24.4.07 


Sí, el dret a decidir

El debat al voltant de l’aplicació del dret d’autodeterminació a Catalunya ens permetrà extreure conclusions de gran utilitat de cara al futur. Deixant de banda consideracions partidistes o tàctiques, obviant la situació concreta en que a hores d’ara es troba el panorama polític català, ja està bé que de tant en tant es parli del dret a decidir de les nacions sense estat.

Com ja apuntava Lluís Muntada al diari “El Punt” de diumenge passat, amb aquest debat han tornat a emergir els negacionistes del dret a l’autodeterminació. Els principals, que no vol dir que siguin els que d’una manera més virulenta neguen aquest dret sinó els que més mitjans acumulen per sabotejar-lo, són els socialistes. Amb aquest tema no podem fer distincions territorials, els socialistes neguen a les nacions l’exercici d’aquest dret. Poc abans de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, l’actual President de la Generalitat de Catalunya va declarar que estava en contra del dret d’autodeterminació. Més recentment, Miquel Iceta associava autodeterminació amb amenaces. Patxi López, socialista de més al nord, nega habitualment que aquest sigui un dret a l’abast de les nacions que es troben dintre del territori espanyol. Altres companys dels anteriorment citats neguen els drets dels pobles partint de posicions molt més irracionals i sentimentals. No queda tan lluny el període en que José Bono era Ministre de Defensa i ens recordava cada poc que la principal funció de l’Exercit Espanyol és mantenir l’unitat territorial de l’Estat espanyol.

La relació de l’Estat espanyol amb els Països Catalans cada cop és més semblant a la d’un maltractador amb la seva parella. En definitiva, parlar d’autodeterminació és parlar d’un concepte civilitzat que lluita per substituir el rovellat però viu “dret de conquesta”. Els socialistes espanyols ( on per la seva pràctica política hem d’incloure també als socialistes catalans ), legitimen amb el seu discurs el “la vaig matar per què era meva”. El discurs modern el fan els independentistes, no pas els socialistes ni els estatalistes de dretes, ancorats tots dos a l'edat mitjana i al més negre de l'història universal.

Malgrat els esforços esmerçats per parlar d’una Catalunya post-nacional, el fet és que si aquest escenari havia de venir marcat per l’aprovació de la reforma estatutària, la cosa ha estat un majúscul fracàs. L’agonia del text estatutari, primer amb la retallada política al text aprovat pel 90% dels representants polítics del poble de Catalunya i després amb la persecució de la classe judicial espanyola, no ha fet més que agreujar les contradiccions d’una relació problemàtica. Existeixen parts i existeix un conflicte a solucionar.

El socialisme espanyol planteja la qüestió nacional des d’un punt de vista centralista que difereix amb el PP en les formes però no en el fons. Tots dos parteixen d’un punt de vista antidemocràtic i de la concepció centralista i uniformista de l’Estat Espanyol. Aquesta òptica és d’un nacionalisme remarcable i està molt allunyada de qualsevol plantejament social.

Catalunya ha finalitzat un període dintre de la monarquia post-franquista. Els independentistes hem constatat finalment que la via cap a la plena sobirania, aconseguir l’instrument que ens cal per construir una societat justa, democràtica i solidaria, no pot passar mai més per la via estatutària. Intentar negociar condicions amb l’Estat Espanyol és ara per ara inútil, una pèrdua de temps que no ens podem permetre repetir. Convé que els socialistes renovin el seu discurs doncs, hauran de sentir a parlar, i molt, d’autodeterminació.

Al diari El País de divendres passat, Javier Pérez Royo, amb la petulància del colonitzador que es dirigeix a una tribu inculta i endarrerida, utilitzant un to de “jo Tarzan, tú Xita”, reptava els nacionalistes bascos a impulsar una reforma constitucional. Què útil. Si és impossible reformar un estatut d’autonomia amb una certa dignitat, no cal que ens imaginem com pot acabar una reforma constitucional impulsada pels representats polítics dels pobles sense estat. Posant per cas que aquests tinguessin al seu abast eines com per fer-ho...

El discurs socialista es pot desacreditar ràpidament per inconsistent i esquizofrènic. Fem-ho.

Etiquetes de comentaris: , ,

17.4.07 

Replantegem-nos aquesta Europa

Malgrat no ser una postura ajustada a la correcció política imperant als Països Catalans, existeixen motius des de l’esquerra, i molt més concretament des de l’esquerra independentista, per manifestar posicions euroescèptiques. El món evoluciona constantment i la percepció que els catalans hem tingut tradicionalment d’Europa també pot modificar-se i de fet, li cal una revisió urgent.

El post-franquisme no és el sistema més democràtic del món i bloqueja violentament qualsevol plantejament sobiranista, malgrat es produeixi en unes formes tant institucionals com les del conegut “Pla Ibarretxe” en que el Govern Basc feia una proposta d’estatut d’autonomia no consensuat amb les forces espanyolistes i que obtingué una resposta violenta, en el sentit més estricte de la paraula.

La política nacionalista que practiquen els governs centrals, des del centre-esquerra amb el GAL o des de la dreta amb la ilegalització de partits polítics que guanyen eleccions a províncies senceres, és un dels darrers residus de la dictadura. L’Estat Espanyol ja no és el que era i afortunadament, les parelles homosexuals gaudeixen actualment dels mateixos drets que les heterosexuals, per veure una pel·lícula eròtica no cal anar a Perpinyà i si no són bascos, ja no es tanquen diaris.

Europa ja no significa necessàriament modernitat. Les llibertats de les que gaudeixen molts europeus no són especialment superiors a les dels que vivim al sud dels Pirineus. Malgrat moltes coses que són molt llargues d’explicar, cal reconèixer que l’Estat Espanyol és Europa. Malgrat que a principis dels anys vuitanta un grup de mercenaris nostàlgics intentés realitzar un cop d’estat feixista, malgrat que la dreta espanyola sigui la vergonya de les dretes liberals europees, malgrat la democràcia limitada, malgrat la RENFE, malgrat José Bono i malgrat el seu alter ego, la cabra de la Legió, per poc, però l’Estat Espanyol ja és Europa. Ser europeus ja no és un desig ni un objectiu, és un fet.

Ara que ja som europeus, podem començar a ser crítics amb Europa. No fer-ho seria una demostració clara d’immaduresa. Sobre quines bases s’està construint Europa? Amb quins criteris? Beneficien el benestar col·lectiu? Hi estem d’acord?

La Unió Europea va néixer com un projecte econòmic amb vocació política. La feliçment naufragada proposta de Constitució Europea o diverses directives de les quals la Bolkestein sigui segurament la més famosa, ens mostren un rerafons liberal terriblement perillós per al benestar col·lectiu. L’any 2005, Gordon Brown, futur successor de Tony Blair com a Primer Ministre de la Gran Bretanya, va publicar un text on exposava que a la Unió Europea li calia millorar la seva especialització, tecnologia, educació, aconseguir una major flexibilitat en l’àmbit laboral i en els mercats de capitals i de productes. Més recentment, Àngela Merkel es posà al capdavant de la Unió Europea expressant unes preocupacions semblants a les de Brown. A cap dels dos se’ls hi va passar pel cap parlar del benestar dels europeus. De fet, ben pocs líders ho fan normalment.

Correm el risc de donar ales a un projecte al servei de les grans companyies europees, error que cap esquerra europea no hauria de cometre. Sense un projecte polític i social al darrere, aquesta Europa no hauria de despertar tantes adhesions entre els catalans. Entre d’altres coses, per que ens perjudica directament. El que s’anomena “flexibilitat laboral” no és res més una manera fina de dir “precarietat laboral” i així, podríem seguir parlant de polítiques europees una bona estona.

Deixant de banda les qüestions que materialment ens demostren que Europa no és necessàriament un bon negoci, podem parlar d’altres aspectes en que la manca d’un criteri polític clar fa trontollar el projecte. Sense saber que en pensen els polonesos de tots els especuladors catalans i espanyols que han aterrat al seu país per comprar propietats i amargar-los-hi la vida a l’estil “Àrea Metropolitana de Barcelona” (ha arribat el progrés!), cal criticar que a aquest país s’estigui tramitant un projecte de llei absolutament homòfob què, entre d’altres coses estableix que tot aquell que en un establiment escolar o universitari reveli la seva condició homosexual o, atenció, “qualsevol altre desviació d’índole sexual”, s’exposarà a una multa, l’acomiadament o a una pena de presó. Fins a quin punt podem caminar juntament amb un estat què, a banda d’altres coses que ara mateix no venen al cas, emet lleis d’aquest nivell en ple segle XXI?

El diari “El País” en la seva edició del passat dia 13 d’abril, recollia un article que explicava les dificultats que es viuen al si de la Unió Europea a l’hora de preparar un front unit davant la fase final de les negociacions sobre el futur de Kosovo. El que més crida l’atenció d’aquesta crònica és el punt del que partien les negociacions, la premissa de que “canviar les fronteres no és bo”. Això és el que pensa la Unió Europea de les nacions sense estat que lluiten per assolir el dret d’autodeterminació i per construir un estat propi. Sent objectius, aquesta premissa és absolutament anti-històrica i no es sosté per enlloc. Les nacions són formacions dinàmiques que no deixen de variar i en conseqüència, les fronteres també han de canviar. Sento diferir amb en Josep Pinyol però, el dret d’autodeterminació encara no s’ha acabat de consolidar definitivament com a sistema modern per substituir el mètode tradicional, més conegut com “dret de conquesta”. La cosa no està gens clara i a més a més, no és d’aplicació universal. I per cert, el que en pensin els kosovars o el que els hi pugui suposar allargar la situació actual, no és ni tan sols un tema de conversació.

No tenim per què immolar-nos a l’altar del lliure mercat ni tenim per què renunciar a les nostres aspiracions nacionals. La posició més europeista és la de participar críticament en el procés de construcció de la Unió Europea, entrant a fons en uns debats què, malgrat la percepció general, no ens queden tan lluny. Cal que Europa signifiqui un pas endavant pels Països Catalans i ens ajudi a superar la monarquia post-franquista, la democràcia limitada, el dret de conquesta, la RENFE i a José Bono, ens aporti un major benestar, redueixi les desigualtats socials, ens faci més cultes i més lliures. Sinó, no ens serveix.

Etiquetes de comentaris: , ,

12.4.07 


Telemadrid contra el català

El passat 9 d’abril, Telemadrid, cadena pública propietat del govern de la Comunitat de Madrid, va emetre un reportatge que com a mínim es pot qualificar d’infame. Ho és tan que fins i tot el diari “La Vanguardia” li ha dedicat crítiques a les seves pàgines principals reservades a la política estatal. La cosa té el seu mèrit.

El vídeo és pot visualitzar fàcilment a la xarxa. El documental pretén reflexar una pretesa persecució lingüística contra el castellà a Catalunya. Aquells que vivim a Catalunya, sabem perfectament que aquest escenari és absolutament fals i per tant, aquest reportatge és fonamentalment una manipulació malintencionada dirigida a fomentar la catalanofòbia.

És greu que una administració pública, seguint criteris absolutament sectaris, promocioni l’odi contra un poble i una llengua determinada, en aquest cas el català. La incapacitat de l’Estat Espanyol per desnacionalitzar els Països Catalans i fer coincidir la nació espanyola amb les seves fronteres s’explica per molts factors i un és, sense cap mena de dubte, la pràctica feixista dels hereus polítics del règim franquista. Una política de terra cremada de la que aquest reportatge és un bon exemple.

Persones com Francisco Caja, afirmant que als nens castellanoparlants són perseguits als patis dels col·legis per què parlin en català, Albert Boadella, explicant com de dolents són els catalanistes o un tal Carmelo González, pare d’una nena que ha batallat contra que la seva filla rebi l’ensenyament en català i que a més a més es dedica durant una bona estona a criticar la línia educativa dels centres. A criticar que a les escoles catalanes s’expliqui l’àmbit lingüístic del català o que no es parli prou de Miguel de Cervantes. Evidentment, al darrere dels discursos d’aquests personatges només trobem nacionalisme espanyol ranci.

L’objectivitat no la busquin per què no la trobaran per enlloc. La veu en off es dedica a valorar allò que apareix al documental, arribant a considerar greu que les bústies del carrer estiguin retolades també en català o a parlar de l’imposició del català. En la línia del “nacionalismo obligatorio” que propugna l’eurodiputada del PSOE, Rosa Díez.

Entre d’altres coses, aquells que han elaborat el documental no tenen ni idea del que és Catalunya. Aquesta és una de les característiques més destacables d’un documental que tranquil·lament podria signar Goebbels. Es tracta la llengua catalana com una llengua de segona regional, d’estar per casa i prou, que inexplicablement pretén normalitzar-se.
Amb coses com aquestes, es pot determinar que quan dos no s’entenen el millor és separar-se i llestos. És així de simple, el millor que podem fer és treballar per perdre de vista les administracions espanyoles quan abans millor.

Etiquetes de comentaris: ,

4.4.07 

És moment d’enriquir l’estratègia independentista ( II )

És just afirmar que a hores d’ara l’independentisme es troba en un moment de desorientació. D’aquí neixen els debats estratègics que, majoritàriament en forma d’articles a la premsa o a pàgines web personals, han sorgit durant els darrers mesos.

Parlar en clau de moviment implica reconèixer com imprescindible un espai que sobrepassi les fronteres dels partits polítics. No es tracta d’un matís, és una característica fonamental per definir les línies de treball de l’independentisme.

Optar per l’articulació d’una coalició promotora constituïda per organitzacions, entitats i agents polítics de classes diverses, malauradament no és un descobriment nou. Les diferents famílies polítiques de l’estatalisme s’enriqueixen i reforcen a partir del seu entorn. Com a exemples podem destacar la relació entre el grup PRISA i el PSOE o entre certs ambients de l’alta judicatura espanyola i el PP. Qui no ho vulgui veure ha d’anar urgentment a l’oculista i qui dirigeixi l’independentisme per un altre camí ens estarà fent perdre el temps.

Seguir articulant un moviment independentista és una de les principals receptes que cal aplicar i un dels eixos sobre el que articular debats. El conflicte entre els estats i la nació catalana no entrarà en una fase de resolució democràtica fins que aquest moviment no sigui capaç de mobilitzar la majoria de la població en favor del seu dret a decidir lliurement el futur.

Vivim en un món dinàmic on constantment es produeixen canvis, on els processos evolucionen i on tots som actors, en major o menor, mesura influents. Nacions i estats són el resultat de processos històrics i apareixen o desapareixen en funció del curs dels esdeveniments. Els catalans tenim espai suficient per accedir a la nostra plenitud de drets i defensar-la. I per fer-ho, ens cal definir un procés.

L’esquerra abertzale va plantejar-se trencar el bloqueig sobre el dret a decidir dels bascos mitjançant una activitat armada que forcés als estats a negociar. De manera paral·lela, aquest moviment va articular-se políticament, aconseguint guanyar les eleccions municipals del 1999 a Guipúscoa en vots i regidors amb la marca Euskal Herritarrok, sindicalment a partir de LAB i en definitiva, dotant-se de les eines necessàries per pilotar un procés d’aquestes característiques. Es tracta del resum molt esquemàtic d’un procés llarg i extremadament complicat. Es pot compartir aquesta estratègia o no, però el que ningú pot negar és que segueix un full de ruta determinat i que ha desembocat en un procés de pau i de negociació amb l’Estat què, amb una mica de sort acabarà dibuixant un escenari on democràticament el poble basc en la seva totalitat podrà decidir el futur que vol.

L’esquerra independentista catalana ha de dibuixar un procés que vagi molt més enllà de la voluntat de majoria parlamentària. Entre d’altres coses per que aquest tipus de majories són quelcom poc tangible i no són suficients per trencar el bloqueig de la “jove democràcia espanyola”. El cop de porta amb el que l’Estat Espanyol va contestar al projecte sobiranista del Govern Basc és l’exemple que millor explica això. No n’hi ha prou amb aconseguir una majoria política, calen moltes més coses.

A l’hora de cercar referents per a la lluita independentista catalana, hi ha hagut una gran tendència a mirar cap a Euskal Herria. En aquest article mateix hi apareixen referències al procés basc. Els Països Catalans no són Euskal Herria i tenen en comú poca cosa més que una història més o menys paral·lela en quant a fases repressives aplicades per l’Estat Espanyol o ofensives de substitució nacional comeses per l’Estat Francès. El que realment ha de cridar la nostra atenció ha de ser la capacitat del poble basc per definir clarament un procés, no les coordenades exactes en que aquest s’ha desenvolupat.

Cal anar més enllà. Si durant el procés de reforma estatutària l’independentisme hagués mirat una mica més cap al Quebec, hauria decidit demanar molt abans el vot contrari al referèndum i l'hauria treballat molt millor. El col·lapse de l’estat de les autonomies es produeix quan una diu clarament “no”, vinguin d’on vinguin els vots negatius. La comunitat anglòfona del Quebec va ser definitiva per tombar una proposta de relació entre el Canadà i la nació quebequesa. Això va ser el que va portar fins al primer referèndum d’independència.

Escòcia, el Quebec, Kosovo i moltes altres nacions, es dotaran durant aquest segle d’estructures estatals. Seran exemples que caldrà estudiar, demostracions de que si volem fer-ho, si decidim constituir un estat propi, el dret internacional ens empararà i bones oportunitats per internacionalitzar el nostre conflicte tot generant xarxes de solidaritat que donin repercussió i suport a la nostra causa.

Un procés ha de tenir els temps ben definits. No es pot passar de fer una aposta federalista a una estratègia de pacte nacional per l’autodeterminació sense dibuixar correctament les etapes i sense raonar el perquè de tot plegat. Seria un error de planificació en tant que el poble, aquells sobre els que el moviment ha de fonamentar-se, no entendria el que ha passat i deixarien de donar el seu suport i de cedir la seva capacitat de transformació social al moviment. Cal tenir en compte que encara que els graus d’utilització del cervell siguin molt diversos depenent de l’individu, tothom en té un i la vida no està com per anar perdent el temps en històries sense futur. Malgrat el que semblen creure molts, la gent no és tonta.

A qualsevol força política que governi se li ha de pressuposar que és capaç de fer funcionar l’administració i de gestionar-ne el dia a dia. El fet de “saber governar” no és un valor afegit, és simplement el mínim exigible. Allò que realment volen els ciutadans és que des de les institucions es treballi per millorar les seves condicions de vida, que es faci amb criteris de transparència i que es faci seguint una línia coherent. Volen transformació i compromís amb els programes i les idees.

L’independentisme ha de lluitar per complir les expectatives que generi. Defraudar-les és un fracàs i els fracassos sempre tenen conseqüències. Reorientarem l’independentisme quan puguem oferir un procés creïble, amb uns actors sòlids i treballant amb coherència i pragmatisme pel benestar social i els drets, individuals i col·lectius, del nostre poble.

Etiquetes de comentaris:

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page