30.11.06 

La pluja fina

Constato que una de les frases més utilitzades darrerament per criticar Esquerra Republicana ha estat l’utilitzada per Josep – Lluís Carod – Rovira durant el debat d’investidura de José Montilla. El titular va referir-se al “catalanisme de pluja fina” sobre el qual treballaria el Govern de Catalunya durant la present legislatura.

D’allò que es diu fins allò que es fa, molt sovint existeixen grans diferències però, en aquest cas i partint de la hipòtesi que realment, el nou Govern volgués aplicar un catalanisme de “pluja fina”, no hi acabo de veure el problema i tinc la sensació que molts que ho critiquen no s’han parat a pensar quins significats pot tenir. O potser, simplement no ho volen entendre.
Un cop tancat en fals el debat estatutari, cal que des del catalanisme es treballi per la normalització nacional dels Països Catalans, procés que podem preveure llarg i complicat, que cal afrontar amb les coses ben clares.

Potser jo ho entenc com m’agradaria entendre-ho però, la tasca del Govern de Catalunya ha de ser principalment la de normalitzar nacionalment, la de garantir que de les escoles surtin catalans, la de que TV3 sigui una televisió catalana, la de que la dignitat de les institucions catalanes sigui reconeguda i ampliada o la de que les comunicacions del Govern es portin a terme sempre en català. Amb normalitat i sense cap necessitat d’escarafalls estètics.

No és que m’hagi tornat un tita ni res per l’estil però, a qui correspon en aquest moment plantejar conflictes és al catalanisme entès en sentit ampli. L’acció normalitzadora del Govern de Catalunya ha de ser aprofitada per normalitzar l’independentisme i convertir-lo en l’opció majoritària de tots els catalans. Entenguem el context.

L’aplicació d’una obra de govern efectiva hauria de desmitificar davant de certs sectors de la població l’independentisme. Gestionar de manera correcta el servei públic que ofereix un govern, legislar amb ambició però sense estètica i contribuir a teixir la xarxa del catalanisme són objectius assolibles i encaixables, sense necessitat gaires piruetes mentals, dins del concepte “pluja fina”. Parlant clar, molt més del que fou capaç de fer CiU durant 23 anys.

Desprestigiar des de l’independentisme la possible tasca del nou govern de Catalunya és a hores d’ara precipitat i una mica injust. M’explico, tothom té dret a carregar contra allò que consideri necessari però, carregar contra una cosa que no s’ha començat encara ni a definir és un exercici arriscat. Es corre el perill d’envestir cegament.
Estic totalment convençut de que Catalunya renegociarà la seva relació amb l’Estat Espanyol el dia en que els catalans votem majoritàriament en sentit contrari al referèndum de ratificació d’una reforma estatutària. Això obrirà les portes de l’autodeterminació i de l’independència, les portes del benestar i de la gestió d’un estat just i avançat. Les estratègies cal dissenyar-les sense perdre de vista aquest horitzó. Sense renúncies. Tranquils, digui el que digui el nou President de la Generalitat de Catalunya, les coses són així. Recordeu les parides que deia l’anterior i mesureu la credibilitat que, malauradament, tenen els nostres presidents i la capacitat de certificar escenaris duradors.

Abans de ser un estat hem de ser una nació que tingui ben clars els seus objectius. Tinc el convenciment que a Euskal Herria ven aviat es pot obrir la porta de la sobirania, de l’adquisició del dret d’autodeterminació a l’Estat Espanyol. Porta per la que els Països Catalans han de sortir tant bon punt sigui possible. La normalització nacional de Catalunya és una tasca necessària que ni els governs ni els partits polítics han estat capaços fins al moment de realitzar de manera suficient. No ens enganyem, amb la desviació artificial que tots tenim en ment, els resultats del referèndum són el millor termòmetre per mesurar aquesta normalitat. Un país normal té autoestima i no es ven per una foto o per quatre poltrones, des de la dreta fins a l’esquerra, autoestima i respecte per les seves institucions i representants. Aquí no s’hi valen els outsiders.
El pecat més gros de la dreta catalana d’aquí fins a que passi res més condemnable ha estat demostrar un respecte nul per la decisió del 90% dels representants electes del poble català. Si algú havia de trencar aquest acord, havia de ser l’estatalisme que dit sigui de pas, era i és minoritari al Parlament de Catalunya. No entendre això va ser la sublimació del sectarisme, del poder pel poder i de no creure’s, ni de bon tros, les conviccions que dia rere dia pregones a tort i a dret.

Per últim, no podem obviar que un partit unionista ha obtingut representació al Parlament de Catalunya, amb la reacció natural que això provocarà dins del catalanisme, que lluny d’acollonir-se hauria de respondre contundentment. És tasca de tots. No podem obviar que el PP pot tornar a governar l’Estat Espanyol, esperem que sense el suport de CiU, amb el mecànic fracàs del procés de pau a Euskal Herria i amb el començament d’un cicle de maltractament explícit a Catalunya. Amb PHN inclòs. El que passi llavors també dependrà de tots nosaltres.

És el moment de portar el conflicte al carrer i normalitzar l’independentisme. Els grans debats estan molt bé però la batalla real la tenim a sota del nostre propi nas, a Cerdanyola, Sant Feliu de Codines, Vilanant o L’Hospitalet de Llobregat. Encarregant-nos de l’ecologisme sigui independentista, així com el feminisme, l’animalisme o el sindicalisme. Tenim molta feina a fer durant els propers anys, dediquem el temps que calgui al debat doncs, qui no fomenta el debat és conscient de fer allò que no hauria de fer però, no podem afluixar ni tres segons.

29.11.06 

Política declarativa i competicions curioses
Allò que passa entre les dues principals forces polítiques estatalistes espanyoles és aparentment incomprensible per molts, entre els quals tot sovint m’incloc.

Crec que ja ho he dit alguna vegada però, per si de cas, ho repetiré un cop més. Una de les raons per les quals el procés de creació d’un estat uninacional a l’Estat Espanyol fracassa estrepitosament dia rere dia, és la irresponsabilitat dels grans partits d’àmbit estatal. Els principals partits del nacionalisme espanyol són incapaços de treballar conjuntament al voltant de qüestions cabdals i així els hi van les coses. No existeix un sentit d’estat que condueixi qüestions estratègiques fonamentals com la territorialitat. Avui dia ja és massa tard per ells i els Països Catalans i Euskal Herria ja caminen, a ritmes diferents, cap a la seva plena sobirania.

La irresponsabilitat es comet flagrantment des de la dreta i l’esquerra, consisteix en avantposar els interessos sectaris als interessos generals, el poder de la capelleta per davant de l’autèntica tasca política, que és un servei públic i consisteix en gestionar la societat per tal d’oferir el major benestar possible, entès de la manera més àmplia possible, al total de la ciutadania. Quan guanyar les eleccions o omplir-se la butxaca de diners són objectius de la més alta prioritat, la gestió se’n veu profundament perjudicada. En això, molts polítics catalans, com per exemple l’alcalde del meu poble, es poden aplicar el cuento. No sé vosaltres, però jo ho trobo força despreciable.
La inexistència d’una separació de poders real no fa més que empitjorar les coses.

La molt recent picabaralla dels vídeos del PP i del PSOE n’és un bon exemple. Deixant de banda elements lamentables com l’aparició d’imatges d’un motí penitenciari a Colòmbia, cal assenyalar que la competició entre uns i altres per tal de demostrar qui ha fet menys pel procés de pau a Euskal Herria, és d’una baixesa moral que desafortunadament té precedents clars a l’història recent i no només en relació amb la territorialitat, també davant de qüestions com els matrimonis homosexuals.

I jo em pregunto: no seria més lògica una competició per demostrar qui ha avançat més en el camí de la pau i de la resolució del conflicte polític que castiga Esukal Herria des de fa dècades?

Doncs no, la lògica política espanyola ens porta a presenciar com la dreta espanyola pretén, sense cap mena de pudor, desarticular el procés de pau i aprofundir en la gestió de la via militar i com l’esquerra és incapaç de conduir un autèntic procés amb vocació de resolució del conflicte. No és gaire difícil d’entendre que si no es vol un procés de pau, es fan els passos per tornar a engegar la maquinària d’ETA. Si realment els guiés el desig d’aconseguir el màxim benestar per a la ciutadania, des del PP oferirien una col·laboració franca en aquest terreny i des del PSOE es gestionaria el procés de pau amb garanties.

Euskal Herria té dret a l’autodeterminació per què així ho vol la majoria de la seva població, el model d’estat del PP i del PSOE no és acceptat per la majoria dels bascos i basques, que tenen tota la legitimitat del món per plantejar la seva secessió. Qui no sigui capaç d’acceptar-ho no es pot definir com a demòcrata i demostra que no li importa gens el que pensis o creguin els bascos.
Qui no sigui capaç d’acceptar un recorregut democràtic que condueixi als bascos fins allà on vulgui anar, o bé està cegat per dogmes nacionalistes o bé hi té alguna cosa a guanyar. De fet, ambdues possibilitats són perfectament compatibles i es fusionen amb la mateixa facilitat que la llet i el cola-cao, tenir alguna cosa a guanyar i defensar-la aferrissadament des de qualsevol angle, arribant fins i tot a negar la realitat més elemental, és humà però demostra baix nivell, moral e intel·lectual.
Més gestos d’irresponsabilitat. La política declarativa, inconnexa e incoherent de PSOE, barrejant discursos impossibles de compatibilitzar. La única explicació que puc aconseguir exposar amb els elements dels que disposo és que aquest partit no té intenció de realitzar cap reforma satisfactòria per a la nació basca, com a mínim a curt termini. Podran robar-li la cartera als bascos amb la facilitat amb que ho van fer amb els catalans? Respon la paràlisi dels procés de pau al calendari electoral estatal? Possiblement, el poder de la capelleta passa per davant de la gestió d’un conflicte que alguns s’estimen més parasitar que resoldre.

Agradi o no, la identitat nacional d’Euskal Herria és ben definida i ho continuarà sent durant molts i molts anys, de fet i malgrat el que diuen alguns, la consciència nacional dels bascos no deixa de créixer. Sense un procés que integri la pluralitat dels agents bascos, tant nacionals com estatalistes, res del que es faci podrà garantir la pau. Qui bloquegi això, tant d’una banda de la taula com de l’altra, serà responsable de la continuïtat d’un conflicte que a hores d’ara ja ha generat massa víctimes. Negar sistemàticament l’existència dels pobles basc i català representa una irresponsabilitat que els ciutadans hauríem de criminalitzar públicament.

Ja n’hi ha prou de politiqueig i d’accions estètiques que no porten enlloc, cal que l’estat es democratitzi de manera decidida i cal que els seus polítics comencin a oferir el servei públic que els hi encarrega la població cada quatre anys. Els hi hem de fer entendre.

23.11.06 

Anys de govern, moviment i agit-prop

Ens trobem a les portes d’una nova legislatura del Parlament de Catalunya i és un bon moment per col·locar sobre la taula elements de debat que permetin definir clarament els eixos sobre els quals hauria de treballar l’independentisme durant, com a mínim, els propers quatre anys.

Cal tenir en compte que hi hauran 21 diputats i 5 consellers independentistes. A aquestes xifres cal sumar-hi els alcaldes, regidors, consellers comarcals i demés càrrecs institucionals. Els independentistes governarem a Catalunya amb tot el que això comporta.
El marc hauria de permetre qualificar i normalitzar les diverses estructures del moviment independentista, amb el reforçament que això comportaria per al moviment. A banda de les consideracions merament electorals, cal una planificació de l’evolució que poden tenir aquestes estructures. La irrupció d’una força política unionista amb representació parlamentària pot produir un efecte mobilitzador que sumat al possible retorn del PP a La Moncloa, podria arribar a generar un volum importantíssim d’adhesions a la causa independentista. Les diferents sectorials, organitzacions i plataformes de l’esquerra independentista han de preparar-se per un possible augment de la seva força de treball.

Des del meu punt de vista, la generació de força de treball és la qüestió central de qualsevol organització que aspira a treballar de manera seriosa. Un cop aquesta força de treball ha estat incorporada, cal administrar-la de manera intel·ligent. Malgrat tot, el moment fonamental es produeix de manera prèvia. Sota aquesta lògica, les fugues en aquest sentit, la pèrdua d’efectius o de capacitat mobilitzadora, són alguns dels principals problemes als quals s’enfronten qualsevol tipus ‘organitzacions.

Per retenir aquest capital, cal que les organitzacions desenvolupin estructures de finançament estables, una demanda alta i capacitat de realitzar una política competent de recursos humans. Així doncs, per sobre de qualsevol consideració secundària, el sentit d’organització ha d’empènyer als seus membres a prioritzar l’enfortiment de l’organització. La manera més efectiva de no barrejar consideracions secundàries amb l’interès de l’organització és la separació de l’estructura i les institucions. L'exemple més utilitzat en aquest sentit és el del PNV.
Si s’aconsegueix mantenir una certa centralitat política, cosa que l’independentisme ha fet fa relativament poc temps, el creixement d’una organització és qüestió de compromís i treball de base. El que de manera informal s’anomena picar pedra i que al meu parer hauria de ser la principal tasca de l’independentisme durant els propers anys. Cal enfocar els recursos cap a la mobilització d’elements que facin avançar el projecte des de les seves múltiples facetes i en això, tothom suma.

En aquesta lògica, caldrà que l’independentisme enviï, de la manera més massiva possible missatges elaborats que puguin sensibilitzar fins a la mobilització del elements. Aquesta tasca es pot valorar com a difícil en un marc com el nostre, on un ambient polític determinat, el de l’stablishment, controla la gran majoria dels mitjans de comunicació. L’argumentació nihilista del no future cau per si mateixa per dos motius de pes.

En primer lloc cal considerar que malgrat el control informatiu i les programacions estabuladores que emeten la majoria de mitjans, la sensibilització es produeix fonamentalment a partir de les condicions socials existents. Això ho intuíem i la teoria leninista de l’organització ens ho confirma expressament. El control social no es produeix únicament a nivell ideològic, sempre es tradueix en unes condicions d’explotació, tant social com nacional. En la mesura en que l’independentisme aconsegueixi denunciar aquesta explotació de manera efectiva, seguirà sumant força de treball per a la causa.
Si tal com sembla, la pràctica institucional de l’independentisme significa un avenç i una millora en les condicions de vida dels catalans, no hauria de ser gaire complicat identificar les institucions catalanes i la gestió de l’autogovern com a fonts de benestar i com a mitjà per construir una societat més justa. A partir d’aquest punt, cal insistir sobre els objectius clàssics de la nostra lluita. En definitiva, la via nacional cap al socialisme de Gramsci adaptada al context propi.

Catalunya és una nació amb capacitat i dinamisme què, malgrat l’escanyament fiscal que pateix, és capaç d’aportar els elements materials necessaris per sustentar una estructura social justa i sostenible. Progrés no ha de ser assimilat a desenvolupisme i mitjançant una gestió dels recursos propis, abandonant el llast que representa l’Estat Espanyol, els catalans podem construir una estructura estatal, no pel pur vici de crear-la i que sigui pròpia, la qual cosa és un dret però no un motiu en si mateix, sinó per crear un marc social avançat. L’explotació material està lligada en el cas català a l’explotació nacional.

Aquesta idea és potent i amb una estratègia comercial adequada, una barreja de comunicació formal i agit-prop, pot esdevenir majoritària. Anant a pel segon motiu de pes, el creixement social de l’independentisme ha de possibilitar la generació d’un espai comunicatiu propi que competeixi contra els grans grups al servei de l’stablishment. És una missió fonamental que juntament a la generació d’una majoria sindical nacional, és la gran assignatura pendent de l’independentisme. Destinar-hi recursos un cop es valori que aquests existeixen ens permetrà saltar aquesta tanca i plantejar el conflicte des d’una tribuna propera.

De manera paral·lela a la tasca institucional, cal desenvolupar estratègies de sensibilització que generin la hegemonia social necessària per pujar el darrer esglaó. Sense aquest esforç, ocupar una conselleria, un escó o una alcaldia, no té ni el més mínim sentit per a l’independentisme.

16.11.06 

Llegir entre línies

Al diari d’abans d’ahir vaig llegir una notícia que em va fer força gràcia. No és que em descobrís quelcom nou doncs, en sí mateixa era força buida d’interès però, tenia una lectura implícita que a tots ens hauria de fer pensar-hi una mica.

El cas és que la crònica recollia una “marcada de paquet” del secretari d’organització del PSOE a nivell estatal, en José Blanco. El gallec venia a dir que el PSC havia triat la seva política d’aliances en funció del que més beneficiava Catalunya i que des del PSOE pensaven fer el mateix a nivell estatal. Resultat: que es cercaria el suport de CiU al Congrés dels Diputats. O dit d’un altra manera, que després de robar-li la cartera als convergents, ara els hi volen robar el rellotge, les sabates i la cadeneta de la primera comunió.

La part interessant de tot plegat, a banda de la hilaritat que pugui provocar la situació, és que en José Blanco declarava textualment que el millor per Catalunya no tenia per què ser el millor per a l’Estat Espanyol. I aquí està una de les claus fonamentals del cas català.

En primer lloc agrairé la sinceritat, poca gent és capaç de parlar tan clar com el secretari d’organització del PSOE. Els seus companys de Catalunya no es cansen de dir mentides de l’alçada d’un campanar que en José Blanco ha estat capaç de desmentir pràcticament una setmana després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Si ho hagués dit una setmana abans, el PSC hagués perdut cinc diputats més. Ara es fonamental que la gent ho recordi durant els propers quatre anys.

Catalunya, en tant que nació sense estat, es troba sotmesa a l’interès general de l’Estat Espanyol i no disposa de capacitat per decidir el seu futur en pau i democràcia. Un estat, insensible a la realitat social i cultural dels catalans, que ha treballat durament per homogeneïtzar els Països Catalans dintre de l’Estat Espanyol. No ho han aconseguit.

El procés de reforma estatutària ens va demostrar clarament quin era el pes institucional del 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. A l’hora de dirigir el nostre futur, la capacitat de les institucions catalanes és, més o menys igual a zero. Segons el que diu Patxi Lòpez (PSE – EE), les nacions sense representació institucional són aquelles que tenen potestat per sol·licitar el dret d’autodeterminació. Nosaltres en tenim però, no ens serveix de res quan volem impulsar reformes del marc general. S’accepta? Deu ser que pagar una morterada a 135 persones i tenir-los entretinguts ja és tenir “representació institucional”.

Efectivament, he de coincidir amb en José Blanco: el millor per a l’Estat Espanyol no és mateix que el millor per Catalunya. Això es recolza sobre aspectes pràctics com l’espoli fiscal, al qual la reforma estatutària no ha posat fi o la manca de perspectives per a la instauració d’un Marc Català de Relacions Laborals. En definitiva, decidir per nosaltres i omplir forats arreu de la Meseta sense trencar-s’hi gaire la closca.

Aquí s’ajunten molts camins. Ens trobem davant d’un nus que caldrà tallar tard o d’hora. Els catalans tenim absoluta legitimitat per exigir que se’ns respecti com a nació que som. El treball per assolir cotes de respecte acceptables que ens permetin democràticament decidir el nostre futur en llibertat va començar fa molts anys i avui dia ens trobem en una fase decisiva per a la resolució del conflicte.

Hi ha moltes raons per entendre que el progrés social de Catalunya va estretament lligat a l’assoliment d’una sobirania real.

El pes institucional de Catalunya és el que és i això ja ho he dit abans però, que hauria passat si els 46 diputats de CiU haguessin defensat la sobirania del Parlament de Catalunya quan ho havien de fer?

Segurament estaríem davant d’un procés en fase de resolució similar al que es troba Euskal Herria, lluny encara de l’exercici del dret d’autodeterminació però molt més a prop del que estem nosaltres. És així de senzill i així de complicat.

Aquells que ara van de salvapàtries i de màrtirs del país, aquells que del contenciós entre Catalunya i l’Estat Espanyol han fet un manera de viure folgadament, aquells que en base a principis electoralistes i tacticistes van entregar la clau del Parlament de Catalunya a canvi d’una suposada centralitat política, aquells que han donat cobertura a un sistema injust i antidemocràtic durant tants anys, aquells, ara pretenen impartir classes magistrals de patriotisme. El paper de “Màrtirs de la Moreneta” no els hi escau gens i farien bé d’abandonar-lo quant abans millor.

Sense ressentiments ni complexes per part de l’esquerra independentista, personalment els animo a evolucionar cap a estratègies sobiranistes que ens permetin parlar d’una autèntica dreta nacional implicada, evidentment des del seu propi punt de vista, en un procés efectiu de l’augment de l’autogovern de Catalunya. Llavors i sense deixar de banda la complexitat inherent a la tasca política, la necessitat de construir un país cohesionat i tenint en compte que l’important no és l’exercici del poder sinó la garantia del benestar dels ciutadans, estaríem parlant un idioma similar.

Ells ja saben llegir entre línies, el millor per a l’Estat Espanyol no és el millor per Catalunya i tot sovint no només no és el millor sinó que ens va fatal, mirin la RENFE. Si tant estimen Catalunya, que actuïn de manera coherent.

10.11.06 

Carta a en Roger Tugas

Apreciat Roger,

Em sap greu que no coincidim exactament en els nostres anàlisis i voldria aprofundir més en el tema amb la meva impressió de que realment no ens trobem gaire lluny.

En primer lloc voldria dir-te que aquest debat no em motiva gens. Tinc la convicció de que la política no comença ni acaba a l’electoralisme sinó que s’articula al voltant d’una gran pluralitat d’agents que sobrepassen per amunt i per avall allò que puguin fer els partits polítics. És per això que voldria començar per relativitzar la importància del tema sobre el qual em vaig pronunciar i dir-te que ho vaig fer d’una manera força desapassionada, en definitiva, obligat pel moment.

Parteixo de la mateixa base que tu i aquesta seria una bona raó per acabar raonant que no pensem de manera gaire diferent. Al meu parer és millor un pacte amb el PSOE que amb CiU. De tantes raons que se’m acudeixen per justificar-ho t’exposaré una que al meu parer és particularment important: en 23 anys de govern convergent, molts segments de l’administració catalana van ser dissenyats a mida del partit i donar-li als regionalistes l’oportunitat de tornar-hi, amb un candidat reforçat, permetria que s’adherissin a la butaca a l’estil musclo zebra. Per dir-ho d’una manera més clara, ja no els trauríem fins d’aquí molts anys i donariem ales a un candidat potent, definició en la que no encaixa el pobre Pepe.

A curt i mitjà termini, l’objectiu de l’expressió política del moviment independentista, Esquerra Republicana, ha de ser nacionalitzar l’espai de l’esquerra i això no vol dir convertir al catalanisme a ningú, vol dir erosionar les franquícies dels partits de l’esquerra espanyola que actuen a Catalunya. En això, com pots comprovar, també coincidim.

El teu comentari defineix un supòsit del qual discrepo. La passada legislatura ha significat la pèrdua d’uns 140.000 vots i de 2 diputats. La seva efectivitat com a demostració de capacitat ha estat molt minsa (per no dir-ho d’un altra manera, ja m’entens).

A banda de que els processos en política sempre són molt més dilatats del que ens agradaria, cal que tinguem en compte que la passada legislatura no va ser demostrativa de res i que, en conseqüència la segona fase que proposes, encara no es troba en el seu moment d’execució tal i com la planteges. M’explico, em sembla que la millor manera d’erosionar i fer aflorar les contradiccions del PSOE és deixant que governi a Catalunya. El fet de ser una força política amb vocació espanyolista, ha provocat que perdin 5 diputats, la majoria a la ciutat de Barcelona i la poca credibilitat que els hi podia quedar després del desastre de la reforma estatutària. La seva major contradicció és veure’s obligats a representar els interessos de Catalunya sent una força de vocació estatalista. Els Ciutadans ja s’estan fregant les mans i dissenyant l’estratègia per tal de fer-los-hi perdre cinc diputats més, dels quals uns quants cauran del costat de l’independentisme.

Com ja vaig expressar recentment, crec que la sociovergència era, en la terminologia del poker, un farol. Malgrat la necessitat de CiU de tocar cuixa i pagar els seus locals, els socialistes no haguessin fet de cap de les maneres Artur Mas president. Zapatero els hi ha robat la cartera, tal com ens ho va fer a tots els catalans amb la reforma estatutària i tal com intenta fer ara mateix amb l’esquerra abertzale. Exercici aquest últim del qual pot sortir amb les pilotes carbonitzades, en sentit figurat o estricte, qui sap...

Si en pro de l’estabilitat es renunciés a parcel·les de perfil propi, efecte que ja quantificaríem i avaluaríem en el moment que fos necessari, no creus que el context general ens singularitzarà?

Abans de continuar amb l’exposició, voldria fer un incís que potser aclareix una mica l’exposició. De la mateixa manera que tu, entenc que l’independentisme haurà de ser algun dia l’alternativa i que prèviament a comandar un govern, cal comandar l’oposició. També entenc que al que s’ha de dedicar l’independentisme durant els propers 25 anys és a preparar el “no” al proper estatut d’autonomia. Sense dubtes, no ens disposem a reformar l’Estat Espanyol, volem marxar d’ell i aquest ha de ser l’objectiu que ens dirigeixi, més enllà de conjuntures polítiques que no deixen de ser la façana del que realment passa a una societat com la nostra.

Seguint amb el que ens ocupa, en cas de sociovergència implícita, ERC s’hagués diluït amb quatre partits més. No crec que això hagués estat realment positiu i més si tenim en compte com es comporten els mitjans amb nosaltres. Respecte a Ciutadans de Catalunya, ens interessa situar-nos en la posició diametralment oposada i si ells fan oposició a nosaltres ens interessa gestionar. Ells, els suposats intel·lectuals, ens utilitzaran com a arma contra el PSOE per tal de desgastar la seva base social. I això, fent una gestió normaleta, sense excentricitats ni estridències. L’aplicació d’obra de govern en base a programa generarà una dinàmica de desgast continuat del PSOE de Catalunya que li farà perdre posicions i reforçarà l'espai de l'esquerra nacional. És aquesta la premissa que més m’empeny a creure que el pacte és positiu per a l’independentisme, és la millor manera de rentabilitzar l’aparició d’un partit unionista amb representació parlamentària, la millor garantia de perpetuar la crisi de l’estat de les autonomies.

Respecte al procediment de presa de decisions, no discrepo ni un mil·límetre del que exposes i per això, vull recordar-te que hi ha qui ho ha fet bé.

Roger, al meu parer el debat no es situa tant en l’ara com en el demà. L’edifici del nostre establishment, cau per moments i els equilibris històrics han desaparegut per deixar pas a un panorama molt més obert. Al primer acte d’Esquerra que vaig assistir, el nucli de l’exposició va girar al voltant d'una forta crítica a “l’oasi català” i ara cal que demostrem que mai n’hem volgut formar part, que el volem desarticular per donar pas a un estat català social i lliure.

Analitzem plegats si l’independentisme apuntala o dinamita aquesta funesta estructura. I aquest anàlisi no és cosa de mesos, comporta com a mínim quatre anys. Ja saps que soc dels que donen tot el valor als objectius i que considero que les eines són allò que són per definició i res mes.

Una abraçada

P.D: som gent ocupada però ja trobarem una estona per parlar-ne bé.

6.11.06 

Es pot explicar un segon tripartit?

Ara que sembla segura la reedició del pacte tripartit, cal que analitzem amb rigor les implicacions que pot tenir. Donar pas al cofoisme irreflexiu o a reaccions negatives, són accions que han d’anar precedides d’un exercici analític mitjanament vàlid i dilatat.

El resultat dels comicis del dia 1 de novembre són molt dignes d’estudi. A primer cop d’ull, hom aprecia un trencament parcial de l’equilibri polític a Catalunya. Allò que hem anomenat “oasi català” comença a caure a desarticular-se. En política, els processos acostumen a ser llargs i en aquest cas, podem parlar d’una caiguda espectacular. Això es visualitza, al meu parer, en dos aspectes importants que comportaran conseqüències d’un abast potencialment enorme.

En primer lloc cal destacar que Esquerra Republicana, tot i perdre una quantitat gens menyspreable de vots, ha consolidat un coixí social molt important. En altres paraules, l’espectre polític de l’esquerra independentista ha pres forma tot i la tempesta mediàtica que tots plegats hem hagut de patir. Aquest bloc, qüestiona la primacia del PSC com a força d’esquerres a Catalunya.

En segon lloc, l’aparició de Ciutadans de Catalunya al Parlament, pot tenir efectes definitius per al procés d’alliberament nacional dels Països Catalans exercint de força generadora d’adhesions a la causa independentista. No és cap novetat que a les nacions sense estat on els processos d’emancipació s’acceleren, sorgeixen formacions polítiques unionistes amb representació parlamentària. No deixa de ser desagradable però era necessari.

Prèviament a que el procés electoral culminés, argumentar la necessitat de que l’independentisme restés a l’oposició era una postura amb un fortíssim pes moral. Com es podia riure al PSC la gracieta de l’Estatut i l’expulsió de govern?

Ara mateix, aquesta pregunta té resposta. Ho farem desarticulant-lo més o menys ràpidament. Els hi tancarem la barraqueta. ERC al govern impulsarà accions de govern que entraran en confrontació amb el nucli ideològic de Ciutadans de Catalunya, que no deixa de ser una secta de socialistes que es neguen a convertir-se, ni que sigui estèticament. No es pot presidir el govern de Catalunya sent anticatalanista, aquest fet desplaça del socialisme als seus elements ideològicament més espanyolistes.

El PSC, tal i com ja va passar durant la legislatura anterior, no podrà suportar la contradicció de ser un partit estatalista amb la responsabilitat de governar Catalunya. Posats a fer fugides endavant, han triat la forma menys dolenta de fer-ho, però no deixa de ser dolenta tal i com ja senyalen diversos periodistes als diaris d’avui.

La sociovergència implícita només hagués estat possible amb l’abstenció del PSC i del PP al debat d’investidura de Mas com a president. Ni uns ni altres ho haguessin fet gratuïtament i es podria haver parlat de “socioppvergència”, un marc que situaria Esquerra com a líder de l’oposició i alternativa de govern a Catalunya. Una opció tan incòmode com destructiva per als partits de poder del país.

La sociovergència implícita hagués comportat una contradicció insuperable per a socialistes i convergents i de nou, Esquerra lluiria amb llum pròpia, fent una oposició extremadament rendible. Els pactes de concentració només es produeixen en situacions concretes de profunda crisi, tal i com va esdevenir-se durant el procés de reforma estatutària. En una situació tan estructural com l’actual, el pacte dels poderosos no seria entès per gairebé ningú, malgrat que els mitjans de sempre o els intel·lectuals partidistes fessin córrer rius de tinta per tal de justificar l’injustificable.

Les ponències d’Esquerra són clares i expliquen parcialment el perquè d’aquest pacte. Aquest país ha de normalitzar-se políticament, ha de tenir una dreta i una esquerra nacional. La dreta ja existeix i està on ha d’estar. Ara toca l’esquerra i la única manera de no potenciar més la dreta tot dinamitzant l’esquerra, és reeditar el govern tripartit. CiU a l’oposició no perdrà gaires electors i rebrà una cura d’humiltat que la legislatura vigent no ha pogut donar-los-hi.

En el mateix sentit, el procés d’emancipació dels Països Catalans no ha de revertir negativament en les condicions socials del país. De fet, el procés no pot ni tan sols congelar el progrés en aquest camp. L’articulació de polítiques d’esquerres avalaria la reedició d’un govern d’esquerres.

Els referents polítics nacionals es consolidaran quan el PSC comparteixi la xifra màgica de 14 diputats amb el PP i perdi la Diputació de Barcelona i tots els ajuntaments de ciutats de més de 10.000 habitants. La consolidació de l’esquerra nacional i de l’unionisme parlamentari definiran el marc d’un conflicte que Jordi Pujol va aconseguir anestesiar durant vint-i-tres anys. Acabem d’entrar a la sala de recovering i al país ja li comencen a fer mal totes les ferides acumulades, l’anestèsia convergent deixa pas a la crua realitat.

Esquerra ha de demostrar que no té la mateixa vocació que el PSC i CiU, nexe d’unió fonamental entre ambdues formacions. L’independentisme polític no vol formar part del rovellat “oasi català”, no vol pertànyer a aquest club, el vol dissoldre per crear un nou estat per millorar les condicions de vida dels catalans. No es pot cedir davant el xantatge d’aquells que trencarien la societat abans que permetre que aquesta es desenvolupi amb normalitat, ni els Ciutadans ni ningú han d’aconseguir que per por s’apuntali l’edifici ruïnós de la Catalunya sotmesa.
Es pot explicar un nou tripartit. Compreu crispetes i gaudiu de l’espectacle, que en algun cas serà lamentablement sòrdid però que si les coses es fan bé, tindrà final feliç.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page