Bloc d'en Daniel Mallén

Allò que passa entre les dues principals forces polítiques estatalistes espanyoles és aparentment incomprensible per molts, entre els quals tot sovint m’incloc.

Crec que ja ho he dit alguna vegada però, per si de cas, ho repetiré un cop més. Una de les raons per les quals el procés de creació d’un estat uninacional a l’Estat Espanyol fracassa estrepitosament dia rere dia, és la irresponsabilitat dels grans partits d’àmbit estatal. Els principals partits del nacionalisme espanyol són incapaços de treballar conjuntament al voltant de qüestions cabdals i així els hi van les coses. No existeix un sentit d’estat que condueixi qüestions estratègiques fonamentals com la territorialitat. Avui dia ja és massa tard per ells i els Països Catalans i Euskal Herria ja caminen, a ritmes diferents, cap a la seva plena sobirania.

La irresponsabilitat es comet flagrantment des de la dreta i l’esquerra, consisteix en avantposar els interessos sectaris als interessos generals, el poder de la capelleta per davant de l’autèntica tasca política, que és un servei públic i consisteix en gestionar la societat per tal d’oferir el major benestar possible, entès de la manera més àmplia possible, al total de la ciutadania. Quan guanyar les eleccions o omplir-se la butxaca de diners són objectius de la més alta prioritat, la gestió se’n veu profundament perjudicada. En això, molts polítics catalans, com per exemple l’alcalde del meu poble, es poden aplicar el cuento. No sé vosaltres, però jo ho trobo força despreciable.

La inexistència d’una separació de poders real no fa més que empitjorar les coses.

La molt recent picabaralla dels vídeos del PP i del PSOE n’és un bon exemple. Deixant de banda elements lamentables com l’aparició d’imatges d’un motí penitenciari a Colòmbia, cal assenyalar que la competició entre uns i altres per tal de demostrar qui ha fet menys pel procés de pau a Euskal Herria, és d’una baixesa moral que desafortunadament té precedents clars a l’història recent i no només en relació amb la territorialitat, també davant de qüestions com els matrimonis homosexuals.

I jo em pregunto: no seria més lògica una competició per demostrar qui ha avançat més en el camí de la pau i de la resolució del conflicte polític que castiga Esukal Herria des de fa dècades?

Doncs no, la lògica política espanyola ens porta a presenciar com la dreta espanyola pretén, sense cap mena de pudor, desarticular el procés de pau i aprofundir en la gestió de la via militar i com l’esquerra és incapaç de conduir un autèntic procés amb vocació de resolució del conflicte. No és gaire difícil d’entendre que si no es vol un procés de pau, es fan els passos per tornar a engegar la maquinària d’ETA. Si realment els guiés el desig d’aconseguir el màxim benestar per a la ciutadania, des del PP oferirien una col·laboració franca en aquest terreny i des del PSOE es gestionaria el procés de pau amb garanties.

Euskal Herria té dret a l’autodeterminació per què així ho vol la majoria de la seva població, el model d’estat del PP i del PSOE no és acceptat per la majoria dels bascos i basques, que tenen tota la legitimitat del món per plantejar la seva secessió. Qui no sigui capaç d’acceptar-ho no es pot definir com a demòcrata i demostra que no li importa gens el que pensis o creguin els bascos.

Qui no sigui capaç d’acceptar un recorregut democràtic que condueixi als bascos fins allà on vulgui anar, o bé està cegat per dogmes nacionalistes o bé hi té alguna cosa a guanyar. De fet, ambdues possibilitats són perfectament compatibles i es fusionen amb la mateixa facilitat que la llet i el cola-cao, tenir alguna cosa a guanyar i defensar-la aferrissadament des de qualsevol angle, arribant fins i tot a negar la realitat més elemental, és humà però demostra baix nivell, moral e intel·lectual.

Més gestos d’irresponsabilitat. La política declarativa, inconnexa e incoherent de PSOE, barrejant discursos impossibles de compatibilitzar. La única explicació que puc aconseguir exposar amb els elements dels que disposo és que aquest partit no té intenció de realitzar cap reforma satisfactòria per a la nació basca, com a mínim a curt termini. Podran robar-li la cartera als bascos amb la facilitat amb que ho van fer amb els catalans? Respon la paràlisi dels procés de pau al calendari electoral estatal? Possiblement, el poder de la capelleta passa per davant de la gestió d’un conflicte que alguns s’estimen més parasitar que resoldre.

Agradi o no, la identitat nacional d’Euskal Herria és ben definida i ho continuarà sent durant molts i molts anys, de fet i malgrat el que diuen alguns, la consciència nacional dels bascos no deixa de créixer. Sense un procés que integri la pluralitat dels agents bascos, tant nacionals com estatalistes, res del que es faci podrà garantir la pau. Qui bloquegi això, tant d’una banda de la taula com de l’altra, serà responsable de la continuïtat d’un conflicte que a hores d’ara ja ha generat massa víctimes. Negar sistemàticament l’existència dels pobles basc i català representa una irresponsabilitat que els ciutadans hauríem de criminalitzar públicament.

Ja n’hi ha prou de politiqueig i d’accions estètiques que no porten enlloc, cal que l’estat es democratitzi de manera decidida i cal que els seus polítics comencin a oferir el servei públic que els hi encarrega la població cada quatre anys. Els hi hem de fer entendre.

Anys de govern, moviment i agit-prop

Ens trobem a les portes d’una nova legislatura del Parlament de Catalunya i és un bon moment per col·locar sobre la taula elements de debat que permetin definir clarament els eixos sobre els quals hauria de treballar l’independentisme durant, com a mínim, els propers quatre anys.

Cal tenir en compte que hi hauran 21 diputats i 5 consellers independentistes. A aquestes xifres cal sumar-hi els alcaldes, regidors, consellers comarcals i demés càrrecs institucionals. Els independentistes governarem a Catalunya amb tot el que això comporta.

El marc hauria de permetre qualificar i normalitzar les diverses estructures del moviment independentista, amb el reforçament que això comportaria per al moviment. A banda de les consideracions merament electorals, cal una planificació de l’evolució que poden tenir aquestes estructures. La irrupció d’una força política unionista amb representació parlamentària pot produir un efecte mobilitzador que sumat al possible retorn del PP a La Moncloa, podria arribar a generar un volum importantíssim d’adhesions a la causa independentista. Les diferents sectorials, organitzacions i plataformes de l’esquerra independentista han de preparar-se per un possible augment de la seva força de treball.

Des del meu punt de vista, la generació de força de treball és la qüestió central de qualsevol organització que aspira a treballar de manera seriosa. Un cop aquesta força de treball ha estat incorporada, cal administrar-la de manera intel·ligent. Malgrat tot, el moment fonamental es produeix de manera prèvia. Sota aquesta lògica, les fugues en aquest sentit, la pèrdua d’efectius o de capacitat mobilitzadora, són alguns dels principals problemes als quals s’enfronten qualsevol tipus ‘organitzacions.

Per retenir aquest capital, cal que les organitzacions desenvolupin estructures de finançament estables, una demanda alta i capacitat de realitzar una política competent de recursos humans. Així doncs, per sobre de qualsevol consideració secundària, el sentit d’organització ha d’empènyer als seus membres a prioritzar l’enfortiment de l’organització. La manera més efectiva de no barrejar consideracions secundàries amb l’interès de l’organització és la separació de l’estructura i les institucions. L'exemple més utilitzat en aquest sentit és el del PNV.

Si s’aconsegueix mantenir una certa centralitat política, cosa que l’independentisme ha fet fa relativament poc temps, el creixement d’una organització és qüestió de compromís i treball de base. El que de manera informal s’anomena picar pedra i que al meu parer hauria de ser la principal tasca de l’independentisme durant els propers anys. Cal enfocar els recursos cap a la mobilització d’elements que facin avançar el projecte des de les seves múltiples facetes i en això, tothom suma.

En aquesta lògica, caldrà que l’independentisme enviï, de la manera més massiva possible missatges elaborats que puguin sensibilitzar fins a la mobilització del elements. Aquesta tasca es pot valorar com a difícil en un marc com el nostre, on un ambient polític determinat, el de l’stablishment, controla la gran majoria dels mitjans de comunicació. L’argumentació nihilista del no future cau per si mateixa per dos motius de pes.

En primer lloc cal considerar que malgrat el control informatiu i les programacions estabuladores que emeten la majoria de mitjans, la sensibilització es produeix fonamentalment a partir de les condicions socials existents. Això ho intuíem i la teoria leninista de l’organització ens ho confirma expressament. El control social no es produeix únicament a nivell ideològic, sempre es tradueix en unes condicions d’explotació, tant social com nacional. En la mesura en que l’independentisme aconsegueixi denunciar aquesta explotació de manera efectiva, seguirà sumant força de treball per a la causa.

Si tal com sembla, la pràctica institucional de l’independentisme significa un avenç i una millora en les condicions de vida dels catalans, no hauria de ser gaire complicat identificar les institucions catalanes i la gestió de l’autogovern com a fonts de benestar i com a mitjà per construir una societat més justa. A partir d’aquest punt, cal insistir sobre els objectius clàssics de la nostra lluita. En definitiva, la via nacional cap al socialisme de Gramsci adaptada al context propi.

Catalunya és una nació amb capacitat i dinamisme què, malgrat l’escanyament fiscal que pateix, és capaç d’aportar els elements materials necessaris per sustentar una estructura social justa i sostenible. Progrés no ha de ser assimilat a desenvolupisme i mitjançant una gestió dels recursos propis, abandonant el llast que representa l’Estat Espanyol, els catalans podem construir una estructura estatal, no pel pur vici de crear-la i que sigui pròpia, la qual cosa és un dret però no un motiu en si mateix, sinó per crear un marc social avançat. L’explotació material està lligada en el cas català a l’explotació nacional.

Aquesta idea és potent i amb una estratègia comercial adequada, una barreja de comunicació formal i agit-prop, pot esdevenir majoritària. Anant a pel segon motiu de pes, el creixement social de l’independentisme ha de possibilitar la generació d’un espai comunicatiu propi que competeixi contra els grans grups al servei de l’stablishment. És una missió fonamental que juntament a la generació d’una majoria sindical nacional, és la gran assignatura pendent de l’independentisme. Destinar-hi recursos un cop es valori que aquests existeixen ens permetrà saltar aquesta tanca i plantejar el conflicte des d’una tribuna propera.

De manera paral·lela a la tasca institucional, cal desenvolupar estratègies de sensibilització que generin la hegemonia social necessària per pujar el darrer esglaó. Sense aquest esforç, ocupar una conselleria, un escó o una alcaldia, no té ni el més mínim sentit per a l’independentisme.

Llegir entre línies

Al diari d’abans d’ahir vaig llegir una notícia que em va fer força gràcia. No és que em descobrís quelcom nou doncs, en sí mateixa era força buida d’interès però, tenia una lectura implícita que a tots ens hauria de fer pensar-hi una mica.

El cas és que la crònica recollia una “marcada de paquet” del secretari d’organització del PSOE a nivell estatal, en José Blanco. El gallec venia a dir que el PSC havia triat la seva política d’aliances en funció del que més beneficiava Catalunya i que des del PSOE pensaven fer el mateix a nivell estatal. Resultat: que es cercaria el suport de CiU al Congrés dels Diputats. O dit d’un altra manera, que després de robar-li la cartera als convergents, ara els hi volen robar el rellotge, les sabates i la cadeneta de la primera comunió.

La part interessant de tot plegat, a banda de la hilaritat que pugui provocar la situació, és que en José Blanco declarava textualment que el millor per Catalunya no tenia per què ser el millor per a l’Estat Espanyol. I aquí està una de les claus fonamentals del cas català.

En primer lloc agrairé la sinceritat, poca gent és capaç de parlar tan clar com el secretari d’organització del PSOE. Els seus companys de Catalunya no es cansen de dir mentides de l’alçada d’un campanar que en José Blanco ha estat capaç de desmentir pràcticament una setmana després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Si ho hagués dit una setmana abans, el PSC hagués perdut cinc diputats més. Ara es fonamental que la gent ho recordi durant els propers quatre anys.

Catalunya, en tant que nació sense estat, es troba sotmesa a l’interès general de l’Estat Espanyol i no disposa de capacitat per decidir el seu futur en pau i democràcia. Un estat, insensible a la realitat social i cultural dels catalans, que ha treballat durament per homogeneïtzar els Països Catalans dintre de l’Estat Espanyol. No ho han aconseguit.

El procés de reforma estatutària ens va demostrar clarament quin era el pes institucional del 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. A l’hora de dirigir el nostre futur, la capacitat de les institucions catalanes és, més o menys igual a zero. Segons el que diu Patxi Lòpez (PSE – EE), les nacions sense representació institucional són aquelles que tenen potestat per sol·licitar el dret d’autodeterminació. Nosaltres en tenim però, no ens serveix de res quan volem impulsar reformes del marc general. S’accepta? Deu ser que pagar una morterada a 135 persones i tenir-los entretinguts ja és tenir “representació institucional”.

Efectivament, he de coincidir amb en José Blanco: el millor per a l’Estat Espanyol no és mateix que el millor per Catalunya. Això es recolza sobre aspectes pràctics com l’espoli fiscal, al qual la reforma estatutària no ha posat fi o la manca de perspectives per a la instauració d’un Marc Català de Relacions Laborals. En definitiva, decidir per nosaltres i omplir forats arreu de la Meseta sense trencar-s’hi gaire la closca.

Aquí s’ajunten molts camins. Ens trobem davant d’un nus que caldrà tallar tard o d’hora. Els catalans tenim absoluta legitimitat per exigir que se’ns respecti com a nació que som. El treball per assolir cotes de respecte acceptables que ens permetin democràticament decidir el nostre futur en llibertat va començar fa molts anys i avui dia ens trobem en una fase decisiva per a la resolució del conflicte.

Hi ha moltes raons per entendre que el progrés social de Catalunya va estretament lligat a l’assoliment d’una sobirania real.

El pes institucional de Catalunya és el que és i això ja ho he dit abans però, que hauria passat si els 46 diputats de CiU haguessin defensat la sobirania del Parlament de Catalunya quan ho havien de fer?

Segurament estaríem davant d’un procés en fase de resolució similar al que es troba Euskal Herria, lluny encara de l’exercici del dret d’autodeterminació però molt més a prop del que estem nosaltres. És així de senzill i així de complicat.

Aquells que ara van de salvapàtries i de màrtirs del país, aquells que del contenciós entre Catalunya i l’Estat Espanyol han fet un manera de viure folgadament, aquells que en base a principis electoralistes i tacticistes van entregar la clau del Parlament de Catalunya a canvi d’una suposada centralitat política, aquells que han donat cobertura a un sistema injust i antidemocràtic durant tants anys, aquells, ara pretenen impartir classes magistrals de patriotisme. El paper de “Màrtirs de la Moreneta” no els hi escau gens i farien bé d’abandonar-lo quant abans millor.

Sense ressentiments ni complexes per part de l’esquerra independentista, personalment els animo a evolucionar cap a estratègies sobiranistes que ens permetin parlar d’una autèntica dreta nacional implicada, evidentment des del seu propi punt de vista, en un procés efectiu de l’augment de l’autogovern de Catalunya. Llavors i sense deixar de banda la complexitat inherent a la tasca política, la necessitat de construir un país cohesionat i tenint en compte que l’important no és l’exercici del poder sinó la garantia del benestar dels ciutadans, estaríem parlant un idioma similar.

Ells ja saben llegir entre línies, el millor per a l’Estat Espanyol no és el millor per Catalunya i tot sovint no només no és el millor sinó que ens va fatal, mirin la RENFE. Si tant estimen Catalunya, que actuïn de manera coherent.

Carta a en Roger Tugas

Apreciat Roger,

Em sap greu que no coincidim exactament en els nostres anàlisis i voldria aprofundir més en el tema amb la meva impressió de que realment no ens trobem gaire lluny.

En primer lloc voldria dir-te que aquest debat no em motiva gens. Tinc la convicció de que la política no comença ni acaba a l’electoralisme sinó que s’articula al voltant d’una gran pluralitat d’agents que sobrepassen per amunt i per avall allò que puguin fer els partits polítics. És per això que voldria començar per relativitzar la importància del tema sobre el qual em vaig pronunciar i dir-te que ho vaig fer d’una manera força desapassionada, en definitiva, obligat pel moment.

Parteixo de la mateixa base que tu i aquesta seria una bona raó per acabar raonant que no pensem de manera gaire diferent. Al meu parer és millor un pacte amb el PSOE que amb CiU. De tantes raons que se’m acudeixen per justificar-ho t’exposaré una que al meu parer és particularment important: en 23 anys de govern convergent, molts segments de l’administració catalana van ser dissenyats a mida del partit i donar-li als regionalistes l’oportunitat de tornar-hi, amb un candidat reforçat, permetria que s’adherissin a la butaca a l’estil musclo zebra. Per dir-ho d’una manera més clara, ja no els trauríem fins d’aquí molts anys i donariem ales a un candidat potent, definició en la que no encaixa el pobre Pepe.

A curt i mitjà termini, l’objectiu de l’expressió política del moviment independentista, Esquerra Republicana, ha de ser nacionalitzar l’espai de l’esquerra i això no vol dir convertir al catalanisme a ningú, vol dir erosionar les franquícies dels partits de l’esquerra espanyola que actuen a Catalunya. En això, com pots comprovar, també coincidim.

El teu comentari defineix un supòsit del qual discrepo. La passada legislatura ha significat la pèrdua d’uns 140.000 vots i de 2 diputats. La seva efectivitat com a demostració de capacitat ha estat molt minsa (per no dir-ho d’un altra manera, ja m’entens).

A banda de que els processos en política sempre són molt més dilatats del que ens agradaria, cal que tinguem en compte que la passada legislatura no va ser demostrativa de res i que, en conseqüència la segona fase que proposes, encara no es troba en el seu moment d’execució tal i com la planteges. M’explico, em sembla que la millor manera d’erosionar i fer aflorar les contradiccions del PSOE és deixant que governi a Catalunya. El fet de ser una força política amb vocació espanyolista, ha provocat que perdin 5 diputats, la majoria a la ciutat de Barcelona i la poca credibilitat que els hi podia quedar després del desastre de la reforma estatutària. La seva major contradicció és veure’s obligats a representar els interessos de Catalunya sent una força de vocació estatalista. Els Ciutadans ja s’estan fregant les mans i dissenyant l’estratègia per tal de fer-los-hi perdre cinc diputats més, dels quals uns quants cauran del costat de l’independentisme.

Com ja vaig expressar recentment, crec que la sociovergència era, en la terminologia del poker, un farol. Malgrat la necessitat de CiU de tocar cuixa i pagar els seus locals, els socialistes no haguessin fet de cap de les maneres Artur Mas president. Zapatero els hi ha robat la cartera, tal com ens ho va fer a tots els catalans amb la reforma estatutària i tal com intenta fer ara mateix amb l’esquerra abertzale. Exercici aquest últim del qual pot sortir amb les pilotes carbonitzades, en sentit figurat o estricte, qui sap...

Si en pro de l’estabilitat es renunciés a parcel·les de perfil propi, efecte que ja quantificaríem i avaluaríem en el moment que fos necessari, no creus que el context general ens singularitzarà?

Abans de continuar amb l’exposició, voldria fer un incís que potser aclareix una mica l’exposició. De la mateixa manera que tu, entenc que l’independentisme haurà de ser algun dia l’alternativa i que prèviament a comandar un govern, cal comandar l’oposició. També entenc que al que s’ha de dedicar l’independentisme durant els propers 25 anys és a preparar el “no” al proper estatut d’autonomia. Sense dubtes, no ens disposem a reformar l’Estat Espanyol, volem marxar d’ell i aquest ha de ser l’objectiu que ens dirigeixi, més enllà de conjuntures polítiques que no deixen de ser la façana del que realment passa a una societat com la nostra.

Seguint amb el que ens ocupa, en cas de sociovergència implícita, ERC s’hagués diluït amb quatre partits més. No crec que això hagués estat realment positiu i més si tenim en compte com es comporten els mitjans amb nosaltres. Respecte a Ciutadans de Catalunya, ens interessa situar-nos en la posició diametralment oposada i si ells fan oposició a nosaltres ens interessa gestionar. Ells, els suposats intel·lectuals, ens utilitzaran com a arma contra el PSOE per tal de desgastar la seva base social. I això, fent una gestió normaleta, sense excentricitats ni estridències. L’aplicació d’obra de govern en base a programa generarà una dinàmica de desgast continuat del PSOE de Catalunya que li farà perdre posicions i reforçarà l'espai de l'esquerra nacional. És aquesta la premissa que més m’empeny a creure que el pacte és positiu per a l’independentisme, és la millor manera de rentabilitzar l’aparició d’un partit unionista amb representació parlamentària, la millor garantia de perpetuar la crisi de l’estat de les autonomies.

Respecte al procediment de presa de decisions, no discrepo ni un mil·límetre del que exposes i per això, vull recordar-te que hi ha qui ho ha fet bé.

Roger, al meu parer el debat no es situa tant en l’ara com en el demà. L’edifici del nostre establishment, cau per moments i els equilibris històrics han desaparegut per deixar pas a un panorama molt més obert. Al primer acte d’Esquerra que vaig assistir, el nucli de l’exposició va girar al voltant d'una forta crítica a “l’oasi català” i ara cal que demostrem que mai n’hem volgut formar part, que el volem desarticular per donar pas a un estat català social i lliure.

Analitzem plegats si l’independentisme apuntala o dinamita aquesta funesta estructura. I aquest anàlisi no és cosa de mesos, comporta com a mínim quatre anys. Ja saps que soc dels que donen tot el valor als objectius i que considero que les eines són allò que són per definició i res mes.

Una abraçada

P.D: som gent ocupada però ja trobarem una estona per parlar-ne bé.

Es pot explicar un nou tripartit. Compreu crispetes i gaudiu de l’espectacle, que en algun cas serà lamentablement sòrdid però que si les coses es fan bé, tindrà final feliç.