29.12.06 

Asimov, Hamilton i el futur

Fa cosa de tres o quatre anys vaig aficionar-me a llegir les novel·les de ciència ficció del científic i escriptor rus Isaac Asimov (1920 – 1992). De tant en tant en compro alguna de les que encara no tinc o en rescato una de la prestatgeria i la rellegeixo.

El personatge és indiscutiblement notable i val la pena aturar-se un moment per estudiar-lo. Emigrà als 3 anys cap a els EEUU on fou professor de Química a La universitat de Colúmbia i de Bioquímica a la de Boston. Va confeccionar més de 200 obres sobre temes tan diversos com poden ser les matemàtiques o la poesia. Seria agosarat dir que Asimov és el pare de la ciència-ficció però en tot cas, és innegable que ha estat un dels escriptors que més han contribuït a popularitzar aquest gènere literari. Fins on jo sé, la seva sèrie més reconeguda és la de les novel·les sobre l’Imperi Galàctic, formada per catorze volums amb un total aproximat d’un milió i mig de paraules. Totalment recomanable.

Per aquells que vulguin filar una mica més prim, cal dir que Asimov fou un personatge netament d’esquerres. La seva defensa de l’energia nuclear en contra dels postulats ecologistes del moment, va resultar força clarivident doncs, avui dia és força normal veure com els ambientòlegs defensen la generació d’energia nuclear en contraposició a tots els problemes derivats de les centrals tèrmiques. Cal garantir un tractament correcte dels residus i l’aplicació de normes de seguretat molt estrictes, cosa que tothom ja tenia molt clara des del començament i que quedà confirmada després del desastre de Txernòbil.

El que millor defineix la ciència-ficció és la seva mecànica. L’autor projecta, partint del món actual i amb grans dosis de fantasia, una visió personal del futur. És un exercici interessant, sobretot quan procurem plasmar allò que podem creure que passarà i no allò que ens agradaria que passés. Asimov projecta la seva visió tan enllà que l’existència del Planeta Terra, d’on van sorgir els éssers humans, és ja només una superstició. Parlem, per exemple, de l’any 11988 de l’era galàctica.

Aquest dies estic rellegint “Preludi a la Fundació”, relat que transcorre a Trantor, planeta imaginari i capital del Primer Imperi Galàctic, amb una extensió de dos cents milions de quilòmetres quadrats (totalment sota cúpules) i una població de quaranta mil milions d’ànimes. Els protagonistes són en part originaris d’altres planetes com Helicon o Cinna. Els humans ocupen l’univers tal i com avui en dia ocupen la major part de l’escorça terrestre.
Per cert, un altre dia parlarem de la psicohistòria.

Asimov era claustrofílic, característica antagònica a la claustrofòbia. És a dir, que li agradaven els espais petits i tancats. Ara bé, no crec que amb la descripció de Trantor volgués reflexar un món desitjable. Des d’un punt de vista actual, Trantor és angoixant en tots els sentits. La prova més fefaent de que Asimov no voldria viure allà, recau en que l’autor es preocupà molt per aspectes com l’escalfament global o la destrucció de la capa d’ozó.

A propòsit de llegir ciència-ficció, un es pregunta cap a on estem anant. És una reflexió ben lícita que tothom hauria de fer-se. Quin sentit té el desenvolupisme que avui dia impera al món?

Allò que hauria de guiar l’espècie humana és la recerca de la major cota de felicitat per al major nombre d’individus. Les dades objectives ens demostren que la tendència és justament l’inversa i que cada cop menys mans concentren una major riquesa. Hi paguem tots un preu molt alt, concretat en les guerres que genera el capital, el retrocés en quant a condicions de vida dels ciutadans del “primer món” o la destrucció del medi ambient. Per posar tres exemples, que n’existeixen molts més.

Les previsions apunten cap a escenaris força tètrics i l’esquerra majoritària a nivell europeu o nord americà, que són els que més compten, hi juga aquest joc amb clares complicitats amb aquells que estan fent cada dia del món un lloc pitjor on viure. Quan algú diu “contra menys estat millor”, posa el seu gra de sorra en el procés d’expansió de la desigualtat i la pobresa.

El professor de la Universitat Nacional d’Austràlia, de la Universitat Tecnològica de Sydney i Director Executiu de The Australia Institute, el més important gabinet d’estudis australià per a assumptes d’interès públic, Clive Hamilton, ens convida a encarar la realitat: després de molts anys de creixement econòmic, no podem afirmar que siguem més feliços.

Malgrat que el fetitxisme del creixement hagi generat l’actual corrupció del sistema polític, la subversió de les prioritats socials i un profund sentiment d’alienació general, cal activar una reflexió col·lectiva sobre el sentit real de la vida i situar aquest sobre la realitat per tal de confrontar en quin punt es situen els objectius de la humanitat respecte la situació actual de la nostra societat. Com pot ser que una humanitat que cada cop s’ha dotat de més i millors mitjans, tendeixi cap a extrems tan dantescs?

Hamilton ha començat a postular la necessitat d’iniciar una etapa post-creixement que situï els problemes socials i medi ambientals per endavant dels interessos econòmics. Una etapa on tots ens dediquem a construir un món més habitable que en cap cas passa pel seguiment de les receptes que proposa el liberalisme o la, lamentablement corrompuda, social-democràcia. Les reflexions de l’australià es situen fora del clàssic eix esquerra – dreta i flueixen pel camp del “sentit comú”, que com diu un amic meu de Sants, és el menys comú de tots els sentits.

Acabar amb la dictadura de l’economia és una prioritat i per fer-ho, cal posar fre al desenvolupisme i al consumisme. Estic molt d’acord amb Hamilton i segurament Asimov també ho estaria.


27.12.06 

Com un martell pneumàtic

Ahir vaig estar mirant una pel·lícula americana. No recordo exactament el títol. Tota la trama girava al voltant d’un intent d’assassinat contra el President dels EEUU, amb antics agents del KGB subornant membres dels serveis secrets americans, referències constants al terrorisme islàmic i un bon grapat de missatges subliminars que els productors ens anaven colant, un darrera un altre. Un arriba finalment a la conclusió que Hollywood sí que és un arma de destrucció massiva.

No és un gran descobriment. El cinema com a eina propagandística s’utilitza fa molts anys i ha servit, entre d’altres coses, per modificar la percepció general que sobre episodis històrics determinats en tenim tots plegats. Un cas prou significatiu és el de la Segona Guerra Mundial, el major conflicte armat que fins al dia d’avui ha viscut la humanitat. Qui va guanyar aquesta guerra?

Si haguéssim de jutjar a partir del que hem vist, diríem que va ser guanyada per americans i anglesos a la batalla d’Anglaterra, el desembarcament de Normandia o les Ardenes. Tanta repercussió cinematogràfica han tingut els fets de guerra on han participat els EEUU com per fer creure a molts que els episodis més significatius d’aquest conflicte, esdevingueren als escenaris citats en aquest paràgraf. Sense menystenir el mig milió de soldats nord-americans morts en combat, penso que és injust creure que tenen un major pes a la balança que els 27 milions de russos que van morir a causa de la guerra entre el 1939 i el 1945. Malgrat la indústria cinematogràfica anglosaxona, la Segona Guerra Mundial es va guanyar al front rus.

Darrera de la gran majoria de pel·lícules sobre la guerra de Vietnam, que fonamentalment serveixen per humanitzar i donar repercussió al patiment del soldat yankee, ens trobem davant la mort d’un gran nombre de civils vietnamites, l’ús indiscriminat d’herbicides i mines que, encara avui dia, provoquen morts i amputacions. I sobre les raons i conseqüències reals d’aquesta guerra, molt rarament se’n ha parlat. Tampoc és casual.

Per a cada conflicte armat, per a cada episodi protagonitzat pels EEUU, l’indústria cinematogràfica americana hi ha trobat i seguirà trobant justificació, donant cobertura a qualsevol tòpic o mentida. A la pel·lícula d’ahir, divuit anys després de la caiguda del Mur de Berlín, vaig veure repetits els mateixos tòpics al voltant dels russos que des del final de la Segona Guerra Mundial es venen repetint a les pantalles del món occidental. Aquest cop, els perversos comunistes es passen tant de cabrons que els podem situar nítidament al rovell de l'ou l’eix del mal, en aliança directa amb Al-Qaeda i Corea del Nord. Hi ha coses que no canvien mai.

Em va esgarrifar especialment un fragment de la pel·lícula on apareixia el President dels EEUU fent un discurs on precisament deia que calia abraçar el Protocol de Kyoto. Tractat internacional signat per la defensa del Medi Ambient què, precisament els americans no han ratificat. Rússia sí l’ha signat i ratificat, els EEUU no. Què pensarà la gent que ha vist la pel·lícula?

Cinema i televisió difonen missatges que tot sovint parteixen d’una mentida manifesta o de punts de partida clarament desenfocats. El martell pneumàtic de Hollywood treballa dia i nit per deixar-nos ben clar qui és el bó i qui el dolent.

21.12.06 

Dualismes

Simplificar els conflictes fins al dualisme està molt de moda. El PP no va “inventar la sopa d’all” quan va definir la línia entre els que estaven amb ETA o contra ella, el mateix havia fet anteriorment George Bush fill respecte al terrorisme islàmic, col·locant causes i conseqüències a un mateix sac. D’aquesta manera, qui no combregués exactament amb els plantejaments oficials, era titllat automàticament de terrorista.

El plantejament, per inútil i pobre, cau per sí mateix i només és capaç de subsistir a les zones més tètriques de la caverna mediàtica espanyola i entre els que via intravenosa consumeixen el producte. Ho comprovarem sintonitzant al radiopredicador Jiménez Losantos o llegint les aberracions que els columnistes del "diari" La Razón publiquen diàriament.
A l’Estat Espanyol, el pensament únic és patrimoni exclusiu de la dreta nacionalista espanyola.
Les posicions que aquesta visió força, són de difícil regressió i serveixen per propagar la llavor de la fractura en un camp molt castigat per l’història. En resum, constitueixen un greu acte d’irresponsabilitat.

Alguns no volem oblidar que al Rei Joan Carles I el va col·locar Franco a dit, que la democràcia espanyola està capada i que molts ens hem quedat fora de l’Estat. Molt recentment, l’acomplexat Pedro J. Ramírez acusava l’independentisme de voler generar un altra guerra civil al plantejar el dret de secessió de les nacions de l’Estat. Es pot llegir clarament com que el personatge amenaça als catalans amb un conflicte armat, amb plantar-nos, per segona vegada com a mínim, els tancs davant de casa pel simple fet de, mitjançant les eines de les quals la “democràcia espanyola” ens dota, plantejar una reforma de l’ordenament jurídic. És el mateix concepte de democràcia que té Albert Boadella, o sigui, cap. Contra les nacions de l’Estat Espanyol, tot s’hi val, per pobres que siguin els fonaments intel·lectuals que hi hagin al darrere. Fins i tot la cabra de la Legió es deu escandalitzar quan llegeix o escolta segons quines coses.
Funcionar a partir de dogmes i sentiments és la millor expressió d’allò que anomenem nacionalisme. A la península ibèrica, cap nacionalisme ha produït més víctimes que el dels “nacionals” que van iniciar una guerra contra el govern democràtic, que la van guanyar gràcies a l’ajuda de potències estrangeres i que van administrar la victòria escampant cadàvers arreu del territori estatal. Contra aquesta realitat, els sectors més reaccionaris de l’espanyolisme impulsen actualment una corrent revisionista, encapçalada per llumeneres com Pío Moa o Cesar Vidal, que pretén deformar l’història a gust del client. Casualment, aquest són avui dia els bons de la pel·lícula, els no-nacionalistes. I allò de “Todo por la pátria” no és nacionalisme?

Així com la Segona Guerra Mundial fou en gran part conseqüència de la mala administració que de la victòria a la Primera Guerra Mundial van fer les potències vencedores, els conflictes nacionals que avui dia es plantegen a l’Estat Espanyol són fills de tot allò que el PSOE ha procurat mantenir sota la catifa amb l’elaboració de la Llei de la memòria històrica. L’Estat Espanyol és incapaç d’obrir una reflexió profunda al voltant del seu passat recent perquè aquesta, modificaria la percepció del seu present i les perspectives del seu futur.
El dualisme és ben fàcil d’aplicar. Com a català, com a descendent de perdedors de la Guerra Civil Espanyola condemnats a mort per les seves idees i com a fill d’una classe treballadora que fou brutalment oprimida per la dictadura franquista, jo també puc dibuixar una línia al terra i dir que qui no estigui amb mi està contra mi. Hi tinc el mateix dret que ells. Hi tenim el mateix dret que ells.

Arribats a aquest punt només queda donar-se d’hòsties amb l’enemic fins que un dels dos quedi derrotat. Mireu si és simple.

Per resoldre els conflictes de manera civilitzada existeix la democràcia i negar-la, ni que sigui parcialment, constitueix un exercici d’irresponsabilitat que, més tard o més d’hora, passa factura. Ningú aguanta eternament i tal com va dir Nelson Mandela, Premi Nobel de la Pau, les formes de lluita les trien els opressors, no els oprimits. Descartant la negociació i l’aplicació del dret d’autodeterminació dels pobles (la democràcia) com a mètodes vàlids per resoldre problemes d’arrel política, tal com fa el PP, queda sobre la taula el que queda.

És molt necessari que el procés de negociació que estem vivint actualment a Euskal Herria arribi a bon port doncs, obrirà la porta a la resolució de la resta de conflictes que avui dia té l’Estat Espanyol, un d’ells el català, posarà les bases per una democràcia real que no exclogui ningú i descartarà l’ús de la violència com a eina per defensar cap projecte polític.

I si l’Estat Espanyol desapareix pel camí? què hi farem, la democràcia, igual que el futbol, és així.



19.12.06 

Xarxa de Consells Locals de Joventut de Catalunya: i ara què?

Llegeixo al Debat Juvenil, revista del CNJC, que ja ha nascut la Xarxa de Consells Locals de Joventut de Catalunya (XCLJC). És una bona notícia al voltant de la que sorgeixen diversos interrogants que al meu entendre són de gran importància.

No podem negar que l’extensió territorial dels consells locals és absolutament insuficient a causa de la manca de voluntat política de molts ajuntaments del país. Un servidor s’hi ha trobat i ho ha viscut en primera fila, explicaré el que penso doncs, crec que mínimament sé de que parlo.

En primer lloc voldria reconèixer l’existència d’una capa de polítics i tècnics que es creuen la seva feina i procuren fer-la ben feta. Esmento un cas que per mi és clar, el d’en Xavier Florensa, regidor de Joventut a l’Ajuntament de Barcelona que, fins on em consta, està fent una molt bona feina al capdavant de la seva regidoria. A Barcelona trobem el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) i una llarga trajectòria en el camp de la participació juvenil i a això cal sumar-hi una bona gestió política fonamentada en l’experiència d'en Xavier i d'aquells que treballen amb ell.

Cal assenyalar també que no tot són flors i violes, que les polítiques de joventut acostumen a estar molt deixades de la ma de deu. Els principis de transversalitat i integralitat acostumen a no ser respectats ni tinguts en compte, la major part de vegades pel simple desconeixement del polític al que li toca portar joventut i no en té ni idea del que li tocarà fer. A ciutats que molts cops superen el 80.000 habitants, l’àrea de joventut acostuma a quedar diluïda dins d’àrees de nom tant peculiar com per exemple “Servei a les persones” o “Drets Socials”, esdevenint la darrera de les prioritats i quedant en estat de desatenció.

No tots els tècnics de joventut segueixen (o coneixen) els paràmetres habituals sobre els que s’haurien de dissenyar i aplicar les polítiques de joventut a nivell local. Com a exemple puc dir que per al tècnic de joventut de la meva ciutat, Cerdanyola del Vallès, la transversalitat consisteix en telefonar les diferents àrees de l’ajuntament i preguntar que fan aquestes per als joves. Després aplica la integralitat, fica tots els paperots al mateix dossier i ho envia a la Secretaria General de Joventut i és clar, suspèn. Al final qui en surt perjudicat és el jove.

L’aposta per la participació, per la creació de Consells Locals de Joventut, des de molts àmbits tampoc és forta i decidida. D’aquí poc es crearà el Consell Municipal de Joventut de Ripollet, òrgan del que he tingut la sort (o no) de revisar els seus estatuts. Serà presidit per l’alcalde i vetarà la presència d’entitats polítiques juvenils sense referent representatiu al consistori. Així doncs, si les JSC de Ripollet fossin 3 persones i les Joventuts del PORE fossin 57, fins que el PORE no tingués representació a l’Ajuntament de Ripollet, aquests 57 joves no tindrien els drets que tindran els 3 petits socialistes. I com aquest exemple en podem trobar uns quants més. És simplement una demostració de que fomentar la participació juvenil és molt diferent a controlar la participació juvenil. I per no variar a Cerdanyola en això tampoc ens hem quedat curts.

Acabo desitjant que la nova etapa que s’obre a la Secretaria General de Joventut, amb el jerki Eugeni Villalbí al capdavant, signifiqui un creixement de la cultura de la participació i possibiliti el reforçament de la XCLJC. Els joves tenim molts problemes i necessitem una interlocució forta amb les administracions. Aquesta legislatura ha de ser un pas endavant en aquest sentit.

18.12.06 

Optimitzar l’esquerra catalana

L’independència és una eina i no pas una finalitat en sí mateixa. Aquesta és una de les primeres premisses de l’independentisme d’esquerres. Si algú vol defensar aquest objectiu des de fora del nacionalisme, ha d’explicar els motius pels quals considera que els Països Catalans han de dotar-se d’un estat propi. Si no és capaç, ha de donar-li més voltes al tema.

Existeix la nació catalana i conforma una identitat completa que pot ser compartida amb altres però que en tot cas, és autosuficient i no necessita complements. Es pot ser català i prou, sense necessita de ser també espanyol o francès. Ja sabem també que les nacions són construccions històriques dinàmiques i que evolucionen amb el temps, arribant a dotar-se si s’escau de l’estructura pròpia d’un estat. El dret d’autodeterminació o el propi fet dels esdeveniments, han donat pas a molts estats durant el segle passat i recentment, han possibilitat la creació de l’estat independent de Montenegro. Aquest dret és negat sistemàticament a Catalunya però algun dia serà reconegut gràcies a la feina que desenvolupa i desenvoluparà l’independentisme durant els propers anys. Hi ha suficient base ser independentista només amb això?

Segurament no.

Lligant el que ja hem dit amb el concepte d’ecologia lingüística, que defensa la supervivència de tots els idiomes i cultures com a elements enriquidors del marc general que són, en contraposició a la globalització cultural, trobem un bon argument per defensar l’independència dels Països Catalans doncs, està demostrat que no es pot garantir la supervivència de la cultura catalana sense un estat que la defensi. Ni l’Estat Espanyol ni el Francès l’han defensada mai, ben contràriament, l’han atacat i han procurat que desapareixi des de fa moltes dècades.

Ara bé, el que realment és “cavall guanyador” és l’adaptació catalana que siguem capaços d’elaborar de la via nacional cap al socialisme de Gramsci. Donat que el que els catalans aportem a l’administració és suficient com perquè poguéssim rebre els mateixos serveis que reben els ciutadans de les socialdemocràcies avançades i que, gràcies a l’espoli econòmic, rebem més o menys els serveis que ofereix un estat liberal, per resoldre la nostra problemàtica social, ens veiem obligats a utilitzar l’eina més potent que es troba al nostre abast en aquests moments, l’exercici del dret d’autodeterminació i la consecució de l’independència.

Es pot ser independentista pel simple fet de ser català i d’esquerres. La realitat política espanyola fluctua de manera autònoma i no es pot condicionar positivament des dels Països Catalans, el que millor garantirà el benestar dels ciutadans de Catalunya és que aquests puguin resoldre els seus propis problemes amb un estat. La sola consecució d’un marc laboral propi implicaria una millora social brutal, imagineu-vos que és el que podríem arribar a fer amb un estat propi.

Si avui mateix fóssim independents, sense baixar el nivell de retribució dels catalans, podríem gaudir d’un Estat del Benestar comparable al de Suècia i tot i això, podríem modernitzar el nostre país i aconseguir que no es quedés enrere respecte als seus veïns. Això, sumat al control estatal de sectors productius estratègics, definiria un marc socialdemòcrata que, tampoc ens hauria de fer renunciar a cap utopia (al contrari, ens donaria eines per treballar per ella), comportaria un gran avenç social per als Països Catalans.

Explicar bé a tothom que som independentistes perquè som d’esquerres, és una de les claus fonamentals per acabar amb mitologies diverses que durant massa temps han volgut relacionar l’independentisme amb ideologies fosques. Si aconseguim fer-nos entendre, no deixarem de sumar adhesions a la causa perquè, allò que relaciona tots els catalans entre ells és que paguen molt, reben un servei lamentable per part de l’Estat i perden qualitat de vida respecte a la gran majoria dels espanyols. Aquest fet, relaciona avui dia tots els habitants dels Països Catalans més que qualsevol altre element.

Per optimitzar-se, cal fer entendre a l’esquerra catalana que cal exercir com a esquerra independentista i treballar per la consecució d’uns Països Catalans lliures, justos i solidaris.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page