govern sí va fer alguna cosa pels joves de la ciutat. La realitat, que sempre és tossuda, és que l’actual govern no començava des de zero, simplement ha fet zero. I la nota que mereix en aquesta àrea és també un zero ben rodó.

N’hi ha que ben al començament d’aquesta legislatura van començar a denunciar aquesta situació. El nou pla de joventut que durant aquesta legislatura va impulsar el govern era una nul·litat tècnica i es notava molt que es feia per cobrar la subvenció i per què és extremadament “cutre” no fer pla local de joventut. En comparació amb l’anterior, era dolent. Una explicació possible és que el regidor responsable, a banda d’altres aspectes, tenia el camp minat. Explicaria però en cap cas justificaria.

Una de les conseqüències de la manca de polítiques de joventut i de l’herència del model socialista era la desconnexió entre les diferents entitats juvenils de la ciutat. La multilateralitat derivada d’aquesta connexió permetia als polítics nedar tranquil·lament en un oceà de confusió i desinformació. Davant les repetides crítiques que fins i tot van arribar a la petició de dimissió del regidor responsable, el govern va reaccionar constituint un Consell Municipal de Joventut, que no era res més que dotar d’oficialitat al multilateralisme. Com ja es podia preveure, aquest òrgan s’ha reunit un sol cop i prou, sense haver servit per res.

El final de legislatura ha llençat llum sobre aquesta qüestió i davant les pressions del que és l’embrió del futur Consell Local de Joventut de Cerdanyola del Vallès, les polítiques de joventut han entrat amb força a l’agenda política de la ciutat. Totes les forces polítiques que han articulat un discurs sobre aquesta qüestió, han acabat coincidint en el que les JERC portàvem com a mínim tres anys insistint. S’ha format un consens al voltant de la necessitat de treballar pels joves de la ciutat, per l’emancipació i l’ocupació, per les entitats, per la participació i per la cohesió social.

Amb una mica de sort, durant la propera legislatura el govern municipal que es formi, sigui del color que sigui, apostarà per les polítiques de joventut i destinarà els recursos necessaris per començar a treballar aquesta qüestió tal i com fa anys que s’haurien d’estar tractant. Realment, és un motiu d’alegria.

Etiquetes de comentaris: ,

4.5.07 

La batalla d'Euskalduna

Entrada pel Dia Internacional del Treball. Adjunto els enllaços que cal visitar per visualitzar un documental de quaranta minuts aproximats de duració on es relata la resisténcia dels obrers d'AESA ( Drassanes Euskalduna Societat Anònima ), contra el tancament de la seva fàbrica l’any 1984 pel govern del PSOE. Una joia.

Primera part: http://www.youtube.com/watch?v=DQ2CSZ12c_c
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=1r1Npcf_pWo
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=_8qgTRZzUXQ
Quarta part: http://www.youtube.com/watch?v=PidEQcor-DQ

Etiquetes de comentaris: , ,

3.5.07 

Escòcia avança cap a la plena sobirania?

Ja fa dies que la premsa en parla. Avui dia 3 de maig de 2007 es celebren a Escòcia unes eleccions molt especials. És molt possible què, per primer cop en la seva història, Escòcia tingui un Primer Ministre independentista.

Tots els sondeigs ens diuen que aquestes eleccions seran guanyades pel Scottish National Party (SNP) d’Àlex Salmond, un projecte polític desacomplexadament independentista que es planteja, si aconsegueix suficient força, convocar un referèndum d’autodeterminació de cara a l’any 2010. Si els resultats són els que preveuen els mitjans de comunicació, és molt possible que Escòcia, a partir de demà mateix, entri en una senda cap a la sobirania total.

Al diari madrileny “El País” podem trobar avui un article del president d’Eurasia Group, consultora de riscos polítics, Ian Bremmer. D’entrada, sorprèn una mica que per parlar de la possible creació d’un nou estat, aquest mitjà entri en contacte amb un expert en “riscos polítics”. L’exercici de la democràcia mai hauria de constituir un “risc polític”. No?

En tot cas i deixant de banda els criteris periodístics d’aquest diari, l’article és interessant i situa força bé l’estat de la qüestió a la que ens referim. Bremmer, tot i partir de la premissa que moure fronteres és dolent, punt de vista que no raona de manera clara en aquest article, dona mostres d’un grau d’imparcialitat que és d’agrair.

A principis del segle XIX, el nombre d’estats independents al món, no passava dels vint-i-quatre. Segons les dades que ens proporciona Carles Boix a “L’obertura Catalana”, l’any 1995 el món estava conformat per 192 estats. En dos segles es van crear 168 nous estats. Del 1995 fins avui, les fronteres del món encara s’han mogut més, els exemples són la creació de l’estat de Montenegro o el reconeixement internacional l’any 2002 de Timor Oriental. És un procés que no s’atura i una realitat amb la que la comunitat internacional ha d’aprendre a conviure. A banda del rerafons dels diversos projectes independentistes i a banda de les qüestions identitàries, en un món globalitzat, la independència política afavoreix els estats petits, tal i com demostren diversos estudis.

Seria aquest el cas d’Escòcia. Davant les prediccions més pessimistes i catastròfiques que són capaços d’elaborar els intel·lectuals sectaris i els economistes més conservadors, els independentistes escocesos poden argumentar sense cap por què, gràcies a les reserves de gas i petroli del Mar del Nord, posseeixen el 90% de les reserves energètiques del Regne Unit i que amb els beneficis que poden obtenir amb la seva explotació, podrien assolir uns nivells de benestar social similar al dels països escandinaus. I és clar, Anglaterra no els hi faria boicot, entre d’altres coses perquè tornarien a l’Edat Mitjana i a tothom li agrada dutxar-se amb aigua calenta.

Bremmer és honest i no utilitza els mateixos arguments demagògics que fan servir els unionistes, tant d’allà com d’aquí. En cap moment deixa d’associar la victòria electoral de l’independentisme amb l’adhesió social cap a aquest projecte. Els electors que votin avui l’SNP estaran donant el seu suport als d’Àlex Salmond per impulsar un referèndum d’autodeterminació. Qui no hi estigui a favor d’aquesta consulta, simplement votarà per qualsevol altre partit. Els independentistes escocesos han fet pedagogia i no han recorregut gaire a mètodes de “política de màxima audiència”, saben que guanyar les eleccions és una eina i no una finalitat. Important.

El que realment atrau d’Escòcia és el context en el que s’estan desenvolupant els esdeveniments. Ningú ha amenaçat amb treure tancs al carrer, el debat és educat, amb arguments tangibles i fins i tot es parla de que és possible que una majoria dels anglesos desitjarien que els escocesos volessin sols. Un clima polític envejable.

Si el procés d’emancipació nacional d’Escòcia flueix per canals civilitzats és gràcies a que la cultura política anglesa ho permet. L’adhesió, fa exactament 300 anys, d’Escòcia al Regne Unit, fou més o menys pactada. Un acord es pot tornar a negociar i fins i tot, si una part no hi està d’acord, es pot anul·lar. On el marge de maniobra es redueix substancialment és quan un marc determinat s’imposa per la força de les armes. No és que no existeixi marge per a la democràcia, que sí que existeix, sinó que els processos sempre són molt més traumàtics. Anglaterra i Escòcia són una parella que valora divorciar-se, l’Estat Espanyol és un proxeneta violent incapaç de rehabilitar-se.

Existeix una nova onada de nacions que durant els propers anys avançaran cap a la plena sobirania. S’independitzaran. Bremmer destaca que el procés escocès pugui significar un nou pas en una onada que va començar amb la desarticulació de la URSS i que pot culminar amb l’alliberament de moltes nacions sense estat europees. Que així sigui.

Etiquetes de comentaris: , ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page