31.10.06 

Una opció responsable i coherent

Catalunya és una comunitat. Ni dues ni tres, una. Cercar o promoure la fragmentació social ha de ser condemnat públicament. Els candidats Mas i Montilla han jugat amb aquesta comunitat i els efectes que d’aquest macabre joc es puguin despendre, encara estan per veure i depenen en bona mesura dels resultats electorals d’aquestes desafortunades Eleccions al Parlament de Catalunya.

La política serveix per generar benestar i per resoldre conflictes, mai per generar-los o agreujar-los. Cal exigir responsabilitats als nostres polítics que, a la mínima que veuen una mica de foc es dediquen a llençar-hi benzina.

Ja coneixem les maneres de l’aparell propagandístic del PSOE de Catalunya i no ens va sorprendre veure com avançaven esdeveniments, en un exercici d’astrologia avançada, advertint a navegants diversos que no utilitzessin l’origen de candidat Montilla com a instrument electoral. O sigui, utilitzant ells mateixos el seu origen. A Catalunya, els immigrants i els seus descendents han fet els possibles per integrar-se plenament a la realitat catalana, formant-ne una part important de la configuració del nostre poble, que entre d’altres coses és tremendament ric gràcies a aportacions d’aquest tipus. És trist comprovar com el PSOE de Catalunya desenterra el lerrouxisme i en fa bandera. Això no és llençar llenya al foc, és generar-ne un de nou. I cal destacar que les declaracions de Josep Maria Àlvarez també són profundament desafortunades, el sindicalisme de partit no s’havia acabat? Que vol dir Àlvarez quan indica que Montilla és dels “seus”? Potser vol dir que és espanyol?

Com que a CiU tampoc suspenen en irresponsabilitat, han donat ales a una candidatura extraparlamentària que no es diferencia en gaires coses de les altres vint o trenta que existeixen i que en bona lògica, mereix la mateixa atenció. La repercussió que aquest partit ha obtingut als mitjans de l’òrbita convergent, ha estat desproporcionada i només s’explica amb un fred càlcul electoral de CiU. Una indignitat majúscula doncs, aquest grup propugna dinamitar les bases de la convivència a Catalunya, objectiu legítim en un marc democràtic però, calia que sortissin a tot arreu? No.

Veure Montilla parlant de sectarisme és com assistir a una conferència d’una autoritat al nivell de David Koresh durant el setge de Waco. Com pot ser que acusi els governs de CiU d’aquesta practica quan la Diputació de Barcelona, a banda de ser una màquina d’alliberar socialistes, era la major plataforma sectària d’aquest país. S’han tornat bojos?

Necessitem un projecte integrador i cohesionat al voltant d’uns valors que queden molt lluny dels que tenen els dos partits majoritaris. Cal construir una Catalunya on es pugui viure bé, que respecti la diferència i l’integri amb les eines de les que disposa. Unes polítiques socials avançades seran la clau per seguir construint un país on hi cabem tots, ni propietat del PSOE ni de CiU, un país que pot ser exemplar i que té el risc de convertir-se en una caricatura.

Avui dia, l’independentisme és l’únic projecte que vol construir país des d’uns paràmetres adequats. El gran fracàs de l’Estat Espanyol és i serà no aconseguir generar dintre de les seves fronteres una nació. La nació espanyola no existeix, ni existirà, però no ha deixat de ser un objectiu per a les forces polítiques estatalistes. Per als socialistes, catalanitat és igual a folklore i ho han demostrat durant tot el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. El projecte del PSOE és deconstruir Catalunya poc a poc i convertir-la en una peça més de l’Estat Espanyol.

Per CiU, la catalanitat és un argument per generar beneficis empresarials i per guanyar les eleccions amb les estratègies més fenícies. El peix al cove no és una demostració de pragmatisme, és la constatació d’una certa manera de fer, la del regateig indiscriminat i la manca de projecte polític seriós. No existeix una utopia convergent, es treballa dintre d’un esquema tancat que cada quatre anys completa la seva òrbita i comença un nou cicle.

L’independentisme d’esquerres no és excloent. Els Països Catalans necessiten un estat per garantir un benestar que l’Estat Espanyol impedeix de manera mecànica i reiterada. Un cop aquest missatge sigui assumit majoritàriament, la nostra legitimitat com a nació serà reconeguda i podrem començar a gestionar una Catalunya justa i per tothom. La Catalunya sectària és la de CiU i el PSOE, per això cal atorgar el nostre sufragi a ERC, una força independent del gran capital, independent de la capital de l’Estat Espanyol i amb un programa per millorar les condicions de vida dels catalans.


30.10.06 

Joventut, benestar i cohesió social

Pot sonar repetitiu però és el punt de partida necessari: els joves som un sector social desprotegit. De manera molt majoritària no hem aconseguit una mínima estabilitat laboral, no hem finalitzat la nostra formació acadèmica i no hem pogut accedir a un habitatge. Qualsevol administració catalana ha de dissenyar les seves polítiques de joventut amb la voluntat d’intervenir sobre aquest fet.

Malgrat que en l’àmbit de les polítiques de joventut existeixin eines com el Pla Nacional de Joventut, on es delimiten uns principis clars, les administracions locals no es prenen seriosament aquesta assignatura. Si les polítiques de joventut han de ser transversals, afectant totes les àrees de govern d’un ajuntament, impregnant tota acció i valorant el factor juvenil, quina és la raó per que les ordenances municipals mai tinguin en compte mesures correctores que afavoreixin als joves?

En primer lloc cal dir que la Generalitat de Catalunya no sanciona aquelles poblacions que passen dels joves. Els plans locals de joventut no són obligatoris i la seva execució, en el cas que existeixin, no està ben fiscalitzada. En aquest sentit són els consells locals de joventut els ens que haurien de vetllar per que l’ajuntament de torn es prengui les polítiques de joventut seriosament. Malauradament, el seu impuls depèn massa sovint de l’iniciativa política. En resum, l’existència de polítiques de participació en l’àmbit juvenil pot interessar o no, i normalment no interessa.

En segon lloc, no existeix una aposta real des d’àmbits superiors a l’Ajuntament. Sinó, les sancions existirien i les administracions locals, més o menys correctament, estarien aplicant el que diuen els òrgans competents, en aquest cas el CNJC (Consell Nacional de la Joventut de Catalunya) i la SGJ (Secretaria General de Joventut). De poc serveix criticar al regidor de joventut de torn doncs, depèn en gran mesura dels pressupostos locals i de moltes altres variables que sense eximir-lo de les seves obligacions vers els joves, limiten molt la seva acció.

Parlar avui dia de polítiques de joventut significa parlar d’emancipació. Dotar els joves de perspectives vitals ha de ser un objectiu de primera magnitud que inspiri l’activitat de totes les administracions. Aquest país s’hi juga la seva cohesió social. L’administració ha d’adquirir el compromís d’habilitar instruments per evitar una fractura generacional. Una societat que no és capaç de garantir un mínim d’oportunitats als seus joves, és una societat malalta.

Existeix un context del qual no ens podem abstraure i que defineix la precarietat existencial dels joves d’aquest país. Existeix un marc a canviar i cal exigir a les administracions que facin tot el que estigui al seu abast per millorar la qualitat de vida dels joves d’aquest país. Començant per la millora de les condicions laborals i seguint per la creació d’un parc públic d’habitatge que satisfaci la demanda existent.

Aquesta lluita, per ser efectiva ha de gaudir de sòlides bases que actualment no té. El CNJC hauria de començar a pensar en convocar als joves per tallar la Ronda de Sant Pere i deixar-se de tonteries. Mentre els seus membres es dediquin a defensar les subvencions de les seves entitat o a descobrir el sexe dels àngels, mai representaran al 95% dels joves catalans que no es troben associats o que ho fan d’una manera no institucionalitzada. No invento res, els joves francesos van frenar el CPE, un contracte de pràctiques regressiu, mitjançant la mobilització. Els joves catalans poden forçar unes polítiques públiques mitjançant el mateix sistema, només cal creure-s’ho.

28.10.06 

Banlieues, un any després de la revolta

Un any després de la mort de dos joves dintre d’un transformador elèctric a Clichy-sous-Bois, fet detonant d’almenys tres setmanes de disturbis de gran intensitat a l’Estat Francès, és un bon moment per aturar-se i analitzar el rerefons d’una revolta sense precedents recents a Europa, almenys en quant a intensitat.

Els fets afectaren tota la geografia de la França Metropolitana i van donar a conèixer el que segurament sigui un dels majors problemes de l’Estat Francès: l’existència i condicions de les ZUS (Zones Urbanes Sensibles).

Aquest terme, indica barris i poblacions que conformen una sub-França en tota regla. L’any 2003 l’administració gala creà un observatori nacional específic per a les ZUS, dintre del Ministeri de Treball, Cohesió Social i Habitatge, amb l’objectiu de “mesurar el retorn d’aquests barris a la República”. Cal puntualitzar que si les ZUS no estan dintre de la República no és per que hagin marxat, se les ha fet fora i aquest fet resulta força evident analitzant dades objectives.

Les ZUS es troben principalment a les rodalies de les grans ciutats franceses i segons les dades per al 2005 de l’esmentat observatori, hi viuen un milió set-centes mil persones. La taxa d’atur d’aquestes zones és aproximadament del 20,7%. L’atur juvenil es dispara al 36% en el cas la població activa masculina de 15 a 25 anys i fins al 40% en el cas de la femenina. Les polítiques de l’administració destinades a normalitzar l’accés a la feina dels habitants de les banlieues no han funcionat pel simple fet que no eren dissenyades per funcionar. Una de les conseqüències directes és que els ingressos de les unitats familiars que habiten les ZUS es troba un 61% per sota de la mitjana estatal.

L’exclusió social es tradueix també en la demografia mèdica. Aquestes zones tenen 6,5 establiments de pràctica mèdica per cada 5000 habitants, contra els 14,5 de la resta del territori. El 8% de les ZUS no compten amb cap establiment mèdic. El balanç 2002 – 2003 realitzat pel ministeri d’educació, demostra que el sobrepès, l’obesitat i la mala higiene dental són molt més freqüents a les ZUS que a qualsevol altre lloc de l’hexàgon.

La taxa d’alumnes desafavorits que reben ajudes de l’administració és del 64% i hi trobem escolaritzats un 12% d’alumnes estrangers contra la mitjana del 4% que es dona a l’exterior. A nivell masculí, un 41% dels estudiants d’institut porten dos cursos d’endarreriment i a nivell femení parlem del 32%.

Amb indicadors com aquests, no ens ha d’estranyar que les ZUS aportin el 72% de la delinqüència constatada l’any 2005 a l’Estat Francès.

Els joves de les banlieues s’emancipen molt més tard que la resta. El seu baix nivell formatiu els hi impossibilita en la majoria dels casos accedir a feines estables o suficientment remunerades com per poder accedir a l’autonomia residencial.

Malgrat això, existeix una certa mobilitat residencial a les ZUS que permet a alguns membres sortir d’aquests ghettos, i perdoneu que faci servir aquesta expressió però la trobo del tot encertada. Aquest fet en sí mateix tampoc es positiu doncs, aquestes zones acaben agrupant els membres de la societat més desafavorits, menys titulats, amb menys possibilitats d’accedir a una feina, amb majors taxes d’immigració i amb un nombre elevadíssim de mares solteres. La mobilitat perpetua les ZUS com a sectors més fràgils de la societat francesa.

Els habitants d’aquests barris pateixen tal grau de discriminació que ens pot portar a parlar de segregació social. La política francesa es dirigeix principalment als seixanta milions de francesos que no viuen en una ZUS i passa tot sovint per postures frontpopulistes, molt rentables electoralment dintre d’un marc general definit en gran mesura per l’ascens de l’extrema dreta, de les que el ministre d’interior, Nicolas Sarkozy és un dels màxims exponents i de les quals, molts membres del Partit Socialista francès no es volen quedar apart, començant per Ségolène Royal.

El que generalment arriba de les banlieues són propostes d’una societat civil que, malgrat la situació, vol tirar endavant. Que els barris desafavorits “tornin a la República” és una tasca que passa pel disseny i l’execució de polítiques efectives d’inserció social que garanteixin la desaparició de les ZUS.

Els disturbis de fa un any van ser la sublimació d’aquesta situació tan greu, que a hores d’ara no s’ha solucionat. La manca de perspectives vitals dels habitants de les perifèries urbanes pot tornar a incendiar la situació en qualsevol moment i aquest, no és ni serà mai un problema d’ordre públic.

26.10.06 

No em sento liberal

Per on passi o deixi de passar la correcció política, és una cosa que no em treu la son ni em preocupa més enllà de l'interès analític que això pugui tenir. Em sembla entendre que ser liberal s'està posant de moda entre la classe política. Sense pretendre entrar en una discussió de la qual no em veig amb forces de sortir sencer, crec que puc oferir el meu punt de vista sobre aquest tema.

Crec en la democràcia i en que la força del poder públic ha de superar àmpliament la que pugui tenir el sector privat. La gestió de les societats ha de recaure principalment sobre el camp de la política i ha de ser avalada per una legitimitat provinent del sufragi, no de les accions. Entenc que el gran mal del món en el que ens ha tocat viure és la primacia del poder econòmic sobre el polític. La subversió de l'ordre lògic de les coses ens està conduint cap a una societat malalta on, en el millor dels casos, la majoria dels joves neixen sense expectatives tangibles de poder edificar un projecte vital sostenible. En un dels pitjors dels casos, que n'hi ha molts amb graus semblants de depauperació, neixen amb SIDA i fam al mig de qualsevol desert del centre d'Àfrica.

Tinc clar quines són les motivacions del sector privat i no pretenc deslegitimar-les. Simplement opino que cada cosa ha d'estar al seu lloc. Els liberals rebutgen la planificació i creuen en les lleis del mercat. El benestar col·lectiu ha de ser planificat i concebut amb una vocació clara de servei inspirada per valors de justícia. Que no sigui liberal no vol dir que sigui lliberticida i em reitero, el paper del sector privat és un i el de les forces que legítimament han de guiar el progrés de l'humanitat és un altre de ben diferent.

Tinc clar que l'investigació ha de ser dirigida des de les nostres universitats, amb independència i al servei dels que paguem els impostos. Sense detenir-me gaire en aquest tema: Per quin motiu les energies renovables no s'estan implantant amb força arreu del planeta? Bé, els liberals ho frenen des de tots els fronts als que tenen accés i on prenen ells les decisions. Quin criteri ha de guiar-nos, els del mercat o, en aquest cas, el de salvar aquest pobre planeta. I que ningú rigui, la situació del medi ambient no és en aquest moment cap broma, si no ens ho prenem seriosament algú s'haurà de posar a investigar com tocar el dos cagant llets cap a Nàmec.

Crec també en la cooperació i la solidaritat, principis que haurien de regir les relacions internacionals. El liberalisme ens ha introduït en una espiral que, ara mateix, fa de molt mal fer. El sector privat fa anys que dirigeix els EEUU i és el culpable de la guerra que actualment castiga Irak. La darrera edició de Le Monde Diplomatique explica quins són els tentacles dels que s'ha dotat l'industria de l'armament i com els utilitza per fer i desfer. A aquests cal sumar-hi les petroleres i tota la gama de cràpules que paguen les campanyes electorals del Partit Republicà. EEUU ja és un estat liberal i qui paga mana. Qui pot voler avançar en aquesta direcció?

Podria seguir i parlar de mobilitat o de dinamisme social, d'investigació farmacèutica, de deslocalitzacions o d'exclusió social. Seria massa llarg i és millor que centrem la qüestió.

Hi ha qui es dedica a vendre motos i se'n ensurt. Com es pot afirmar que contra menys estat hi hagi, millor aniran les coses? Els principis promotors de l'independentisme no són, ni de bon tros, liberals. Entenc l'independentisme com un moviment destinat a generar un estat garant del benestar dels catalans. No podrem garantir-ho mai sense un estat que intervingui decididament en l'economia. Que l'estat intervingui significa que qui mana són els polítics, els representants escollits pel poble. Cal que aquests pintin alguna cosa, oi?

El PP de Catalunya és un partit que es troba sota un comandament, almenys ideològic, de tall profundament liberal. Això encaixa perfectament amb tots els guions doncs, és sabut que la dreta treballa al servei de sectors econòmics potents als quals interessa la pèrdua de poder de l'esfera política. Tot i que per a un polític, defensar plantejaments liberals signifiqui llençar pedres sobre la pròpia teulada, ells igualment hi surten guanyant. Ara bé, quan es qüestionen certs aspectes com la unitat de l'Estat Espanyol o el concepte cristià de família, s'acaba el liberalisme i afloren les baixes passions. Un dels grans problemes dels liberals és que practiquen un liberalisme selectiu on existeixen parcel·les excloses de la seva sistematització ideològica.

L'esperit que inspira normes a les que el PSOE dona suport, em dona a entendre que malgrat el seu calat popular, aquest partit també es decanta cada dia més cap a posicions liberals. Com explicar sinó el seu vot favorable al projecte de Constitució Europea? De tota manera, no tenen la barra de sortir de l'armari. Deixen fer i deixen passar però no piulen.

Amb CiU podem aplicar-hi gairebé el mateix esquema que hem utilitzat amb el PP. Les seves cúpules dirigents, que no tenen que ser les mateixes que les executives, formen part del món de la gran empresa i escombren cap a casa. El seu plantejament del conflicte català es formula des de paràmetres absolutament post-nacionals i dissenyats per extreure avantatges econòmics per a esferes que res tenen a veure amb les capes populars que, sobretot a la Catalunya interior, conformen la seva sociologia votant.

ICV s'està situant progressivament en el camp del post-materialisme, de fet ja hi són fan temps. El seu problema ja no és la redistribució de la riquesa ni dels mitjans de producció. A mi fa temps que em fa l'efecte que el seu únic problema és formar part o no del proper govern de Catalunya. A un nivell realista, podríem dir que acaten el que des del PSOE es resol. No planten cara allà on l'esquerra ho hauria de fer.

Els independentistes hem de defensar un estat fort i amb capacitat d'intervenció, superior en capacitat i poder al sector privat. Cal que generem un marc de protecció social on tots ens trobem còmodes, gestor del benestar dels seus ciutadans. Si oferim més del mateix, a banda de cometre una falta imperdonable, ens diluïm en el missatge de les grans marques electorals i devaluem el nostre projecte.

Per tancar. El liberalisme, tal i com ho és el marxisme, no deixa de ser una utopia més. El que un intel·lectual (no com en Boadella, dels de veritat) liberal afirma, és que l'aplicació del liberalisme no està sent correcta o que és progressiva. Sincerament, la pràctica de l'utopia liberal em desagrada més que la del marxisme.

Ho sento per les modes frívoles i per la correcció política, no em sento liberal ni crec que l'independentisme ho hagi de ser.

24.10.06 

Tornant sobre la sociovergència

Una de les proves de que l’independentisme acostuma a estar a la centralitat política és la seva capacitat per generar conceptes que acaben esdevenint de consens. Esquerra Republicana va crear el discurs que feia evident la necessitat de canviar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a causa de l’espoli fiscal i d’altres aspectes que acabaren sent reconeguts per la gran majoria de l’arc parlamentari català.

Un altra cosa és com es portin a terme les reformes assenyalades com a necessàries. No cal que expliqui el procés d’elaboració de la reforma estatutària. La conclusió personal que jo n’he extret és que no ha canviat exactament res. Seguim igual a excepció d’una cosa, la gent està més decepcionada que mai. Afortunadament, una força política potent i d’arrel democràtica es va oposar a la farsa sociovergent. I què és la sociovergència?

D’això fa temps que en parlem. Abans li dèiem “oasi català”. Fins i tot n’hi ha qui s’hi ha entretingut i ha escrit llibres destacant el fenomen. La sociovergència són els de sempre, el pacte de les classes dirigents de Catalunya. Per jugar al joc del poder, la manera més segura consisteix en controlar el govern i l’oposició. Això em diu que en cap cas es produirà un pacte explícit entre CiU i el PSOE de Catalunya. Seran tan rucs com per perdre l’oposició?

Jo crec que no, que de cap manera donaran rellevància política a un pol distint. Quan uns baixen, els altres pugen i així s’asseguren bé de que Catalunya està controlada. Aquest joc el juguen partits, sindicats diversos, premsa... Un muntatge excepcional que caldria començar a qüestionar profundament.

L’independentisme té un projecte distint al de la Catalunya espanyola dels sociovergents. Això ens fa diferents i ha d’evitar que ens diluïm dins de qualsevol possible govern. Hi ha una estratègia definida cap a la majoria social i aquesta ha de ser la que defineixi la idoneïtat de qualsevol possible pacte de govern. Només amb rigorositat l’independentisme s’aproparà a la consecució dels seus objectius.

I no deixem de valorar la possibilitat de restar a l’oposició. Ahir mateix vaig sentir algú que deia que calia entrar al govern a “donar més guerra”. Crec que la guerra es dona des de l’oposició i que als governs s’entra a gestionar en base a acords programàtics i pressupostaris. Creure que és el moment de “donar més guerra” és un punt de vista que puc compartir però, això es fa des de l’oposició. El contrari és un frau al contribuent, que paga als polítics per solucionar problemes i no pas per generar-los. Als governs s’entra a oferir un servei i no a fer sectarisme.

Com que tinc fe en que la sociovergència no s’explicitarà en forma de pacte de govern, tinc la impressió de que l’independentisme tindrà les portes obertes per formar govern amb el PSOE de Catalunya o amb CiU, si és que aquests darrers no sumen amb els vots del PP. Així doncs, l’escenari que es plantejarà després de les eleccions al Parlament de Catalunya serà prou semblant al que donà lloc al pacte del Tinell. Una situació complexa per a l’independentisme. Es pot recompensar cap de les dues forces de la sociovergència després del denigrant espectacle de la reforma estatutària?

Tinc la profunda convicció que per modificar aquest status de Catalunya com a autonomia de l’Estat Espanyol, és necessari que el poble català rebutgi una reforma estatutària en un referèndum. El “no” que ha d’imposar-se en un futur a mitjà termini, ens l’hem de treballar des d’avui mateix. Els del “sí “ ja treballen pel mateix de sempre, la Catalunya espanyola, còmoda i ploramiques dels convergents i la Catalunya espanyola i prou del PSOE de Catalunya, dos projectes amb camins molt semblants.

19.10.06 

La bola de vidre del candidat Montilla

Quan torno a casa en tren miro de llegir el diari i ahir era dimecres i tocava La Vanguardia. La veritat és que la lectura no se’m va posar massa bé per diversos motius. En primer lloc, llegir diaris en plena campanya electoral pot resultar corrosiu pel cervell d’aquells que ja portem una temporadeta fent política. No us diré el que opino de la cobertura mediàtica de les campanyes electorals i deixo que cadascú s’imagini el que vulgui.

Vaig mirar de ser pràctic i com que CiU sempre diu el mateix i el que diguin el PP o ICV no té gaire interès en aquests moments, vaig començar a llegir la crònica referent al PSOE de Catalunya. Per correcció política, durant una bona temporada he estat parlant de la filial socialista catalana referint-me a ella com a PSC. No sé si ho tornaré a fer.

No em va sobtar però va semblar-me molt fort llegir declaracions de Montilla dient que està “en contra de l’autodeterminació, com la majoria dels catalans”. Desconeixia que fos aficionat a l’astrologia però, ara que m’hi fixo, té una certa retirada a Rappel. No és la primera pregunta que ens hauríem de fer però, com sap Montilla que la majoria de catalans estem “en contra de l’autodeterminació”?

Es pot estar en contra de l’autodeterminació dels pobles sense ser un energumen? Ho dic per què els que no creiem en les ciències ocultes sabem que les nacions són quelcom mutable al llarg del temps, que la política consisteix en arreglar conflictes i que d’aquí cinc segles és possible que el català de l’Alt Empordà barrejat amb el dialecte dels immigrants del sud de les illes Marshall esdevinguin una llengua pròpia, que vertebri un sentit de pertinença i que ens demanin ser una autonomia, després vulguin un referèndum i que aquesta comarca mitjançant un procés democràtic esdevingui un estat.

Estem en contra de l’autodeterminació de Catalunya? De la de Montenegro? De la de qualsevol poble? Ens està dient el senyor Montilla que els catalans no som un poble democràtic?

Ningú ha preguntat mai als catalans si estan a favor o en contra de que Catalunya pugui exercir el dret d’autodeterminació. Jo tinc una dada real que pot ajudar al candidat del PSOE a situar-se. A les passades eleccions al Parlament de Catalunya, la majoria de votants es van decantar per opcions nacionalistes que sí estan a favor del dret d’autodeterminació. Caldria que algú li digués a Montilla que no està fent mèrits per ser delegat del govern, que s’està presentant per ser president de la Generalitat de Catalunya.

Si Montilla està en contra de que Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació, cosa que entenc dintre de la seves desafortunadament formulades declaracions, el candidat del PSOE no creu que Catalunya sigui una nació. Camina enrere com els crancs.

Com pot ser que, segons l’eslògan electoral de campanya del PSOE de Catalunya, ningú pugui fer més per Catalunya? Què podrà fer per Catalunya algú que l’entén com a simple regió de l’Estat Espanyol? Homogeneïtzar-la nacionalment i recórrer el camí que la faci assemblar-se tant al País Valencià com a La Rioja.

Montilla no es discutirà amb Solbes pels pressupostos. Montilla ens deixarà a l’estacada i ho intentarà tapar amb propaganda i demagògia. Si entra al Palau de la Generalitat, utilitzarà el govern com a extensió del seu partit. Per Montilla la Generalitat és una plataforma per col·locar capitans i tinents d’alcalde d’urbanisme, passar pasta al PSOE com feia el seu amic Josep Maria Sala i guanyar les següents eleccions. Si ho valoreu durant una estona veureu que la possibilitat de que sigui president, fomenta el trànsit intestinal d’una manera desconeguda fins al dia d’avui per l’indústria farmacèutica.

A veure, si amb presidents socialistes a la Generalitat i a la Moncloa, els pressupostos generals de l’Estat ja no respecten el que diu l’Estatut, què passarà quan a Madrid torni a manar el PP? I per acabar-ho d’adobar els convergents voten a favor. Montilla no farà res més enllà de generar una fractura social com la fossa de les Marianes.

Poden formular-se diverses hipòtesis. Una de les que per a mi tenen més credibilitat és que s’està preparant per condicionar des de l’oposició un govern en minoria de CiU. O Montilla és un fanàtic espanyolista (no ho descarto) o vol fer oposició i no perdre els vots que se li escaparien des de l’ala més ultra cap a Ciutadans de Catalunya. De fet, les dues coses poden ser certes, de la pràctica de Montilla al programa de Ciutadans de Catalunya no crec que hi hagi molta distància.
Personalment opino que per al benestar de Catalunya i per a l’autoestima dels catalans, és preferible que Rappel sigui president. Com a mínim té més carisma i segurament, si deixa les túniques, es talla els cabells i es dedica a la política, ho faria millor. Fins i tot prefereixo al Fary.

Aquest cop ha estat en negatiu, em comprometo a fer-ho en positiu més endavant. Votem Esquerra Republicana de Catalunya.


17.10.06 

Els greuges de les banlieus franceses

Aproximadament un any després dels disturbis, el diari francès Libération publicava ahir un reportatge especial dedicat a recollir els motius que arrossegaren milers de joves francesos a una revolta en tota regla que durà setmanes.

Aquest és, encara avui, un tema de candent actualitat a l’Estat Francés. Com a observador esporàdic d’allò que passa als països veïns al meu, miro de seguir també allò que s’esdevé a França. Un dels temes que més m’han atret durant els darrers anys ha estat la crisi generada arran de la mort de la mort de dos nois perseguits per la policia a Clichy-sous-bois el passat 27 d’octubre.

Les qüestions que se’ns plantegen quan mirem d’analitzar aquest tema són moltes i algunes de gran complexitat. Així que a l’hora d’escriure cal delimitar molt bé quin terreny vols trepitjar i quin no. Mentalment no puc evitar fer comparacions amb els fets de maig del 68, però per manca de coneixements respecte a què significà la revolta dels estudiants francesos a finals de la dècada dels seixanta, miro d’evitar entrar en el tema. Tot i això, guiant-me pel que coneixo i sense ànims d’aprofundir gaire, crec que la revolta de les banlieus fou un moment marcat per la manca de direcció política i provocat per un marc general profundament problemàtic. Un escenari força diferent al del maig del 68, excessivament intel·lectualitzat i polititzat.

Els problemes estructurals que posaren les barriades de França en peu de guerra contra l’Estat parteixen d’un model obsolet i a revisar. AC le feu (Association, collectif, liberté, egalité, fraternité, ensemble et unis) és una associació que portarà a l’Assemblea Nacional Francesa un memorial de greuges del que Liberatión ha publicat extractes. Un grapat de quaderns elaborats a partir del punt de vista dels propis habitants de les barriades de França. Membres d’aquesta associació han voltat l’hexàgon en minibus, visitant les barriades on es van produir disturbis i recollint el punt de vista de 20.000 testimonis en un total de 120 etapes.

Entre els greuges del col·lectiu hi trobem respostes constructives dignes de ser tingudes en compte. França haurà de detenir-se per recollir aquells que s’han quedat endarrere o se li trencarà el motor. Els que ens ho mirem des de més enllà de La Jonquera tenim l’obligació prevenir que aquesta situació pugui esdevenir una realitat als Països Catalans. Cal lluitar des de tots els àmbits contra l’exclusió social, cal generar un marc on les desigualtats disminueixin i no generin fractures difícils de calcificar.

http://aclefeu.blogspot.com

11.10.06 

És possible defensar els drets socials?

Els disturbis a les banlieus de l’Estat Francés van marcar un abans i un després que encara no podem valorar en la seva plenitud. Dintre de la complexitat del fet i de les seves causes em sembla entreveure alguna cosa. Menys vistós, però tant o més important, fou la paralització del CPE davant de la pressió popular que durant setmanes exerciren els estudiants francesos. Una fórmula que es pot pretendre qüestionar però que en tot cas fou efectiva i no fugí excessivament del model tradicional de vaga.

En primer lloc, atribuir aquests casos a una finalitat criminal o caòtica és una mentida que ningú amb dos dits de front i la suficient informació s’empassa. I relacionar-los amb l’islamisme extremista, o amb una actitud irresponsable, és tant absurd com relacionar els atemptats de l’onze de març amb ETA. De fet, forma part d’una pràctica molt habitual que consisteix en pretendre atribuir a un conflicte determinat una arrel criminal que el desdibuixi al servei d’aquell que s’ho pot permetre. Barrejat, és clar, amb una important dosi de pilotes fora. Suposo que existeix un manual de política comunicativa per stablishments i que el model és vell.

Determinar si els sindicats majoritaris europeus estan complint les seves funcions de manera correcta, és un debat llarg i difícil que caldria desenvolupar algun dia d’aquests. Partiré, si ningú hi té res en contra, afirmant que a nivell estatal els resultats derivats defensa dels treballadors són criticables i deriven en escenaris de precarietat. La postura dels sindicats majoritaris davant de mesures de regressió social com la Constitució Europea, la Reforma Laboral o la Reforma del Sistema de Pensions, generen un marc de desprotecció que acabarà tenint conseqüències tot i la capacitat estàtica del model de diàleg social.

Veient l’èxit de mobilitzacions com les que fa relativament poc s’ha produït a l’Estat Espanyol, exigint la normalització del mercat immobiliari, m’atreveixo a dir que tant UGT com CCOO cediran progressivament el “monopoli” que tant ben definit tenien. Quan s’està tant desconnectat i a contrapeu no n’hi ha prou ni amb la LOLS.

Quan els instruments que han d’articular el diàleg social no serveixen, sorgeixen formes alternatives que els substitueixen. Els processos d’aquest tipus són complexes i es dilaten. Si el diàleg social no funciona, es produeix el conflicte social explícit. Els bons polítics, si és que en queden gaires, es dediquen a gestionar els conflictes i a reconduir-los per canals satisfactoris. Si és veritat que el poder de la política encara és preeminent per sobre del de l’economia, cosa que a hores d’ara és dubtós, caldria treballar des de l’esquerra per aconseguir eines efectives de progressió social, des de la dreta per evitar sortir escaldats i des dels sindicats majoritaris per oferir un servei creïble.
Defensar els drets socials és i serà sempre possible, els mitjans pels quals seran defensats dependran dels opressors i no dels oprimits. Mandela ho explicava molt bé.

4.10.06 


La legitimitat de l’oposició política positiva ( I )

Exercir una tasca política d’oposició és un exercici fonamental dintre de qualsevol societat democràtica. L’activitat es legitima per si mateixa dintre de societats plurals com la catalana. Tot i no ser una finalitat, sinó malament aniríem, és una eina fonamental dintre del sistema polític. També és una qüestió de país definir quina serà l’oposició existent ja que, si aquesta exerceix una bona feina i construeix una alternativa sòlida, guanyarà rellevància i configurarà el país tant com ho podria fer un govern, posant les bases per a un canvi.

És evident que tots els partits es presenten a les eleccions per guanyar-les i governar però, sap tothom que els equilibris polítics són importants i què per capgirar-los cal treballar sobre uns eixos estratègics fonamentals. Analitzar amb rigor i profunditat és una responsabilitat que cal exigir a les formacions polítiques.

La tasca d’oposició ha d’implicar forçosament una voluntat d’esdevenir alternativa i doncs, a qualsevol força que l’exerceixi se li ha de pressuposar un programa diferenciat que es contraposa al majoritari. La voluntat d’esdevenir força hegemònica cal portar-la fins a les seves darreres conseqüències i més enllà de la voluntat de transformar pragmàticament cal plantejar-se estratègies per tirar endavant un programa global.

Sempre he cregut que cal treballar sense perdre de vista els objectius. Els arbres no poden amagar el bosc i l’independentisme ha de pugnar per esdevenir majoritari dintre d’un termini més o menys previsible o planificable. A partir d’aquí, cal que l’expressió política d’aquest moviment treballi una hegemonia social a partir d’un programa de transformació social i de construcció nacional.

Apuntar que la consecució de l’hegemonia per part d’una força política fortament renovadora, com és el cas de l’independentisme, implica un nivell d’intensitat i confrontació política prou forta com per obligar-la a erigir-se més tard o més d’hora com a principal força de l’oposició dintre del joc parlamentari. A partir d’aquí, és necessari fer un anàlisi profund de conjuntures i triar de manera meditada quin ha de ser el camí cap a l’oposició. No vull ser reiteratiu, però aquest camí l’haurem de recórrer i més val que el planifiquem nosaltres mateixos abans de que ens hi aboquin en el moment que al poder millor li vagi.

Així doncs, les forces polítiques que realment volen construir una alternativa reformadora han de dissenyar un model alternatiu. Concretament, un programa i una pràctica que pugui esdevenir majoritària electoralment. És possible fer això a Catalunya des del Govern de la Generalitat?

En primer lloc preguntem-nos si aquesta pregunta pot ser contestada de manera rotunda i clara. Personalment opino que la cosa no està tan clara. Ens podem remetre a fets relativament recents que demostren que un grau mitjà de dissidència no és permès dintre d’un govern com el del Principat de Catalunya. Al procés de reforma estatutària em remeto, treballar qüestions centrals des de la pluralitat, al si d’un govern és complicat. Un risc que cal avaluar molt rigorosament i no pot ser assumit sense una discussió de nivell que ens porti a una decisió representativa i que vinculi majoritàriament al moviment.

A hores d’ara i en vista de la progressió que durant el darrer cicle polític va experimentar l’independentisme, negar l’existència d’un espai propi amb perspectives de creixement és fals. Aquesta negació situaria hipotèticament l’independentisme dintre d’un carreró sense sortida on realment no hi és.

És discutible si l’entrada al Govern de la Generalitat seria un fet accelerador o desaccelerador per a l’independentisme. Segurament existeixen opinions per a tots els gustos i jo mateix tinc la meva.

Acceptant l’excepcionalitat de la situació política actual cal reconèixer que les comparacions no poden ser mecàniques i que cal estudiar-les de manera especialment curosa. Ara bé, si comparem la progressió electoral que ha tingut l’independentisme a l’oposició amb la que pot tenir havent treballat des del govern, podem com a mínim qüestionar-ne molts aspectes dins d’un ampli i saludable debat.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page