Bloc d'en Daniel Mallén

Què fem si guanya el NO? (Primera part)

Molta gent dona per fet que el “sí” aconseguirà guanyar per una majoria prou àmplia en el referéndum que tindrà lloc a Catalunya el proper 18 de juny. Simplement, ho donen per fet donat que els dos partits més grans hi donen suport (PSC i CiU) i que la premsa oficialista (majoritària) hi està completament compromesa amb l’objectiu de reforçar a tota costa el vot afirmatiu. I el pitjor encara està per venir, presenciarem esclats de pornografía periodística que difícilment es podran repetir fins d’aquí molts anys.

La victòria del sí, al meu entendre, no està tan clara. En primer lloc pel factor participació. Aniran a votar els més polititzats, i això pot fer decantar la balança cap a la opció del “no”. Però sobretot, encara queda molta gent per convéncer. Tenen preguntes, les fan i han de rebre una resposta. La més recorrent d’aquestes és: i què passa si guanya el “no”? ens quedem amb el que teniem fins ara? Tornarà el PP a Madrid i ens bloquejarà qualsevol avenç fins que no els tornin a fer fora?

Si guanya el “no”, l’Estat Espanyol haurà tingut un dels majors fracasos imaginables. No dubteu que la campanya pel “no” del PP és pura irresponsabilitat, el PP no té “sentit d’estat” i ho porta demostrant tota la legislatura amb temes tan importants (per a l’Estat Espanyol) com la “política antiterrorista”, pseudònim de “fer veure que el conflicte basc és un problema de delinquéncia organitzada i ordre públic”.

M’explico, un Estatut d’Autonomia de Catalunya és una Llei Orgànica de l’Estat que estableix les bases per a la convivéncia institucional entre l’administració catalana i la espanyola. És, el tractat que regula quines han de ser les competències de l’administració catalana i quines les de l’espanyola. Emana de la sobirania del poble espanyol (doncs l’aprova legalment el Congrès dels Diputats) i ha estat retallat per tal de que respongui als interesos polítics i econòmics de l’Estat Espanyol. Està subjecte a la resta de lleis que aprovin al Congrès dels Diputats (o sigui, que pot ser retallat posteriorment per futures legislacions tal com li va passar a l’actual estatut amb l’aprovació de la LOAPA desprès del 23-F). Si en cap moment se li dona “aparença de constitutció” és per suavitzar el tema i que ens pensem que som alguna cosa diferent a la resta d’habitants de l’Estat. El fet és que tots els suposats “drets i deures” sòn reconeguts a la constitució, sino serien il·legals doncs aquesta és la mare de totes les lleis i no la poden contradir.

El triomf del “no” és el rebuig al pacte dels catalans amb l’Estat. No significa que els catalans ja estem bé amb el que tenim, significa que no volem subscriure un acord insuficient per als propers 25 anys. Perquè, si l’aproven l’intentaran fer durar dues o tres décades.

Evidentment, l’Estat haurà de reaccionar i oferir una sortida més beneficiosa per Catalunya. Tinguem en compte que l’acord que en breu votarem no significa cap avenç suficient com per ser votat. I valorem també que existeixen precedents, el Quebec va començar a fer referéndums d’autodeterminació desprès de “tirar” un estatut.

Per dir-ho d’alguna manera suau. Aquest estatut que ens volen imposar és un avenç tan gran com els aventatges aconseguits per CiU al pacte del Majestic, on van donar el govern al PP a canvi de trams d’impostos. Com ara: no hi ha canvi de model i es guanyen trams d’impostos. Si en un pacte de legislatura amb el PP es pot aconseguir el mateix que a un estatut amb el PSOE, què estem dubtant?

Aconseguir la majoria juvenil cap a la independència i el socialisme

Com a moviment seriós, cal que l’independentisme aspiri a generar una majoria social favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació com a eina perquè la nació catalana pugui consolidar-se com a estat lliure, democràtic i socialment just. Aquest ha de ser un punt de partida fonamental per a qualsevol agent polític, tant individual com col·lectiu que actuï o pretengui des d’una òptica independentista.

Salvant els forats o dilemes discursius que es plantegen avui dia a l’hora de realitzar un discurs independentista, és ben clar que el camí que haurem de recórrer els catalans fins a assolir la plenitud dels nostres drets col·lectius, serà llarg i passarà per una elaboració estratègica de fons. L’independentisme no pot patir d’electoralisme, que al cap i a la fi no ens aporta res més que unes bases no consolidades que tal com han vingut poden marxar.

Els camps sobre els que com a moviment hem d’actuar són molt si volem optimitzar la nostra acció. Vestir un projecte com aquest requereix d’àmplies i qualificades reflexions que constantment caldria repensar i ajustar. El que resulta ben evident és que existeixen uns objectius estratègics que cal definir des d’un primer moment.

Un d’aquests objectius és guanyar la majoria a nivell juvenil. Per aconseguir aquest objectiu cal partir de la pluralitat del sector social al que ens estem referint. Cap sector social funciona en base a principis tancats i si un d’ells és paradigmàtic d’això mateix, es tracta dels joves.

Per aconseguir integrar el major nombre de joves, cal que l’independentisme generi unes dinàmiques plurals per sí mateixes i prou elàstiques com per assimilar el major nombre d’aportacions possibles. És a dir, el front juvenil ha d’anar molt més enllà de la política i estendre’s de forma decidida i desacomplexada cap al camp dels moviments socials. I cal que ho faci des d’una òptica oberta i deixant de banda l’esquema típic i tòpic de la organització que maniobra per controlar tot allò que no controla.

Aquesta elasticitat només tindrà sentit a partir de la generació d’un discurs potent al voltant de la qüestió de la participació democràtica, la repolitització juvenil i la construcció d’un model social diferent al que ara ens imposen els estats espanyol i francès.

Podrà l’independentisme adaptar-se a canvis substancials de model que portin les marques a un segon pla i donin autèntica rellevància a un moviment integrador per a la majoria dels joves?

Neix un nou estat europeu. Quan arribarà la democràcia a l’Estat Espanyol?

Els conflictes polítics es resolen a les urnes, és per això que existeix la democràcia. Els montenegrins van demostrar ahir que és possible exercir el dret d’autodeterminació a Europa.

Malgrat els estèrils esforços dialèctics fets darrerament pels polítics “serbis” de casa nostra, és realment complicat establir grans diferències entre la nació montenegrina, la catalana o la basca. En resum, que els esforços per negar la capacitat de decidir a les nacions de l’Estat Espanyol, són un fracàs total a nivell científic. La veritat és tossuda i no es dissenya a mida dels interessos de ningú.

Una de les grans preocupacions d’aquells que encara dubten en donar un “no” a l’Estat durant el referèndum del proper més de juny, és que no queda gaire clar quin serà l’escenari que s’hi dibuixarà per Catalunya. Bàsicament, el discurs de la por fet pel PSOE barrejat amb la manca d’alternatives exposades per la resta de partits polítics de l’arc parlamentari català.

Montenegro estableix un precedent prou proper, tant a l’espai com en el temps. Caminem al ritme que sigui necessari cap a l’exercici lliure del dret d’autodeterminació. Aquesta és la única via possible per que la nostra nació pugui disposar d’un estat propi. Així doncs, el rebuig a una reforma estatutària implicarà la necessitat de refer el model de relacions entre la comunitat nacional i l’estat. O començarà un altre cop l’estat un procés de reforma? No, es veuran obligats a repensar tot el context i generar alternatives mitjanament creïbles. El pitjor que pot passar és que tornem a la proposta feta pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, molt millor en tots els sentits que la que ara mateix ens trobem sobre la taula.

El món no s’ha acabat i de moment no sembla que hagi d’esclatar cap conflicte armat, Sèrbia ha perdut la seva sortida al mar i a qui no li agradi que s’hi posi fulles. La democràcia ha guanyat i això sempre és una bona notícia.

Referint-nos a l’ofensiva del PSC al voltant del referèndum de ratificació del projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, crec que és de justícia assenyalar que malgrat el que pensin els socialistes, la gent és intel·ligent per norma general i o bé realitzarà de manera majoritària un vot conscient i responsable o bé passarà de tot en vista del panorama polític de la sociovergència incipient i de la incapacitat de l’Estat per reformar-se, agafaran el cotxe i aniran a la platja amb la família.

Crec que el PSC s’equivoca profundament utilitzant arguments tant baixos i tant buits com els que darrerament està esgrimint. Sense anar gaire lluny, la portada de “El Periódico de Catalunya”, relacionant la victòria del Barça a la Copa d’Europa i el “Sí” al referèndum, era un bon exemple d’allò que mai hauria de fer cap periodista. Llegint una mica per sobre el Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, estic convençut de que els darrers intents de manipulació rebaixen aquest medi des del seu habitual sensacionalisme fins a pura i dura premsa groga. Si algú s’ha sorprès de que relacioni mecànicament El Periódico de Catalunya i el PSC, que se’l llegeixi des d’avui mateix fins al 18 de juny i que m’ho expliqui després.

Relacionar el Barça amb el Referèndum per l’Estatut és igual que relacionar el “No” del PP amb el d’Esquerra. Mateix nivell, d’on no n’hi ha no en pot rajar? Doncs no, els responsables de campanya del PSC són persones preparades e intel·ligents, però com ja he assenyalat prèviament en aquest escrit, parteixen de la convicció de que la societat no pot entendre un debat madur al voltant de l’encaix de Catalunya a l’Estat Espanyol (ni al voltant de res, ara toca l’estatut però podríem parlar de la eutanàsia, de política internacional, del conflicte basc...). No cal dir que ells promouen la despolitització i la reducció de “massa crítica” rebaixant-se a triar com a eslògan de pre-campanya “el PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”.

Malgrat tot, aquest eslògan revela un fet que ja teníem clar uns quants, que el “No” sortirà de les files de l’esquerra independentista, del catalanisme progressista i de les bases sobiranistes del regionalisme, per això mateix el PSC realitza una pre-campanya dirigida a ells. Que no ho neguin després, el “No” és un missatge clar. Catalunya necessita molt més.

En primer lloc, els socialistes catalans estan molt neguitosos i mossegaran fort. Paciència, necessiten el “Sí” per utilitzar-lo contra Catalunya i jugaran molt fort. Catalunya té alternatives i ho demostrarà aviat.

Sobre la necessitat de potenciar la cultura catalana no existeix un gran debat. És simplement necessari i cal que ens hi posem tots plegats a fer-ho, cadascú des de les seves possibilitats. El motiu?

De manera abstracta, el concepte de “cultura” ens evoca a tot allò que afegim a la natura. Com és sabut, a la natura li hem afegit coses bones i coses dolentes, però en tot cas, les hem afegit nosaltres i són allò que ens singularitza i ens defineix com a construcció històrica, com a nació.

No som ni els primers ni els últims què, analitzant el que ens envolta, arribem a la conclusió de què, la única via existent per garantir la supervivència de la nostra cultura és dotar-nos d’estructures d’estat. Als reiterats intents de genocidi cultural perpetrats pels estats espanyol i francès, cal afegir els reptes de la globalització, que també és cultural. I aquí comença un bucle, el reforçament de la nostra cultura reforçarà la gestació d’una majoria social favorable a la independència i l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català i a l’inversa. No és curterminisme, és moviment i és projecte, i això és seriós.

Un cop dit això, cal que no ens confonguem. Treballar per la supervivència de la cultura catalana no significa treballar per la seva immutabilitat. Si volem tenir una cultura ben forta, cal que la modernitzem i l’adaptem al progrés, que no perdona i avança sense demanar permís.

Tots aquests motius van impulsar fa tres anys a un grup de joves a dissenyar un projecte engrescador, el Connecta, primer festival sociocultural del Vallès.

Com ja sabem més o menys els que hem fet una mica de política, la projecció de la cultura, així com de la resta de valors d’interès general, ni comença ni acaba a les institucions, i si així fos tindríem un problema. El nostre és un projecte genuí i ambiciós que pretén consolidar-se com a referent per a tots aquells que vulguin fer país de manera oberta i efectiva.

Avui dia, la incidència real del Connecta és la que ha de ser donat el recorregut que ha tingut. Avancem poc a poc però de manera sostenible i amb el convenciment que any rere any, construïm una mica més de país i que el nostre festival esdevindrà un punt de referència obligada per a aquells que estiguin interessats en el reforçament cultural dels Països Catalans. Algú potser riurà, compte, si una cosa hem demostrat amb els anys és que assolim els reptes que ens plantegem.

Aquest cap de setmana les JERC i l’ALCJV executarem el projecte que tant de temps portem preparant. Fins a quin punt complirem els nostres objectius és una incògnita, però a hores d’ara i veient l’empenta que hem demostrat, ja podem afirmar que ha estat un èxit.