30.1.07 

Símptomes clars?

Trobo força preocupant la situació viscuda els darrers dies a Alcobendas. Alguna cosa falla quan s’arriba a aquests extrems. Com sempre, trobarem lectures per a tots els gustos i opinions elaborades per justificar qualsevol cosa.

El nou discurs de la dreta és el de la seguretat i tot allò que pugui alterar la tranquil·litat va a parar al mateix lloc, s’interpreta com a delinqüència. Tant és si aquesta alteració té una arrel política o sociològica. Una de les grans tasques de l’esquerra serà la d’anar explicant els conflictes en base a interpretacions “científiques” i elaborar respostes que ataquin els motius objectius dels conflictes.

Quan s’aborda un conflicte com el viscut a Alcobendas cal tenir clar que les solucions no són fàcils ni immediates i que la via de treball és el desplegament d’unes polítiques socials adequades i a l’alçada d’unes circumstàncies complicades. El que formularia la dreta seria poc més o menys una resposta policial, el que ha de fer l’esquerra és proposar canvis que tendeixin a eliminar les causes objectives del conflicte. Com sempre, el que proposa la dreta tendeix a no ser sostenible.

Ha passat a Alcobendas però podria passar demà a Cornellà, Sabadell o Badalona. És una cara del mateix problema que hi ha a molts països europeus i es manifesta de moltes maneres. Els joves estan cada cop més mancats d’expectatives i són més propensos a reaccionar d’una manera violenta. Aquest és el resum d’una interpretació particular recolzada en uns fets.

De manera força generalitzada, les polítiques de joventut no són tingudes en consideració o són aplicades de forma anormal. És un greu error que cometen moltes administracions i d’aquí plora molts cops la criatura.

Cal fomentar el benestar i treballar per minimitzar les desigualtats socials. De la manera més eficient, com requereixin les diferents situacions i deixant de banda els prejudicis estètics. Canviar les coses mai ha estat una tasca fàcil i poques vegades és agraïda. La ciutadania s’ho ha de creure i ha de ser capaç d’imposar el seu criteri doncs, per alguna cosa es vota cada quatre anys.

No ens podem deixar enredar. El factor principal de generació de conflictes és la pobresa. Si parlem dels fets d’Alcobendas o de la revolta de les banlieues franceses, hem d’atribuir-los a fets objectius com la manca d’expectatives vitals d’una part de la societat o la segregació espacial. Qui criminalitza l’immigrant ho fa generalment des del desconeixement o clarament amb males intencions. És ben evident que la canalització social dels fluxos migratoris té un cost econòmic però que ben ràpidament genera beneficis importants. Cada dia tinc més la sensació que la pensió dels meus pares arribarà mensualment al banc gràcies als fills d’aquells que avui dia travessen l’estret de Gibraltar a la recerca del somni europeu.

Evitem mals majors. Cal que l’estat intervingui decididament en el mercat de l’habitatge fomentant l’habitatge de protecció oficial i blindant que aquest no pugui entrar mai al circuit privat. Els socialdemòcrates espanyols no deixen de fer el ridícul i avui dia es pot arribar a passar autèntica vergonya escoltant com antics lluitadors antifranquistes manifesten, amb molta raó ens agradi o no, que Franco feia més polítiques socials que el PSOE.

Les mesures a prendre són moltes i no pretenc arreglar el món amb un article però si no capgirem les prioritats i comencem a donar a les polítiques socials la importància que es mereixen, acostumem-nos a conviure amb els símptomes d’una malaltia que ens afecta a tots i que a més a més és greu.

23.1.07 


Can Planes com a exemple

Algun cop he escrit la meva opinió al respecte de l’acció política d’IC-V. Les meves tesis no han variat gaire doncs continuo pensant que IC-V és bàsicament un partit de poder que no treballa sobre unes conviccions fermes. Per això és especialment molest que de tant en tant vinguin a donar lliçons de progressisme i de valors. Com que a Cerdanyola tenim alcalde “ecosocialista” i amb més d’un tema hem pogut comprovar de manera directa com treballen, no em fa res dir que al que bàsicament es dediquen els d’IC-V és a fer exactament el mateix que els partits grans fan i a vendre fum i bon rotllo.

Com a demostració el millor és treballar sobre exemples reals. Durant la passada legislatura IC-V es van dedicar a “donar estopa” al govern socialista a causa del projecte d’urbanització a la Plana del Castell, just a sobre d’un connector biològic que enllaça Collserola amb Sant Llorenç de Munt. Lluita absolutament justificada a la que des de l’esquerra més o menys tothom hi donava suport.

Les eleccions van possibilitar el canvi. La sorpresa de tots va ser que la primera condició per pactar el govern municipal va ser que el projecte urbanístic conegut com “Centre Direccional” havia de tirar endavant. Treure als socialistes del govern tenia un primer preu, que tot allò que es va defensar en quant a gestió territorial havia de ser oblidat. El projecte inicial es va maquillar per tal de donar una capa de respectabilitat a la punyalada que, en contra d’allò que tots esperàvem, es va produir i tindrà la seva expressió física un cop comencin a emergir els blocs de pisos a la Plana del Castell. N’hi ha que van decidir pactar-hi tot i aquest condicionant vergonyós. Que hi farem, són coses que té la política i en tot cas és de suposar que ha estat molt millor donar pas a un tripartit plural que a un govern entre els socialistes sofisticats i els de tota la vida.

Per si no fos poca cosa, a IC-V se li va acudir impulsar un abocador al mig d’aquell espai que hipòcritament van simular defensar a capa i espasa. En aquest cas, es van veure obligats a tirar endavant l’iniciativa gràcies als compromisos del PSC a la comarca. La qüestió començava a ser xocant.

Ara vénen fum amb l’exposició “Cerdanyola creix, però creix bé”. No sóc dels que s’indigna fàcilment però he de reconèixer que aquesta operació de maquillatge, tan cara com falsa, ha pogut amb mi. Com es pot pretendre explicar a algú mitjanament intel·ligent que la urbanització del darrer espai agrícola del municipi, situat al bell mig d’una via verda, es pot fer de manera respectuosa amb el medi ambient? Una manipulació indigna poc recomanable per a aquells que sàpiguen de què va l’història doncs és possible que no els hi senti gaire bé. I repeteixo, destinant un recursos econòmics que són de tothom i que no deixen de ser propaganda electoral en tres dimensions.

Però allò que realment m’ha fascinat és el cas de l’abocador de Can Planas. Resulta que allà on es volen construir pisos hi va haver un abocador obert bastant més d’una dècada i en una gran part de la seva vida, s’hi feren abocaments incontrolats de quantes porqueries vulgui imaginar el lector. Un estudi de la Universitat de Manresa ens diu que el lloc en qüestió no és apte per a la vida humana doncs és insalubre i cancerígen. Periòdicament s’hi produeixen filtracions de lixiviats i les aigües del lloc estan totalment contaminades. Les escombraries estan a entre 3 i 10 metres de la superfícies. Rafel Bellido, regidor d’aquest il·lustre ajuntament, realitza un triple salt mortal respecte al que havia defensat tota la vida i ens pretén “vendre la moto” de que allò es pot solucionar en un “plis plas” i a construir. Això sí, amb més fum i més bon rotllo que mai i “llençant la merda” als governs socialistes. Sense treure-li part de raó doncs, la primera aberració la van consentir els socialistes de tota la vida, a molts no ens satisfà veure com IC-V signa un confús conveni amb l’Agència Catalana de Residus, que pot traduir-se en no res, i prem l’accelerador per construir en comptes de restaurar. Jo em pregunto sobre la salut dels que allà hi viuran algun dia. L’ajuntament els informarà sobre el fet que l’atmosfera del lloc és cancerígena i els hi farà entendre a què s’exposen? Suposo que l’alcalde espera estar retirat o dirigint alguna menjadora institucional a nivell nacional, però en tot cas lluny de Cerdanyola, per quan comencin a sortir les leucèmies.

Etiquetes de comentaris: , ,

10.1.07 

Quina Europa volem?

Dels diferents resultats als Països Catalans obtinguts al referèndum sobre la Constitució Europea vaig extreure una conclusió personal que potser algú comparteix: existeix al nostre país un europeisme irreflexiu, gairebé dogmàtic, que ens impedeix participar correctament al procés de construcció d’Europa.

Em vaig alegrar sincerament quan l’Estat Francès i Holanda digueren “no” en referèndum al tractat constitucional europeu. Aquesta negativa, demostrava més europeisme que qualsevol altre posició. Sota quins criteris es pot argumentar això? És, al meu parer, una pregunta relativament senzilla de contestar.

El compromís amb la construcció europea és, per davant de tot, un compromís amb un projecte bàsicament polític. La lògica que segueix actualment Europa queda molt lluny dels seus objectius: defensar la pau, els drets individuals i col·lectius, la solidaritat entre rics i pobres...

La pèrdua d’aquests horitzons buida de sentit el projecte i pot portar a molts a declarar-se euroescèptics, la qual cosa no és dolenta en sí mateixa. Els francesos ho són doncs, van negar el seu suport a un tractat constitucional que no complia les seves expectatives. L’experiència a l’estat espanyol recomana no donar validesa a cap llosa jurídica defectuosa doncs, és complicat que després ens la puguem treure de sobre. Citant Mireia Llobera, professora de la Universitat Pompeu Fabra: els francesos es negaren a sacrificar-se a l’altar del lliure mercat.

Des de l’Estat Espanyol, majoritàriament es percep Europa com una esperança. No és d’estranyar, vivim encara a una democràcia light incapaç d’evolucionar, massa lligada a la dictadura franquista. De fet, el fracàs del procés de pau és un nou fracàs per a l’Estat Espanyol i la seva democràcia, incapaç totalment d’uniformitzar-se nacionalment o d’assumir el seu caràcter plurinacional amb la conseqüent adquisició de drets per part de les nacions minoritàries empresonades dintre de les seves fronteres.

Es pot entendre que per a molts, Europa no és Espanya i això d’entrada és positiu però, no podem pagar qualsevol preu.

En primer lloc, el contingut de la feliçment naufragada proposta de Constitució Europea era de caràcter antisocial. Reforçada posteriorment amb la Directiva Bolkestein, mesura que pretenia liberalitzar la prestació de serveis dintre de les fronteres europees. Una manera insuficient però il·lustrativa de resumir-ho seria explicar que amb aquesta directiva, una constructora espanyola que pretén construir un edifici a Torremolinos podria contractar un equip de manobres romanesos que treballarien dintre de les fronteres de l’Estat Espanyol amb les condicions laborals de Rumania. Això comportaria que els manobres en qüestió no tinguessin ni per pipes i que un equip de manobres de Torremolinos es quedaria sense feina. Com podeu comprovar, el liberalisme sempre perjudica als mateixos. El que pretenia la Directiva Bolkestein no era liberalitzar els serveis, pretenia liberalitzar el mercat del treball.

Afortunadament, la Directiva de Serveis, coneguda pel nom del cràpula que la va impulsar, no va sortir endavant amb tota la càrrega liberalitzadora que pretenia incloure el Partit Popular Europeu però, el resultat segueix sense ser del tot satisfactori. Si fa no fa, ens trobem davant d’una problemàtica que de manera recorrent planteja el capitalisme.

En segon lloc, a banda d’un instrument al servei dels grans poders econòmics del vell continent, l’Europa que s’està definint és un projecte estatalista que ignora l’existència de pobles i nacions. Com a catalans no podem sentir-nos còmodes amb una Europa que sap que estem aquí i mira cap a un altra banda. La difunta Constitució Europea ens negava i en bona lògica, jo personalment nego el meu suport a un projecte que em nega. Malgrat que Brussel·les sempre ens oferirà més oportunitats que Madrid, els catalans hem de dir ben clarament que a Europa s’hi va per un altra banda. Bàsicament per la del reconeixement de tothom.

Un altre factor invitaria a construir ràpidament una Europa unida i forta és el projecte imperialista dels EEUU. Aquest gol tampoc ens el podem permetre. Si la política dels EEUU és una aberració, que ho és, el nostre deure és el de construir una alternativa, en cap cas un clon. El model social que es vol imposar a Europa és ara per ara tan neocon com el dels EEUU i algun dia, Europa pot ser tant perillosa o més que els propis EEUU. De fet, no seria el primer cop que els europeus traspassem les nostres fronteres i ens dediquem a espoliar, agredir i violar a tort i a dret. Sobre això en poden donar fe els països del continent Africà o qualsevol país de l’Amèrica Llatina. Equador per exemple.

Participar en el procés d’integració europea és, des d’un punt de vista d’esquerres i català, treballar per què Europa sigui, com a mínim, un racó de món on imperi el benestar per sobre dels interessos econòmics, el reconeixement complet de tots els pobles i nacions, la cultura per sobre de l’alienació i tota una llista de propòsits que el projecte que avui dia es dibuixa, deixa absolutament de banda.


About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page