28.3.07 

La cruïlla convergent i el pacte per l’autodeterminació

Un cop perduda la presidència de la Generalitat de Catalunya, la dreta nacional catalana ha de decidir què vol ser d’aquí uns anys. El que segur que no serà és el mateix que va ser durant vint-i-tres anys i per això mateix cal que es rumiïn bé com volen encarar el futur immediat. Aquest és un debat que ara per ara no està sortint gaire a la superfície però que té una especial importància i que sens dubte es deu estar produint a l’interior de la federació nacionalista.

Fins i tot molts opinadors tradicionalment lligats al socialisme català estan començant a parlar del dret d’autodeterminació com a eina legítima al servei del poble català davant l’aparent impossibilitat de democratitzar l’Estat Espanyol. Aquest indicador ens demostra fins a quin punt ha començat a quedar-se desfasat el discurs convergent. Si els àmbits ideològics socialistes comencen a legitimar el sobiranisme, què deuen estar esperant per fer-ho al partit majoritari de la dreta nacional catalana?

L’avenç de l’independentisme és un dels processos que més han transformat la realitat política catalana. Els plantejaments obertament independentistes s’han normalitzat socialment i a hores d’ara, defensar segons quines postures ja no representa situar-se fora de les fronteres de la política. Tancar els ulls davant aquesta realitat és un greu error.

La foscor de la dictadura franquista queda ja molt lluny per molt que la caverna espanyola pretengui reviure escenes d’altres èpoques feliçment superades. L’Estat Espanyol es troba dintre de l’Unió Europea i subjecta a la mateixa legalitat internacional que ha permès l’independència de Montenegro i que permetrà als kosovars decidir el seu futur. Exactament la mateixa que legitima els referèndums al Quebec. El discurs de la por ja no té la mateixa potència i per tant, difícilment pot justificar una acció política covard i mancada de definició.

L’espai polític del centredreta a Catalunya el pot cobrir perfectament el PSC. No ens inventem res, fa uns quants anyets que ni el discurs ni la pràctica política dels socialistes catalans és la que caldria esperar d’un partit socialdemòcrata. Finalment, PSC i CiU s’acabaran disputant un espai electoral molt semblant i per descomptat els socialistes jugaran amb tot l’avantatge del món gràcies al seu potencial a l’àrea metropolitana de Barcelona o a tumors institucionals com la Diputació de Barcelona.

La “defensa de Catalunya” es pot practicar amb iguals garanties des d’un govern convergent com des d’un pacte tripartit. L’episodi de la tercera hora en dona fe, tot i el lamentable paper del conseller Maragall i els compromisos del president Montilla, el govern ha pogut habilitar les eines necessàries per evitar una agressió estatal. On queda CiU en aquest esquema?

La dreta catalana hauria de començar per donar exemple de respecte a les institucions del país que durant tants anys va liderar. El descrèdit produït a causa del pacte per l’Estatut de Catalunya no és cap menudesa que es pugui oblidar d’un dia per l’altre. Si la dreta catalana hagués tingut la voluntat de respectar la voluntat del Parlament de Catalunya, avui dia segurament Artur Mas seria president de la Generalitat de Catalunya. Resumint, si CiU s’obre cap al sobiranisme podrà lluitar amb garanties per la seva supervivència política. Si no es renoven, corren el risc de quedar despenjats de la realitat.

Segurament certs plantejaments que es formulen des de l’independentisme haurien de treballar-se amb molta més seriositat. El que no ha de sorprendre a ningú és que algun dia l’esquerra nacional pactarà amb la dreta nacional l’impuls d’un procés autodeterminista. És un escenari que es produirà i que en Xavier Vendrell va avançar aquest cap de setmana. És d’una lògica molt simple i ningú hauria de fer-se el sorprès doncs, sense un consens polític ampli al voltant d’aquest dret legítim, mai el podrem exercir.

És possible que l’independentisme hagi tancat massa ràpid la carpeta del federalisme, aposta tàctica molt innocent que al cap i a la fi ha tingut la seva utilitat, i no hagi estat capaç d’explicar correctament els debats que actualment s’estan produint al moviment. La darrera reforma estatutària és l’última que ens podem permetre. La via reformista no ha funcionat i l’Estat Espanyol s’ha demostrat incapaç de democratitzar-se per tal de millorar l’encaix de la nació catalana. El que aquest pas comporta a nivell estratègic és d’una gran importància i cal explicar-ho molt bé. Fer una bona pedagogia acompanyada d’una pràctica coherent és el que el moment exigeix.

Etiquetes de comentaris: ,

23.3.07 

És moment d’enriquir l’estratègia independentista ( I )

Un dels grans canvis que ha operat Internet en la vida moderna és la possibilitat de difondre idees a una velocitat mai imaginada. Gràcies a la xarxa, és possible generar debats amb una agilitat i una profunditat que en altres èpoques hagués comportat anys. És un avantatge que cal aprofitar.

Llegint els darrers articles d’en Cesc Poch, en Xavier Vendrell o l’Uriel Beltran, apareixen certs aspectes interessants sobre els que val la pena rumiar una estona. Abans de començar, el que queda clar a aquestes alçades és que a banda del dia a dia mediàtic, hi ha un pol sobiranista que debat i prepara estratègies, la qual cosa no deixa de ser una bona notícia.

L’independentisme modern ha superat diversos estadis que l’han portat fins al Govern de Catalunya, amb tot el que això comporta en aspectes com l’eixamplament de la base social del moviment. S’ha superat un abisme si tenim en consideració el punt de partida des del qual a finals dels setanta va començar a caminar un projecte que no ha perdut la seva essència revolucionària. Tot i el moment més o menys dolç que vivim avui dia, no podem oblidar que les qüestions que planteja l’independentisme no són ni de bon tros equiparables a les plantejades per altres projectes polítics. Mai n’hi haurà prou amb jugar al joc electoral, aquest tret és un dels més importants i que més condicionen el moviment. L’assoliment de victòries electorals no és en el cas de l’independentisme una finalitat en sí mateixa, al contrari que en el cas dels socialistes o de la dreta espanyola, es tracta simplement d’una eina que ens ha de permetre pilotar canvis molt més profunds. Si perdem això de vista, debilitarem un moviment que neda contracorrent i que per definició pateix els errors estratègics amb una major intensitat que la resta de projectes.

Ens podem saltar les etapes que ens han portat fins a l’esquema d’això que anomenem “esquerra nacional”. Són etapes conegudes que es van conduir com millor es va poder i que van aportar els seus resultats. Un dels més importants, a banda de la normalització social de l’independentisme com a opció política legítima, és l’associació del moviment a l’espai polític de l’esquerra. L’independentisme és d’esquerres i els que som independentistes ho som majoritàriament per que som d’esquerres. És aquí on som ara mateix i d’aquest punt sorgeixen les friccions entre l’independentisme majoritari i agents polítics del moviment que encara no han estat capaços de superar aquest debat.

Els darrers cicles polítics han posat al descobert les carències democràtiques de l’Estat Espanyol. Per a molts aquesta ja era una assignatura superada i per tant, no s’ha demostrat res que no tinguéssim clar. L’atractiu d’aquest fet rau en que el missatge ha arribat de manera molt clara a amplis sectors socials catalans. El serial encara dura i s’ha traslladat principalment al Tribunal Constitucional. No podem oblidar l’importància de la pedagogia.

Sense trepitjar cap de les aportacions fetes recentment al debat independentista, aportacions que són criticables parcialment però que cal valorar molt positivament, es poden detectar certs espais buits que cal omplir.

El sobiranisme, concepte que assimilo de manera pràcticament mecànica a independentisme, ha de ser un projecte amb vocació majoritària i per tant, ha de dirigir-se al conjunt de la societat catalana. Aquesta condició no és una excusa per rebaixar el contingut social o rupturista de la proposta, és simplement un motiu d’alegria. Quan detectem que es dirigeix un discurs als “sectors emprenedors”, no ens hem d’esglaiar mentre aquest registre no superi en volum o transcendència al que dirigim a les classes populars i al públic majoritari.

A hores d’ara, un dels aspectes que es pot trobar a faltar al discurs independentista és el reforçament o l’introducció d’elements d’avantguarda. No podem deixar de banda que són aquests elements els que tradicionalment han permès als moviments polítics guanyar centralitat i sortir victoriosos del combat ideològic. La tàctica no pot devaluar l’estratègia.

Les noves etapes a les que haurem de fer front no poden comportar una rebaixa de la càrrega ideològica progressista del missatge. Cal que com a moviment siguem capaços de generar una línia discursiva que doni resposta als principals problemes del moment, que són molts i dels que caldria destacar ara mateix dos per sobre de la resta.

El capitalisme, model que guia actualment el món al que vivim, es regeix per la llei del més fort i tendeix a generar importants fractures socials. És un model injust al que qualsevol opció d’esquerres ha de fer front amb pragmatisme i sense perdre de vista l’horitzó al que vol arribar.

En aquest sentit, l’homologació de l’independentisme com a opció política normalitzada i legítima, que fins i tot governa a Catalunya, no pot comportar una rebaixa discursiva o pràctica en camps com la lluita per garantir l’accés a la vivenda a tota la població. Aquest en concret és una qüestió de gran importància i sobre la que cal actuar amb decisió, donant en primer lloc suport als moviments socials que denuncien l’estat actual del mercat immobiliari. Es tracta d’una qüestió de principis i si es vol, d’oportunitat política.

Tornant a l’essència del sistema capitalista, cal destacar un dels seus aspectes fonamentals i que més incidència tenen. Es tracta d’un model que provoca la depredació dels recursos naturals del planeta. A hores d’ara fins i tot el President dels EEUU ha reconegut públicament que el canvi climàtic, amb els seus efectes devastadors, és conseqüència directa de l’acció de l’home. Falta encara que ho admeti en Sala i Martin però no podem esperar eternament a que es produeixin miracles d’aquesta magnitud.

La defensa del medi ambient i la generació d’un model de desenvolupament integral, que inclogui la sostenibilitat com a element indissociable al creixement econòmic i social, és una qüestió que l’independentisme no pot deixar de banda.

Com a moviment no podem permetre’ns el luxe d’oblidar aquests conceptes que defineixen el present del món i que ens afecten de manera directa. Els vectors que defineixen i definiran l’acció política de l’esquerra, a nivell mundial i també local, aniran evolucionant i trobant camins pels quals caldrà transitar. La normalització no pot comportar acomodament a les estructures preparades per l’stablishment. Si l’independentisme legitima la globalitat del sistema acabarà esdevenint víctima d’aquest.

Etiquetes de comentaris: , ,

19.3.07 

Que facin un referèndum

Partint d’un mínim respecte a la democràcia, sorprèn el concepte de llibertat que tenen a UPN i al PP. Quina major llibertat pot tenir el poble navarrès que la de poder decidir lliurement quin és el futur que volen tenir?

Alguns interpreten que la màxima expressió de la llibertat, personal i col·lectiva, és l’estat de congelació eterna dels acords de la falsa transició democràtica espanyola. Tenir una democràcia limitada a la que no tan sols no es pot decidir sobre totes les qüestions, sinó que a més a més no es pot parlar de tot. Quina incoherència!

El que ningú pot negar, malgrat que històricament molts ho hagin intentat, són els vincles existents entre els territoris de la Comunitat Autònoma Basca, el País Basc Francès i Navarra. Sobretot, als territoris que millor parats han pogut sortir dels diversos intents de genocidi cultural perpetrats pels estats Espanyol i Francés.

Aquests vincles arriben fins al punt que moltes lleis vigents a l’Estat Espanyol, com per exemple la Constitució Espanyola, preveuen la possibilitat de que les dues comunitats autònomes esmentades, prèvia votació democràtica de la proposta, puguin fusionar-se en una única autonomia.

El que demana Batasuna no va més enllà de la Constitució Espanyola i això hauria de ser un motiu d’alegria per a totes les forces polítiques d’àmbit estatalista. Es tracta d’un fet de gran rellevància si tenim en consideració l’evolució política de l’esquerra abertzale. Un pas que demostra el nivell de compromís d’aquests amb un procés polític de la magnitud de l’impulsat a Euskal Herria.

La manera com el PP ha acollit aquesta iniciativa de l’esquerra abertzale, demostra que per ells el més important, per sobre de la pacificació i democratització de l’Estat Espanyol, és mantenir intactes les seves quotes de poder allà on li són satisfactòries i recuperar aquelles que ha perdut.

No deixa de ser kafkià que la força majoritària de la dreta espanyola es dediqui a intentar fer descarrilar un procés de pau com aquest. Deu ser que la línia dura del PP s’ha imposat a la més centrista, únic factor que pot explicar el sentit de l’acció política incendiària a la que dels atentats de l’onze de març ençà ens té acostumats aquest partit.

Hi ha qüestions amb les que no s’hauria de jugar. Aquest és un precepte que la dreta espanyola no està disposada a acceptar i que ignora cada cap de setmana, fomentant una sèrie de fractures de molt difícil calcificació. Potser es deuen pensar que la negació del dret a decidir d’Euskal Herria o dels Països Catalans, que en un fons no gaire profund implica la seva mateixa negació com a subjectes amb personalitat pròpia, sortirà gratuïta a la “jove democràcia espanyola”. Res d’això, els anticossos que genera el PP garanteixen la continuïtat dels moviments independentistes d’arreu de l’Estat.

Com que cal pressuposar un mínim de capacitat intel·lectual als dirigents del PP, cal entendre també que aquests saben perfectament quines són les conseqüències derivades del joc al que han decidit jugar i per tant, que troben a faltar una major presència del terrorisme a les planes dels diaris. Quin interès poden tenir en això? La pregunta es contesta tota sola.

A la manifestació d’aquest cap de setmana a Iruña no cal donar-li tantes voltes. Allà mateix l’esquerra abertzale ha convocat manifestacions amb tanta o més afluència, demostracions que reiteradament han estat censurades pels medis de comunicació espanyols. Així doncs, no cal que ens deixem impressionar pel volum de manifestants, impressionem-nos pel to i les connotacions nostàlgiques del franquisme que aquesta traspuava pels quatre cantons.


El que qualsevol demòcrata amb dos dits de front consideraria com la via més adequada per mesurar quina és la voluntat del poble navarrès és l’articulació d’una consulta electoral que doni la veu al poble sobre el que els predecessors polítics del PP i del PSOE van decidir de manera unilateral durant la mal anomenada “transició”. A qui li fa por que la democràcia funcioni i que els navarresos parlin alt, clar i amb veu pròpia sobre quin volen que sigui el seu futur?

Etiquetes de comentaris: , , ,

18.3.07 

Kosovo com a precedent

A mig termini és molt possible que la regió de Kosovo entri en una senda cap a l’independència vers el que queda de l’antiga Iugoslàvia. La creació d’un estat kosovar completarà, almenys ara per ara, el complicadíssim puzle balcànic.

Molts ulls miren cap aquest costat del món. Si finalment Kosovo aconseguís independitzar-se i constituir-se com a estat, es produiria un trencament amb la lògica que va guiar la dissolució de la URSS i de Iugoslàvia, processos que es van conduir a partir de la separació de repúbliques federades que van expressar la seva intenció d’assolir la condició d’estat. El darrer cas ha estat la separació de Montenegro el 3 de juny de 2006.

En l’esquema citat no van entrar territoris que disposessin d’un status diferent a l’esmentat a l’anterior paràgraf. Ni regions ni províncies o entitats autònomes van poder accedir al dret d’autodeterminació. Un dret al que també acabarà accedint Kosovo, donada la força d’una realitat majoritàriament Albanesa. Que aquest territori deixi d’estar sota sobirania sèrbia és simplement una qüestió de temps, que a jutjar per la situació actual, serà més aviat poc.

Deixant de banda el debat al voltant de la legitimitat albanesa sobre aquest territori, cosa que no està realment clara, el fet que al continent europeu una regió autònoma aconsegueixi l’independència, és un esdeveniment d’innegable interès per als catalans.

Si la dissolució de la URSS o el naixement de nous estats als Balcans van ser fets ens van recordar que les fronteres estatals es poden remoure si es generen unes determinades condicions, que en el cas de Montenegro van ser absolutament pacífiques tal i com ens expliquen Hèctor López Bofill i Uriel Bertran en el seu llibre “Montenegro Sí, Catalunya també”, la creació d’un nou estat a Kosovo crearà un precedent vàlid per als Països Catalans.

N’hi ha que no estan interessats en que això sigui possible doncs, temen un possible efecte crida que afecti territoris que es troben dintre de les seves fronteres estatals o sota la seva dominació, diguin-li com vulguin.

Un dels més clars enemics de l’independència de Kosovo és l’Estat Espanyol, pensant evidentment en els Països Catalans i el País Basc. Els albanesos de Kosovo els hi estaran eternament agraïts. Els espanyols no estan sols en aquest front que lidera Rússia, defensant la inviabilitat d’una posició que no sigui acceptable per Belgrad i Pristina. Posició que a hores d’ara ni existeix ni existirà.

La posició de Rússia s’explica ràpidament si tenim en consideració el seu complicat mapa cultural i nacional, realitat que es manifesta a regions d’un enorme valor estratègic com per exemple el Càucas. Realment, els possibles vincles entre russos i eslaus tenen ben poc a veure en la posició que ha adoptat una Rússia que amb Vladimir Putin vol tornar a jugar al taulell gran de la geopolítica mundial.

Les nacions sense estat tenen com a referent Montenegro com a exemple de procés de creació pacífica d’un nou estat que previsiblement acabarà entrant a la Unió Europea. D’aquí no gaire, Kosovo ens demostrarà com un territori autònom accedeix a la mateixa condició. Amb molt poc temps de diferència, el panorama internacional ens ha demostrat que no existeix cap impediment real, a banda dels estats espanyol i francès, per que els Països Catalans puguin somiar amb un estat propi.

Etiquetes de comentaris: , ,

4.3.07 

Com podem estar tan abandonats?

S’ha pogut llegir aquests dies a un o dos llocs. Cap ciutat europea que aportés a les arques de l’estat un percentatge similar al que aporta Barcelona a l’Estat Espanyol, tindria els serveis com els que té la nostra capital i les seves rodalies. Els exemples aportats eren els de Frankfurt i Munic a Alemanya.

Com ja portem comprovant des de fa molt de temps, RENFE ofereix a Catalunya un servei nefast. Desmuntant les excuses oficials, cal dir que els trens ja arribaven tard i malament abans de les obres de TAV. Per no parlar de les condicions en que es fan els viatges a les hores punta. Una autèntica infàmia provocada.

Des de que la crisi es va evidenciar s’han vessat rius de tinta al voltant d’aquesta qüestió i hem tingut l’informació necessària com per poder veure que la qüestió no deriva d’una situació concreta com podria ser l’arribada del TAV a Barcelona. És un fet que Catalunya pateix un important dèficit estructural, la qual cosa no deixa de ser dèficit fiscal.

Aquests dies no se’n ha parlat gaire però també cal recordar que l’estat de les línies regionals no és bo. D’amotinaments d’usuaris ja n’hi havia hagut anteriorment a la comarca d’Osona. Les línies de Ponent o de les Comarques Gironines ja fa temps que no ofereixen un servei adequat.

Com a usuari de RENFE entenc perfectament els motius que van portar a un bon grapat d’usuaris a tallar la via farts d’esperar un tren que no arribava mai a Martorell i a l’estació de Passeig de Gràcia. Aquests tipus d’accions espontànies et fan sentir particularment bé. Cal que ens moguem per reclamar un bon servei, sinó ho fem seguirem tenint el que tenim ara mateix: un servei lamentable i excuses de mal pagador que no convencen a ningú.

La qüestió dels peatges s’eternitza i de moment no podem tenir la impressió de que cap autoritat pertinent estigui prenent cartes a l’assumpte. Evidentment, les operacions de maquillatge no convencen i no cal perdre ni un minut explicant-les pel simple fet que són irrellevants. Els catalans continuem pagant gairebé el 70% dels peatges de l’Estat Espanyol. Si això no és una discriminació directa que vingui algú i ens ho expliqui.

La política d’infraestructures feta a Catalunya no es pot qualificar com una simple desaposta. En aquests moments podríem parlar de que l’Estat Espanyol està descapitalitzant Catalunya a base de perjudicar-la reiteradament i de provocar el creixement desorbitat de pols alternatius, entre els que destaca sens dubtes Madrid. Amb quina cara ens hem de quedar els catalans en veure la T4 i comparar el servei de l’aeroport de Barajas amb el d’El Prat?

Aquesta discriminació estructural és fruit d’una política centralista que cal destapar. Ja n’hi ha prou de marginar els catalans, que per descomptat tenim el mateix dret que tothom a un bon servei. Un altre bon motiu per fer-se independentista.

Etiquetes de comentaris: ,

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page