19.8.06 

La decadència

Arribo tard però n’havia de parlar. Quina sorpresa vaig endur-me un cop em vaig assabentar de com va anar la jornada campestre del President Maragall i companyia a Sant Jaume de Frontanyà. Doncs ara resulta que l’Estat Espanyol ha esdevingut residual a Catalunya d’ençà que la reforma estatutària ha estat aprovada pel Govern. Ai quin riure!

Sense abordar el tema amb gaire ordre, el primer que m’ha fet riure ha estat imaginar la cara d’en Rodríguez Ibarra quan ha sentit aquestes declaracions del nostre president. Ell ja ho sap que això que diu el pobre Pasqual és mentida, però segur que ell i uns quants més l’estan maleint. A qui se li acudeix dir això des de les files d’un partit estatalista fins la medul·la?

I és que el pobre o no sap el que diu o es dedica a vendre unes motos que no hi ha qui les compri. D’entrada, estem a anys llum de la Comunitat Autònoma Basca o de la Navarresa, que gaudeixen del concert econòmic i administren els seus diners. I com aquest exemple, en podem trobar molts més a Europa. El respecte a les diferents llengües que conviuen a l'Estat Belga n'és un altre de molt bó al qual hi podem sumar molts d'altres.

No controlar els propis diners ja és per si mateix un problema prou gros i és un fet que ha fet córrer rius de tinta. Agradi o no agradi, convingui als interessos electoralistes del PSOE o no convingui, el Principat de Catalunya no té marge d’intervenció en quant al seu finançament i continua a mercè del govern central de torn, que ara és del PSOE i espoliarà amb tarannà i un somriure a la boca i demà pot ser del PP. I ja sabem a què es dedica aquest partit quan ocupa el Palau de la Moncloa.

La majoria de la minoria de catalans que van anar a votar la reforma estatutària, hi van votar a favor donat que suposava una petita millora per a l’autogovern de Catalunya, però són ben conscients que aquesta és minsa, que seguim sent una comunitat autònoma de l’Estat Espanyol i que tot plegat continua si fa no fa com ja funcionava abans. És el President Maragall un polític decadent que ja no toca ni quarts ni hores o simplement intenta cercar un sentit al seu pas per la presidència de la Generalitat de Catalunya?

Malauradament, el control del procés de reforma estatutària ha estat en tot moment en mans de l’Estat Espanyol, la dreta regionalista li va concedir aquest privilegi a canvi d’un pacte electoral i de la legitimació del seu sistema de gestió tradicional, fer el ploricó. Per cert, ja han començat amb l’aeroport del Prat.

Tenim una reforma estatutària feta a mida per ús i gaudi de l’Estat. El mínim avenç imprescindible amb la conformitat dels partits d’aquest stablishment català que tan bé coneixem tots. President, retiris a on s’hagi de retirar i deixi de fer el ridícul per qualsevol cantonada.

15.8.06 

De vacances pel Maestrat

És una realitat que molts catalans no sabem gaires coses del País Valencià. Aquests dies de vacances he aprofitat per visitar i conèixer una mica les comarques del Maestrat, bàsicament la part nord de Castelló i una mica de la Franja de Terol.

En un parell de dies, he voltat per Sant Mateu del Maestrat, Traiguera, Benassal, Albocàsser, les Coves de Vinromà, Culla, La Torre d’en Besora, Catí, Sant Rafel del Riu, Forcall, Herbesset, Olocau del Rei, Sorita, Vilafranca del Maestrat, Ares del Maestrat, Castell de Cabres, Sorita, Molins i Castellote. Un tour important fet íntegrament per carreteres secundàries.

Hi estic satisfet del patrimoni, tant cultural com natural, del que he pogut gaudir aquests dies. Aquestes poblacions reserven al visitant racons força privilegiats com el minúscul poble d’Herbesset, damunt de tot dels Ports de Beseit. Una població privilegiada per la seva situació.

La realitat social del nord de Castelló i de la Franja de Ponent és ben diferent a la catalana i per notar-ho no cal ser gaire espavilat. Cal que els catalans que vivim per sobre del riu Sénia en prenguem consciència. Això que anomenem Països Catalans no deixa de ser una realitat nacional diversa que cal conèixer mínimament per poder-ne parlar amb una mica de propietat.

Parlem d’una realitat diversa sobre la que cal treballar amb habilitat. Tinc la impressió que el discurs independentista generalitzat no acaba de tenir en compte la configuració complexa del nostre territori. Millor dit, no l’entén. La situació, millorable, de l’independentisme al Principat de Catalunya simplement no té res a veure amb el moment que el procés d’alliberament nacional té a altres indrets dels Països Catalans en aquest mateix moment. Us estalviaré la foto de les festes majors d’un poble de la comarca del Sénia on apareixen banderes espanyoles gegants. Aquest fet és impensable que pugui produir-se avui dia a cap indret de la Comunitat Autònoma de Catalunya però, repassant alguns llibres he vist fotografies on als anys vuitanta es podien veure banderes espanyoles pel carrers d’Olot ( ! ) als anys vuitanta.

Durant els darrers 30 anys, al País Valencià han passat moltes coses i el blaverisme ha portat a terme un treball de desgast molt important en la consciència col·lectiva del poble valencià. Aquest desgast no ha estat definitiu, com no ho és res en aquest món i testifica l’anteriorment citada foto d’Olot, i s’ha produït de manera poc uniforme territorialment. El millor que podem fer per començar és informar-nos.

Us afegeixo l’enllaç d’una pàgina on podreu trobar un munt d’informació i de documents diversos que ens permetran fer-nos a l’idea de què és realment el blaverisme:

http://www.antiblavers.info/

Evidentment, del País Valencià no hem quedo amb un moviment què, agradi o no agradi va de capa caiguda i que ja ha donat pràcticament tot el que havia de donar. A partir d’ara cal reparar els desperfectes causats i explicar que aquest fenomen no deixa de ser una modalitat d’espanyolisme encobert hàbilment darrere d’unes diferències lingüístiques que existeixen sense anar gaire lluny entre el català de Banyoles i el de Llardecans i d’una divisió administrativa utilitzada per l’Estat Espanyol per destruir tot el que uneix catalans, valencians i balears.

Del País Valencià (del poc que he pogut visitar fins al dia d’avui), hem quedo amb la bellesa de la comarca dels Ports, amb els pobles i castells del Maestrat i amb les seves festes, que n’he pogut veure moltes. Llàstima de dues coses, les curses de bous, que em desagraden profundament però que formen part de la diversitat del país i que no he tingut la oportunitat de comprar cap llibre.

2.8.06 


Mirem més enllà

Com és ben evident, la reforma estatutària obre una nova etapa per al moviment independentista català. Ens agradi o no, passaran molts anys fins que veiem un salt tangible en l’autogovern de Catalunya i en el procés d’unificació dels Països Catalans. M’agradaria estar equivocat però ara per ara, el més factible és aquest escenari.

I agradi o no agradi, Catalunya ha votat afirmativament el contingut i el continent d’una reforma estatutària immobilista que ens torna a definir com a comunitat autònoma dintre de l’Estat Espanyol.

És destacable la baixa participació d’aquest referèndum, menys d’un 50%, i l’increment de vots negatius que ha sobrepassat el 20% de vots emesos. Són les bones notícies d’aquest referèndum, els resultats del qual són evidentment legítims però d’una escassa qualitat per als seus vencedors.

Un dels valors més destacables de l’independentisme durant els darrers anys ha estat la seva capacitat per situar-se a la centralitat política mitjançant una molt bona política d’oposició a nivell autonòmic, governant correctament a nivell municipal i entrant a govern per elaborar un nou estatut que permetés avançar substancialment en el nivell de sobirania i generar estructures estratègiques que permetessin accelerar el procés d’emancipació nacional i social de Catalunya tot enfortint els seus lligams amb la resta de territoris dels Països Catalans.

El final de cicle és ben recent i el coneixem tots prou bé. La possibilitat d’un avenç per Catalunya va provocar allò que només succeeix als estats que entren en guerra, un govern d’unitat on forces polítiques aparentment antagòniques treballen plegades per aconseguir assolir un objectiu comú, en aquest cas el bloqueig del salt endavant que hagués fet Catalunya amb un nou estatut com l’aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.

La situació d’espoli econòmic i el model d’estat centralista del post-franquisme no s’han mogut ni un centímetre. Les estratègies polítiques de l’independentisme no haurien de fer-ho substancialment de moment i cal seguir denunciant el dèficit de qualitat democràtica de l’estat, el seu model d’explotació territorial i la seva incapacitat de regeneració.

Cal que ERC torni a la Generalitat de Catalunya a la propera legislatura? Doncs la veritat és que tinc seriosos dubtes al voltant d’aquest aspecte. Un cop marcades les regles del joc per als propers deu o dotze anys, sembla ben clar que el paper d’esquerra és el d’oposar-se al model i el de fer patents les contradiccions d’un stablishment corrupte que per una banda parasita i allarga el conflicte i per l’altre fa passos en direcció a aniquilar amb tarannà i bona educació la nació catalana.

Cal fer President de la Generalitat de Catalunya a un militant del PSOE? Aquest ha de ser el premi per a aquella opció política que ha rebaixat la institució del President de Catalunya al seu nivell més baix des de la falsa transició política? Ni es creuen aquest govern com el d’un país ni es mereixen tornar-hi de la ma d’ERC després de pactar la defunció de l’estatut de Catalunya amb la oposició.

Cal fer President de la Generalitat de Catalunya a Artur Mas? Considero negatiu facilitar el reforçament d’una dreta regionalista que ha parasitat en benefici propi el contenciós nacional català. La sortida del govern de Catalunya va suposar un cop molt dur per CiU i el pacte Mas – Zapatero va oferir possibilitats reals de tornar a guanyar les eleccions a aquesta força. Tornar al model de govern regionalista és bo a nivell estatal pel PSOE donat que no posa en evidència les seves contradiccions. Cal participar en aquesta jugada?

Opino que el millor que li pot passar a l’independentisme com a moviment i a ERC com a expressió política d’aquest és una sociovergència explícita on PSC i CiU es reparteixin les conselleries i governin plegats. Com que això seria igual que matar la gallina dels ous d’or i donaria rellevància a ERC com a primera força de l’oposició, el model més factible és el del govern en minoria amb el suport parlamentari de la força que tregui més diputats.

Tancar portes és absurd i demostra mediocritat. Cal valorar absolutament totes les possibilitats. Malgrat això i apreciant els possibles avenços que des del govern de Catalunya podrien impulsar els independentistes, crec que una bona tasca d’oposició acompanyada de la creació d’estructures fortes de moviment és una inversió que cal realitzar.

No juguem al seu joc, no entrem a govern.

1.8.06 

Façana

En principi pensava que IC-V era com els edificis dels decorats dels spaguetti western, façanes elaborades buides de contingut. Evidentment estava equivocat i la cosa encara és pitjor.

La molt hàbil jugada d’anar d’ecologistes per la vida ha donat i dona grans rendiments a aquest partit. És un dels seus millors valors electorals de cara a captar vots com podrien ser els dels joves. Hi pica molta gent i si la tendència es pot assimilar a la que ha viscut Europa durant els darrers anys, és molt possible que si la resta de partits no aposten per unes polítiques mediambientals sostenibles o, en el seu defecte per una estètica ecologista tal i com fa IC-V, hi segueixi picant molta més.

Un altre dia podem parlar de la pràctica d’esquerres d’aquest partit amb exemples com la privatització de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona de ma de la marxista incorruptible Imma Mayol.

El cas és que durant la darrera legislatura, amb el PSC amb majoria absoluta a l’Ajuntament de Cerdanyola, es va iniciar el procés de destrucció de la Plana del Castell, zona que connecta el Parc de Collserola amb la Via Verda de Sant Llorenç Savall, zona que a banda de ser un important connector biològic, és un dels darrers reductes paisatgístics i agrícoles de Cerdanyola. Tot força lògic tenint en compte la lògica del PITC que vol tirar endavant el Govern de Catalunya.

L’oposició d’IC-V de Cerdanyola del Vallès va girar bàsicament al voltant d’aquest tema. S’exhibiren una muntanya d’arguments, es programaren actes, es tramitaren al·legacions i es realitzaren moltes accions en defensa d’aquest territori i en col·laboració amb el moviment social “Cerdanyola Via Verda”.

La majoria socialista històrica de Cerdanyola va rebentar i passaren de 13 a 8 regidors. IC-V en sumà 7 i pogué formar govern amb CiU i ERC. Aquesta va ser la millor oportunitat per salvar la Plana del Castell. Però per estupefacció de tothom, la condició fonamental que hi posaren sobre la taula de negociació fou que el Centre Direccional havia de tirar endavant i que el projecte socialista de destrucció de la Via Verda era necessari. Fort, oi?

Van fer l’estètic fent veure que retallaven alçades i densitat del la zona urbanitzada però la única veritat és que el Centre Direccional s’edificarà i que IC-V s’ha rigut dels cerdanyolencs que els van votar. I si la història finalitzés aquí ho podríem considerar un final feliç. L’Ajuntament pilla pasta per fer pàrquings i rotondes e IC-V intenta guanyar les eleccions a base de lapidar el territori sense miraments.

Malauradament, les coses no han estat tan senzilles. La Plana del Castell ha estat utilitzada tradicionalment com a abocador i les conseqüències ambientals d’aquest fet encara es pateixen. La política de l’Ajuntament en aquest sentit ha estat l’inversa a la lògica ecologista, i per restaurar un clot provocat per la estracció d’àrids, ha pensat en fer un altre abocador. Així els pisos del Centre Direccional podran tenir vistes a l’abocador. O sigui que encara han anat molt més enllà que el PSC, que volia cobrir el clot amb runes i realitzar una restauració mínimament digna.

Això és façana i el demés són tonteries. I dins no és buit, és ple de cràpules impresentables àvids de poder.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page