La decadència

Arribo tard però n’havia de parlar. Quina sorpresa vaig endur-me un cop em vaig assabentar de com va anar la jornada campestre del President Maragall i companyia a Sant Jaume de Frontanyà. Doncs ara resulta que l’Estat Espanyol ha esdevingut residual a Catalunya d’ençà que la reforma estatutària ha estat aprovada pel Govern. Ai quin riure!

Sense abordar el tema amb gaire ordre, el primer que m’ha fet riure ha estat imaginar la cara d’en Rodríguez Ibarra quan ha sentit aquestes declaracions del nostre president. Ell ja ho sap que això que diu el pobre Pasqual és mentida, però segur que ell i uns quants més l’estan maleint. A qui se li acudeix dir això des de les files d’un partit estatalista fins la medul·la?

I és que el pobre o no sap el que diu o es dedica a vendre unes motos que no hi ha qui les compri. D’entrada, estem a anys llum de la Comunitat Autònoma Basca o de la Navarresa, que gaudeixen del concert econòmic i administren els seus diners. I com aquest exemple, en podem trobar molts més a Europa. El respecte a les diferents llengües que conviuen a l'Estat Belga n'és un altre de molt bó al qual hi podem sumar molts d'altres.

No controlar els propis diners ja és per si mateix un problema prou gros i és un fet que ha fet córrer rius de tinta. Agradi o no agradi, convingui als interessos electoralistes del PSOE o no convingui, el Principat de Catalunya no té marge d’intervenció en quant al seu finançament i continua a mercè del govern central de torn, que ara és del PSOE i espoliarà amb tarannà i un somriure a la boca i demà pot ser del PP. I ja sabem a què es dedica aquest partit quan ocupa el Palau de la Moncloa.

La majoria de la minoria de catalans que van anar a votar la reforma estatutària, hi van votar a favor donat que suposava una petita millora per a l’autogovern de Catalunya, però són ben conscients que aquesta és minsa, que seguim sent una comunitat autònoma de l’Estat Espanyol i que tot plegat continua si fa no fa com ja funcionava abans. És el President Maragall un polític decadent que ja no toca ni quarts ni hores o simplement intenta cercar un sentit al seu pas per la presidència de la Generalitat de Catalunya?

Malauradament, el control del procés de reforma estatutària ha estat en tot moment en mans de l’Estat Espanyol, la dreta regionalista li va concedir aquest privilegi a canvi d’un pacte electoral i de la legitimació del seu sistema de gestió tradicional, fer el ploricó. Per cert, ja han començat amb l’aeroport del Prat.

Tenim una reforma estatutària feta a mida per ús i gaudi de l’Estat. El mínim avenç imprescindible amb la conformitat dels partits d’aquest stablishment català que tan bé coneixem tots. President, retiris a on s’hagi de retirar i deixi de fer el ridícul per qualsevol cantonada.

De vacances pel Maestrat

És una realitat que molts catalans no sabem gaires coses del País Valencià. Aquests dies de vacances he aprofitat per visitar i conèixer una mica les comarques del Maestrat, bàsicament la part nord de Castelló i una mica de la Franja de Terol.

En un parell de dies, he voltat per Sant Mateu del Maestrat, Traiguera, Benassal, Albocàsser, les Coves de Vinromà, Culla, La Torre d’en Besora, Catí, Sant Rafel del Riu, Forcall, Herbesset, Olocau del Rei, Sorita, Vilafranca del Maestrat, Ares del Maestrat, Castell de Cabres, Sorita, Molins i Castellote. Un tour important fet íntegrament per carreteres secundàries.

Hi estic satisfet del patrimoni, tant cultural com natural, del que he pogut gaudir aquests dies. Aquestes poblacions reserven al visitant racons força privilegiats com el minúscul poble d’Herbesset, damunt de tot dels Ports de Beseit. Una població privilegiada per la seva situació.

La realitat social del nord de Castelló i de la Franja de Ponent és ben diferent a la catalana i per notar-ho no cal ser gaire espavilat. Cal que els catalans que vivim per sobre del riu Sénia en prenguem consciència. Això que anomenem Països Catalans no deixa de ser una realitat nacional diversa que cal conèixer mínimament per poder-ne parlar amb una mica de propietat.

Parlem d’una realitat diversa sobre la que cal treballar amb habilitat. Tinc la impressió que el discurs independentista generalitzat no acaba de tenir en compte la configuració complexa del nostre territori. Millor dit, no l’entén. La situació, millorable, de l’independentisme al Principat de Catalunya simplement no té res a veure amb el moment que el procés d’alliberament nacional té a altres indrets dels Països Catalans en aquest mateix moment. Us estalviaré la foto de les festes majors d’un poble de la comarca del Sénia on apareixen banderes espanyoles gegants. Aquest fet és impensable que pugui produir-se avui dia a cap indret de la Comunitat Autònoma de Catalunya però, repassant alguns llibres he vist fotografies on als anys vuitanta es podien veure banderes espanyoles pel carrers d’Olot ( ! ) als anys vuitanta.

Durant els darrers 30 anys, al País Valencià han passat moltes coses i el blaverisme ha portat a terme un treball de desgast molt important en la consciència col·lectiva del poble valencià. Aquest desgast no ha estat definitiu, com no ho és res en aquest món i testifica l’anteriorment citada foto d’Olot, i s’ha produït de manera poc uniforme territorialment. El millor que podem fer per començar és informar-nos.

Us afegeixo l’enllaç d’una pàgina on podreu trobar un munt d’informació i de documents diversos que ens permetran fer-nos a l’idea de què és realment el blaverisme:

http://www.antiblavers.info/

Evidentment, del País Valencià no hem quedo amb un moviment què, agradi o no agradi va de capa caiguda i que ja ha donat pràcticament tot el que havia de donar. A partir d’ara cal reparar els desperfectes causats i explicar que aquest fenomen no deixa de ser una modalitat d’espanyolisme encobert hàbilment darrere d’unes diferències lingüístiques que existeixen sense anar gaire lluny entre el català de Banyoles i el de Llardecans i d’una divisió administrativa utilitzada per l’Estat Espanyol per destruir tot el que uneix catalans, valencians i balears.

Del País Valencià (del poc que he pogut visitar fins al dia d’avui), hem quedo amb la bellesa de la comarca dels Ports, amb els pobles i castells del Maestrat i amb les seves festes, que n’he pogut veure moltes. Llàstima de dues coses, les curses de bous, que em desagraden profundament però que formen part de la diversitat del país i que no he tingut la oportunitat de comprar cap llibre.