26.2.07 

Els miserables

Les nacions són construccions històriques dinàmiques. Es modifiquen de manera constant i evolucionen en múltiples direccions. Potser cal recordar, encara que sigui evident, que per les nostres terres han transitat des de fa molts segles una gran varietat de pobles. Des dels ibers, passant pels àrabs, els grecs, els romans, els fenicis o els pobles orientals que van traspassar les fronteres de l’imperi romà fugint dels huns, i sumaríem i seguiríem fins arribar a la Catalunya d’avui, pol d’atracció per a molts immigrants que any rere any arriben als nostres municipis procedents de tot el món.

Els catalans no som una tribu aïllada al mig de la selva amazònica, som el fruit d’un intercanvi brutal entre elements de molt diversa procedència. Generar un projecte polític que pretengui negar el dret de les persones a circular pel territori, és com a mínim miserable si tenim en compte quina és la nostra història.

Els humans ens movem a la recerca d’oportunitats i de millors condicions de vida. Per això mateix van venir a Catalunya milers i milers de ciutadans de tota la península ibèrica. Molts dels catalans d’avui, som fills d’aquella immigració i paradoxalment, alguns d’ells manifesten actituds xenòfobes vers àrabs o sud-americans que tal i com van fer els seus pares o avis, han vingut avui a Catalunya a la recerca d’un millor futur.

L’Estat Espanyol, malgrat alguns tics de república bananera, és part d’Europa i ha tingut un paper rellevant a l’historia del món. No podem oblidar el deute que té el nostre continent i molt especialment els estats que van practicar el colonialisme amb entusiasme, amb la resta de nacions del món. En gran part, molts dels problemes que forcen l’emigració, són el resultat de l’acció europea arreu del món. Podem trobar centenars d’exemples.

Com a independentista, vull un país cohesionat i solidari, disposat a acollir aquells que per motius històrics s’han vist obligats, o els hi ha semblat adequat, marxar de la seva terra a la recerca de benestar. Dirigim els nostres esforços a integrar en lloc d’excloure, és el mínim que moralment ens poden autoexigir.

De miserables, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi hauran. Són també una constant històrica. Desarmem-los explicant les coses tal i com són. Explicant que els immigrants no venen a Catalunya a delinquir. Explicant que les monges també porten vel i a ningú se lo ha acudit mai la “brillant idea” de prohibir-ho. Explicant els beneficis econòmics que els immigrants generen. En conclusió, explicant les conseqüències des d’un punt de vista objectiu.

No siguem hipòcrites. L’economia catalana ha generat una demanda què, ens agradi o no ens agradi, la cobreixen els immigrants. Ataquem els problemes per on cal atacar-los i reforcem les inspeccions de treball per perseguir aquells que aprofiten de la desprotecció de l’immigrant per explotar-lo i millorar els beneficis del seu negoci. Només si som capaços d’enfrontar-nos als autèntics problemes de l’immigració, podrem treballar per una cohesió social real.

S’apropen les eleccions municipals i de ben segur que llistes xenòfobes es presentaran a més d’un municipi, fent demagògia i dient mentides, explotant les pors dels nostres veïns i generant una fractura social que simplement, ens allunya dels nouvinguts en lloc de vincular-nos-hi. En el fons, són la mateixa ultradreta de tota la vida, els que van viure del règim franquista i que miren amb enyorança els temps en que el feixisme dominava Europa. Sobretot, no ens deixem enganyar per ells, contestem-los votant per projectes polítics que es plantegin el fet migratori des d’un punt de vista just.

Etiquetes de comentaris: , , ,

20.2.07 

No passaran!

La setmana passada, sis joves terrassencs van patir una brutal pallissa a mans d’uns quinze neonazis. Sembla ser que pel simple fet de militar a organitzacions d’esquerra. Una desgràcia que no és nova al Vallès Occidental però que no ens ha de deixar indiferents.

Un dels joves pateix lesions greus, es troba hospitalitzat i segons llegeixo a diversos blocs i pàgines web, corre el risc de perdre un ull. Afortunadament, els altres cinc no han sortit ni de bon tros tan mal parats.

Cal destacar que l’atac va ser premeditat. No va sorgir fortuïtament. No estem davant d’una batussa bilateral que es pugui reduir a un simple problema d’ordre públic. Estem parlant d’un atac planificat a sang freda i destinat a fer el màxim dany possible. En aquest cas, no hi ha confusió possible i qui la vulgui crear o és un ignorant o hi té interessos creats. Negar que grups skinhead surten a la recerca de víctimes és a hores d'ara una demostració d'ignorància o de mala llet.

La violència feixista al nostre país mai ha deixat d’existir i es manifesta de manera més o menys regular. Podem recordar el recent incendi d’una casa okupa a Cerdanyola del Vallès o les agressions perpetrades per grupúscles d’extrema dreta durant els darrers anys a Sabadell o Castellar del Vallès.

Fets com els de Terrassa ens recorden que entre nosaltres encara subsisteixen individus violents amb una visió social greument deformada. La setmana passada van ser sis militants d’esquerres i demà pot ser un immigrant, un homosexual o simplement algú que passava per allà. El cas és intimidar i agredir aquells que pensen de manera diferent a ells, prova de la seva infinita debilitat intel·lectual i política.


Espero que els autors d’aquesta atrocitat vagin a parar a la presó, on sens dubte tindran temps de meditar sobre les seves accions. És possible que no arribin a cap conclusió útil, doncs d’on no n’hi ha no en pot rajar, però com a mínim estaran una bona temporada fora de circulació.

Comprovo també que aquest incident no ha rebut una repercussió proporcional a la seva gravetat. Si quinze joves d’esquerres xiulen a l’entrada d’un acte del PP, als diaris de gran tirada tindrem portades per dies. A sis joves els agredeixen per motius polítics, quedant-ne un bastant malparat, i la repercussió als mitjans de comunicació ha estat francament decebedora.

Finalment, expresso tot el meu suport als joves agredits i aprofito per fer ressò de la concentració que tindrà lloc aquest dissabte a les sis de la tarda davant l’Ajuntament de Terrassa. Cal demostrar fermesa davant actes d’aquesta índole. És fonamental que el màxim de persones acudeixin per manifestar la seva solidaritat amb els joves agredits i el més profund rebuig al feixisme.

No els volem, ni a Terrassa ni enlloc.

Etiquetes de comentaris: ,

15.2.07 

Com reaccionar en cas d’agressió a la reforma estatutària?

No és gaire difícil d’imaginar què, si del PP i la seva brigada judicial depèn, la reforma estatutària que els catalans vàrem votar el passat 18 de juny, pot patir un altra retallada. Realment, la tercera o quarta, n’he perdut el compte. Siguem conscients que aquesta, en cas de produir-se, seria absolutament diferent a les anteriors. De manera més o menys independent al contingut que es pogués rebaixar o suprimir, que el poder judicial espanyol modifiqués unilateralment el “protocol de relacions Estat Espanyol – Catalunya”, seria una agressió en tota regla al mínim de sobirania popular que tenim o creiem tenir els catalans.

No és escandalós afirmar que la divisió de poders a l’Estat Espanyol és una farsa. No és que el sistema ho contempli, és que de fet ho estableix així. Els nomenaments dels alts càrrecs del poder judicial es promouen des d’àmbits polítics i com és lògic, estan altament polititzats. L’esquerra espanyola juga encara amb un cert desavantatge pel fet que molts tòtems dels jutjats van ser formats en ple franquisme i que, agradi o no agradi, els departaments de dret de la majoria d’universitats espanyoles estan controlats per elements conservadors i afins a la dreta.

El que ha passat aquest cop crida l’atenció per la seva gratuïtat. A Pérez Tremps l’han inhabilitat per participar en les deliberacions sobre la reforma estatutària catalana sense una argumentació jurídica mínimament coherent o comprensible. L’han recusat simplement per què podien recusar-lo. Ha estat una jugada on detectem clarament la ma del PP i això, fa mal als ulls però no deixa de ser un altre acte de sinceritat. Poden fer-ho i ho han fet. És irresponsable? Sí, per variar.

El nostre Estatut d’autonomia és poca cosa més que un símbol. Tal com va passar amb el de Sau, que no es va acabar de desenvolupar i que era envaït constantment per qualsevol altra llei orgànica, mentre no es reforci el rang legal dels estatuts d’autonomia, no tindran una utilitat pràctica gaire profunda. Ara bé, una cosa és que hi hagi invasió competencial i una de ben diferent és que es mutili directament el redactat votat pel poble de Catalunya. D’això al meu poble en diuen fer trampa, primer ens el colen i després el desvirtuen, no només per passiva sinó també per activa. És un bon motiu per disparar les alarmes.

Seria d’agrair que els independentistes estiguéssim a l’alçada de les circumstàncies defensant la sobirania del poble de Catalunya. Aquesta sobirania té ara mateix forma de llei orgànica espanyola, és un estatut rebaixat que no significa cap avenç respecte al de 1979 i no té credibilitat com a eina de construcció nacional. Deixem de banda aquestes consideracions, ens agradi o no ens agradi, és un símbol i a més a més, molt potent.

La millor manera de defensar la sobirania popular de Catalunya és fent participar el major nombre d’actors polítics. Es veu d’una hora lluny que el PSC vol portar la qüestió de despatx en despatx i sense fer soroll. Aplaquen el sentiment general, espanyolitzen la qüestió, l’institucionalitzen i si és possible s’apunten la medalla. És important que els hi impedim doncs, ens trobem davant l’oportunitat de treure tothom al carrer en defensa dels drets que tenim com a nació. Aquesta és una batalla on serà d’agrair el suport de les institucions però no podem oblidar que és de tots.

Si l’Estat Espanyol retalla de manera unilateral el “protocol de relacions amb Catalunya”, cal que la reacció sigui tan potent com calgui. Esperem que el Govern estigui a l’alçada però sincerament, cal aconseguir que si no ho està sigui única i exclusivament el seu problema. Preparem la reacció des de partits, sindicats, associacions, ajuntaments, consells comarcals, entitats juvenils, consells locals de joventut i des d’arreu on puguem, nuclis familiars inclosos. Tenim resposta per aquells que es preguntaven si l’esperit del 18 de febrer era recuperable. Ho és i fins i tot és pot amplificar. Fem-ho.

En definitiva, es tracta d’enviar un missatge clar a l’espanyolisme i d’aprofitar una oportunitat gairebé única de despertar consciències nacionals. No ens perdem en partidismes o sectarismes diversos, podem recuperar molta força si ens desmarquem de l’estratègia nacionalment somnífera del PSOE. Si estem a l’alçada, Catalunya té molt a guanyar.

Etiquetes de comentaris: , , ,

6.2.07 

Recursos d’inconstitucionalitat

Davant dels esperpèntics esdeveniments que s’estan succeint al voltant dels recursos d’inconstitucionalitat presentats en contra de la reforma de l’Estatut de Catalunya, avui en Xavier Bosch es preguntava a RAC1 sobre que representa que havíem votat els catalans.

En política existeixen molts artificis. La suposada autonomia del poble català n’és un i es representen moltes obres de teatre al voltant de la qüestió. El cas és que el PP del 2007, en plena escalada borroka, ha decidit deixar de fer comèdia i ens ofereix les coses tal i com són. Un exercici d’honestedat que no té preu.

Una de les convencions que sustenten la fictícia sobirania del poble català és la de les reformes estatutàries. L’Estat i molts agents polítics pretenen dotar els processos de reforma d’un vernís de respectabilitat suficient com per que els catalans ens pensem que tenim alguna cosa a dir en les relacions de Catalunya en tant que comunitat autònoma. La sublimació d’aquest maquillatge és el referèndum que s’hi produeix al final dels capítols de la telenovel·la política que dona lloc a una llei orgànica espanyola elaborada de manera gairebé íntegra al Congrés dels Diputats de Madrid.

La llei és clara i el PP i la resta d’agents que han presentat recursos d’inconstitucionalitat contra el text de la reforma estatutària, simplement l’han utilitzat. Si a això li sumem la claríssima politització del poder judicial, tenim sobre la taula tots els elements per calibrar fins a on arriba la força de les institucions catalanes. Si d’aquest tràngol surt indemne el text votat a Catalunya, serà fruit d’un càlcul polític del PSOE. Si la cosa no els hi va bé no dubtaran en retallar.

És realisme i no catastrofisme. S’hi pot estar d’acord o en contra però, les coses van, si fa no fa, d’aquesta manera. L’independentisme fa temps que té assumida aquesta realitat i opta per elaborar estratègies de desvinculació a l’Estat. Avui mateix, quan el diputat d’Esquerra Republicana Joan Ridao advertia que el text de la reforma estatutària corria el risc d’entrar en via morta, al·ludia a la possible pèrdua de legitimitat d’una llei que fa ben poc que van entrar en circulació. Una llei que ens porta a interpretar que tenim capacitat de regular drets i deures que ens fan estar per endavant de l’Estat Espanyol en moltes matèries. Una enganyifa.

Amb la recusació del magistrat del Tribunal Constitucional, Pablo Pérez Tremps, els recursos d’inconstitucionalitat tenen més possibilitats de prosperar que mai. Retocar una coma significaria un gran canvi a nivell simbòlic. El PP voldria pentinar a fons el document per tal de quedar com a herois de la defensa de la defensa de la unitat territorial espanyola. Curiosament, a costa d’eliminar parts que ells mateixos han acceptat o promogut a d’altres comunitats autònomes. Això és si fa no fa el que feien els russos quan a l’estiu de 1941 fugien de les tropes alemanyes, rostir-ho tot, política de terra cremada.

El PP ha arribat fa temps a la conclusió que no tenen res a fer a Catalunya i utilitzen els seus militants com a escuts humans d’una política colonial que ni ells mateixos controlen. Cal felicitar-los, estan aconseguint trencar tants ponts que ells solets aconseguiran despertar més consciències nacionals que tot l’independentisme junt. Cada cop més gent té més ganes de perdre’ls de vista. Tenim lema per als propers anys "Talla amb els mal rotllos, fes-te independentista".

Serem capaços d’estar a l’alçada dels esdeveniments? Quants anys seguirem empassant caspa?

Etiquetes de comentaris: , , ,

1.2.07 

Matadepera i la bandera espanyola

Voltant una mica per les llibreries es pot trobar un important volum de llibres d’aquells que distingeixen entre “nacionalistes” i “constitucionalistes”. La col·lecció és important i té títols tan brillants com “bascos contra bascos” o d’altres genialitats que estalviaré al lector.

El cas és que aquests llibres que tenen el seu reflex en tot un aparell mediàtic, que inclou també diverses publicacions fetes a Catalunya com per exemple La Vanguardia, concretat en els mitjans estatalistes. Per entendre què volen dir cal partir del pressupòsit següent: dins de l’estat hi ha una gent que tenen una identitat tribal i desfasada que es contraposa a la lògica de les nacions - estat. El que no té estat no és una nació i si ho fos tindria estat.

D’aquesta manera, el que és Estat és modern, europeu i civilitzat, i aquells que s’hi han quedat fora són perversos, provincians i endarrerits. Trobem la negació d’una realitat patent com que els estats generen un nacionalisme propi. La defensa dels drets nacionals dels Països Catalans o d’Euskal Herria és nacionalisme, les demostracions pàtries en defensa d’una suposada “unitat d’Espanya” són una reacció lògica contra el tribalisme pervers i excloent.

És especialment interessant el concepte nacionalisme banal que utilitza Michael Billing per referir-se al discurs nacional implícit dels estats. El col·lectiu contrastant.net es dedica a recollir mostres d’aquesta pràctica doncs, malgrat la seva existència més que evident, els analistes acostumen a passar de llarg davant d’uns fets que s’assumeixen com a normals.

Hi ha un espanyolisme agressiu que oprimeix a tot aquell que no s’identifica amb l’Estat. El darrer exemple és el cas el trobem a Matadepera, municipi del Vallès Occidental on l’alcalde Jordi Comas (ERC) va decidir retirar la bandera espanyola de l’ajuntament i ara es troba imputat per un delicte d’ultratge a la bandera i prevaricació.

Resulta que a Matadepera tenen una caserna de la Guàrdia Civil on oneja únicament la bandera espanyola i retirant-la de l’ajuntament podríem estar parlant d’un empat tècnic. Em sembla però, que a la Guàrdia Civil ningú l’ha anat a denunciar.

Sortint de l’àmbit estricte de Matadepera podríem catalogar la simbologia feixista que decora molts edificis oficials com per exemple la Caserna del Bruc o el Govern Militar de Barcelona. Si algun jutge espavilat vol començar a ficar-se amb temes de símbols, seria preferible que comencés per aquells que són antidemocràtics i que ofenen la memòria de molts ciutadans implicats ideològicament amb la llibertat i en contra de la intolerància.

Bé, el cas és que els no nacionalistes del PP de Matadepera no assumeixen amb tranquil·litat cosmopolita i moderna que de la façana d’un ajuntament es retiri una bandera que no representa a la gran majoria dels matadeperencs, ben al contrari inicien una croada en la qual han arribat a participar fins i tot l’antiga Delegada del Govern, Júlia Garcia Valdecasas, i un jutge de Terrassa. Massa moguda per tan sols un tema de símbols, no?

Tant PSOE com PP són formacions polítiques estatalistes que defensen un model territorial i nacional determinat. Ambdues formacions són nacionalistes i deixem-nos estar de tantes històries. En casos com aquest, cal parlar clar i dir a les coses pel seu nom. L’Estat té conflictes territorials per resoldre i que no s’acabaran amb la imposició de reformes estatutàries. I el cas de Matadepera és un cas d’imposició de simbologies feta per una minoria.

Feliçment, la bandera espanyola ja fa temps que no penja de la façana de la majoria d’ajuntaments de Catalunya i no hi hauria de resultar problemàtic per a tots els post-nacionalistes que van pel món donant lliçons de modernitat i racionalitat. En canvi, finalment resulta que els “constitucionalistes” són més nacionalistes que ningú i tenen dret a passar-se la democràcia per l’arc del triomf.

Davant els processos d’espanyolització forçada i persecució de les diverses identitats nacionals existents dintre de les fronteres de l’Estat, no crec que sigui injust o deslleial retirar la bandera espanyola d’un ajuntament. Deslleial és impulsar un decret ministerial que pretén trencar el model d’immersió lingüística a l’ensenyament de Catalunya però aquest és un altre tema. Així doncs, tot el meu suport per a en Jordi Comas.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page