27.6.06 

Estatut, poligàmia i PP

D'ençà que fou aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 el primer redactat del que llavors era un nou estatut i ha acabat esdevenint una reforma estatutària, he anat sentint de diversos militants del PP un argument repetitiu en contra del redactat: fomenta la poligàmia.

No sé qui va ser la llumenera que va donar el tret de sortida a tal mentida, però és ben evident que ha perdut contacte amb la realitat fa molt i molt temps. Algú s'imagina a en Pasqual Maragall i companyia fent passes per la legalització de la poligàmia? Absurd.

Agafant el fil de l'article del professor Hector Lòpez Bofill, jo també diré la meva (que no difereix gaire de "la seva"). Per començar, allà on llegiu poligàmia heu d'assimilar "poliginia/poliàndria", doncs és evident que en aquest cas, el que és vàlid per homes també ho ha de ser per a les dones.

Els que han estudiat història medieval coneixen el procés que segueix l’església catòlica per infiltrar-se a les societats del moment i fins a quin punt acaben regulant els models familiars i de comportament sexual a l'Europa de l'Alta Edat Mitjana. Ho fan sota el criteri de màxima reproducció amb el mínim plaer possible. Des d'aquest moment, les societats occidentals arrosseguen diversos traumes sexuals que impedeixen als seus membres viure en llibertat gaudint d’una sexualitat completa.

Si ens ho mirem fredament, la persecució de la poligàmia i en altres temps de l'adulteri, és el mal menor de tot plegat, no tinc dubtes de què se'n han derivat conseqüències de més importància. Sense ser un gran entès, esmento la persecució pública de l'homosexualitat o el masclisme derivat del model familiar patriarcal. I després, la persecució dels mitjans anticonceptius, que per una banda genera embarassos no desitjats i per l’altre mata milers de persones anualment a l’Àfrica Sub-sahariana.

La biologia és implacable i cadascú té la configuració que li ha tocat tenir. No crec que cap llei hagi d'il·legalitzar la naturalesa, ben contràriament, cal avançar cap a una societat més lliure que integri totes les opcions sexuals. I quina manera millor què normalitzant allò que ha estat una realitat des de que l'espècie humana existeix. Citant literalment l'article de l'Hèctor Lòpez Bofill: "... de donar carta de naturalesa a allò que ja és d'ençà que el món és món: Que la gent té relacions paral·leles i sovint dilatades en el temps, plenes de conseqüències emotives, reproductives, socials i econòmiques que de vegades queden als llimbs".

Definitivament, aquesta reforma estatutària no obria cap porta a la poligàmia, però i si ho haguès fet, quin problema hi hauria? Deixem que cadascú organitzi la seva vida com millor li sembli i avancem en el benestar i la salut mental de la població, que treballant com treballem i al preu que estan els pisos, bona falta ens fa.

26.6.06 

Reafirmació del “no”

És necessari reivindicar amb orgull el “no” que els independentistes vam donar a la darrera reforma estatutària. Valorar la decisió com una equivocació és un error que no podem cometre. Calia que una part del catalanisme digués “no” per primer cop i rebutgés la fórmula estatutària. D’això n’hem de fer bandera doncs és un gran avenç per l’independentisme català.

L’acceptació d’un estatut d’autonomia implica l’acceptació del contingut normatiu i també del mateix format. És força lògic que els independentistes rebutgem aquests tipus de normes doncs, aconseguir que un estatut no tingui el suficient recolzament serà l’única via cap a la negociació d’un status polític diferent al de comunitat autònoma. I qui tingui més receptes o estacions intermitges, que les expliqui correctament, però si una cosa ens ha demostrat aquest procés és que genera un moment d’especial fragilitat per l’Estat.

Un altra cosa ben diferent és donar recolzament a una reforma estatutària que doti Catalunya d’eines desitjables per millorar la qualitat de vida dels ciutadans o bé, aporti elements que permetin fer un salt en el procés d’emancipació nacional. Aquest era segurament el cas del redactat que sortí del Parlament de Catalunya el 30 de setembre però, de cap manera podem parlar en aquests termes quan ens referim al redactat definitiu que sorgí de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados. Així doncs, que els independentistes donin un “no” a un estatut és la cosa més natural del món, i qui pugui justificar avenços en la qualitat de vida dels catalans o l’adquisició d’eines que permetin un avanç ràpid en el procés d’emancipació nacional, que ho justifiqui adequadament. Objectivament, aquest estatut no és un avenç.

Qui en base a càlculs electoralistes o en clau interna d’organització rebutja el “no”, ha de saber que certes coses cal calcular-les amb perspectiva de país o de moviment. Contràriament, es cau en un error greu que a la llarga passa factura.

El “no” era necessari i va obtenir uns resultats què, analitzats amb perspectiva de país no són dolents. No voldria reiterar-me respecte a altres escrits, però al 1979 un 8% dels catalans van dir “no” a l’estatut i ara hem estat un 20%. Això és un procés que es desenvolupa més enllà dels equilibris electorals, que de fet és un valor per a qualsevol moviment.

Hem començat una nova etapa que compartirà molts trets amb l’anterior doncs, tots els nusos que calia tallar, resten intactes amb aquesta reforma estatutària. Catalunya continuarà arrossegant un dèficit fiscal asfixiant, no ha obtingut eines per desenvolupar el seu autogovern i segueix sense gaudir d’una normalitat democràtica que li permeti autodeterminar-se com a nació i aspirar a començar un procés de definició de les seves relacions amb l’Estat Espanyol. D’aquesta manera, aquest “no” s’assenta sobre les mateixes bases que van impulsar l’independentisme polític a demanar un nou estatut que oferís millores en les condicions socials de Catalunya i que oferís un nou model de relacions a partir del qual continuar de manera natural el procés nacional.

Reivindicar el “sí” des de l’independentisme és d’una buidor desoladora i representa una traïció al programa polític que seguit des de fa una dècada. Tots sabem que aquesta reforma estatutària només ens portarà a la propera (i sense gaires batzegades). Seguim igual i la resposta ha de ser la mateixa.

Un servidor és bon perdedor i no té cap problema en admetre la legalitat del “sí” que Catalunya donà el passat 18 de juny a les urnes. Quin grau de legitimació té un estatut votat per tan poquets catalans? A nivell jurídic la té tota però, a nivell real cal dir que no ha motivat a gaire gent i aquest és un factor a considerar.

Ara cal continuar treballant amb la mateixa intensitat que hem fet fins ara, millorar les estratègies i ser valents.

23.6.06 

Maragall titella del PSOE

No sé si és una notícia bona o dolenta. El cas és que en Maragall no es tornarà a presentar per ser President de la Generalitat de Catalunya. En resum, que l’han enterrat políticament els seus “compañeros” de partit.

Pensant-hi una mica m’ha sorgit una pregunta: era Maragall un cavall de Troia del PSOE per entrar a la Generalitat de Catalunya? La pregunta té força sentit si mirem com l’han cremat en quant han traspassat els murs de la Generalitat. Ara que ja hi són, han gestionat, colliran els vots para-governamentals i poden aprofitar la supossada empenta del PSOE a nivell estatal, ja poden llençar en Pasqual a les escombraries. Així de simple podria arribar a ser però, en tot cas aquest és un tema en sí mateix que es pot desenvolupar llargament i avui crec que no toca.

És cert que en Maragall ha estat un president nefast, segurament el pitjor de la història. Objectivament ha estat molt poc seriós i s’ha desacreditat a sí mateix i al Govern de Catalunya en moltes ocasions. Que el PSOE pactés l’Estatut amb l’oposició és un insult a la dignitat del govern i diu molt del President i del seu partit? Pel President la primera prioritat fou ell mateix, pel seu partit la prioritat fou el manteniment de l’espoli fiscal, el blindatge del model territorial centralista i la calma política a Espanya.

En Maragall ha estat un titella absolut i ha omès la seva principal obligació, advocar davant de l’Estat en favor dels seus ciutadans posant partit davant de país. Aquest estatut és fill d’en Maragall i agradi o no agradi, és insuficient i no solucionarà els problemes socials de Catalunya. Ell ho tenia clar i ha fet un paper molt trist.

I no parlo precisament d’aspectes nacionals, parlo de totes aquelles persones en situació de desprotecció social, parlo dels joves que no podem accedir a una vivenda, parlo de vídues, parlo de les famílies que han de pagar llibres de text cada any mentre que a diverses comunitats autònomes els hi sortirien gratuïts, parlo dels llits als passadissos de Vall d’Hebron... parlo de catalans que patiran el perjuri d’en Pasqual i companyia. Ens han deixat al carrer.

Resumint, no em fa cap pena que l’hagin defenestrat i tampoc em sorprèn. El proper, si té la sort de guanyar les eleccions i algun partit comet l’error històric de fer-lo President de la Generalitat de Catalunya, podrà dissimular molt millor que treballa en clau estatalista, doncs el gran debat de l’Estatut s’haurà acabat i no farà aflorar les contradiccions d’un partit espanyolista a la Generalitat de Catalunya, mentirà molt millor i segurament no farà les xorrades que ha arribat a fer en Maragall.
(Foto: Ciutadans pel Canvi)

21.6.06 

Nous enllaços

Avui he enllaçat tres blocs nous que poden ser interessants. En primer lloc el de la Gemma Lago, Secretària de Finances de les JERC de la ciutat de Barcelona i ex-membre de la Permanent Nacional de les JERC.

http://mondeyupi.blogspot.com/

També he enllaçat el bloc d’en Marc Planas, Secretari d’Organització de les JERC de la ciutat de Barcelona i company de més de dues i tres batalles (a vegades literals).

http://catalunyasegura.blocat.com/

El darrer enllaç que he afegit és el d’en Roger Gili, portaveu nacional de l’Espai Jove de la Intersindical. Té coses de molt interès a explicar, aneu-lo seguint.

http://rogergili.blocat.com/
La blocsfera independentista avança...

20.6.06 

Respecte al nou cicle que s’ha obert

Encara és força aviat com per prendre el pols i captar les oportunitats del nou escenari polític català. El comptador s’ha posat a zero i passaran encara molts anys abans no torni a estar sobre la taula una reforma del marc relacional de la comunitat autònoma catalana amb l’Estat Espanyol.

Del procés d’elaboració i aprovació d’aquest estatut n’hem pogut extreure diverses lliçons força valuoses. Avançar que del que parlaré són impressions i anàlisis personals, el moment és prou confús com perquè cadascú n’hagi extret de diverses i potser oposades.

Pot semblar estrany, però crec que amb tot, els resultats no han estat tant dolents doncs hi trobem elements que en comparació amb el procés del 1979, ens rebel·len la existència d’un procés. Per començar, una part important del catalanisme s’ha plantat i ha dit “no” al redactat final del text. L’any 1979 només un 7,8% dels catalans es van oposar a l’estatut i al 2006 ho hem fet un 21%. I tots els vots sumen per carregar-se l’estatut.

Això últim també és una lliçó extreta d’aquest procés. La manera més fàcil i menys traumàtica de desencadenar la crisi del model autonòmic a Catalunya és rebutjant el seu estatut. Al meu parer i per qui ho vulgui veure, existeix un full de ruta per aconseguir el dret d’autodeterminació o una posició preeminent a la taula de negociació amb l’Estat Espanyol. No us ha passat mai que un progre us digui que Catalunya s’ha autodeterminat com el que és? Doncs a mi m’ha costat temps i ho he acabat captant prou bé. Als referèndums que es plantegen per aprovar estatuts d’autonomia, accepten el contingut però també el continent. Doncs, per obrir un nou cicle que es diferencií substancialment dels anteriors, la clau de volta és aconseguir aquest rebuig explícit a la proposta de marc relacional que ens intentarà imposar l’Estat Espanyol.

Aquesta fórmula necessita de més elements i aquí és on es pot obrir el debat més ampli i segurament el més difícil. A mi se’m acudeixen moltes coses.

1.- Construcció nacional: cal potenciar els diferents vessants que configuren la nostra identitat nacional. Enfortir els lligams entre els diferents territoris nacionalment catalans, generar un pol sindical, aconseguir un millor reforçament de les institucions catalanes davant les ingerències dels estats, assolir la històrica fita de les seleccions catalanes, reforçar la cultura popular com a element d’identitat. Aquesta és una vessant molt àmplia e important subdivisible en apartats estratègicament fonamentals.

2.- Creació d’una xarxa promotora potent: aquest concepte ja l’he desenvolupat anteriorment i el considero molt important. Recollint l’aportació del company Enric Jordà, és fonamental consolidar un àmbit comunicatiu proper a l’independentisme, de fet amb consolidar alguna cosa que no ens fos hostil ja hauríem fet un pas de gegant. Com bé diu, cal que ens dotem d’eines per fer arribar de manera clara el nostre missatge arreu del país. Necessitem eines per incidir socialment en la generació d’opinió.
Cal generar moltes estructures i dinàmiques i cal reforçar les que ja tenim ara mateix. No és cap bajanada afirmar que l’independentisme pot esdevenir hegemònic al nostre país. Només cal que tinguem clares les coses i treballem de manera adulta. Per començar podríem fer teràpia i entendre que un estatut d’autonomia és una Llei Orgànica de l’Estat Espanyol i que és la fórmula que emprada per mantenir-nos lligats a ell. Deixem de banda el síndrome d’Estocolm i preparem el futur.

19.6.06 

A l’endemà del referèndum

Com ha anat ja ho hem vist tots. Una participació deu punts per sota de la que s’aconseguí al 1979. Bé, al cap i a la fi una participació que no arriba al 50%. Un rebuig del 21% davant del 8% que s’aconseguí al primer referèndum. Ha guanyat el “sí”? doncs sí. El sistema autonòmic està una mica més tocat? També.

D’aquí poc CiU potser guanya les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí començarem a intuir per on van els trets. Quan els sentiu fer el ploricó sabreu que tot continua igual, que aquest estatut que es va votar ahir, legitima i encobreix la tàctica del “peix al cove” i d’anar a demanar a Madrid que ens donin alguna cosa, que pobres catalans tenim molts problemes econòmics amb les engrunes que tenen a bé deixar-nos rossegar. A mi em sembla d’una absurditat brutal, però en tot cas entenc com ha anat el procés i no hem sorprenen gaire els resultats d’ahir.

Repeteixo, ha guanyat el sí i això cal respectar-ho. Aquest és un fet que diferencia als independentistes que vam votar “no” dels espanyolistes del PP que van votar en el mateix sentit. Com que considero que Catalunya té dret a decidir, quan decideix ho respecto. Malgrat tot, vull recordar que el 30 de setembre Catalunya va decidir per àmplia majoria dels seus representants quin era l’Estatut que volíem i que això no ho ha respectat ningú. I també vull recordar que el dret a decidir ha d’incloure totes les opcions i debats. La democràcia espanyola és molt limitada i els resultats s’interpretaran com es vulguin interpretar. Diran que ahir ens vam autodeterminar com a comunitat autònoma espanyola i tindran certa raó.

Ara cal denunciar les mancances d’aquest Estatut conforme es vagi fent evident que no respon a les expectatives i necessitats del poble de Catalunya. Vetllar perquè les futures lleis espanyoles no el mutilin encara més i comencem un nou cicle que caldrà estudiar detingudament.

16.6.06 

Alemanya 2006 i caspa peninsular diversa

Resulten extremadament patètiques les demostracions espanyolistes que es produeixen al voltant del món de l’esport. És un show esperpèntic que fa sentir vergonya aliena davant els torrents de caspa espessa que es desborden abans, durant i depèn de com, després de grans esdeveniments esportius on participen esportistes de l’estat, ja sigui en equip o de manera individual.

El concepte “nacionalisme” es defineix científicament i de nacionalistes n’hi ha a totes les nacions. Una gran absurditat que és provocada per la mala baba dels partits i mitjans unionistes, és penjar el mort de “nacionalistes” a aquells que expressen algun tipus de reclamació des de més de 400 quilòmetres de Madrid. A mi que em perdonin, però es pot ser independentista des de la òptica social i sense ser més nacionalista que la mitjana tirant per avall. I resulta que els mamífers superiors que retransmeten els partits d’Ej-paña a TVE no són nacionalistes, només bramen “españa, españa!!” parlen de “la furia roja” o de xorrades per l’estil perquè els hi ha recomanat el metge. Au, va!

No m’estendré gaire perquè estic segur de que tots plegats sabem de què parlem. Això sí, per si algú tenia cap dubte, vull que Espanya perdi de la manera més traumàtica i que tots els tertulistos insultin als jugadors, bavegin de ràbia i passin una mala estona veient com tornen a perdre. Perquè a part de tot són un equip força trist en comparació amb d’altres. Mentre no tinguem la possibilitat de competir internacionalment amb seleccions esportives catalanes, m’alegraré molt sempre que les espanyoles perdin i m’alegraré molt més sinó s’arriben ni a classificar.

I com que cal ser positiu, vull que guanyi Polònia. Polska! Polska!

15.6.06 

Nou Enllaç
Avui he afegit un nou enllaç a la llista. Es tracta del bloc de la Secretaria Nacional de la Dona d’ERC, diputada al Parlament de Catalunya, militant independentista i pels drets de la dona. El tema promet.

http://carmeporta.blocat.com/

 

Quina resposta donarà Catalunya?

El procés d’elaboració de la reforma de l’Estatut de Catalunya arriba als seus darrers episodis. El proper serà segurament el més interessant de tots i del que més es parlarà en un futur, parlo evidentment del referèndum que tindrà lloc el proper 18 de juny.

Jo tinc les meves impressions i li he donat força voltes a la situació. Malgrat tot, se’m fa difícil arribar a una conclusió. Resumint, no sé quina resposta donarem els catalans a aquesta reforma. Els elements amb els que jugo per avaluar el moment, no em permeten extreure-hi un judici prou clar.

En primer lloc, he circulat força pel territori i he pogut veure com s’ha produït la campanya a nivell de carrer. Si d’això depengués, sortiria una majoria molt clara del NO, perquè és evident que qui més gent ha mobilitzat han estat les opcions polítiques que no donen suport a aquesta reforma. Per posar alguns exemples, a Cerdanyola del Vallès i Rubí, pobles on s’alternen l’alcaldia PSOE i IC-V, la presència del “no” ha estat infinitament superior a la del “sí”. El mateix he pogut veure a Sant Feliu de Codines o Sant Cugat del Vallès, feus convergents. En què es traduirà això? Qui sap, potser ens enduem una sorpresa.

Per altra banda i com ja he exposat en altres escrits, no crec en la campanya del PSOE i la considero molt infame per diversos motius. El cas és que no va sola, encaixa amb la de CiU com si s’haguessin repartit els papers i a més a més es complementa amb el tractament comunicatiu que han fet els principals mitjans de comunicació del país. El PP ha estat cobert molt per sobre de la quota que li pertocaria. D’aquesta manera, els mitjans de comunicació han intentat que es visualitzi el PP com a màxim exponent del “no” quan, en bona lògica, el màxim exponent del rebuig és ERC donat que té molta més força, representació política i connexió amb la realitat del país. Perquè el PP s’ha auto-descartat com a opció real de govern a Catalunya i ERC governa a molts municipis i consells comarcals. Funcionarà la pinça? Qui sap, potser s’enduen una sorpresa.

La veritat és que no m’he mirat gaire les enquestes. Bàsicament per què no me les crec. Pot resultar estrany que algú especuli sobre el resultat del referèndum sense saber-se de memòria el resultat dels diferents sondeigs però, crec que es pot intentar. A risc d’equivocar-me, crec que la participació no superarà el 45%, així doncs, aquesta reforma estatutària en cas de ser aprovada, començarà el seu rodatge sense tota la legitimació que requereix la màxima norma de relació entre Catalunya i l’Estat.

Respecte als percentatges tinc dubtes i com que faig campanya pel “no” i m’ho vull creure, no em pronunciaré al respecte de manera explícita, però penso que si algú espera una orgia del vot afirmatiu, crec que s’equivoca. Existeixen molts motius per votar “no”, un d’ells és la fidelitat a la marca electoral i si ERC i el PP demanen el vot negatiu, la gran majoria dels seus votants malgrat el que bordi “El Periòdico” o “La Vanguardia”, seran fidels a la seva crida. També es pot votar “no” de manera racional, valorant que no serà positiu per la economia catalana i què ens continua abandonant a les “necessitats” de l’Estat Espanyol (Aeroport de Barajas, Metro de Madrid, tancs nous per l’exèrcit, llibres de text gratuïts pels nens de diverses comunitats autònomes...), es pot des de postures demòcrates rebutjar la falsedat del projecte (Bus de l’Estatut, falsa votació del 30 de setembre per acabar desnaturalitzant la proposta catalana...), es pot votar “no” en clau nacional donat que aquesta reforma no significa cap avenç en el procés de construcció nacional i tanca el debat territorial sobre Catalunya durant vint o trenta anys, es pot votar “no” de manera irracional per donar pel sac a l’stablishment... qui diu que el rebuig no pugui fer un molt bon paper?
Crec que el vot nul serà residual. El blanc potser no tant però no crec que superi el 2%, així que pràcticament no comptarà. En tot cas, el resultat serà molt important pel futur immediat de Catalunya i determinarà si podem negociar en breu un nou estatut que no sigui una reforma malament feta, que tinguem capacitat per deslegitimar en breu la imposició estatal o que ens haguem d’embeinar tot plegat durant uns quants anys. Quina serà la resposta? Espero que estiguem a l’alçada i li donem un cop de porta al nas a en ZP i tota la resta de colonialistes. Espero que Catalunya no digui sí bwana.

13.6.06 

Capbussats a la precarietat

Llegeixo què la meitat dels atesos l’any passat per Càritas eren joves. I el més trist de tot és que no em sorprèn excessivament donat que el context vital dels joves, complex en sí mateix, s’ha vist greument limitat durant els darrers anys.

Suposo que és una informació coneguda per tothom i crec que no cal que m’hi allargui massa, Càritas és una organització lligada a l’església catòlica que es dedica fonamentalment a oferir assistència a les víctimes de la pobresa i l’exclusió social. Les organitzacions amb vinculacions a l’església no m’han fet mai cap gràcia i trobo que el model de les ONG no sigui segurament l’adequat, crec que les institucions han de ser les que lluitin pel benestar dels ciutadans, amb fons públics i atacant els problemes d’arrel. La resta són pedaços, però si les institucions no funcionen, més valdrà això que res.

Les definicions de precarietat comencen a estar molt suades i un es cansa de repetir sempre el mateix rotllo sobre treball i habitatge. Les perspectives vitals dels joves es redueixen de manera alarmant i davant els obstacles d’aquest model social, tot sovint no és possible avançar. Aquesta és una realitat que a França ja s’ha evidenciat de manera clara amb els disturbis de les banlieus i què a Catalunya acabarà fent-se visible d’una manera o un altre.

Malgrat l’execrable política comunicativa seguida pels mitjans de comunicació del stablishment de tota la vida, el brots violents de França foren el reflex d’un problema generacional i de classe social, en cap cas d’integració cultural. La pobresa és la més gran amenaça per a la convivència i es manifesta socialment de maneres tant preocupants com la violència o la marginació. Els joves catalans ens trobem en perill d’exclusió social i cal que des de les institucions es reaccioni de manera ràpida i efectiva.

Malgrat els governs pretesament d’esquerres, tant a la Generalitat de Catalunya com a l’Estat Espanyol, els catalans ens veiem sotmesos a un espoli fiscal que genera pobresa i congelació del creixement econòmic, uns pressupostos públics per a la protecció social ínfims respecta a la mitjana dels països industrialitzats i un mercat de l’habitatge sobre el que no es vol intervenir i que condemna a qui es veu obligat a acostar-s’hi.

El PSOE ven fum i aixeca la camisa als seus votants d’esquerres. Qui hagi notat realment el canvi de govern a l’Estat Espanyol en quant a política econòmica i social, que m’ho expliqui perquè amb el suport del PSOE a legislacions antisocials com la Directiva Bolkestein o la Constitució Europea, la imposició d’un estatut sense Marc Català de Relacions Laborals (amb el vist-i-plau de la sucursal a Catalunya de l’esquerra oficial espanyola) i la redacció d’una Reforma Laboral que no ataca d’arrel la precarietat laboral i respon prou fidelment als interessos de la patronal, on són les esquerres a l’Estat Espanyol, existeixen?

Els agents socials de l’Estat Espanyol brillen pel seu patetisme. Els dos sindicats majoritaris estan en primer lloc comprats per l’Estat i en segon lloc controlats per la pseudo-esquerra espanyola i els seus palanganeros eco-socialistes. Per aquests motius no exerceixen, han esdevingut nuls. Aquest fet és el principal generador de pobresa.

12.6.06 


Rajoy, Piqué i les peixateres de Collblanc

Al diari d’ahir diumenge em va cridar l’atenció especialment la notícia que feia referència a l’escridassada rebuda el passat dissabte per Mariano Rajoy i companyia a un mercat del cinturó vermell de Barcelona.

Fa molt temps que el PP ha desconnectat de la realitat política catalana i volta per una estratosfera cada cop més llunyana. La carta de governar a l’Estat Espanyol és jugada de la pitjor manera possible, cercant la vena més ultra de part de la societat espanyola, jugant amb un entorn mediàtic anticatalà i tant d’extrema dreta que fins i tot s’atreveix fent revisionisme històric de la Guerra Civil. L’odi genera el que genera, i el PP n’ha escampat tant com ha pogut.

Després que es persegueixi als catalans des de tots els fronts possibles, se’ns titlli d’insolidaris (amb l’aigua, amb els diners...), es digui que a Catalunya governa(va) el nacionalsocialisme, que l’estatut actual trenca Espanya (què més voldríem nosaltres) i és fruit d’un pacte amb E.T.A... en definitiva, què volen que els hi digui, jo entenc a aquells que es van apropar als del PP i els hi van dir el que pensaven. De fet, una gran majoria de catalans ens sentim fortament atacats des del PP i el seu entorn, i s’han dit coses molt gruixudes, així que en cap cas em sembla que la situació que es produí a Collblanc fos estranya o desproporcionada.

Es pot esperar fer política anti-andorrana i que et rebin amb els braços oberts al país dels Pirineus? Doncs segurament és poc probable i això és aproximadament el que es va esdevenir aquest dissabte passat al mercat de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat. D’aquest tipus d’esdeveniments s’han de fer lectures correctes i cal que el PP entengui que li cal un gir de timó en la seva estratègia, com a mínim amb tot el que es refereix a la Catalunya autonòmica.

 


Èxit consumat, ara a pel Connecta’07!

Una valoració objectiva del desenvolupament i la conclusió del Connecta’06 ens demostra que per tercer any consecutiu, el festival ha estat un èxit. El projecte té futur i pot esdevenir un model de referència.

Durant dos dies i gràcies a l’esforç d’un grapat de joves del Vallès, Sant Cugat ha estat l’escenari d’un seguit d’activitats destinades a reforçar la cultura catalana i el teixit social del Vallès.

El secret és una fórmula atractiva i sostenible a tots els nivells, que permet a la organització un avenç continuat. Si seguim així qui sap on podrem arribar. Treballar per la cultura catalana pot ser rendible.

Aquest projecte va néixer l’any 2003 de ma d’un grup de joves compromesos amb la seva terra. Amb uns inicis així podria haver passat qualsevol cosa i evidentment, no tot han estat “flors i violes”. La primera edició va resultar deficitària econòmicament però extremadament pedagògica per a tots els que ens involucràrem. A més a més, tot el procés de desenvolupament i execució del primer Connecta va cohesionar un grup al voltant d’un objectiu: teníem una bona idea i la pensàvem tirar endavant amb èxit.

La següent edició va ser èxit en tots els aspectes gràcies a una reformulació del model fruit de l’aprenentatge. La promoció de la cultura catalana passarà també per la seva modernització i promoció, així doncs, l’acte principal del Connecta, aquell que ens apropa més al poble, pot ser perfectament el concurs de grups novells. I efectivament, aquest canvi fou la clau de l’èxit de la passada edició del Connecta.

Seguint el model contrastat l’any passat i convençuts de la seva validesa, el Connecta’06 ha constat del sopar que dona inici al festival, d’una fira d’artesans, un campionat de futbol 7 i del concurs de grups novells al Pla del Vinyet. La bona assistència a totes aquestes activitats i l’alt nivell d’aquestes era l’objectiu i l’hem complert. Aquest any hem apropat a més persones al nostre projecte que l’any anterior. De ben segur, si seguim treballant així, el Connecta esdevindrà un model a imitar per molts. Si no, temps al temps.

Ara, cap al Connecta’07!

10.6.06 

Els cerdanyolencs mereixem polítiques de joventut

Comença a ser urgent que Cerdanyola del Vallès dissenyi i apliqui unes polítiques de joventut implícites a tota la seva acció política. El nostre ajuntament no ha entès mai el significat de la transversalitat i ha ofert un servei insuficient als seus joves. En resum, què ben poc ens han ajudat a resoldre els nostres autèntics problemes.

Les polítiques de joventut a nivell local han de ser enteses des de la integralitat i cal que abandonin com més aviat millor l’infantilisme i el baix nivell al que ens tenen acostumats els responsables polítics i tècnics del nostre ajuntament.

El jove és per norma general un individu desfavorit pel seu context en tant que majoritàriament es troba immers en el procés d’emancipació, segurament no ha aconseguit consolidar una font d’ingressos estable i segurament encara s’està formant. A nivell laboral, els joves, i especialment les dones, pateixen més que cap altre col·lectiu la precarietat laboral i es veuen subjectes a una temporalitat escandalosa. El marc general del mercat de l’habitatge sumat als factors anteriorment descrits, ens dona com a resultat la pràctica impossibilitat d’emancipació per a la majoria dels joves de la nostra ciutat.

Aquest és el problema principal que cal atacar des de tots els àmbits. Les accions de l’administració local perjudiquen invariablement al jove si no preveuen el “factor juvenil”. Garantir que l’ajuntament tingui en compte als joves i no els perjudiqui hauria de ser un dels eixos principals de qualsevol responsable de l’àrea de joventut de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. I aquesta tasca no es realitza. Si us plau, que Cerdanyola no és Gratallops, els joves representem més del 25% de una població molt considerable. Quan ens voldran tenir en compte?

En descàrrec del nostre govern municipal podem dir que l’àrea de joventut és una de les més oblidades a la gran majoria d’ajuntaments de Catalunya i què, es fa difícil trobar administracions que dissenyin i apliquin unes bones polítiques de joventut. Un servidor sempre posa el mateix exemple, l’Ajuntament de Barcelona és l’administració catalana que millor treballa aquest tipus de polítiques. Malgrat això, el baix nivell general no és una excusa ni consol per als joves de Cerdanyola què, sabem com fer-ho i contemplem com aquest nostre ajuntament, per incapacitat i manca de visió, realitza un pla de joventut amb pedaços inconnexos d’iniciatives d’altres àrees. No és això companys, ni jo ni molts altres joves de Cerdanyola entendrem un govern municipal inoperant en matèria de joventut. Prenguin nota senyors Morral i Balcells.

8.6.06 

JEV i màrqueting polític
Després de donar-hi força voltes m’he decidit per escriure alguna cosa en referència a l’acte que diumenge 4 de juny van realitzar les JEV, Joves d’Esquerra Verda i Alternativa Jove, a Granollers. Vagi per endavant que en principi, tot el que sigui participació juvenil en política és necessari i si ve des de l’esquerra és desitjable. Però hi ha coses que no es poden fer.

Entenc que una part important del fet mateix de ser d’esquerres és tenir la convicció que la gent és intel·ligent, que no són xais i que són transformadors potencials de la societat. Tot això ho dic perquè hem sap greu veure unes joventuts polítiques d’esquerres tractant al personal de borderline.

No voldria passar-me de frenada amb el to de l’escrit però el tema té la seva gravetat. Llegeixo què “disfressats de militars, capellans, empresaris i de J.M. Aznar, les JEV van repartir octavetes reaccionàries iròniques a favor del NO a l’Estatut...”. La resta de l’article explica que amb aquesta acció es pretenia contraposar el “No” reaccionari amb el “Sí” d’esquerres, ecologista i catalanista d’ICV-EUiA.

Soc dels que vaig emprenyar-me amb la campanya del PSC, més que res perquè es feia en clau política espanyola i associant el vot negatiu a un partit que per molt joc que se li vulgui donar, no deixa de ser marginal a Catalunya. Companys de les JEV, la majoria de sufragis contraris a la proposta estatal d’Estatut, provindran del votant d’ERC, de votants d’esquerres que han percebut el procés com una estafa indigne i de bases catalanistes o sobiranistes de tots els partits de Catalunya (a excepció del PP que no en té d’això). El tren del “no” ve per l’esquerra i parla català. Compto amb que són persones intel·ligents i que aquest anàlisi l’han fet prèviament, així doncs veig en l’acció de JEV un deix polític preocupant.

Entrar a enredar la gent d’aquesta manera és en primer lloc lleig i en segon lloc perillós, perquè tal i com he dit al començament, la gent és intel·ligent i quan vegin que els percentatges de vot PP no concorden amb els resultats del referèndum, veuran clarament que les JEV els van voler enredar. En descàrrec seu direm que no hauran estat els únics ni tampoc el cas més greu, ja que la campanya del PSC és infame es miri per on es miri.

Potser és que no tenen raó? Jo esperava un discurs en positiu de les JEV al voltant dels suposats avenços en matèria de drets i deures (la dèria de l’esquerra post-materialista), un debat real al voltant dels suposats avenços en matèria de finançament. No sé, una defensa política elaborada i no un acte tan buit i tan desafortunat.

Els famosos drets i deures d’aquesta proposta estatal d’estatut ja els tenim reconeguts, si no fos d’aquesta manera serien anticonstitucionals. No tindrem finançament per assumir les competències ni per millorar el sistema de prestacions socials (benestar pels catalans més necessitats) ni aquest estatut significa un reconeixement del fet nacional català superior al que ja es produeix a la Constitució Espanyola o a l’Estatut del 79.

Si el volen defensar poden fer-ho amb arguments, no vinculant el “no”, una opció plenament legítima des d’un punt de vista d’esquerres, a un partit marginal discursiva i pràcticament.

6.6.06 

Nous enllaços

Fent la Viu – Viu: Comentaris a l’actualitat política.

http://viu-viu.blogspot.com/

Mireia Galindo: Relats tipus diari. Molt recomanable.

http://mireiagalindo.blogspot.com/

Els Uns i els Altres: Comentaris a l'actualitat política.

http://bloc.balearweb.net/445

 

Dinàmiques de moviment i advocacy coalitions

“Els partits, a la pràctica, han abandonat tota pretensió integradora: la seva presència social és molt limitada, segreguen molt pocs recursos d’identitat col·lectiva i amb prou feines promouen espais de socialització. Contràriament, s’aboquen a les pràctiques electorals i institucionals, a l’elaboració de discursos i continguts programàtics i a la formulació de polítiques. Llavors, com es canalitzen les inquietuds socials i polítiques de la ciutadania? A través de quins mecanismes es concreten les actituds i les cultures d’implicació personal i col·lectiva dins l’espai públic?

Joventut, okupació i polítiques públiques a Catalunya (Coordinat per Ricard Gomà, 2003).

L’acció política dels diferents partits de casa nostra és molt diferent i depèn d’una gran quantitat de factors (estratègia, implantació, grau de representació...). Les generalitzacions tenen sempre un component d’inconcreció i per tant, d’incorrecció.

És cert però, que l’assoliment de la majoria social al voltant d’un objectiu requereix normalment d’una praxi que vagi més enllà dels esquemes de la política de partit. Cal diferenciar les diferents estructures d’un moviment i dissenyar les seves estratègies amb la suficient habilitat com per que aquestes compleixin la seva funció.

Sobre aquest supòsit existeixen moltes visions i evidentment totes són igual de respectables. Personalment crec que l’independentisme no es pot limitar a la política de partit i cal que treballi des de tots els àmbits possibles.

Evidentment, per a l’independentisme és fonamental la constitució d’un referent polític unitari i prou sòlid com per influir de veritat en el procés de gestió de “la realitat”. Opino que aquest referent, o sigui, l’expressió política de l’independentisme sociològic és avui ERC, partit que recull la gran majoria dels sufragis provinents d’aquest espai. I per a qui això no li sembli suficient, és clar que el referent polític on més independentistes participen, també és ERC. Malgrat això, les estructures de partit es queden petites per aconseguir segons quins objectius i si l’independentisme es reduís a un partit polític, seria un moviment pràcticament mort.

Deixant de banda la manca d’unitat estructural i d’acció, la interacció del que entenc que és el referent polític amb la societat és una qüestió de tractament prioritari. Entenc que treballar per la independència dels Països Catalans passa per la creació d’una “coalició promotora” (advocacy coalition en el vocabulari de la “teoria de polítiques públiques”) sòlida i activa, cohesionada al voltant de l’objectiu anteriorment descrit.

Als Països Catalans existeix ja aquesta “coalició promotora” i no cal començar a crear-la des de zero, però al meu entendre és feble quantitativament (poca densitat i molt malament repartida geogràficament), amb mancances sectorials evidents i faltada d’integralitat en quant a la seva estratègia.

Aquestes coalicions es formen amb multiplicitat d’actors, tant individuals com col·lectius. Per tal d’esdevenir efectiva, una “coalició promotora” ha d’actuar a tots els nivells possibles. O sigui, que dins d’aquest espai podem encabir des de mitjans de comunicació d’abast nacional fins a presidents d’associacions de veïns.

Entenc que a Euskal Herria existeix una “coalició promotora” prou important al voltant de l’esquerra abertzale. Aquest fet els permetrà en breu negociar a fons amb l’estat.

Un dels papers que ERC ha de jugar i juga és el de reforçar tot el possible aquesta xarxa social. Reforçant el lideratge sobre aquesta s’aconseguirà a llarg termini superar moltes de les mancances evidents de l’independentisme i ens aproparem de veritat al nostre objectiu, construir la democràcia més avançada del sud d’Europa, un pol de benestar referencial per a la resta d’estats del món. Si ens hi posem de veritat podem fer-ho.

2.6.06 

El feixisme no és cap ficció

És possible que tal i com deia un professor d’història medieval que vaig tenir, la propietat privada només sigui “un logaritme de color groc”, o sigui res, una ficció jurídica no pot passar per davant de realitats com l’existència de milers de persones sense possibilitats d’emancipar-se o com la preocupant manca d’espais per joves.

No és una qüestió gens fàcil de tractar per la gran quantitat de factors que s’hi barregen i no serà avui quan em dediqui a desenvolupar el que puc pensar al voltant de les cases okupes i de l’ús que se’n fa o se’n hauria de fer. Més que res perquè no tinc cap fórmula màgica per abordar aquest tema.

Referint-me exclusivament a fets objectius, a Cerdanyola del Vallès al voltant de 150 joves utilitzaven per diversos usos una casa buida. No era la primera i segurament tampoc serà la última, “La Ramona” era una casa okupada on es feien concerts, xerrades i cinefòrums. Abans que ningú ho digui ja ho dic jo, també es fumaven porros a manta i es mamava birra a sac.

El cas és què, independentment al fenomen de les cases okupades, ja existeix un volum de joves que fuma porros (i també n’hi ha que es foten clenxes) i beu birra (o altres coses més fortes), així que com a argument de desqualificació ho trobo força fluixet.

Aquesta era una casa okupa força oberta als joves de la vila i oferia un espai de socialització alternatiu en tots els sentits. I parlo en passat perquè ha estat cremada a cop de còctel molotov per neo-nazis, una espècie que campa amb força tranquil·litat pel Vallès i que no sembla estar en perill d’extinció malgrat ser una amenaça real per a la integritat física de moltes persones.

El feixisme no és cap ficció, és una amenaça real que cal combatre activament des de tots els fronts possibles. Començant pel sistema educatiu, seguint per la pressió policial i la pressió popular.

Existeixen molts arguments de pes i per no perdre’ns centrarem el problema en els seus aspectes més pràctics. Quan un local com “La Ramona” es crema poden morir persones i quan a algú li donen una pallissa el poden matar. Aquesta és l’amenaça més directa a la que sotmet el feixisme a aquelles persones que dediquen una part del seu temps a penjar una pancarta, a organitzar un “correllengua” o simplement exhibeixen un pegat amb una estelada a la seva motxilla.

En resposta a aquest atac s’ha organitzat pel proper 3 de juny una manifestació de protesta a Cerdanyola, aneu-hi, és per una bona causa.

1.6.06 

Comença el compte enrere

D’aquí a una estona comença la campanya del referèndum que mesurarà el grau d’acceptació o rebuig a la proposta estatal d’estatut d’autonomia per Catalunya. I em penso que no és cosa meva, què aquest referèndum ens donarà quelcom més que uns freds tants per cents.

Malgrat els esforços del PSOE per espanyolitzar la campanya, aquesta consulta ens permetrà calibrar quin és el pes real de l’independentisme a Catalunya. El “tots contra el PP”, a banda d’absurd és absolutament fals. Per què, quan el “no” guanyi a molts pobles i ciutats de Catalunya on el PP mai ha presentat ni tan sols candidatura a les municipals, qui interpretarà que allà ha guanyat el PP? Crec que ningú.

Ignorem els arguments de campanya del PSOE i comencem a desmuntar-los allà on calgui. Els catalans no decidim entre estatut o PP. Els catalans decidirem si estem d’acord amb un estatut insuficient elaborat a Madrid o si bé, volem el nostre, el del 30 de setembre del 2005, redactat que per cert, va votar negativament el PP. Aquesta és una de les preguntes a les que contestarem el 18 de juny. Afortunadament, el PP a Catalunya no passa de ser una broma de mal gust i pretendre centrar la campanya en aquest partit és un insult a la intel·ligència dels catalans i catalanes.

Cal que tothom se’n faci a la idea, el “no” és patrimoni de l’esquerra catalana i de tots aquells que han sentit vergonya per tots aquells moments infames que s’han esdevingut durant el procés d’elaboració de la proposta estatal d’estatut. L’actual redactat és una imposició del govern socialista i està dissenyada per mantenir Catalunya encadenada durant dues dècades.

Per tal d’evidenciar de quin espai parteix la negativa a acceptar aquesta infàmia, cal que sortim al carrer i ho fem evident. Si volem que el PSOE i la seva artilleria mediàtica no enganyin a ningú, hem de enganxar cartells, organitzar actes, repartir octavetes, escriure articles, cartes al director, penjar pancartes, enviar correus electrònics i realitzar totes les accions que sigui convenient. Els que ens creiem el “no” més enllà de la conveniència electoralista, els que entenem el “no” com una resposta col·lectiva a l’estat i als seus lacais, hem de treballar de valent durant tota la campanya i aconseguir el rebuig a la proposta estatal d’estatut.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page