31.5.06 

Sobre el “sentit d’estat” del PP

És un argument socialista d’allò més recorrent, però per aquest simple fet no té perquè ser equivocat. Sóc dels que creu que si l’Estat Espanyol no ha aconseguit acabar amb el seu conflicte territorial, ha estat per la irresponsabilitat històrica de la dreta espanyola.

Segurament, per acabar de confirmar aquesta tesi, caldria d’una argumentació llarga, ben elaborada i estructurada, però en síntesi podríem dir que el bloqueig sistemàtic a reformes profundes de l’estructura de l’Estat, arribant a la sedició armada, ha posat en greu risc la sostenibilitat d’aquest.

El PP és la forma política que adopta la dreta espanyola de forma coherent amb el seu recorregut històric i resulta un exemple molt il·lustratiu de les estratègies de “terra cremada” que bloquegen la resolució del principal conflicte de l’estat.

Aquest conflicte es concreta en la necessitat de l’Estat Espanyol per generar una nació dintre de les seves fronteres. Si aquest objectiu encara no s’ha aconseguit és en gran part gràcies a la intervenció nefasta dels agents polítics de dretes.

En bona mesura pot ser fruit d’una certa irracionalitat derivada del profund nacionalisme espanyol de la dreta i també, d’una estratègia política de confrontació total i absoluta amb els sectors socials progressistes. El cas és que la dreta també ha estat govern a l’Estat Espanyol i contribueix de manera decisiva a generar desafeccions i a perpetuar conflictes que racionalment es podrien minimitzar o resituar fora del camp de la crispació permanent.

De manera lògica, el PP hauria de donar suport, més o menys entusiàsticament, a la proposta estatal de reforma de l’Estatut de Catalunya. En primer lloc perquè tancarà de manera oficial el debat sobre l’encaix dels catalans a l’Estat Espanyol i dona dues o tres dècades d’oxigen a l’Estat per continuar deconstruïnt nacionalment els Països Catalans. En segon lloc, no produeix cap canvi de model que faci perillar el finançament de la resta de comunitats autònomes i permet continuar tranquil·lament el procés de desactivació econòmica de Catalunya en favor de zones d’interès estratègic per l’Estat com per exemple Madrid.

El darrer exemple és el de la “política antiterrorista”. Cal pensar que l’Estat Espanyol és l’únic país de la UE que encara té un conflicte armat sense solucionar. Des d’un punt de vista estatalista, la resolució d’aquest conflicte és absolutament prioritària. Sota quin punt de vista actua el PP quan rebenta tots els pactes amb el PSOE en aquesta matèria? Sota quin punt de vista actua el PP quan intenta rebentar la resolució pacífica del contenciós històric entre Euskal Herria i l’Estat Espanyol?

Més enllà de les coincidències més lògiques entre dreta i esquerra espanyola, la pràctica política del PP i del seu entorn, ha estat absolutament demagògica e irresponsable i ha tensat fibres que cap partit amb sentit d’estat s’hauria atrevit a tensar.

A Catalunya necessitem partits amb sentit d’estat, amb sentit d’Estat Català i CiU juga a nivell autonòmic a quelcom força semblant del que juga el PP a nivell estatal. És un altre debat obert fa molt de temps i evidenciat amb l’infame pacte Mas – Zapatero, tancat per més inri a La Moncloa.

30.5.06 


Què fem si guanya el NO? (Primera part)

Molta gent dona per fet que el “sí” aconseguirà guanyar per una majoria prou àmplia en el referéndum que tindrà lloc a Catalunya el proper 18 de juny. Simplement, ho donen per fet donat que els dos partits més grans hi donen suport (PSC i CiU) i que la premsa oficialista (majoritària) hi està completament compromesa amb l’objectiu de reforçar a tota costa el vot afirmatiu. I el pitjor encara està per venir, presenciarem esclats de pornografía periodística que difícilment es podran repetir fins d’aquí molts anys.

La victòria del sí, al meu entendre, no està tan clara. En primer lloc pel factor participació. Aniran a votar els més polititzats, i això pot fer decantar la balança cap a la opció del “no”. Però sobretot, encara queda molta gent per convéncer. Tenen preguntes, les fan i han de rebre una resposta. La més recorrent d’aquestes és: i què passa si guanya el “no”? ens quedem amb el que teniem fins ara? Tornarà el PP a Madrid i ens bloquejarà qualsevol avenç fins que no els tornin a fer fora?

Si guanya el “no”, l’Estat Espanyol haurà tingut un dels majors fracasos imaginables. No dubteu que la campanya pel “no” del PP és pura irresponsabilitat, el PP no té “sentit d’estat” i ho porta demostrant tota la legislatura amb temes tan importants (per a l’Estat Espanyol) com la “política antiterrorista”, pseudònim de “fer veure que el conflicte basc és un problema de delinquéncia organitzada i ordre públic”.

M’explico, un Estatut d’Autonomia de Catalunya és una Llei Orgànica de l’Estat que estableix les bases per a la convivéncia institucional entre l’administració catalana i la espanyola. És, el tractat que regula quines han de ser les competències de l’administració catalana i quines les de l’espanyola. Emana de la sobirania del poble espanyol (doncs l’aprova legalment el Congrès dels Diputats) i ha estat retallat per tal de que respongui als interesos polítics i econòmics de l’Estat Espanyol. Està subjecte a la resta de lleis que aprovin al Congrès dels Diputats (o sigui, que pot ser retallat posteriorment per futures legislacions tal com li va passar a l’actual estatut amb l’aprovació de la LOAPA desprès del 23-F). Si en cap moment se li dona “aparença de constitutció” és per suavitzar el tema i que ens pensem que som alguna cosa diferent a la resta d’habitants de l’Estat. El fet és que tots els suposats “drets i deures” sòn reconeguts a la constitució, sino serien il·legals doncs aquesta és la mare de totes les lleis i no la poden contradir.

El triomf del “no” és el rebuig al pacte dels catalans amb l’Estat. No significa que els catalans ja estem bé amb el que tenim, significa que no volem subscriure un acord insuficient per als propers 25 anys. Perquè, si l’aproven l’intentaran fer durar dues o tres décades.

Evidentment, l’Estat haurà de reaccionar i oferir una sortida més beneficiosa per Catalunya. Tinguem en compte que l’acord que en breu votarem no significa cap avenç suficient com per ser votat. I valorem també que existeixen precedents, el Quebec va començar a fer referéndums d’autodeterminació desprès de “tirar” un estatut.

Per dir-ho d’alguna manera suau. Aquest estatut que ens volen imposar és un avenç tan gran com els aventatges aconseguits per CiU al pacte del Majestic, on van donar el govern al PP a canvi de trams d’impostos. Com ara: no hi ha canvi de model i es guanyen trams d’impostos. Si en un pacte de legislatura amb el PP es pot aconseguir el mateix que a un estatut amb el PSOE, què estem dubtant?

24.5.06 


Aconseguir la majoria juvenil cap a la independència i el socialisme

Com a moviment seriós, cal que l’independentisme aspiri a generar una majoria social favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació com a eina perquè la nació catalana pugui consolidar-se com a estat lliure, democràtic i socialment just. Aquest ha de ser un punt de partida fonamental per a qualsevol agent polític, tant individual com col·lectiu que actuï o pretengui des d’una òptica independentista.

Salvant els forats o dilemes discursius que es plantegen avui dia a l’hora de realitzar un discurs independentista, és ben clar que el camí que haurem de recórrer els catalans fins a assolir la plenitud dels nostres drets col·lectius, serà llarg i passarà per una elaboració estratègica de fons. L’independentisme no pot patir d’electoralisme, que al cap i a la fi no ens aporta res més que unes bases no consolidades que tal com han vingut poden marxar.

Els camps sobre els que com a moviment hem d’actuar són molt si volem optimitzar la nostra acció. Vestir un projecte com aquest requereix d’àmplies i qualificades reflexions que constantment caldria repensar i ajustar. El que resulta ben evident és que existeixen uns objectius estratègics que cal definir des d’un primer moment.

Un d’aquests objectius és guanyar la majoria a nivell juvenil. Per aconseguir aquest objectiu cal partir de la pluralitat del sector social al que ens estem referint. Cap sector social funciona en base a principis tancats i si un d’ells és paradigmàtic d’això mateix, es tracta dels joves.

Per aconseguir integrar el major nombre de joves, cal que l’independentisme generi unes dinàmiques plurals per sí mateixes i prou elàstiques com per assimilar el major nombre d’aportacions possibles. És a dir, el front juvenil ha d’anar molt més enllà de la política i estendre’s de forma decidida i desacomplexada cap al camp dels moviments socials. I cal que ho faci des d’una òptica oberta i deixant de banda l’esquema típic i tòpic de la organització que maniobra per controlar tot allò que no controla.

Aquesta elasticitat només tindrà sentit a partir de la generació d’un discurs potent al voltant de la qüestió de la participació democràtica, la repolitització juvenil i la construcció d’un model social diferent al que ara ens imposen els estats espanyol i francès.

Podrà l’independentisme adaptar-se a canvis substancials de model que portin les marques a un segon pla i donin autèntica rellevància a un moviment integrador per a la majoria dels joves?

 

Missatges sense missatge. Per qui ens prenen?

Reafirmant la meva convicció de que la gent és intel·ligent, no puc deixar de considerar errònies les campanyes de CiU i el PSOE de Catalunya en favor de la reforma estatutària.

Crec que és tant equivocat atacar visceralment al PP com contraposar per les bones un estatut nou amb un d’antic. Ambdós missatges són per sí mateixos buits de contingut i no contribueixen a generar un debat enriquidor al voltant de quin és l’estatut resultant de la censura monclovita.

És força baix explotar l’odi contra el PP per reforçar l’estatut de Catalunya. I a banda de baix, és primari i parteix del supòsit que els catalans donaran el seu suport a l’estatut a partir d’un missatge negatiu. O sigui, el PSOE de Catalunya ens demana que votem l’estatut per erosionar al seu principal adversari polític a les espanyes. Quina manca de respecte, oi?

Malgrat els esforços dels socialistes, el primer premi a la demagògia barata se’l emporta CiU. Una nova llei orgànica d’estatut de Catalunya no ha de ser forçosament millor a l’anterior. Comparar els dos estatuts discriminant el de 1979 de manera directa simplement per ser l’antic, és pura i durament de mal gust.

El màrqueting polític tendeix a simplificar els missatges i a descontextualitzar debats que caldria afrontar de manera oberta. No es pot consentir l’esforç per la despolitització general que realitzen els partits d’aquest stablishment català, més preocupat per guanyar les eleccions que per resoldre els autèntics problemes del país.

Amb 1.445.000 catalans al tram més baix de la renda, amb una evolució del PIB estancada dintre d’un context estatal de creixement global, amb una sanitat deficitària, sense recursos suficients per oferir una bona educació i amb un molt elevat cost de la vida, algú pot explicar com es suposa que hem de viure a Catalunya sense un model de finançament que ens protegeixi de l’espoli fiscal al que ens sotmet l’Estat Espanyol?

Aquestes són les preguntes que cal respondre.

22.5.06 


Neix un nou estat europeu. Quan arribarà la democràcia a l’Estat Espanyol?

Els conflictes polítics es resolen a les urnes, és per això que existeix la democràcia. Els montenegrins van demostrar ahir que és possible exercir el dret d’autodeterminació a Europa.

Malgrat els estèrils esforços dialèctics fets darrerament pels polítics “serbis” de casa nostra, és realment complicat establir grans diferències entre la nació montenegrina, la catalana o la basca. En resum, que els esforços per negar la capacitat de decidir a les nacions de l’Estat Espanyol, són un fracàs total a nivell científic. La veritat és tossuda i no es dissenya a mida dels interessos de ningú.

Una de les grans preocupacions d’aquells que encara dubten en donar un “no” a l’Estat durant el referèndum del proper més de juny, és que no queda gaire clar quin serà l’escenari que s’hi dibuixarà per Catalunya. Bàsicament, el discurs de la por fet pel PSOE barrejat amb la manca d’alternatives exposades per la resta de partits polítics de l’arc parlamentari català.

Montenegro estableix un precedent prou proper, tant a l’espai com en el temps. Caminem al ritme que sigui necessari cap a l’exercici lliure del dret d’autodeterminació. Aquesta és la única via possible per que la nostra nació pugui disposar d’un estat propi. Així doncs, el rebuig a una reforma estatutària implicarà la necessitat de refer el model de relacions entre la comunitat nacional i l’estat. O començarà un altre cop l’estat un procés de reforma? No, es veuran obligats a repensar tot el context i generar alternatives mitjanament creïbles. El pitjor que pot passar és que tornem a la proposta feta pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre, molt millor en tots els sentits que la que ara mateix ens trobem sobre la taula.

El món no s’ha acabat i de moment no sembla que hagi d’esclatar cap conflicte armat, Sèrbia ha perdut la seva sortida al mar i a qui no li agradi que s’hi posi fulles. La democràcia ha guanyat i això sempre és una bona notícia.

19.5.06 

Poca dignitat al PSC i entorn
Referint-nos a l’ofensiva del PSC al voltant del referèndum de ratificació del projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, crec que és de justícia assenyalar que malgrat el que pensin els socialistes, la gent és intel·ligent per norma general i o bé realitzarà de manera majoritària un vot conscient i responsable o bé passarà de tot en vista del panorama polític de la sociovergència incipient i de la incapacitat de l’Estat per reformar-se, agafaran el cotxe i aniran a la platja amb la família.

Crec que el PSC s’equivoca profundament utilitzant arguments tant baixos i tant buits com els que darrerament està esgrimint. Sense anar gaire lluny, la portada de “El Periódico de Catalunya”, relacionant la victòria del Barça a la Copa d’Europa i el “Sí” al referèndum, era un bon exemple d’allò que mai hauria de fer cap periodista. Llegint una mica per sobre el Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, estic convençut de que els darrers intents de manipulació rebaixen aquest medi des del seu habitual sensacionalisme fins a pura i dura premsa groga. Si algú s’ha sorprès de que relacioni mecànicament El Periódico de Catalunya i el PSC, que se’l llegeixi des d’avui mateix fins al 18 de juny i que m’ho expliqui després.

Relacionar el Barça amb el Referèndum per l’Estatut és igual que relacionar el “No” del PP amb el d’Esquerra. Mateix nivell, d’on no n’hi ha no en pot rajar? Doncs no, els responsables de campanya del PSC són persones preparades e intel·ligents, però com ja he assenyalat prèviament en aquest escrit, parteixen de la convicció de que la societat no pot entendre un debat madur al voltant de l’encaix de Catalunya a l’Estat Espanyol (ni al voltant de res, ara toca l’estatut però podríem parlar de la eutanàsia, de política internacional, del conflicte basc...). No cal dir que ells promouen la despolitització i la reducció de “massa crítica” rebaixant-se a triar com a eslògan de pre-campanya “el PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”.

Malgrat tot, aquest eslògan revela un fet que ja teníem clar uns quants, que el “No” sortirà de les files de l’esquerra independentista, del catalanisme progressista i de les bases sobiranistes del regionalisme, per això mateix el PSC realitza una pre-campanya dirigida a ells. Que no ho neguin després, el “No” és un missatge clar. Catalunya necessita molt més.

En primer lloc, els socialistes catalans estan molt neguitosos i mossegaran fort. Paciència, necessiten el “Sí” per utilitzar-lo contra Catalunya i jugaran molt fort. Catalunya té alternatives i ho demostrarà aviat.

18.5.06 

Connecta'06, una feina ben feta
Sobre la necessitat de potenciar la cultura catalana no existeix un gran debat. És simplement necessari i cal que ens hi posem tots plegats a fer-ho, cadascú des de les seves possibilitats. El motiu?

De manera abstracta, el concepte de “cultura” ens evoca a tot allò que afegim a la natura. Com és sabut, a la natura li hem afegit coses bones i coses dolentes, però en tot cas, les hem afegit nosaltres i són allò que ens singularitza i ens defineix com a construcció històrica, com a nació.

No som ni els primers ni els últims què, analitzant el que ens envolta, arribem a la conclusió de què, la única via existent per garantir la supervivència de la nostra cultura és dotar-nos d’estructures d’estat. Als reiterats intents de genocidi cultural perpetrats pels estats espanyol i francès, cal afegir els reptes de la globalització, que també és cultural. I aquí comença un bucle, el reforçament de la nostra cultura reforçarà la gestació d’una majoria social favorable a la independència i l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català i a l’inversa. No és curterminisme, és moviment i és projecte, i això és seriós.

Un cop dit això, cal que no ens confonguem. Treballar per la supervivència de la cultura catalana no significa treballar per la seva immutabilitat. Si volem tenir una cultura ben forta, cal que la modernitzem i l’adaptem al progrés, que no perdona i avança sense demanar permís.

Tots aquests motius van impulsar fa tres anys a un grup de joves a dissenyar un projecte engrescador, el Connecta, primer festival sociocultural del Vallès.

Com ja sabem més o menys els que hem fet una mica de política, la projecció de la cultura, així com de la resta de valors d’interès general, ni comença ni acaba a les institucions, i si així fos tindríem un problema. El nostre és un projecte genuí i ambiciós que pretén consolidar-se com a referent per a tots aquells que vulguin fer país de manera oberta i efectiva.

Avui dia, la incidència real del Connecta és la que ha de ser donat el recorregut que ha tingut. Avancem poc a poc però de manera sostenible i amb el convenciment que any rere any, construïm una mica més de país i que el nostre festival esdevindrà un punt de referència obligada per a aquells que estiguin interessats en el reforçament cultural dels Països Catalans. Algú potser riurà, compte, si una cosa hem demostrat amb els anys és que assolim els reptes que ens plantegem.

Aquest cap de setmana les JERC i l’ALCJV executarem el projecte que tant de temps portem preparant. Fins a quin punt complirem els nostres objectius és una incògnita, però a hores d’ara i veient l’empenta que hem demostrat, ja podem afirmar que ha estat un èxit.

12.5.06 

Contestarem votant

Des d’un punt de vista juvenil, aquest és un estatut a lamentar. En primer lloc i anant per feina, aquest país no resol de cap manera el dèficit fiscal de Catalunya envers l’Estat Espanyol. Aquest dèficit el patim avui de joves i el patirem durant anys, marcant la nostra vida en molts moments.

No és funció d’aquest escrit contextualitzar tots els aspectes importants de la reforma de l’estatut d’autonomia. Això sí, cal que diversos conceptes quedin clars d’entrada, com per exemple que aquest estatut és una reforma de l’anterior, donat que no representa cap canvi de model ni obre cap porta que no estigués anteriorment oberta.

Sense perdre de vista que al darrere de les qüestions de país que es ventilen a la reforma, hi ha persones que tenen problemes de tota mena i que la feina dels polítics és resoldre’ls, la negativitat de la reforma que se’ns imposa des de l’Estat és evident.

Les administracions catalanes necessiten oferir respostes als problemes de la gent d’aquest país. Com ja sabem, un dels col•lectius que més respostes necessita avui dia és el juvenil. La seva condició de col•lectiu desafavorit socialment aguditza les conseqüències negatives d’aquesta reforma. Els seus problemes són diversos i majoritàriament conflueixen en la seva emancipació dels joves. En la culminació d’un progrés vital que ens definirà com a elements adults de la societat.

La temporalitat, els baixos salaris i les males condicions laborals concreten un panorama laboral general que ens afecta especialment com a joves i representa el principal escull a l’hora d’accedir al mercat de l’habitatge. I tots som ben conscients què, sense accedir a un habitatge propi digne, no podem parlar d’emancipació.

Sense voler ser catastrofista, el jove català és un jove castigat i abocat generalment a una frustració derivada de la seva precarietat. Un país que no és capaç d’oferir perspectives vitals dignes als seus joves és un país malalt i faltat d’un canvi profund que per descomptat no ofereix aquesta reforma estatutària.

Lamentablement, es fa difícil redactar un escrit en positiu valorant aquesta reforma estatutària. L’actual redactat de la proposta de reforma respon a les necessitats econòmiques de l’Estat Espanyol i a la seva pròpia conjuntura política. Constatem d’aquesta manera que l’Estat de les autonomies no és desitjable per a Catalunya i que el federalisme ara com ara no va enlloc.

Els catalans i molt especialment els joves, hem estat moneda de canvi entre partits estatalistes i regionalistes. Pagarem sobradament aquesta condemna que ens han assignat i patirem llargament les seves conseqüències si no som capaços de mobilitzar-nos. L’exemple dels joves francesos ens ha demostrat la capacitat que podem tenir per aturar les agressions que se’ns dirigeixen. No parlo de res en concret, però cal que els joves juguem un paper determinant en el rebuig a un estatut que ens afecta de la manera que ho fa aquest.

En primer lloc, els catalans necessitem marcs legals dissenyats per generar el nostre propi benestar. Em refereixo en primer lloc a un marc català de relacions laborals des del qual els agents socials i les administracions públiques catalanes puguin negociar reformes laborals dissenyades a mida de la classe treballadora catalana i del seu teixit productiu. El marc estatal és diferent al nostre i les seves sol•lucions mai seran òptimes per solucionar els nostres problemes. Sense aquesta capacitat, els joves catalans no veurem resolta la nostra condició de precaris. Fatalment, aquest estatut és més del mateix i no ens serveix.

L’objectiu de l’independentisme és dotar Catalunya d’estructures d’estat que permetin solucionar els problemes dels seus ciutadans mitjançant una política social avançada i efectiva. No podem continuar amb aquest llast que arrosseguem fa tants anys. Els joves catalans tenim dret a un futur digne, amb un Estat propi que es dediqui a resoldre els nostres problemes i no a salvar les eleccions al Congreso de los Diputados, “garito” que, sincerament, ens queda molt lluny en tots els sentits.

Per tot això, de forma independent a la sensibilitat política que tinguem, els joves catalans hem de dir “no” a aquesta reforma estatutària, perquè aguditza els nostres problemes i ens condemna a una hipoteca que difícilment podrem pagar. Siguem intel•ligents, analitzem el procés d’elaboració i negociació d’aquest estatut, valorem-lo pel que és i no per la propaganda que se’n farà d’ara en endavant, pensem en el nostre futur i actuem en conseqüència. Alguns no entenen que el mercat de l’habitatge ens condemna a la frustració existencial, alguns no entenen que el mercat laboral ens maltracta, alguns no entenen els problemes dels joves. Als que només entenen els resultats electorals cal contestar-los votant. Aturem junts aquest estatut i comencem a dissenyar un nou futur que ens permeti desenvolupar-nos en un marc de democràcia i benestar.

About me

  • Em dic Daniel Mallén i Ruiz.
  • Sòc de Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental.
El meu perfil
Locations of visitors to this page