29.9.06 

Històries tristes

Cada cop que la televisió planteja un drama arran de la mort de determinat personatge de la premsa del cor o de la reialesa i es passa una o dues setmanes perforant-nos l’orella amb les glòries o misèries del subjecte en qüestió, penso en els obrers de la construcció que cauen d’una bastida i no mereixen ni un trist minut als informatius. No sé si és la manera políticament més correcta de començar un article però, com a mínim és sincera. Suposo que no soc l’únic al que li passa això.

El tema és de rabiosa actualitat i va provocar la parada del sector de la construcció a la província de Barcelona el passat divendres. És just que en dediquem unes línies i mirem de trobar algunes claus de la sinistralitat del sector de la construcció.

Es produeix un còctel de factors que fan difícil la tasca de catalogar amb un determinat ordre les causes de la sinistralitat laboral en el sector de la construcció. De manera més o menys justa, crec que podem assenyalar com a causa general la desídia de les administracions pertinents. Aquesta, es concreta en les mancances d’Inspecció de Treball. No vull fer demagògia, cal parlar de sinistralitat laboral amb rigor i respecte.

Que Inspecció de Treball no vetlla de manera adequada pel compliment de les lleis de prevenció és un fet. Va ser un cavall de batalla per al sindicalisme nacional el traspàs total de les competències en aquest àmbit a la Generalitat de Catalunya. S’ha de traspassar la gestió però no la direcció estratègica i l’iniciativa política, amb la qual cosa podem dir que no hi hem guanyat gaire. Cal que perseguim l’impunitat empresarial del sector.

Aquesta impunitat es manifesta també en les trames de subcontractació i prestamisme laboral. Es generen a qualsevol obra, fins i tot pública. Impliquen normalment la reducció de despeses a canvi de la desatenció de moltes de les condicions, començant per les de seguretat. Des de la formació en prevenció, seguint per l’ús de materials inadequats. La tragèdia està servida.

La mort el passat dia 28 de setembre d’un jove de 18 anys a Santa Perpètua de Mogoda serà en aparença una xifra més que s’incorporarà a l’estadística d’accidents laborals mortals. És una història trista i traumàtica per als que la visquin en primera persona. Els hi podríem haver evitat. Cal que ens activem contra la precarietat i que lluitem contra les causes que la provoquen. És per això que les vagues tenen una justificació tan clara.

28.9.06 

Recursos d’inconstitucionalitat i puntades de peu diverses

Molts polítics espanyols s’han apuntat a la moda de trepitjar Catalunya i les decisions que democràticament pren. He dit moltes vegades que la reforma estatutària va acabar malament per als interessos i l’autoestima de Catalunya. Procedimentalment va ser un nyap i considero que en pagarem les conseqüències. Ara bé, el poble de Catalunya va votar i s’estimà més una reforma esquifida que tornar a començar el procés.

És fora de lloc demanar respecte per a la decisió de Catalunya doncs, a hores d’ara ja ha saltat tot quisqui a repartir estopa. La llista de recursos d’inconstitucionalitat és molt llarga i no la reproduiré aquí, simplement destacaria l’interposat pel hooligan Múgica, suposat defensor de la ciutadania de l’estat, que posa denúncies freaks instigades per personatges tant lamentables com Paco Caja per davant d’un procés electoral seguit per milions de catalans. Quina mena d’impresentable pot cometre una vilesa d’aquesta magnitud? Jo sincerament considero que el pobre home no està en possessió de totes les seves facultats i donada la seva situació personal, no està preparat per representar a la pluralitat de gent que habita l’Estat Espanyol.

De les puntades de peu rebudes destaquen per la seva virulència les que ens arriben de la COPE. No ha d’estranyar a ningú doncs, d’ençà que acataren el revisionisme històric i assumiren que la guerra la començà el Front Popular guanyant les eleccions de 1936, han perdut contacte amb la realitat fins avui dia. Porten, més o menys, 70 anys d’amnèsia selectiva i ja no saben si Madrid és la capital de l’Estat Espanyol o la de Botswana. De fet, per ells Espanya no és un estat, és una unitat de destí en l’universal que no pot ser modificada per una cosa tan vulgar com la democràcia.

Fidels a l’estratègia del tot o res, personatges com Eduardo Zaplana posen els catalans al punt de mira assenyalant-los com a garrepes patològics que deixarien morir de gana als nens de Zamora per tal de no donar ni un euro. Per cert, aquesta estratègia es podria anomenar també de terra cremada doncs, descarten ser força de govern mai més a Catalunya o Euskadi, passant de ser un partit estatalista a ser un partit repressor de les nacionalitats i paladí d’allò que és espanyol en contra de tota la resta. Quin pànic, no?

De manera paral·lela Pedro Solbes fa de professional del carterisme i ens treu la inversió pactada en el mini-estatut. Tant de merder amb el president d’Hongria i aquí ens hem quedat tant amples veient com Zapatero, després de dir que respectaria la democràcia catalana, esquinça el document sorgit del Parlament de Catalunya i es passa per l’arc del triomf la proposta final.

Els convergents ja han començat a fer el ploricó (van començar amb el tema de l’aeroport, ja fa uns quants dies) i ja tenim el model tradicional en marxa i a ple rendiment. Peix al cove, servilisme i política mercantilista de cara a l’Estat.

Tot continua igual que abans d’aprovar la reforma estatutària. Benvinguts a la mateixa Catalunya de sempre.

24.9.06 


Que passarà amb l’IMAS?

Per als que no ho sàpiguen, IMAS són les sigles de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària de Barcelona. Es tracta d’una institució que es creà l’any 1983 amb l’objectiu de gestionar instal·lacions d’atenció sanitària que depenien de l’Ajuntament de Barcelona. Destaquen l’Hospital del Mar i l’Hospital de l’Esperança.

Recentment va aparèixer a El País una notícia que a molts va sorprendre. La gestió de l’IMAS passarà a la Generalitat de Catalunya. En primer lloc, va sorprendre als treballadors d’aquesta institució, que no en sabien res d’aquesta possibilitat.

Més preocupant encara, el Comitè d’Empresa d’aquesta institució no havia tocat mai aquest tema. Això implica que els representants dels treballadors no sabessin res d’aquesta possibilitat? No exactament.

És un secret a veus que UGT de l’IMAS treballarà per lubricar aquest traspàs encara que pel camí quedin part de les condicions laborals dels treballadors de la casa.

Tot i els aspectes positius de l’IMAS, és lògic que la gestió d’aquesta institució recaigui sobre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. El traspàs en sí mateix és lògic i dessitjable. Ho és a nivell conceptual i ho és també a nivell pràctic doncs, la gestió unificada de tots els centres sanitaris de Catalunya té un cost més baix per al contribuent.

Els dubtes que tinc al voltant d’aquest procés giren al voltant d’un sol punt. La conservació de les condicions laborals dels treballadors de l’IMAS. No cal dir que el conveni d’aquesta institució és superior en qualitat al de la XHUP (Xarxa d’Hospitals d’Utilitat Pública) o al de l’ICS (Institut Català de Salut).

La idoneïtat del traspàs no anul·la un dels principis bàsics del dret laboral, el fet que a un treballador mai se li poden empitjorar les condicions de treball. I no valen els pedaços ni les congelacions donat què, a nivell d’IMAS existeix una progressió en la consecució de millores que no pot ser perjudicada o alterada.

Una solució justa però complicada passaria per negociar un conveni que mantingués les clàusules més avantatjoses pròpies e incorporés les de l’IMAS. Els costos pujarien respecte al que és avui dia la XHUP, per posar un exemple.

S’ha produït una comunicació deficient entre la direcció de l’empresa i els treballadors. Es pot sospitar que UGT farà, com és tradició, la feina bruta al PSC.

Conservaran els treballadors de l’IMAS les condicions laborals que s’han guanyat a pols? Perdrà UGT de l’IMAS la capacitat d’exercir pràctiques caciquils?

23.9.06 


La caverna en vena

Em volia posar transcendent i no m’ha sortit gaire bé. Us en faig cinc cèntims, anava a escriure una mica sobre la irresponsabilitat de certs mamífers superiors que es dediquen a incendiar la nostra societat. El tema el vull desenvolupar més endavant i no el cremarem avui, crec que és prou preocupant com per repescar-lo seriosament.

Durant el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya vaig adquirir el costum de sintonitzar la COPE pels matins. Podeu calcular com va acabar la cosa, el tema m’afectava profundament al sentit de l’humor i considerant que “més val prevenir que curar”, abans d’acabar al psiquiatra amb un trauma vaig decidir deixar-ho i passar-me a RAC1. Insuportable.

Val a dir que posteriorment vaig llegir-me el llibre de l’estudiant de periodisme Àlvaro Vioque. “Les barbaritats de la COPE”, un simple compendi de les rucades que podríem sentir cada matí a la cadena episcopal.

És fort per a les neurones però ho qualificaria de necessari. A l’Estat Espanyol ho escolta força gent i això explica moltes coses. Ara bé, existeix una formula poc lesiva. No és broma. Sembla mentida però podem patir les agressions de la caverna radiofònica espanyola amb un somriure a la boca.

Us recomano que comenceu “a pel” una temporadeta per entrar en contacte amb el drama. Un cop estigueu prou “sensibilitzats” passeu-vos a un programa d’Euskal Irratia anomenat “El Cocidito Madrileño”.

Podem escoltar un recull selecte de les agressions verbals més dures de la setmana amenitzades pel genial periodista Javier Vizcaíno. Sembla mentida però és cert, podem riure escoltant a Federico Jiménez – Losantos i a la resta dels seus abjectes companys del Kandahar mediàtic espanyol. La caverna en vena.

Us afegeixo l’enllaç per al vostre gaudi personal. És recomanable l’extensió d’aquesta troballa. Reviseu els programes passats i aficioneu-vos, jo ho he fet.

http://www.eitb.com/radioeuskadi/cocidito/

18.9.06 

Pla Municipal contra el Feixisme

El ple municipal de Cerdanyola del Vallès ha aprovat recentment la moció promotora d’un Pla Municipal contra el Feixisme. De tant en tant, a Cerdanyola sorgeixen bones iniciatives exportables a altres municipis.

Caldrà veure quines conseqüències tindrà l’aprovació d’aquesta moció per a la ciutat però, d’entrada no podem fer quelcom més que aplaudir aquesta iniciativa. Arran de l’atac incendiari contra el CSO La Ramona, es va fer molt evident que cal lluitar des de les administracions contra totes les actituds xenòfobes i violentes.

Segons el redactat de la moció, aquest Pla Municipal haurà de treballar per l’eradicació dels esdeveniments violents protagonitzats per individus o grups d’ideologia feixista a més a més d’identificar, desarticular i denunciar els grups que de manera més o menys organitzada actuïn violentament o donin cobertura a la violència. Són objectius ambiciosos i personalment espero que Cerdanyola pugui estar a l’alçada de les expectatives que una iniciativa com aquesta genera en moltes persones.

El problema del feixisme no ha acabat de desaparèixer dels nostres carrers i cal que treballem per solucionar-lo definitivament. La mateixa moció inclou com a mesura l’elaboració d’una estratègia de sensibilització davant les actituds violentes que es deriven del feixisme.

Com ja he dit, no sabem quines conseqüències se’n derivaran però, ja podem dir que el de Cerdanyola és un exemple per a localitats que pateixen aquesta problemàtica. Em consta que ja s’hi està treballant a Castellar del Vallès i a Sabadell. No en sé res de Ripollet, Terrassa o Rubí.

Malgrat les burres que avui dia ens venen molts partits, donant protagonisme a la gestió per sobre de la resta de tasques polítiques, els partits han de treballar també en molts altres plans. L’impuls d’estratègies per frenar la violència i l’establiment d’un marc de convivència que respecti els valors de la pau i la llibertat o la no discriminació per raons d’origen, ideologia o cultura, també són una responsabilitat que han de complir els polítics.

Sempre m’han molestat aquells que limiten les seves actuacions a l’estètica i no treballen realment a favor d’allò que prediquen. Cal enfrontar-se als problemes per resoldre’ls. Destaca l’esbroncada a les JSC de l’eurodiputada socialista Rosa Díez arran del suport d’aquesta organització a l’actor Pepe Rubianes.

El que ha impedit a Rubianes actuar a Madrid ha estat l’actitud feixista de certs elements organitzats que campen per la geografia de l’Estat. I com que els socialistes de Madrid i els de Cerdanyola persegueixen els mateixos objectius i comparteixen organització, no estaria malament que s’ho parlessin i que els de la Meseta prenguessin nota del que fan les administracions catalanes contra el feixisme.

13.9.06 

Tinguem les coses clares

He anat llegint diferents articles i comentaris al voltant de l’origen del candidat Montilla què, finalment, m’he decidit a escriure unes línies a propòsit d’aquest tema.

Vagi per endavant que el senyor pare del que escriu, és oriünd d’un poble de Terol i la seva senyora mare és de Madrid. Ni sóc el primer ni l’últim dels independentistes militants que tenen una configuració d’orígens com aquesta, en som molts i això demostra que l’origen serveix per a ben poca cosa a Catalunya i què, d’immigrants i fills de la immigració n’hi ha a tots els partits, sindicats, colles castelleres i cercles eqüestres. Des de l'independentisme fins a l'espanyolisme, des de l'esquerra fins a la dreta.

Trobo inacceptable que algú ataqui al candidat Montilla adduint que una persona originària d’Andalusia no pot ser President de la Generalitat de Catalunya. Això és demostrar una ignorància infinita respecte a què és Catalunya i qui som els catalans.

De la mateixa manera, trobo inacceptable utilitzar l’origen d’aquest candidat com a actiu de campanya, cercant despertar un lerrouxisme que gràcies a actuacions com aquesta del PSC, s’insufla d’energies per seguir generant falses divisions entre els catalans. Ja començaria a ser temps de que el PSOE de Catalunya deixi de jugar a aquest joc tant macabre. Corren el risc d'assemblar-se aviat a Ian Pasley i companyia.

A banda de les consideracions que puguem fer al voltant del seu perfil com a possible President de la Generalitat de Catalunya, cal mirar al candidat Montilla amb una lupa diferent a la que molts s’entesten a utilitzar.

Montilla és el candidat del PSC i com a tal seguirà, tant com li deixin, l’autèntic programa del seu partit envers la institució de la Generalitat de Catalunya. M’explico, la cessió de tots els pressupostos, atribucions i equipaments que sigui possible traslladar als ajuntaments. D’aquesta manera, el PSC reforçarà les seves alcaldies a les grans ciutats del país tot utilitzant la Generalitat de Catalunya a mode de kleenex.

De la mateixa manera, Montilla no presenta diferències ideològiques respecte al company Maragall. Els dos són centralistes i de dretes, posen els interessos generals de l’Estat Espanyol per davant dels del poble català i avalen les mateixes reformes laborals neoliberals. Algú es va arribar a creure el conte del federalisme i de l'esqquerra europea? Ni ells mateixos.

Mirem la pràctica i el perfil polític dels candidats i deixem-nos de fer el joc a CiU amb elucubracions que amaguen la realitat. Montilla és tant espanyolista com Maragall (però com a mínim és seriós) i el candidat Mas no fa ni farà res que no fessin els seus antecessors a CiU, el demagog ploricó que subhasta Catalunya a canvi de prestacions per al gran capital català, que per cert parla castellà a casa.

6.9.06 

Antisemita? Doncs no, miri...

Orient Mitjà romandrà durant molts anys com a punt calent de l’agenda internacional i és doncs, una qüestió que cal prendre en consideració. El naixement de l’Estat d’Israel l’any 1948 comportà l’expulsió de més d’un milió de persones segons la UNRWA (Agència de Socors i Treball per als Refugiats de les Nacions Unides).

A més del Sinaí i del Golàn, l’any 1967 Israel ocupà la resta de Palestina. Ràpidament es començaren a instal·lar allà les primeres colònies jueves, fet que esdevingué fora de control l’any 1974 quan el Guch Emunim (Bloc de la Fe) començà, evidentment amb la protecció de l’estat d’Israel, a establir colònies a zones de forta presència àrab.

Prèviament als acords d’Oslo, existien 140 colònies amb un total de 100.000 colons i la ocupació de Jerusalem Oriental (àrab) amb 180.000 colons més. No cal dir que les infraestructures necessàries per a la vida quotidiana dels Palestins no van ser una prioritat per als governs d’Israel.

Davant aquesta situació, l’any 1964 va ser creada l’OLP i a partir del 1974 és reconeguda com a única entitat representant del poble palestí. Al 1987, esclatà l’intifada i d’aquest moviment popular sorgí Hamas. Aquesta revolta situà Palestina dintre del panorama internacional malgrat l’agressiva resposta de l’Estat d’Israel.

Sembla ser que el futur passa per la convivència entre dos estats, el d’Israel i el Palestí, la normalització final de la relació entre els estats d’Orient Mitjà i el respecte al dret d’existir del poble Palestí.

Qüestionar amb una perspectiva oberta aspectes d’aquest conflicte acostuma a ser motiu de que es produeixin acusacions d’antisemitisme. És la resposta ràpida i fàcil de la qual molts opinadors s’han hagut de defensar.

Realment es pot qüestionar la legitimitat de l’estat d’Israel doncs, la majoria d’habitants d’aquest territori l’any 1948 eren Palestins que en cap cas estaven disposats a la creació de tal figura. És la democràcia la que hauria d’haver funcionat en aquest cas i no la conjuntura internacional favorable al poble jueu. Realment, els Palestins no en tenien cap culpa i han acabat com han acabat. Aquest raonament no és antisemita i resumeix força bé el que opino de l’arrel del conflicte palestí.

N’existeixen molts més però gairebé ens podem quedar amb això. Es desallotjà la població que legítimament ocupava l’actual estat d’Israel en favor d’un altra població colonitzadora que ben ràpid es dotà d’un poderós aparell militar i que no ha dubtat en cap moment a l’hora de violar tots els drets del poble palestí, començant pels individuals i acabant pels col·lectius.

Aquest punt de partida ens indica al poble palestí com a víctima i a l’Estat d’Israel com a agressor, cosa que defineix el bàndol on més simpaties tinc tot mirant de no abandonar l’objectivitat i mirant de relativitzar les coses tant com en sé.

Vull recordar que totes les vides haurien de tenir el mateix valor i què, tan dramàtics són els morts d’una banda com de l’altra. El mateix valor i la mateixa repercussió mediàtica s’hauria d’atorgar als morts israelians i als palestins, libanesos o iraquians. Potser d’aquesta manera podríem sensibilitzar adequadament l’opinió de tothom.

Esperar una pau justa i merescuda per a tothom no és ser antisemita, és una convicció perfectament legítima i respectable.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page